dimecres, 10 de febrer del 2021

P4 – Els paradigmes de la llibertat: somni i realitat

 

En el que portem en aquest escrit, hem vist el pas de les comunitats primitives de les gens i de les fratries a les primeres formes de la societat política, el naixement de l’Estat; hem vist la relació indestriable entre política i economia; i entre la ideologia (del poder) i la comunicació com a eina per a la seva difusió i per al control de la societat. Tanmateix, hem procurat explicar la necessitat de la religió, tant en l’aspecte individual com per relligar la pròpia societat i facilitar la seva governabilitat. El nostre objectiu és esbrinar la importància i l’efecte de l’educació i de la possibilitat de participar, o no, en la vida política per tal d’adquirir un veritable compromís social, com a pressupost de qualsevol canvi social que representi una millora en els drets i les condicions de vida de la comunitat, i recuperar-ne el seu esperit original. (si és que mai existí, més enllà del nostre imaginari)

 

En el punt en que estem del nostre esbós, la societat política creada ja té tots els ingredients necessaris per a la seva continuïtat; desprenent-se de qualsevol embolcall místic o religiós. Hegel diria que l’Estat és ja un Esperit en marxa cap a la seva perfecció. Un Estat que, des del pensament grec, hauria de cercar la Justícia coma virtut; i que el pensament de l’escolàstica medieval, seguint la filosofia neoplatònica, cercava també com a virtut per aconseguir el bé comú. Però, com hem vist, la societat política representada per l’Estat és una societat política “temporal”, i per tant, subjecte al canvi, al moviment. És un Estat en formació i canvi; i, seguint el fil conductor que havíem avançat, el canvi polític hauria de venir per mor del canvi econòmic.

A partir del segle XI, l’economia havia anat canviant, on abans hi havia una producció limitada, bàsicament, al consum propi, immediat, ara s’estaven creant les condicions per un creixement que anava més enllà. El comerç creixia arreu, a l’interior i a l’exterior; tornava a fer-se internacional: a la Mediterrània, a l’Atlàntic i a la mar Bàltica, es reprenien rutes comercials abandonades de feia molts anys; comerciants provençals, catalans i de les ciutats italianes establien bases i factories per l’Orient i tot el nord d’Àfrica. A les ciutats es desenvolupava i creixia la producció artesanal i la manufactura, sorgien els gremis d’artesans i menestrals i les guildes dels mercaders i dels comerciants; els pagesos fugien de les reserves i cercaven noves terres verges o anaven a provar sort a les ciutats, la població creixia. Ara, a finals de l’Edat Mitjana, una part cada cop més important de la producció, estava destinada a l’intercanvi. Com diria Marx, ara es produïen mercaderies[1]. I al operar-se una modificació en la concepció del sistema econòmic - en la infraestructura - haurien de canviar, també, les pròpies superestructures polítiques i ideològiques. Estava en marxa tot un procés de canvi en el sistema social, i en el seu marc territorial de referència. El poder i el seu origen, durant segles encara, sovint es reivindicaria com a diví, però el procés de secularització ja era imparable. Un llarg procés de canvi que encara dura hores d’ara.

 

Així, aquests canvis econòmics tindrien conseqüències socials i polítiques, religioses i ideològiques. Es crearia un nou sistema de valors producte d’un canvi cultural transcendent; seria el que dèiem abans, el Renaixement. Un Renaixement cultural, artístic i ideològic que, de la mà del Humanisme, enllaçaria amb la Patrística i l’Escolàstica, i amb el renaixement filosòfic i teològic que abundava amb l’idea dels dos poders, el temporal i l’espiritual; en la seva integració, supremacia o superació, i que, ara, es presentava com a caritat i amor a la humanitat, com a Humanisme cristià. Era una versió actualitzada per l’esperit cristià de la “Humanitas” de Cicerò, com a suma del sentiment envers el proïsme i la formació humanística. En uns temps convulsos, un seguit d’erasmistes cercarien una realitat pràctica humana en un sentit moral, que lligués amb el paradigma moral de l’Església cristiana, amb la “philosophia Christi”. Era posar la raó moral per davant la raó d’Estat, de Maquiavel o, més endavant, de Hobbes; la raó de la comunitat per davant de la simple raó d’Estat. Tomàs Moro, amb la seva “Utopia”, imaginava una República regida per una Religió universal natural, on s’eliminés la propietat privada; i Tomasso Campanella, a la “Ciutat del Sol”, feia el mateix en una nova versió de la ciutat agustiniana, on el Papa-Sol regiria una societat  teocràtica on tots els bens serien comunitaris. I aquest mateix esperit humanista donaria pas, però, a una mena de contra-utopia, una altra forma de societat (en aquest cas, no de comunitat) imaginada i perfecta: a “La Nova Atlántida”, Francis Bacon descriuria una societat de súbdits, tecnocràtica, autoritària i tancada, un “regne tudorià embellit en la sumptuositat aristocràtica renaixentista i assistit per la tecnocràcia més singular i poderosa”[2], on hi ha de tot per a tothom, però mancada de llibertat. Bacon, hereu de la passió per l’estudi de la naturalesa dels humanistes i renaixentistes italians (Telesio, Bruno i Copèrnic) li donaria una forma més acabada al nou Materialisme metafísic, d’on sorgirien, d’una banda, l’estudi de les ciències de la naturalesa i el desenvolupament posterior del mètode científic, basat en la inducció, l’anàlisi, la comparació, l’observació i l’experimentació, fonaments de la ciència moderna; i, d’altra banda, el de l’estudi de les ciències socials i del Materialisme mecanicista dels segles XVII i XVIII, i del Materialisme dialèctic i el Materialisme històric del segle XIX. Pensament utòpic, pensament científic: dues conseqüències ben diferents d’una mateix arrel humanista.

Un pensament moral que a l’Anglaterra de mitjans el segle XVII aviat donaria els seus fruits en el marc de la revolució anglesa del 1640, en el pensament republicà conservador de James Harrington, en la seva obra “la República de Oceana”, i el moviment polític dels anivelladors, els “levellers”; i un altra de més radical, el dels cavadors, els “diggers”, una mena de moviment comunista d’origen cristià integrat per seguidors de les idees comunitàries de Gerrard Winstanley, exposades en les seves obres “La nova Llei de Justicia” i especialment en “El Dret de la Llibertat”, The Law of Freedom.

  

I aquest canvi en el sistema de valors, uns valors que anaven deixant al calaix la vella filosofia especulativa i metafísica, donarien pas a uns altres més pràctics basats en el treball i l’esforç, un nou escenari social on la iniciativa comercial i industrial, el comerç, la indústria i el treball, al camp o a la ciutat, eren objectius comuns i desitjables: comerciar i explotar econòmicament els mitjans materials i la capacitat de treball, ara teòricament lliure, dels menestrals, obrers i camperols. La capacitat de fer-se ric, de generar una riquesa privada en el tràfic econòmic, més enllà de la terra, i de la vella i simple rapinya de l’espoli i de la guerra. Encara es reivindicaria l’esperit de la noblesa i de la terra com a font primera de la riquesa; però s’estava operant tot un canvi en el sistema de producció material i, conseqüentment, en el d’explotació: on abans hi havien serfs, homes i dones subjectes a la legalitat del poder feudal, ara hi havien persones lliures, pobres i indefenses però lliures. Homes i dones que es sotmetien al domini d’un nou senyor, el burgés, per un temps determinat a canvi d’un sou, d’una paga que rebrien al final del treball, de la jornada, o d’un temps determinat, també. Eren homes i dones lliures que es venien per un temps, que posaven en venda la seva força de treball, i que, al fer-ho, ells mateixos es convertien en mercaderies. Ja no es produiria per tal de comprar els articles de consum necessaris per a la vida; a partir d’ara es produiria per vendre. Comprar per vendre, comprar a un preu, produir i tornar a vendre; en un procés continu on a cada pas s’obtindria un benefici. On abans hi havia simples mercaderies estàtiques, finalistes, ara hi haurien mercaderies en un moviment continu, la mercaderia s’estava transformant en capital.

I havia, també, com hem dit, una classe social que se’n beneficiava, la burgesia; una classe social que havia fet la seva primera riquesa al llarg dels segles precedents amb el tràfic internacional de mercaderies. De mercaderies sovint sumptuoses i  llunyanes, i exòtiques també. I direu: només amb això, amb coses banals? No, també es traficava amb productes primers, amb gra, amb vi, sal, espècies, ... i esclaus. Ja ho hem dit abans, l’esclavitud al llarg del segles fou una de les principals fonts de riquesa. Seria l’equivalent a l’actual tràfic sexual de persones, d’armament i de drogues. Per què serà que, sempre, en el tràfic immoral o il·lícit està el guany principal?

 

Ja hem parlat abans de la conversió dels estaments en classes socials. Una estratificació social basada en l’origen, el naixement, la noblesa de la sang, es veuria mica en mica substituïda per la d’un altre de diferent, basada en l’esforç, el treball, la indústria, l’èxit en el comerç, ..., duta per un mode de producció en formació, en una etapa de transició, que canviaria el paradigma social de la societat. Un nou mode de produir i unes noves relacions socials de producció s’estava desenvolupant creant una nova estructura social, on la burgesia al llarg del segles aniria cercant la seva preeminència. Una burgesia que voldria aconseguir el control de la societat a través d’una veritable revolució social, amb conseqüències econòmiques i polítiques. De manera lenta, però imparable, es produiria un terrabastall amb la eliminació progressiva dels dominis, dels privilegis feudals, del vassallatge, de les servituds, dels encomanaments feudals;  de les terres mortes en mans privades o de l’Església; l’expropiació i usurpació de les terres comunals, i inclús d’estatals; lleis i normes per regular el treball i limitar el preu dels salaris, ... Els nous valors, la nova llibertat conquerida, eren un somni o una maledicció? Tenien un propietari explotant una mà d’obra lliure però barata, usurpant, expropiant, robant i violentant a tort i a dret, a les comunes, a l’Estat, a l’Església, ... La burgesia estava fent la seva acumulació originaria.

Marx diria que: “Aquesta acumulació originària té en l’economia política aproximadament el mateix paper que el pecat original en la teologia ... i d’aquest pecat original neix la pobresa de la gran massa que, malgrat tot el seu treball, segueix sense tenir poder vendre res més que a ella mateixa, i la riquesa dels pocs, que augmenta constantment, encara que varen deixar de treballar feia molt de temps ... En realitat els mètodes de l’acumulació originària són qualsevol cosa menys idíl·lics”[3] Tot un seguit de canvis estructurals i de simple violència que provocaria moltes lluites i revoltes socials, al camp i a la ciutat;  de reformes polítiques i, si calia també, de revolucions (i de guerres) per tal que es fes efectiu el canvi en la classe social hegemònica, ara era l’hora de la burgesia. La burgesia, així, de manera imparable aniria fent la seva pròpia revolució, el que es coneix com a la Revolució Burgesa.

 

Materialisme metafísic, que desenvoluparia la ideologia de la nova societat capitalista, o materialisme dialèctic i històric, creador del Socialisme científic que pregonaria la societat comunista. El Realisme materialista, com a idea d’un impossible material, o l’Idealisme materialista, com a idea d’una realitat material possible (i necessària). Dues maneres d’entendre la comunitat i el poder; que comporten, també, dues versions potser irreconciliables de la llibertat i, naturalment, de la igualtat i la fraternitat. 

 



[1] “La forma immediata de la circulació  de mercaderies és M – D – M, conversió de mercaderies en diner i reconversió de diner en mercaderia, vendre per comprar. Però al costat d’aquesta forma trobem una altra específicament diferent, la forma D – M – D, conversió de diner en mercaderia y reconversió de mercaderia en diner, comprar per vendre. El diner que descriu en el seu moviment aquesta darrera circulació es converteix en capital, esdevé capital, i es ja capital per la seva determinació”. K. Marx, “El Capital”, llibre I, tom I, pl. 162. OME-40 Ed. Grijalbo, 1976

[2] E. Imaz, “Topia i utopia”, estudi preliminar a “Utopies del Renaixement”, pl. 28, Ed. Fondo de Cultura Económica, 1980

[3] K. Marx, “El Capital” llibre I, tom II, pl. 359-360, OME-41 Ed. Grijalbo, 1976

Educació, participació i compromís social a l’Edat Mitjana: entre la realitat i l’esperança

 

Com hem vist, amb el declivi del món romà a l’occident de l’Imperi, i la instauració d’una societat política feudal, fragmentada, en el marc d’una economia eminentment rural, és evident que la formació i la cultura es veieren afectades. No es pot, però, generalitzar d’una manera absoluta, ja que la decadència de les ciutats fou desigual: fou molt important a la Gàl·lia, però molt menys important a Itàlia o a Hispània, on la vida a les ciutats seguiria, tot i que, amb un to més baix. De tota manera, arreu, la vida de les ciutats es veié alterada: als voltants de les velles ciutats sortien nuclis fortificats, origen de nous assentaments, on residiria la nova aristocràcia romana ara germanitzada: Recópolis, a Guadalajara; Pampilica, prop de Burgos, o Gérticos, prop de Valladolid, podrien ser uns exemples a la península ibèrica. I amb el declivi de la cultura romana sortiren noves formes culturals més vinculades al ressorgiment dels vells substrats culturals indígenes i celtes que no pas a aportacions culturals noves, d’origen germànic.[1] Ni l’escriptura rúnica ni l’escriptura gòtica, d’origen nòrdic i germànic, tingueren mai cap incidència. Amb notables excepcions, com veurem més endavant, la cultura llatina seguiria predominant, tot i que a un nivell molt més baix,

Mancarien, doncs, les estructures adequades i la necessitat d’uns objectius que anessin més enllà del propi territori. I és que la cultura i la formació, com a objectius i fonaments de la vida pública, com a impulsores de la consciència i la necessitat d’aconseguir el bé de la comunitat, poden brollar amb força en el marc de la vida comuna que dona la comunitat ampliada, en el marc de la ciutat, i amb el suport d’un Estat fort que requereixi d’unes institucions administrades per personal especialitzat. Aquest no era el cas, en aquells moments. En una vida rural, on la comunicació interpersonals es veu limitada i mediatitzada amb molta facilitat per obra dels poderosos, el gruix de la població, orfe de cap de les sinergies que podrien facilitar la intervenció en la vida pública, i sense unes institucions que permetessin el poder de participar i defensar les particularitats, els interessos econòmics i els drets propis de cadascun dels estaments i de les classes socials, i com a conseqüència, adquirir un compromís social participatiu, es tingué de veure per força arraconada de la vida política. Només aquells col·lectius, estaments i classes que aconseguiren, en un o altre moment, un pes econòmic i/o ideològic important, i de manera especial, a partir del segle XI amb el retorn de la vida urbana, tingueren quelcom a dir, i a fer.

Mentrestant, al llarg de tot el mil·lenni que ocupà l’Edat Mitjana, només l’Església cristiana creà una institució prou forta i articulada com per conformar un sistema religiós i cultural a nivell general. Parròquies, catedrals, abadies i monestirs foren, al llarg de tots aquests segles, els únics espais culturals on alguns d’aquests privilegiats pogueren accedir a un horitzó cultural de més abast que el del propi territori. Només al final, amb l’adveniment de l’Escolàstica i la consolidació de les Universitats medievals, s’amplia una mica el ventall de candidats a l’accés a l’educació i el coneixement.

 

Noves formes d’actuació i de pensament producte d’un moment excepcionalment baix en l’esperit de la comunitat cívica. Ara es crearia una altre mena de comunitat on la religiositat ja no seria una justificació del laïcisme existent. Desapareixeria el laïcisme i tot el món s’impregnaria d’un sentiment religiós com a refugi d’una vida pública que havia fet fallida.

Com hem vist abans, seria l’hora de la religió del Crist redemptor que havia de salvar la humanitat del seu desori. I aquesta salvació requeriria la creació d’un “nou” ésser humà, igual i lliure en el si de la comunitat cristiana. Creació que requeriria una nova manera d’educar i formar la consciència, l’esperit i la ment de les persones, dels cristians.

I al costat d’aquest vector ideològic religiós, en sorgiria un altre de secundari com a conseqüència de tot plegat. Una ideologia, producte de l‘esperit religiós i del tipus de vida feudal, que certament afectaria només a una minoria de la població, però la de més poder econòmic, a la noblesa feudal. Seria l’ideal cavalleresc, la vida com a realitat i com a somni. De la vida dels senyors feudals, reclosa en el castell, dedicats a la cacera i a la competició en els tornejos, a escoltar els cants i poemes dels trobadors i joglars; i a tenir cura, també, de la protecció dels seus serfs, sortiria ara aquell ideal de la vida noble, un ideal, però, buit de contingut que, “per la seva essència és un ideal estètic, fet de fantasia multicolor i una sentimentalitat elevada; però que vol ser un ideal moral, i el pensament medieval només podia concedir-li un lloc noble posant-lo com a ideal de vida en relació amb la pietat i la virtut. En aquesta funció ètica fracassa sempre la cavalleria, que es veié arrossegada cap avall pel seu origen pecaminós: el nucli de l’ideal segueix essent el de la supèrbia embellida” [2]

És a dir, hi ha un origen classista, o estamentari si es vol, de segregació social i d’explotació econòmica, que desvirtua del tot qualsevol legitimitat.

 

L’educació medieval: de la “Patrística” a “l’Escolàstica”

Amb el domini ideològic del Cristianisme els fonaments de la vida pública dels éssers humans havia de canviar. Al parlar de l’educació en el món romà, esmentàvem el creixement progressiu de l’ensenyament per part del clergat cristià, en paral·lel al declivi progressiu de l’ensenyament públic de l’Imperi. El Cristianisme suposava un canvi radical en l’enfocament de l’ensenyament, atès que la finalitat educativa ja no seria la formació del caràcter d’uns ciutadans útils a les necessitats pràctiques de l’Imperi, sinó que ara es tractaria de donar suport al recolliment espiritual individual, d’impregnar a la població  de un nou i autèntic esperit religiós, en el marc de la nova comunitat cristiana; aprofundint en el coneixement de la doctrina de les Sagrades Escriptures recollides a l’Antic i al Nou Testament. Ja no es tractaria fonamentalment d’adquirir el coneixement, el ”logos”, o d’aprendre unes tècniques instrumentals o unes arts manuals, “vulgars”, com ara l’arquitectura, l’escultura, la música o les diverses formes artesanes; ni d’unes arts intel·lectuals, “liberals”, literàries, matemàtiques o científiques, sinó de formar persones que cerquessin els mitjans espirituals per a la salvació, era la creació de l”homo religiosus”.

Tot no era, però, negatiu: ara, espiritualment, tots els éssers humans eren iguals, tots eren fills de Deu; i tanmateix, la dona també obtindria una nova dignitat com a persona humana, igual a la del home, tot i que amb un paper social diferent, secundari, derivat de la seva dependència envers el marit; veient-se així relegada a la voluntat d’aquell, i a la realització dels afers domèstics i a la criança (i educació) de la descendència comuna. I és que de fet, segons la Bíblia, havia sorgit d’una costella d’Adam. I els infants també tindrien una altra consideració, producte de diversos factors: d’una banda, els costums de les tribus germàniques eren diferents de les dels romans, ja que no practicàvem l’infanticidi (habitual en moltes famílies romanes) i eren més igualitàries que les dels romans, propiciant una menor segregació en funció de la condició social. També les institucions religioses, seguint l’esperit cristià, facilitarien (en teoria) una major igualtat en l’accés a l’educació, atenent les capacitats dels infants. I d’altra banda, la consolidació del matrimoni cristià a partir del segle IX, propiciada pels bisbes carolingis[3], també va permetre un millor desenvolupament familiar, que afectaria positivament, tot i la gran mortalitat infantil, el creixement de la població i el desenvolupament dels infants.

A nivell educatiu, Jesucrist era el primer “mestre”, el pastor de les ànimes cristianes. I a partir d’aquí, els primers Pares de l’Església varen seguir en els seus escrits i en el seu apostolat aquell esperit primigeni.  Era oblidar l’antiga “Paideia” grega per entrar en la “Patrística” cristiana. En els darrers temps de l’Imperi d’Occident, teòlegs com Jeroni d’Estridó, Ambròs de Milà, Agustí d’Hipona, Basili de Cesarea, Boeci, Gregori el Gran, ... i els filòsofs neoplatònics de l’Escola cristiana d’Alexandria, fundada el segle II per Pantè, ... fins arribar a Isidor de Sevilla, ja en ple segle VII, escriurien els texts fonamentals de la nova doctrina cristiana. Eren escrits teològics i filosòfics, però que contenien una clara intenció educativa i didàctica. Els Pares de l’Església, amb els seus escrits, el conjunt anomenat “la Patrística”, varen emplenar el buit cultural que succeí a l’Occident amb la caiguda de l’Imperi i l’arribada dels nous pobladors de les tribus germàniques i centreeuropees. Varen ser el nexe d’unió entre el món cultural antic i el nou món medieval, fent d’enllaç amb la posterior filosofia cristiana i humanista de l’Escolàstica. Mirem-ho una mica més de prop.

 

En l’àmbit de les noves formes de vida comunitàries es crearien, inicialment, tres tipus d’escoles per tal d’impartir l’educació cristiana. Eren la continuació dels tres tipus d’escola cristiana que s’havien desenvolupat a l’etapa final del Baix Imperi. Eren les escoles parroquials a l’àmbit de les comunitats rurals, per a la formació dels nous cristians, els catecúmens, on s’impartia un ensenyament elemental de lectura, escriptura, càlcul i catecisme. També al segle VI, a partir de l’Orde Benedictina, es consolidarien les escoles monàstiques i abacials per atendre la formació dels nous diaques, pervers, monjos i sacerdots, que haurien d’administrar els bens de l’Església. En aquestes mateixes institucions religioses hi havia també una mena d’escoles externes per formar juristes, secretaris i retòrics que ajudessin a les tasques de govern de la noblesa feudal. Finalment, hi hauria una altre formació que es donaria a l’àmbit de les escoles episcopals o catedralícies on rebrien una instrucció teològica i doctrinal per formar els sacerdots que haurien d’administrat i regir les diòcesis.

Cal dir que, a nivell general, l’educació s’havia de veure reclosa a l’àmbit estrictament familiar, recordant el que passava en els primers temps de l’antiga Roma. Els joves de les classes populars rurals, doncs, no rebrien cap mena d’ensenyament. Només el jovent provinent de la noblesa o el que es va veure en la possibilitat d’entrar en l’estament religiós rebria una educació d’acord amb les seves possibilitats i capacitats. Els fills dels senyors feudals estaven sota la tutela familiar de la mare fins els 7 anys, moment en que uns podrien entrar a estudiar a algun monestir - o abadia, en el cas de les filles que volien entrar al servei de Deu - o, els que havien de fer servei d’armes, accedir a la condició de patge d’algun cavaller, príncep o prelat fins a l’edat de 14 anys; i dels 14 fins als 20 anys, en que podrien accedir a ser nomenats cavallers, exercirien d’escuder d’algun noble cavaller.

En un món reclòs i petit, costaria molt que l’educació evolucionés. L’educació era, sobretot, oral i en llatí,  en un règim d’estricte disciplina, i de treball manual complementari que cobria la totalitat de les necessitats dels deixebles i dels ensenyants. Com abans hem comentat, Marcià Capel·la, gramàtic romà de l’època final de l’Imperi d’Occident, i Boeci, a les primeries del segle VI, ja havien esquematitzat els coneixements enciclopèdics grecs i romans en la forma que es coneix com la de les “Set Arts Liberals”, estructurades en el: trívium”, estudis literaris (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el “quadrívium”, estudis científics (aritmètica, geometria, astronomia, música)”[4].

Els canvis en el món educatiu haurien de venir de les antigues províncies: a l’antiga Hispània romana, Isidor de Sevilla, a les primeries del segle VII, va fundar l’Escola de Sevilla, on començà a ensenyar les Arts Liberals i les obres dels Sants Pares, la “Patrística”, alhora que intentà recollir tot el coneixement enciclopèdic conegut, en forma de llibres de moral de natura, d’etimologia, ...; i inspirant un moviment cultural que permeté obrir escoles, seguin el model del de Sevilla, a Toledo, a Saragossa, Barcelona, Palència, Braga, ... I a Anglaterra, el monjo Agustí de Canterbury, enviat pel papa Gregori I l’any 597 en missió d’apostolat, fou, segons la tradició, el fundador del King’s Col·lege de Canterbury. L’any 627 es crearia l’Escola de Sant Pere a York, amb una clara vocació universitària.

Un pas decisiu en la divulgació d’aquest ensenyament reglat el donà Benet de Núrsia al crear l’Orde benedictina, amb la seva “regla” monàstica de treball, oració i estudi. Fou llavors quan es varen multiplicar les grans empreses dutes a terme pels monjos i bisbes missioners; i així, l’Orde va fundar monestirs i escoles monacals a Anglaterra, a York; a Itàlia, a Montecassino; a Espanya, a Vic; a Alemanya, a Fulda; i a Saint-Gall, a Suissa.

 

Un altre pas endavant vindria donat per la fundació de les primeres escoles reals, dites escoles “Palatines”. Fou Carlemany, en el seu intent de fer rebrollar la cultura a l’occident europeu, el que va crear l’Acadèmia  Palatina a Aquisgrà, dirigida pel monjo Alcuí de York, cridat pel propi emperador.

A partir d’aquí, es fundaren escoles palatines a la Baixa Saxònia, a Osnabrück; a la mateixa França, a Soissons; a Anglaterra, impulsada pel rei anglosaxó de Wessex, Alfred el Gran; i ja més tard, en ple segle XIII, el rei de Castella, Alfons X, va crear l’escola de traductors de Toledo, seguint el mateix model palatí.

També, el propi Carlemany adreçà una carta als bisbes i als prelats de les diòcesi de l’Imperi per tal que impulsessin la creació d’escoles seguint el model de la seva escola d’Aquisgrà. Així, mica en mica, s’anaren fundant escoles episcopals per tot el seu efímer imperi: a Itàlia, a Pavia i a Bobbio; a Flandes, a Utrecht, Lieja i Saint Laurent; a Alemanya, a Magúncia, Celle, Hirschau, ...; a França, a Paris, Reims, Auxerre, Tours, ...

Amb el temps, doncs, el sistema educatiu s’havia sistematitzat. En les escoles dels monestirs i les abadies, i en les escoles palatines i episcopals, l’ensenyament consistia en l’ensenyament de les “Set Arts Liberals” i la lectura de les obres dels Sants Pares, la “Patrística”, així com les enciclopèdies de Capel·la, Boeci, Cassiodor, Isidor de Sevilla, Alcuí de York, ... Només faltava un darrer pas per al sorgiment de les Universitats.

 

Abans però, a partir del segle XI, amb el despertar de la vida econòmica a les ciutats, es crearien les condicions per a la implantació d’un nou tipus d’escola: les escoles municipals, sorgides de la iniciativa dels regidors municipals, dels ajuntaments. “Des de mitjans del segle XII, els consells municipals es preocupen per fundar per als fills de la burgesia escoles que són les primeres escoles laiques d’Europa des de la fi de l’Antiguitat. Gràcies a elles l’ensenyament deixa d’ésser exclusivament un benefici al servei dels novicis dels monestirs i dels futurs sacerdots de les parròquies”[5]. El creixement econòmic propicià l’associacionisme dels comerciants, amb la creació de les guildes i les hanses; i dels artesans i menestrals, amb els gremis. I així, de la mà dels gremis sorgirien una altra modalitat d’escola, les escoles gremials, amb unes finalitats formatives tècniques i artesanes. A les ciutats, cada gremi crearia la seva pròpia escola, on els joves es formarien en el seu ofici, passant successivament d’aprenents a oficials, i d’oficials a mestres, després “d’uns quant anys de formació, mitjançant un examen teòric i pràctic realitzat davant d’un tribunal nomenat pel gremi; on tenia de respondre a diverses preguntes i realitzar una peça difícil, l’anomenada “obra mestre”[6].  També en aquestes escoles gremials s’introduiria una formació teòrica elemental, intel·lectual, a càrrec generalment de clergues pagats pels propis gremis. Així, les ciutats s’havien convertit en un espai propi, un territori de pau social controlat per la burgesia, amb unes Cartes de constitució que els atorgava tot un seguit de privilegis envers el món feudal, i amb un sistema impositiu que els permetia un desenvolupament autònom. I aquest espai seria, també, el marc ideal per a la creació d’unes escoles d’un rang superior, les Universitats.

Sí perquè, de les escoles catedralícies i palatines, sorgiren els Col·legis Menors, on durant sis anys, des de l’edat de 14 anys fins els 20 (més o menys), els estudiants aprenien les “Arts Liberals” per tal d’assolir el títol de “Batxiller”. En acabar, els millors (pocs de fet) podien accedir als Col·legis Majors, on completarien els seus estudis de Medecina, de Dret, o de Teologia, títols que podrien obtenir després d’uns llargs estudis (de 10 a 15 anys). Aquests conjunts escolars es digueren, primer, els Estudis Generals, “Studium Generale”; i, més endavant, Universitats, “Universitas”. D’aquesta manera, sorgides a les ciutats en forma de corporacions, les Universitats eren una mena d’associacions d’ensenyants i d’estudiants, amb un cert caràcter gremial, tancat. El govern de les Universitats estava, atenent el seu origen fundacional, a càrrec d’un claustre de professors, i d’un Rector - elegit pels regidors municipals o per procuradors representants de les “nacions” -, o d’un Canceller, amb autoritat regia designat pel Papa, o inclús pel propi claustre. Cada escola, cada facultat, tenia també el seu cap, el Degà. D’altra banda, en aquests centres l’ensenyament era molt costós i, per tant, només hi podien anar els fills de la noblesa o de la burgesia, o alguns estudiants becats per alguna institució o per algun personatge poderós. Els estudiantes estaven agrupats pel seu origen, per “nacions”; i les comunitats universitàries tenien una Carta de privilegis, com ara l’autonomia judicial, i sovint una policia de control pròpia. Hi havia, fins i tot, una presó, donat que eren habituals els conflictes entre els estudiants. Per exemple, l’any 1229 es produí la primera vaga estudiantil a la Universitat de Paris, com a protesta per la mort d’alguns estudiants en una de les protestes; vaga que durà prop de dos anys.

Ja a finals del segle XI, el 1088 es creà la Universitat de Bolonya, a la vella Romania; i sembla que la d’Oxford, a Anglaterra, a l’any 1096. La de Paris es creà l’any 1150. La fundació d’universitats es produí ràpidament. El 1220 s’havia creat la Facultat de Medecina de Montpeller, que donava continuïtat als estudis de medecina dels temps de Galè i Hipòcrates, que havia reprès, en ple segle IX, la Escola Mèdica Salernitana. Al llarg de 200 anys, des del 1200 fins el 1400, es crearien 52 universitats per tot el continent europeu, 29 de les quals tingueren un origen papal. A la Península Ibèrica es fundaren les de Palència, Salamanca, Valladolid, Alcalà d’Henares, Lleida, Coïmbra, ...

 

D’aquesta manera, el món mica en mica tornava a canviar. Cal dir, a més que, hem deixat a banda altres formes de religiositat que també tingueren un sistema educatiu propi i un pes cultural específic i molt important en alguns sectors de la població i en alguns territoris, en especial a la Península Ibèrica, com foren el de la religió jueva, amb l’estudi de la Torà i el Talmud, i la “càbala” com a filosofia esotèrica i expressió mística del judaisme, amb una educació privada i obligatòria, donada per mestres i rabins, amb un sou a càrrec de la congregació, i seguint sempre les prescripcions del Talmud: una primera educació familiar fins als 5 anys, i després tres nivells (elemental, mitjà i superior) de 5 anys de durada cadascun; amb un pla d’estudis on l’aprenentatge de la tradició i dels textos religiosos era el principal objectiu, tot i què hi havia matemàtiques, història, geografia, ...; número d’alumnes limitat a 25 com a màxim per mestre i classe; i amb un mètode memorístic i repetitiu, i sota una disciplina estricta. Un pla d’estudis enfocat bàsicament a la formació religiosa dels homes; ja que, “en general, no es recomanava que les dones s’iniciessin en l’estudi més abstrús del Talmud”[7]; i el del món religiós i cultural de l’Islam hispà, amb una educació elemental i no reglada a les “aljames”, i una altra, que podia arribar a un nivell molt superior, a les “madrasses”, on es donava Retòrica, Dret, Teologia, Dialèctica, Gramàtica, Matemàtiques, Medecina, ... i l’estudi de l’Alcorà. Una cultura i una educació, la de l’Islam, que tindria una importància cabdal per a l’evolució filosòfica i pedagògica des de la Patrística cap a l’Escolàstica.

 

Però, en principi, el canvi fonamental hauria de venir pel renaixement de les ciutats, que provocà canvis definitius en l’estructura social i política del món medieval. El mètode d’ensenyament continuava essent oral i memorístic, però ara hi havia un retorn a la lectura dels textos dels clàssics de l’Antiguitat, grecs i romans. Com hem apuntat a dalt, amb el redescobriment d’Aristòtil gràcies a la influència del món cultural àrab, a través d’Avicenna i de l’Escola de Bagdad (hereva intel·lectual de l’Escola d’Alexandria), i d’Averrois, a la Península Ibèrica, com a principals vehicles de transmissió, així com dels compiladors de la “Patrística”, un nou pensament cristià i humanista estava sorgint a les noves comunitats educatives: seria el corrent doctrinal anomenat “l’Escolàstica”, la doctrina de les escoles. “L’educació se faria més extensiva i ja no seria només un privilegi d’un pocs ni només dels clergues, i els estudiants es traurien de sobre la dura disciplina dels claustres”[8]. Hi havia un nou esperit de coneixement que s’anava imposant.

Un esperit de coneixement que donaria peu al sorgiment d’una munió de nous bibliotecaris, metges, professors i teòlegs. El món del coneixement es veuria sotmès a un primer Renaixement de la mà de metges, com Arnau de Vilanova; de científics, com Albert el Gran; i especialment de teòlegs, com Sant Anselm, Joan de Salisbury, Tomàs d’Aquí, Marsili de Pàdua, Joan de Paris, Guillem d’Occam, Nicolau de Cusa, ... Un renaixement humanístic que volia conciliar a nivell teològic, la recerca d’una raó fonamentada amb la justícia i amb la fe cristiana; i a nivell polític, les noves formes de govern laic amb la tradició regia d’origen religiós. Un nou pensament en que “els poders de la creació, abans atribuïts de manera exclusiva al Cel, es farien baixar fins a la Terra”[9]. Era el començament de la consciència de la raó, del poder de l’intel·lecte humà, de la immanència més allà de la transcendència: de ser el que es vol ser.

Sant Anselm (1033-1109), en el anomenat “argument ontològic” seria el primer que intentaria demostrar l’existència de Deu, en una mena de teologia racional a partir de la lògica;  Joan de Salisbury (1120-1180) establiria la supremacia absoluta de la Llei, inclús davant del propi monarca: “qui usurpa l’espassa mereix morir per l’espasa”[10]. Era retornar, sobre unes noves bases econòmiques i socials, a la vella disjuntiva entre les dues ciutats agustinianes, la de la justícia divina i la de la justícia terrenal, com a reflex de l’anterior, amb la necessitat de superar el fraccionament feudal i, alhora, el de les noves comunes medievals, les noves ciutats-repúbliques autònomes (i sovint enfrontades) que s’anaven estenen arreu. Després, Tomàs d’Aquí (1227-1274) defensaria la Monarquia  i altre cop, com ja havien fet Polibi i Ciceró, les formes de govern mixt com els millors i més justos; i Marsili de Pàdua (1275-1342) defensaria la independència del poder civil  respecte al poder religiós, criticant les pretensions de poder polític del Papa, contrari a l’esperit i a la lletra de l’Evangeli.

I fent un pas més, Guillem d’Occam (1299-1350), de manera similar a com havia fet Averrois amb la seva doctrina de “la doble veritat, afirmaria que la fe i la raó són formes independents: cap qüestió teològica pot ser provada per la raó. Amb això, obria un camí cap l’escepticisme i la subjectivitat; cap a l’observació i l’experimentació, cap a la ciència moderna i el mètode científic; i no només això, per a Occam, l’Església era ja la “comunitat de fidels”, ni més ni menys; la qual cosa volia dir que no era superior ni diferent a la comunitat cristiana. Una mica més tard, Nicolau de Cusa (1401-1464) faria un altre pas cap a l’escepticisme i la necessitat de la recerca, al moment d’afirmar la consciència de la “docta ignorància” i de la recerca de la veritat més enllà de l’aparença, de la recerca inabastable de la inabastable veritat.

 

A nivell polític teològic, la “raó” i la “fe” es separaven i agafaven camins diferents. El coneixement estava sortint de les abadies, dels monestirs i de les seus episcopals. Un esperit de dubte i de recerca, d’observació i d’anàlisi, de deducció i de inducció, de metòdica experimentació científica estava en marxa. Era deixar enrere l’idealisme abstracte de Plató i tornar a la racionalitat d’Aristòtil. I a nivell polític, la comunitat de cristians seguiria existint però amb un altre embolcall: el del govern civil, principalment, de la mà del príncep o del monarca absolut.

S’estaven posant els fonaments teòrics per a un nous tipus de govern civil; seria el de la defensa d’una nova comunitat, ja fos en la forma d’una monarquia parlamentària, com va ser el cas d’Anglaterra; o com a una monarquia absoluta, com en el cas de França; o, inclús, en la forma republicana, com succeí a les 7 Províncies Unides dels Països Baixos. Maquiavel, Locke i Hobbes esperaven a l’altra banda de la tramoia.    


Participació - o representació estamentària- a l’Edat Mitjana

Què havia de quedar d’aquelles primeres formes de participació ciutadana electiva, periòdica i per sorteig del món grec; o d’aquell ordenat sistema de canalitzar les inquietuds populars dels romans, a través de les “comitia” i dels “tribuns de la plebs”, en aquells temps mitjans, entre la glorificada Antiguitat i l’esperat Renaixement, uns temps esmorteïts cívicament? Poca cosa, per no dir res.

En els primers temps de les monarquies hereditàries merovíngies, a la Hispània i a la Gàl·lia, les antigues famílies patrícies romanes es fusionaren amb els caps tribals germànics; però, el control polític i territorial el tingueren els nouvinguts guerrers germànics, que gaudien d’una major confiança del rei[11]. No hi hauria cap òrgan de participació o de representació política més enllà del simple consell de la cort, de les Cúries règies; uns consells on la presència dels bisbes cristians era cada cop més important. Sembla que a les ciutats encara quedaren restes de les antigues cúries romanes. Després, amb la decadència de les monarquies i la consolidació de l’estructura feudal, una noblesa integrada pels cavallers i les altes magistratures eclesiàstiques passarien a controlar sense límits el seus propis feus, en un règim de vassallatge i, sovint, d’esclavitud.

 

Amb els reialmes carolingis fraccionats en feus, l’estat de por i de violència, de lluites de conquesta i de sotmetiment entre els propis senyors feudals, de diferents condicions i origen, eren constants. Tot i la defensa que teòricament havia de proporcionar a la població el sistema de vassallatge, la necessitat de la pau s’imposà. Una pau desitjada no només pels camperols, sinó també per la pròpia institució eclesiàstica. I és que l’Església, com a propietària d’immensos dominis, necessitava defensar-se dels intents dels senyors feudals d’apoderar-se, també, de les seves propietats. Així, els bisbes que tenien, a més, l’obligació moral que els donava la doctrina catòlica, convocaren els primers Concilis de Pau.  És “el desenvolupament de la ideologia de la Pau de Deu, que acompanya les darreres fases de la feudalització. Es manifesta per primera vegada poc abans de l’any mil al sud de la Gàl·lia, ... en cada província es reuneixen concilis convocats pels bisbes, i en ells participen els grans i els seus guerrers”[12]. Però, aquests concilis prengueren ràpidament volada entre la gent del camp, serfs i pagesos lliures. Al Principat, quan l’abat Oliba,  el bisbe de Vic, convocà  l’any 1027 a Toluges, al Roselló, una “Assemblea de Pau i Treva”, hi participà una “amplia representació popular, no solament d’homes, sinó també de dones”[13], en un intent de protegir no només els bens de l’Església i el seu entorn, sinó inclús les propietats dels laics. Aquest nova consciència de la necessitat de la pau provocaria un canvi en el paper social i en els objectius de conquesta dels senyors de la guerra.

Caldria trobar uns nous camins on canalitzar l’esperit de lluita dels senyors feudals. Sorgiria, de la mà dels teòlegs i dels intel·lectuals cristians, una nova ideologia on tothom tindria el seu rol: s’estava articulant doctrinalment el que, de fet, ja estava funcionant a la pràctica en aquest món feudal, una societat orgànica: la societat estamental. A partir d’ara, els cavallers haurien de tenir una altra missió més noble que atacar a l’Església o als pobres; fer-ho era la seva  condemna. La salvació de l’ànima volia dir viure en la pau de Deu i defensar la fe catòlica: ara se’ls convidaria a participar en la lluita contra els heretges i per la grandesa de la Cristiandat. Fou el pas cap a l’organització de les “Croades”.

 

En aquesta societat orgànica, hi havia un “cos polític” on el rei, o l’emperador, n’era el cap per dret natural[14]; i després hi havien els “braços”, els estaments o ordes, que juraven fidelitat al monarca. Fidelitat i defensa mútua a canvi de privilegis fiscals i de domini, de concessions i de drets territorials.

Un món tancat i estable que teòlegs com Boeci, seguint el model neoplatònic recollit per la tradició política agustiniana, establia com el d’un govern ordenat i equilibrat a la seva obra “De consolatione philosophiae”: “Han d’haver-hi homes d’oració, homes de guerra i homes de treball, sense els quals cap rei pot mostrar els seus poders”. Una mística política que també recolliria a la península ibèrica Isidor de Sevilla, a les seves “Etimologies”, i Alfons X de Castella, al “Codi de les Set Partides”.

 

L’estructura política de la societat s’havia fragmentat; i l’estructura social s’havia fraccionat. Les divisions socials ja no serien tan clares des d’un punt de vist econòmic. Més que classes socials, tornaven haver-hi castes; ara serien els   estaments, o ordes. Potser no serien d’origen diví (tot i que, més endavant, els reis absoluts defensarien el seu poder en un suposat origen diví), però sí que es justificaven per una mena de dret natural on les separacions socials esdevenien innates: la noblesa, el clero i el poble (en forma de comunitats rurals), els comuns dels burgs medievals, serien els ordes típics de la primera organització política feudal a finals de l’Alta Edat Mitjana; més enllà de la majoria de la població camperola.

Una divisió estamentària on la separació jurídica del món romà, entre un dret públic i un dret privat, quedava difosa en un règim social d’obligacions mútues; al menys teòricament. Unes obligacions de servitud, d’arrelament i d’obediència, per una part, i del deure de protecció, de l’altra. Un orde amb l’obligació  de treball i vassallatge (auxilium i consilium); un altre amb l’obligació de defensa i de protecció dels serfs, de la gent comuna i de l’Església; un altre, l’estament religiós, d’oració i salvaguarda espiritual, amb els deures de pobresa, obediència i castedat (la institució medieval del celibat dels sacerdots estava destinada, d’una banda, a protegir la continuïtat dels bens de tota la comunitat cristiana, de l’Església; i, d’altra banda, a impedir la competència familiar entre germans per accedir als drets hereditaris). Els clergues podien gaudir (més enllà de la teòric vot de pobresa) d’alguns bens materials, però la riquesa de la comunitat cristiana havia de ser col·lectiva, de la institució, no individual. Es pretenia, doncs, una societat perfectament articulada, on no podia haver-hi competència entre els estaments.

 

La pregunta ara és: Com podria haver-hi participació en aquest món organitzat de manera tan orgànica?

 

Però, a partir de l’any 1000 s’inicià altre cop a les ciutats del nord de la península italiana, i del litoral atlàntic europeu, el comerç marítim. El comerç beneficià els grans propietaris rurals que invertien a les ciutats per incrementar les seves fortunes. Encara no hi havia una burgesia urbana potent; i el control polític, de sempre, havia estat en mans del gran patriciat rural que controlava també les ciutats i dels seus aliats, els bisbes cristians. Els conflictes entre aquesta aristocràcia feudal i els artesans, burgesos, mercaders i nous administradors generaria la necessitat, també a la ciutat, de la pau. Sorgí així la figura del “podestà”[15], jutge i capità d’una milícia urbana per mantenir l’orde.

I com a conseqüència, la pau urbana contribuí al creixement de les ciutats i a la seva organització política: així sorgiren les Comunes urbanes. Els burgesos es comprometien al manteniment de la pau i l’ordre, i a la seva defensa mútua. Això es concretaria en la protecció envers l’exterior en forma de muralles, i amb la implantació d’un sistema tributari propi per al sosteniment econòmic de la ciutat. Unes estructures comunals que s’escamparien arreu.

Les comunes tenen els seus propis tribunals i escullen els seus caps: “fungen”, als Països Baixos; “aldermans”, a Anglaterra; “jurats” a França; “cònsols” a Itàlia; tot un seguit de magistrats, oïdors, batlles, alcaldes, ...; càrrecs que “es recluten entre les diverses classes socials, ... i representen la commune civitatis. El més característic d’aquesta magistratura és el seu caràcter anual ... provisionalitat en els càrrecs conseqüència del seu caràcter electiu”[16]. A les ciutats, doncs, ja fossin d’origen eclesiàstic, senyorial o reial, les comunes s’anaren imposant, sovint com a conseqüència dels conflictes interns, i de la necessitat de pau.

 

Hem vist doncs com, tant a les ciutats com a les zones rurals la necessitat i l’esperit de Pau i Treva era general. I aquest fou l’origen de les primeres institucions de participació i representació popular i estamentària a la vida púbica de l’Edat Mitjana; una representació que a les ciutats ja era periòdica i electiva. I les monarquies, necessitades com les comunes urbanes de recursos tributaris, i en conflicte permanent per controlar els seus vassalls feudals i amb la voluntat d’imposar-se per sobre d’ells, veieren en aquelles noves institucions de representació una palanca per dividir i guanyar-se el favor de les noves classes  econòmiques ascendents. Calia incorporar el Tercer Estat, i ampliar la representació dels altres dos Estats a les ja existents Curies regies.

Unes monarquies encara fràgils. Hereditàries en alguns territoris, com ara a Anglaterra, a França, o a la península ibèrica; i electives en els Estats del Sacre Imperi Germànic. Per què aquesta diferència, si en darrer terme totes eren producte de l’evolució de les antigues tribus d’origen germànic? No ho sabem, ben bé. Però, apuntem que, als països germànics, subsistí l’antic dret comunitari germànic, i fraccionats en ducats, principats, marques, comtats i senyories, seguiren la vella tradició de les tribus d’escollir els caps tribals. En canvi, a la Gàl·lia francesa, la barreja tribal; o a Anglaterra, després de les invasions i la conquesta pels  normands; o en els reialmes hispans, uns nous reis merovingis en minoria davant d’una aristocràcia romanitzada i d’una població molt superior en número, probablement, els monarques consolidarien millor el seu poder polític a partir d’una successió hereditària (i la institució de la Llei sàlica).

 

En qualsevol cas, des de finals del segle XII es començaren a establir els primers òrgans polítics de representació estamental de caràcter general, que anaven més enllà de les antigues curies reials.

Així, per exemple, a la Castella hispànica, el 1188 el rei Alfons IX, a partir de la Cúria Reial Plena (podia ser plena o ordinària) convocaria a les diverses Corts a Lleó per al manteniment de la pau i envers els privilegis dels senyors, i per recaptar fons per a la guerra amb Portugal. En aquestes convocatòries a Corts ja hi van participar separadament els tres ordes o estats: l’alta noblesa, el clergat de les velles curies, i, com a novetat, el Tercer Estat, uns “procuradors” en representació de les ciutats. El fet és que l’alta noblesa i l’alta clerecia estava exempta d’impostos, per la qual cosa la pressió envers els procuradors hauria de ser molt important. A més, de la mateixa manera que passaria a França, la petita noblesa, de cavallers i gentilhomes, no es veuria representada.

També al Principat de Catalunya, a l’any 1283,  es convocaren les primeres Corts a Barcelona, on el rei Pere el Gran es comprometé a celebrar una Cort cada any (compromís que no es complí, modificant-se i passant a fer Corts cada tres anys). Mentrestant, a partir de l’any 1359, es crearia una mena de delegació permanent de diputats representatius dels tres ordes (noble, eclesiàstic i municipal) que ressolessin els plets i qüestions més urgents: seria la Diputació del General o Generalitat. Aquestes Corts catalanes ja tenien un superior contingut polític en els àmbits legislatius, tributaris i d’administració de la justícia; i com diu Heers, aquestes assemblees serien “més semblants a les del Parlament anglès que no pas a les dels Estats Generals francesos, ... escollien vuit diputats per tal que durant tres anys s’ocupessin del compliment de les lleis”[17]. Després, també periòdicament, a partir de l’any 1289, es convocarien Corts Generals del Regnes d’Aragó i València i del Principat, a Monzó. 

A França, l’any 1302, Felipe IV va convocar, a partir de la Cour Royale, a tots els estaments a uns Estats Generals, com assemblea extraordinària en temps de crisi. L’assemblea estava integrada per diputats elegits a cada circumscripció o Estat del regne d’entre els tres estaments, i es reunien separadament (com a Castella) per emetre el seu vot. Però, els “Estats” eren ben diferents de les cambres angleses: el rei convocava fonamentalment als senyors dels grans feus, nobles i prelats. Els delegats del Tercer Estat no representaven més que a les ciutats i eren escollits per sufragi restringit; això explica la total falta de membres de la petita noblesa en aquesta cambra. Per altra banda, aquests diputats sembla que eren absolutament incompetents i irresponsables”[18].

A Anglaterra, a l’any 1341, durant el regnat d’Eduard III, a partir de la Carta Magna de l’any 1215 es donà la possibilitat d’aprovació dels impostos reials i de petició - els “bills” - als membres del Consell Comú del Regne, el Magnum Concillium, integrat per l’alta noblesa i l’alt clergat, i els tribunals reials de justícia arribarien a desenvolupar-se i dividir-se en dues càmeres: la Court of Common pleas, que jutjava plets entre particulars, i la Court of King’s bench, que ho feia de les causes reials. Seria l’origen del que després s’anomenaria la Cambra dels Comuns i la Cambra dels Lords, del Parlament anglès. El Parlament es reunia d’una a tres vegades l’any, les sessions eren breus i hi participaven de dos-cents a tres-centes persones que representaven a tota Anglaterra i a totes les categories socials[19]. A la cambra alta es reunien conjuntament l’alta noblesa, la noblesa i l’alta clerecia, en tant que a la cort dels comuns es reunien els  representants dels comtats i de les ciutats.

I pel que fa a l’altre gran entitat política medieval, el Sacre Imperi Romanogermànic, tot i que ja des del temps d’Enric III i Frederic I Barba-roja s’havia iniciat la convocatòria de la Dieta Imperial, en especial les que es feren a Roncaglia, des dels anys 1154 al 1158 (on hi participà l’alta noblesa i l’alt clergat dels Estats imperials, laics i eclesiàstics, així com una representació de les Comunes de les ciutats italianes de la Llombardia i d’Emília-Romanya, per tractar problemes jurisdiccionals), no fou fins l’any 1489 que es tornà a reuní la Dieta Imperial, el Reichstag, amb les seves tres cambres: el Consell  dels Electors, creat en virtut de la Butlla d’Or de l’any 1356, per escollir els emperadors; el Consell dels Prínceps; amb representació dels dos estaments, el laic o secular, on hi haurien els prínceps, ducs, marquesos, comtes, ... governants dels diferents territoris imperials, i el braç eclesiàstic, amb els arquebisbes, bisbes, cardenals, abats, ... dels diferents territoris i monestirs eclesiàstics; i el Consell de les 51 Ciutats Imperials.  Tot un entrenat institucional molt complexa, que no es constituiria formalment fins dos segles més tard, l’any 1663. Mentre, funcionaria un consell regi, de poc més d’una vintena de membres de la cort, el Consell Àulic, que tractava de processos penals, feudals i jurisdiccionals; i, després, el 1495, es crearia la Cambra de la Cort Imperial, com a contrapès al poder de l’emperador, on els caps dels territoris de l’Imperi podien portar les seves apel·lacions. El Reichstag doncs, tot i que començà molt aviat les seves primeres reunions, no funcionaria realment com a cambra de representació estamentària fins al final de l’Edat Mitjana. Probablement, la gran dispersió i fraccionament territorial de l’Imperi, i l’inacabable conflicte dels diferents emperadors amb els pontífex de l’Església Catòlica, en especial pel tema de les “investidures”, serien l’origen d’aquest alentiment institucional. Era la representació pràctica  del problema teològic de les “dues espasses”, del conflicte per la preeminència entre el poders temporal i el poder espiritual, que abans hem comentat.

 

En resum, en els darrers segles de l’època feudal s’aniria consolidant una representació estamental dels tres Ordes, tot i que amb una divisió dins de la mateixa noblesa, entre l’alta noblesa (els “lords”, a Anglaterra; els “pars”, a França; els “prínceps” electors a l’Imperi; els “maiors”, a altres països; ... ) i la noblesa mitjana i la petita noblesa, integrada per cavallers que sovint es veien sense cap  representació als Parlaments, Corts o Estats Generals (com passà a Castella, a Bohèmia i a bona part de l’Imperi germànic, ... ); el clergat, representat per l’alta clerecia arreu (tot i que en alguns Estats germànics tingué poca importància); i uns delegats representants de les ciutats, comtats i circumscripcions que, a voltes, integraven entre els seus representants alguns elements de la petita noblesa rural (com ara, els “gentry” anglesos). Representants que es reunien separadament en un sistema de dues càmeres (com a Anglaterra), de tres (a França, Imperi Germànic, Castella, Corona Catalano-Aragonesa, ... ) o quatre càmeres (com Suècia, on també hi participava la pagesia), en l’intent sempre interessat (impostos i consolidació del poder) de les monarquies per recollir les inquietuds dels diferents sectors socials.

Tot i això, només a Anglaterra es donaria al llarg dels segles una continuïtat en la representació parlamentària. Per exemple, a França els Estats Generals es varen 13 vegades en el curs del segle XIV, 8 en el segle XV, 5 en el curs del XVI i una sola vegada durant el segle XVII. A Espanya, les Corts catalanes es reuniren 73 cops des del 1289 fins l’any 1705, tot i que en temps dels reis del Casal d’Àustria fou cada cop més difícil convocar-les, fins que foren, finalment, dissoltes per Felipe V amb el Decret de Nova Planta del 1716; mentre, la monarquia castellana al llarg dels segles XV al XVII celebraria Corts 47 vegades; tot i que al segle XVIII ja només es celebraren en tres ocasions ( el 1713, el 1760 i el 1789). I a l’Imperi germànic, el Reichstag no començaria a funcionar fins al segle XVII, el 1663. Així, doncs tant a França, com a Espanya, com a l’Imperi, els intents representatius es veurien sovint avortats pel creixent poder real.

 

La pregunta és, perquè a Anglaterra es consolidaria el sistema parlamentari representatiu i no va passar el mateix a la resta de monarquies continentals?

Hauriou ens ho resumeix molt clarament: “El feudalisme fou implantat a Anglaterra, amb molta força, en el moment de la conquesta normanda ... per la via de la importació, pel propi rei ... adoptant el caràcter d’una organització regular i jeràrquica ... conservant totes les seves prerrogatives ... constituint un poder reial molt fort. A França, en canvi, el feudalisme es formà espontàniament, en mig de l’anarquia. La monarquia dels Capets es trobà, inicialment, gairebé despullada de les prerrogatives reials, en front d’una noblesa forta i nombrosa. Aquesta diferència havia de resultar, paradoxalment, beneficiosa per a les llibertats angleses. A la Gran Bretanya, la noblesa feudal i la classes mitjana, al tenir un interès comú en la seva lluita contra el poder reial que els oprimeix, s’ajunten per tal de limitar les prerrogatives de la Corona. A França, la classe mitjana, més oprimida inclús pels senyors feudals que pel rei, fan causa comuna amb la Corona contra els senyors, i treballa de comú acord amb el rei per tal d’enfonsar el feudalisme. El resultat, després d’uns quants segles, fou l’exagerat increment del poder reial, que constituí la llarga crisi de la monarquia absoluta”[20].

Magistral descripció del perquè de les diferents evolucions territorials del sistema de representació estamentària en semblants temps històrics, tot i que amb punts de partida diferents. Es dona, però, una altra paradoxa: el sistema representatiu serviria en uns territoris (en especial, al regne de França i a la monarquia castellana) per reforçar el poder real en front del poder feudal; mentre que en uns altres (Anglaterra) serviria  per reforçar un poder alternatiu en front del real. En ambdós casos, l’aliança sempre serà un tercer, el Tercer Estat dels comuns, de les noves fornades de la burgesia urbana creixent.

 

Hem fet un repàs de la minsa participació popular i del sorgiment de les primeres institucions representatives de la Baixa Edat Mitjana. Ens hem deixat algunes d’inicials, com ara la del primer parlament històric, que sembla que fou el d’Althingi, a Islàndia, de l’any 93O; i alguna altra de prou important com el parlament croat, el Sabor Croat, constituït a Zagreb a l’any 1273. Però, en resum, podríem dir que, la participació a les monarquies, ducats, comtats o ciutats medievals es va desenvolupar, per una banda, per la necessitat de pau i ordre, i per l’altra, pel propi interès reial per tal de consolidar el seu poder i d’obtenir més recursos d’una població en creixement en una època de prosperitat econòmica.

No s’ha de menystenir, tampoc, el poder inspirador de l’Església amb tot aquest procés[21]. Certament, al costat dels factors econòmics i socials que dèiem abans, i de recerca de la pau dels Concilis de Pau i Treva, la mateixa competència entre el poder temporal i el poder espiritual afavoria la recerca de suports per part dels monarques; l’exemple d’organització jeràrquica de l’Església, amb un sistema electiu dels Pontífex, i la periodicitat dels Concilis de l’Església catòlica per tractar dels assumptes de la fe,  on hi assitien representats de tota la comunitat cristiana; i la mateixa doctrina catòlica de l’obediència, però amb la recuperada idea del  bon govern i del bé comú, amb unes obligacions mútues, i uns deures i uns drets individuals sorgits del dret romà i del dret natural, dels quals derivava, també en part, el dret canònic; segur que foren factors que també varen influir en el desenvolupament a l’àmbit secular del sistema representatiu.

Un sistema que, com hem vist, només era una simple representació dels estaments socials, amb la incorporació, després, de la burgesia urbana ascendent ja com a una autèntica classe social, que cercava els seus interessos. Tret d’algunes inicials assemblees populars, ja fos al camp, dins dels concilis, o a les ciutats, dins de les comunes, no hi hagué mai una autèntica participació cívica i popular. El poder patrimonial dels estaments s’imposaria ràpidament.

 

No hi havia un Estat en el sentit modern de la paraula; només hi havia una associació política de domini, de tipus aristocràtic i patrimonial, producte de l’herència o el pacte, o de l’elecció entre “iguals”. Un poder dominador basat en el privilegi com a prerrogativa pel damunt d’una societat depenent, “clienta” d’aquest poder; i, en bona part, sotmesa en un règim de vassallatge. “En un cantó, es troba la cort del rei, en una unió dels estaments amb ell, en la seva dependència del poder d’aquell. L’altre cantó es troba en el país, a l’esfera local de domini dels mateixos estaments, en la seva unió corporativa ...”[22]. I això, encara que de manera diferent, hauria de durar molts i molts anys, segles; de diferent manera, encara dura.

Certament, en els temps de consolidació del Capitalisme, no hi hauria una associació política de domini; es passaria d’un domini polític i social a una altra forma de domini on el factor econòmic s’imposaria en tota la seva cruesa. Ambdues formes de domini, però, haurien de menester una base ideològica que les justifiqués; i és que el manteniment d’unes determinades relacions de producció que s’avinguin amb l’evolució de les forces productives requereixen sempre un sistema ideològic que els doni suport.


El compromís social i la fe

La societat s’havia fracturat. Els homes i les dones havien perdut qualsevols mena de referent cívic més enllà del que els podia donar l’única institució perdurable que volia ser hereva de l’Imperi romà: l’Església catòlica de Roma. Una institució, però, que no era política, que no era temporal, sinó eterna, perdurable i consagrada per Crist i els seus apòstols. Era l’Església dels seguidors de la religió cristiana.

 

Per això, com diria Hegel, “és l’Edat Mitjana sobre tot l’època del cristianisme i de l’Església”[23]. Homes i dones subjectes a una única voluntat individual; no hi havia un Estat que els donés seguretat ni uns objectius terrenals més enllà de la voluntat dels seus amos, els senyors feudals. La llibertat d’acció i de moviment estaven, com ells mateixos, tancades en un crui sense fons; i la de pensament era presonera de la fe en un Deu únic, etern, salvador. Un Deu que estava en el cel i que els prometia un paradís futur. Mentre, només hi havia la terra i el patiment, i la seva superació diària a través de les virtuts teologals: la fe, l’esperança i la caritat; i dels seus corol·laris terrenals: l’obediència, la pobresa i la castedat cristiana. L’important era la resurrecció i la salvació de les ànimes en el pou d’una eternitat incomprensible. I l’actor i guia d’aquest camí d’esperança era la comunitat cristiana, l’Església del Crist salvador.

Una comunitat cristiana que vivia en el dogma de la fe, en un esperit que anava més enllà dels propis individus i que, per a la seva continuïtat, demanava tota mena de renúncies terrenals: a la propietat individual, als plaers (pocs) de la vida i del sexe pecaminós. Renúncia i ascetisme, obediència i caritat, el bé i el mal, el pecat i la penitència, tot un seguit d’elements doctrinaris fàcils d’entendre i de predicar en un entorn de tancament i pobresa. Misticisme, espiritualitat i amor envers els altres. I un donar-se sense límits.

 

La societat, però, era una altra cosa: era la guerra de tots contra tots, era el producte de la força, del domini i de la violència. Però, tothom es podia redimir donant i donant-se als altres; sacrificant, si cal, la vida i donant el propi patrimoni: donatius i més donatius pel perdó i per redimir-se i guanyar-se el cel, i butlles per poder estar i fer el que no és propi, ni permès. I així, l’Església del cel baixà ràpidament a la terra, i es convertí en la primera potència econòmica feudal. L’alta magistratura eclesiàstica (bisbes, abats, abadesses, ...) es fusionaria socialment amb la vella i nova aristocràcia, de fet sortiria d’ella mateixa. Els seus interessos eren complementaris: sotmetre i dominar en el món espiritual per guanyar en el món terrenal. Tot es podia comprar i donar: terres, bens, alts càrrecs eclesiàstics, ... ; i l’Església viuria sempre (de fet encara hi viu) en aquesta infinita contradicció.

Poder terrenal i poder espiritual anaven junts. En realitat, no hi havia separació de poders; aquesta lluita interna entre l’eternitat de l’esperit interior i la temporalitat de l’obra exterior; entre la pròpia consciència interior i la seva manifestació exterior; entre el contingut espiritual i la seva manifestació terrenal. A nivell teològic era la dialèctica de la vella doctrina de les “dues ciutats” agustinianes, convertida després per Gelasi en la de les “dues espasses”, i que el papa Gregori VII li donaria forma definitiva. Calia una regeneració en la doctrina per tal que cadascuna de les dues principals institucions, Església i Imperi, no entressin en confrontació, de manera constant. I calia, també, una regeneració espiritual, una comunió entre la pràctica terrenal i la doctrina cristiana de l’amor i la reconciliació, en una institució on la realitat i la pràctica de la “clerogàmia”, la “simonia” i l’inacabable conflicte de les “investidures” posaven en qüestió la seva doctrina. Una realitat plena de vici, d’odi i, inclús, de crims. Unes contradiccions que, més endavant, ja al segle XVI, esclatarien amb la divisió i el trencament institucional i el naixement, a Anglaterra, de l’Església anglicana; i amb la Reforma de Luter i el protestantisme, a l’Imperi germànic.

En el curs dels segle X i XI sorgirien de “l’Orde de Sant Benet”, en un intent per superar les contradiccions internes de la fe, les congregacions de “l’Orde de Cluny” i ”l’Orde del Cister”, on ja clarament es feia avinent el desig dels monjos benedictins de tornar a les arrels cristianes de l’oració, l’obediència, la pobresa i la caritat. En aquest cas, el compromís social esdevé un compromís religiós, com a conseqüència d’una consciència interior colpida per una realitat reprovada que es vol aliena;  esmerçant tots els esforços personals per lloar a Deu en la seva missió salvadora de la Humanitat. Un esforç que no esperaria cap recompensa terrenal més enllà de la difusió de la fe a través de l’exemple de vida cristiana. Amb tot, en aquestes formes místiques de compromís, s’albira un cert compromís social que va més enllà de l’estricte religiositat militant, ja s’observà un clar desig de millora en les condicions de vida dels camperols que treballen en aquestes comunitats eclesiàstiques, al lliurar-los de qualsevol règim de servitud feudal.

Més endavant, i també per les mateixes raons esmentades, sorgirien les “Ordes mendicants dels franciscans i dels dominics” que predicarien tornar a l’autèntic sentiment cristià i a la puresa de l’esperit. Pobresa, pietat, penitència, oració i predicament. I, també un altre cop, la defensa de la fe, per part ara de les Ordes religioses i militars, en una nova manera, en aquest cas violenta, d’entendre el compromís religiós: les “Ordes de cavalleria del Sant Sepulcre”, dels “cavallers de Sant Joan o de Malta”, dels “cavallers del Temple”, dels “cavallers teutons”, ... Era de nou una versió eclesiàstica de l’ideal cavalleresc de la noblesa feudal, sorgit en el curs de la lluita contra l’Islam i contra les heretgies; i, com havíem comentat abans, dels Concilis de Pau i Treva. Eren, també en una forma adulterada per la religió, una forma de recerca de la conjunció de l’esperit i de l’acció concreta, una manifestació d’un compromís social militaritzat. Una comunió entre la religió cristiana i l’art de la guerra que, com en el cas de les Croades, donaria sortida a un esperit de lluita, de saqueig i de mort que tindria un fort efecte de crida entre la petita i mitjana noblesa feudal.

 

Certament, la influència del Cristianisme fou ambivalent: per una banda, va desenvolupar un humanisme cristià favorable a unes actituds de solidaritat i de compromís envers els altres, de suport i d’ajut. Però, per altra banda, el Cristianisme destruiria “l’ideal pagà de la participació activa del ciutadà en la vida de l’Estat[24], el sentiment del deure cívic (i militar) inherent a la condició de ciutadà compromès i solidari amb la sort de la ciutat, de l’Estat i dels seus conciutadans. Ara hi hauria una mena de concepció transcendent de l’actuació pública de la vida cristiana, una actuació externa que mitifica i mistifica la realitat terrenal per tal de transformar-la, ni que sigui a cops d’espasa, com a camí per a la salvació de l’ànima i com a darrer pas cap a la Resurrecció.

 

Al llarg de l’Edat Mitjana, com hem dit abastament, l’Església cristiana seria la ideologia predominant. Seu seria el monopoli de la formació i de l’educació, del coneixement i de la seva difusió, i de la creació de les voluntats externes d’actuació. Així, en un primer moment, les úniques manifestacions de compromís social, ni que siguin producte de voluntats alienades, serien les que sorgirien de la mateixa fe cristiana, o de les seves formes concretes: la lluita per la defensa de la fe, contra les heretgies i l’Islam; i, més tard a les Croades, per recuperar el Sant Sepulcre i la Terra Santa. També, l’esperit de cavalleria, desenvolupat al llarg del temps en la lluita contra els sarraïns, sorgiria, tanmateix en una forma mistificada per l’orgull i el prejudici, com una altra manifestació d’aquesta mena de compromís social militaritzat de la fe cristiana.

En una expressió romàntica, Herder diria que era un “esperit gòtic ... inextingible amor a la llibertat i despotisme, religió i esperit bèl·lic ..., aventura i galanteria, ...”[25] un ideal cavalleresc noble però fals, un compromís militaritzat sorgit de la mà de la fe cristiana. Un compromís militaritzat que es pot fer extensiu a totes les manifestacions concretes de lluita per la fe que s’anaren desenvolupant al llarg de l’Edat Mitjana, com formes concretes d’un esperit cristià d’arrels feudals, propi d’uns estaments concrets de la societat. D’una manera més filosòfica, Lukàcs, referint-se a l’evolució de l’esperit estamental en el moment de transició cap a la societat de classes de la baixa Edat Mitjana, afirmaria que “la consciència estamental s’orienta a una totalitat que no és la unitat econòmica real, viva, sinó la caduca fixació de la societat que va constituir en els seu temps els privilegis estamentals ... encobreix la naturalesa del factor històric real que té la consciència de classe”.[26]

 

Era una consciència i un compromís buit de contingut, desprès i valent si es vol, però sense cap objectiu social més enllà de la fe religiosa i l’esperança de la pròpia salvació; i tot plegat a un preu, vàlid històricament però, des d’una perspectiva humanista, fora de qualsevol mida i proporció. Com era possible trobar en aquest context un autèntic compromís social?

 

Al costat però d’aquests compromisos interessats, místics, més estètics que reals, s’hauria començat a desenvolupar una altra forma de compromís cívic a l’entorn d’algunes ciutats mediterrànies, en especial al nord d’Itàlia, i a la costa atlàntica i bàltica. Ciutats que es poblaren de gent diversa, de diferent condició; era una població que començava a distingir-se no ja pel seu origen sinó per la seva posició dins del món del treball. S’iniciava, econòmicament, la societat de classes. Classes socials amb interessos distints, com sempre (amb això no hi havia cap diferencia aparentment), però amb una notable diferència des del punt de vista jurídic: no hi havia sotmetiment ni servitud personals. Hi havia una abstracta llibertat formal. Una llibertat que, teòricament, hauria de permetre el propi desenvolupament personal com a producte del treball de cadascú; i per tant, es posaven els fonaments per al sorgiment d’un nou esperit cívic, contradictori i lluitador pels propis drets, ple de conflictes, però amb una nova visió d’un futur comú.

Segons Pirenne, “faria falta remuntar-se fins a l’Antiguitat per trobar una devoció semblant pels afers públics com de la que els burgesos feien gala ... els mercaders destinen una part considerable dels seus beneficis en profit dels seus conciutadans ... l’afany de lucre s’alia en ells amb el patriotisme local ...“[27]. S’estaven consolidant veritables ciutats-estat, amb unes formes de govern autònomes, que requerien uns sistemes de representació popular més amplis i que, per tant, demandaven una major participació de la població; i que, malgrat les diferencies socials, tenien uns objectius comuns, i un compromís ciutadà. En alguns llocs, la influència de la ciutat s’estenia per tot el territori; així va començar “a consolidar-se a Itàlia, inclús a Espanya, alguns moviments d’emancipació rural dirigit o recolzat pels burgesos de les ciutats ... A Catalunya les reivindicacions i revoltes camperoles – remences – foren dirigides, a partir del 1432, pels notaris de les ciutats ... “[28].

 

D’aquesta manera, algunes de les ciutats del finals de l’època medieval havien plantat la llavor d‘on sorgirien les condicions per a la creació d’una renovada forma de comunitat, la de les nacions: un marc territorial definit, una estructura demogràfica prou homogènia, uns interessos econòmics propis, uns òrgans de representació acceptats, una llengua i una cultura urbana pròpia, i una psicologia en formació comuna, ... i, sobre tot, una consciència col·lectiva de comunitat nacional, de voluntat de ser i existir com a organització estatal autònoma. Tot un seguit de condicions que estaven emmotllant unes formes ja modernes de nacionalitat que havien de desembocar en l’Estat nacional, l’Estat-nació.

L’esperit encara era universal, herència de l’Església cristiana i de l’Imperi, però ja es començaven a concretar unes particularitats, unes nacionalitats. El segle XV, els concilis de l’Església ja utilitzaven la paraula “nació”, i les universitats distingien els estudiants segons el seu origen nacional.  Després de Dante, Petrarca al segle XIV ja cantava a “Itàlia Mia” l’amor per la nació italiana.  Com diu H. Khon, “els Estats nacionals començaren a prendre forma al termini de l’Edat Mitjana, quan es varen posar els fonaments del futur creixement del nacionalisme”[29]. Després de les Croades, la idea de morir per l’amor a Deu va anar essent substituït pel de morir per l’amor al proïsme, per l’amor a la pàtria, ”pro patria mori”[30]. Un sentiment, el de la pàtria, que a França i a Anglaterra es reforçaria en el curs de la Guerra dels Cent Anys, i que, de la mà dels nous factors econòmics i socials que esmentàvem, quallarien mica en mica en el sorgiment d’una consciència nacional, i com ideologia política a finals del segle XVII.

 

S’estaven, doncs, creant les condicions objectives per a un retorn d’un compromís cívic basat en l’autoconsciència i la voluntat. Per posar un exemple proper, afirma en P. Vilar, referint-se als temps del rei Jaime I,  que: “durant uns quants segles va existir, al menys dins del límits del Principat català (molt menys als de la Corona d’Aragó en la seva totalitat) un viu sentiment de solidaritat de grup, una atenuació de les rivalitats de classe, una adhesió al poder públic en la persona del comte-rei ... totes les premisses d’un sentiment nacional ...”[31]

 

En resum, més enllà d’aquell primer “humanisme cristià” de les ordes mendicants i de la “supèrbia embellida” de la noblesa medieval, l’autèntic compromís social només pot sorgir, com hem dit abans, de la llibertat. D’una llibertat fonamentada en l’adhesió personal i col·lectiva, sovint desinteressada, a una causa, a un objectiu producte d’una consciència externa reforçada per un coneixement, ni que sigui parcial, de la realitat i de la creació d’una consciència interior sublimada com a reacció a aquesta realitat. I això només succeí ja ben avançada l’Edat Mitjana, quan retornà la vida econòmica i comercial a les ciutats i al seu entorn més immediat.

Un creixement econòmic que alterà i desenvolupà la vida política i social de les ciutats, permetent una certa participació popular en la vida pública i, conseqüentment, permetent el desenvolupament d’una consciència comunitària que, convenientment manipulada pel poder polític, seria l’origen dels principats i les repúbliques aristocràtiques, i altres formes estatals autònomes, i dels futurs Estats nacionals en forma, inicialment, de monarquies absolutes. I també, cal dir-ho, del naixement històric de nacions que romandrien sense Estat, en altres casos

 

 

Epíleg

Es parla habitualment de l’Edat Mitjana com un tot. Es parla, també, d’una Alta Edat Mitjana, que aniria des de finals del segle V fins al segle X, i d’una Baixa Edat Mitjana, que comprèn des del segle XI fins al final del segle XV. Ja hem dit abans que les classificacions sempre són simplistes; i en aquest cas potser encara més. L’Edat Mitjana abraça un període de temps molt i molt llarg que, només en el marc continental d’Europa, inclou infinitat de comunitats amb distints models polítics, socials i econòmics: des d’unes inicials monarquies instaurades per les tribus dels pobles centreeuropeus al sud del continent, fins a nous intents imperials, ciutats autònomes, ... ; estructures polítiques diferents i canviants, que quan s’acabava el mil·lenni es fraccionarien en multitud de bocins. Aquí, de fet, començaria la feudalització de la societat pròpia de l’Edat Mitjana.

 

Però, tot canvia en el temps, i ja ben entrat el segon mil·lenni, els regnes es consolidaven mica en mica: a Anglaterra, el regne inaugurat pels normands amb la conquesta de finals des segle XI; al continent, el regne dels francs, amb la dinastia dels Capet, i a la península ibèrica, el de Castella al temps que avançava la Reconquesta en front de l’imperi almohade. A finals del segle XIII es signava el Pacte Federal del que sorgiria la Confederació Helvètica; i a finals del segle XIV s’unirien els regnes de Polònia i Lituània, i la ciutat danesa de Kalmar, també s’unirien – efímerament -  els regnes de Dinamarca, Suècia i Noruega. També a l’est d’Europa, a principis del segle XII s’havien unit els regnes d’Hongria i Croàcia. I a la resta dels territoris continentals, el mosaic polític del Sacre l’Imperi Germànic, i la dispersió de la península italiana, amb les repúbliques aristocràtiques de les ciutats, al costat dels Estats Pontificis. I així, mentre al sud del continent, l’Islam reculava; també ho feia a l’est l’Imperi bizantí, davant la creixent potència turca, que ocuparia Sèrbia i Bulgària a finals del segle XIV. La potència dels turcs es presentava com la única amenaça continental. I de fet, l’Imperi germànic, políticament, no estava en masses bones condicions per aguantar les embranzides que venien de l’est. La península balcànica i el Principat de Moscou, que des d’Ivan III es proclamaria tsar de totes les Rússies, farien de coixí i força opositora, respectivament, davant la potència creixent del nou imperi turc. 

Des d’un punt de vista social, ja feia anys que la estructura orgànica de la societat medieval estava trasbalsada. L’Església continuava essent la primera institució feudal, però cada cop més, tenia nous competidors que li disputaven la hegemonia continental. Una Església que havia facilitat les Croades contra l’Islam i contra les heretgies, i que havia facilitat la fundació de les Ordes religioses i militars; però que, cada cop més, veia com es creaven noves regles monàstiques crítiques amb la seva riquesa i amb la corrupció eclesiàstica, i que, a més, tenia importants conflictes de doctrina i, inclús d’organització: havia tingut de superar una veritable divisió interna en el gran Cisma d’Occident, de finals del segle XIV. Els Reis encara demanaven la benedicció del Papa per reclamar l’origen diví del seu poder; però es preparava una autèntica revolta en l’Església catòlica.

D’altra banda, els vells estaments socials s’estaven transformant en veritables classes socials, des del punt de vista econòmic. Unes classes socials formades, per una banda, per la gent del món del treball, camperols, menestrals, artesans, mestres, aprenents, servents; i per una burgesia estratificada entre una petita i mitjana burgesia comercial i una nova classe de gent rica, una alta burgesia urbana (i rural), que s’aniria fusionant amb una part de la noblesa, que mica en mica s’anava reconvertint. A més d’aquesta noblesa feudal hi havia els funcionaris i el clero sorgits, tanmateix, de les mateixes classes benestants. No és la primera vegada que passava aquesta mena de fusió entre les sectors més rics de la societat: en el món romà, ja hem vist com part de la plebs romana, la més industriosa i espavilada, es va fusionar en el curs dels segles amb la vella aristocràcia patrícia de les antigues gens: esclavistes, usurers, funcionaris i recaptadors de l’Estat romà s’havien enriquit a costa dels esclaus, el poble, els camperols i el mateix Estat. Una noblesa també dividida i jerarquitzada, on alguns membres havien seguit el fil del canvi econòmic i invertien els seus cabals a les ciutats per beneficiar-se d’un comerç que creixia; mentre que, una altra part de la noblesa, per falta d’inversió i amb masses despeses sumptuàries, s’havia arruïnat en els seus camps o seguia en la seva “supèrbia embellida”. Tanmateix, a les ciutats les noves aristocràcies urbanes invertien al camp i lluitaven per acabar amb un sistema de domini que no els beneficiava; i els camperols que podien s’escapaven de les reserves per anar a cercar fortuna a les ciutats o cercaven noves terres alodials. La productivitat agrària havia crescut en paral·lel a l’expansió dels arrabassaments i les millores en els cultius; i malgrat les crisis urbanes, les grans revoltes agràries, els vaivens poblacionals i les crisis demogràfiques, conseqüència de les epidèmies i de la pesta, el creixement demogràfic i econòmic agafava volada.

A l’Església i a l’Imperi, bisbes, prínceps, ducs, comtes i reis, competien entre sí pel prestigi i fundaven més escoles i Estudis generals, les Universitats. També ho feien alguns consells municipals de les ciutats; tot i que, sovint veien amb desgrat els privilegis i exempcions fiscals que tenien aquelles associacions de mestres i alumnes (fins l’any 1450, el Consell de Cent de Barcelona s’oposà en diverses ocasions a la possibilitats de fundar una universitat a la ciutat). El món de les idees havia sortit dels monestirs, dels convents i de les abadies. Els teòlegs recuperaven la preocupació pel saber dels antics grecs i teoritzaven sobre la legitimitat i l’origen del poder polític, sobre les formes de govern, la monarquia i les virtuts del “govern mixt”; i sobre la necessitat de la pau i la recerca del bé comú. A Itàlia, Maquiavel, davant la dispersió política i la creixent força de les monarquies veïnes, enyorava l’antiguitat romana i demanava la unió; als Països Baixos, Erasme qüestionava l’Església catòlica, que vivia en una mar de riquesa i corrupció.

A les ciutats s’establien comunes governades per consells de ciutadans. La participació, no cal dir-ho, era selectiva, ja que només hi participaven els més poderosos, els “maiors”, de la nova aristocràcia urbana. El compromís social, més enllà de les formes místiques dels temps de les Croades, es presentava en una forma interessada a les ciutats, on la població seguia el pas que marcaven la nova burgesia aristocràtica dirigent, en una forma particularista, precedent de la nació moderna de la societat capitalista[32], que no propiciaria la unitat estatal exemplificada per les monarquies en trànsit cap a l’absolutisme reial i la preeminència del Papa de Roma.

 

Quan l’Edat Mitjana entrava en la seva recta final, havien passat mil anys des que s’havia produït la fi de l’Imperi romà a Occident. A l’Orient continental, l’Imperi romà, dit vulgarment Bizantí, que després de Justinià havia entrat en una primera etapa de brillant civilització recuperant part de l’esperit grec, havia sobreviscut sota el mantell d’un sistema polític corrupte i decadent, de monarquia gairebé teocràtica, amb un sistema econòmic tributari propi del mode de producció oriental o asiàtic, on l’Estat i els grans propietaris controlaven l’excedent econòmic produït per una població sotmesa a un règim de servitud; havia entrat en el seva darrera etapa desgastat per segles de guerres, primer amb els àrabs, després amb els normands; havia perdut el domini marítim de la Mediterrània, i tenia una economia sacsejada i depenen de l’exterior per l’arribada dels mercaders italians, provençals i catalans, que establiren colònies per tot l’Orient mediterrani. La darrera embranzida dels  turcs seljúcides seria definitiva.

 

Era l’any 1453, un món s’acabava, mentre en naixia un altre de nou: després dels viatges comercials de Marco Polo de començaments del segle XIV cap a la Xina, uns altres viatgers, portuguesos i castellans, exploraven uns territoris encara poc coneguts, a l’Àfrica i a Àsia, descobrint, sense saber-ho, el continent americà. I mentre tota això passava, Gutenberg inventava l’impremta, un aparell que pocs anys després Luter aprofitaria per divulgar les noranta-cinc tesis del seu escrit, penjat a la porta d’entrada del palau de Wittenberg, en contra de les indulgències papals, iniciant-se així el que es coneix com a Reforma protestant; precedent històric del calvinisme, que tanta importància tindria, en el futur, en el desenvolupament d’una nova ètica del treball, com una de les bases filosòfiques del Capitalisme. L’impremta també donaria un impuls definitiu a la difusió del pensament humanista italià i el que es coneix com a “Renaixement” de les arts i de la literatura que es produí a partir del segle XVI, continuació d’aquell primer renaixement del segle XIII.

 

Ara sí podem dir que l’Edat Mitjana havia representat un pas endarrere per fer un salt endavant. El pas d’un camí que, després de l’inicial salt a la llum de les polis gregues, havia transitat sota el implacable sol de les pètries vies romanes, per seguir després a peu pla per la llarga foscor de la nit medieval. On abans hi havia una població sotmesa al treball esclau, ara hi havia una servents adscrits a un tros aliè, empresonats. Però, ara, en un lloc indeterminat però no massa llunyà, una nova llum assenyalava nous viaranys per on s’albiraven destins incerts, però lliures; on homes i dones tenien encara una nova oportunitat per reeixir de la foscor i forjar el seu propi destí. Seria així?

I és que el camí de la llibertat sempre és incert i llarg, molt llarg.

 

 



[1] J. Heers, ibídem., pl. 32-39

[2] J. Huizinga, ibídem., pl. 95-6

[3] R. da Costa, “L’educació infantil a l’Edat Mitjana”

[4] J. Llopis, ibídem., pl. 62

[5] H. Pirenne, “Les ciutats de l’Edat mitjana”, pl. 150. Ed. Alianza, 1981

[6] A. Domínguez Ortiz, ibídem. pl. 189

[7] E.D. Myers, ibídem. pl. 424

 

 

[8] J. Llopis, ibídem. pl. 72

[9] M. Hardt i A. Negri, “Imperi”, pl. 80, Ed. Paidos

[10] Citat per E. Guerrero Salom, a “Introducció a la ciència política”, pl. 75. UNED, 1988

[11] H. Pirenne, “Mahoma i Carlemany”, pl. 218, ed. Alianza, 1978

[12] G. Duby, “Guerrers i camperols”, pl. 206, Ed. Siglo XXI, 1977

[13] J. Fontana, “La formació d’una identitat”, pl. 19, Ed. Eumo, 2014

[14] Deia Tomàs d’Aquí que ”el rei ocupa en el seu reialme el lloc que l’ànima ocupa en el cos i Deu en el món”, “La monarquia”, pl. 63, Ed. Tecnos, 1989

[15] J. Heers, ibídem. pl. 144

[16] H. Pirenne, “Les ciutats de l’Edat Mitjana”, pl.115, Ed. Alianza, 1981

[17] J. Heers, ibídem., pl. 247

[18] J. Heers, ibídem. pl. 246

[19] J. Heers, ibídem. pl. 245

[20] A. Hauriou, ibídem., pl. 227-8,

[21] veure, O. Hintze, “Feudalisme – Capitalisme”, pl. 97-118 i següents, Ed. Alfa, 1987

[22] O. Hintze, ibídem. pl. 57

[23] G.W.F. Hegel, ibídem. pl. 613

[24] A. Hauriou, ibídem. pl. 62

[25] J. G. Herder, “Filosofia de la Història”, pl. 74-75, Ed. Espuela de Plata, 2007

[26] G. Lukács, “Historia i consciencia de classe”, tom I, pl. 124 Ed. Grijalbo, 1985

[27] H. Pirenne, “Les ciutats de l’Edat Mitjana”, pl. 136, Ed. Alianza, 1981

[28] J. Heers, ibídem. pl- 234-5

[29] H. Khon, “Història del Nacionalisme”, pl. 79, Ed. Fondo de cultura econòmica, 1984,

[30] J. Touchard, ibídem. pl. 179

[31] P. Vilar, “Catalunya en l’Espanya Moderna”, tom I, pl. 230, Ed. Crítica, 1987

[32] Cal remarcar que parlem del concepte de nació, no del d’Estat nacional o Estat-nació, que representa la unitat de la nació en forma d’Estat quan la classe hegemònica dominant també té els instruments jurídics i de control de la comunitat des del poder de l’Estat.    

P4 – Els paradigmes de la llibertat: somni i realitat

  En el que portem en aquest escrit, hem vist el pas de les comunitats primitives de les gens i de les fratries a les primeres formes de l...