Presentació

 

Aquest escrit que teniu a les mans és fruit d’una inquietud que tinc de fa molts anys: com ho podem fer per educar el nostre jovent per a la vida pública sense que això suposi una càrrega ni un objectiu feixuc? I ho dic perquè, quan hom es vol formar en l’art (metafòricament parlant) de la vida pública, en el de la política, es veu en l’obligació de compartir experiències amb molta altra gent: amb companys d’estudi, amb professors, amb amigues i amics, ... amb familiars, inclús; però, sovint i per damunt de tot, es veu abocat a llegir i a estudiar feixucs llibres de teoria política, d’economia, d’història, de sociologia, d’antropologia cultural, de filosofia ... i, fins i tot, de dinàmica i psicologia de grups. Estudis, més o menys erudits, escrits en un llenguatge un xic críptic i embrollat; volums i més volums d’història i d’històries que fan que aconseguir el desitjat objectiu esdevingui una àrdua escalada cap a un cim molt intel·lectual, però també, una eixuta i ardent travessa pel bell mig d’un erm desert.

Per això, el moment de posar-me a escriure quelcom que resumeixi les idees (sense més pretensions) que hom pot tenir sobre aquesta qüestió, la vida política, he procurat que el to i la forma sigui el més planera possible, per tal de donar-li un xic d’amenitat. A voltes el relat se’m fa present i, de manera autònoma, es posa en primera persona. Perdoneu, després ja recula i se’n va cap el passat, ni que sigui verbalment. He de reconèixer també que, sense voler-ho, sovint el llenguatge es perverteix i es torna poc entenedor. No és la intenció, però passa. També, he pensat fer un parell de nivells de lectura, per tal que cadascuna de les persones que tinguin a bé d’arriscar-se en aquest intent pugui triar aquell que consideri el més oportú (el més ampli o l’abreviat). Tanmateix, com és habitual, he posat les cites que corresponen els autors que m’han guiat en el fil del relat; i també he afegit altres cites a mode d’introducció a alguns dels capítols, cites que m’han semblat oportunes per enfilar l’inici dels paràgrafs que les han de seguir. Finalment, en aquest apartat de l’estructura de l’escrit, a part de les notes i de les cites introductòries, com que les inquietuds - ara en plural - a les que abans us feia referència són, en aquest cas, personals, he afegit aquí i allà, on m’ha vingut bé, però de manera especial a l’inici d’algun dels capítols; i alguns retalls de pensaments que, en el curs de la confecció del relat, m’han sorgit de dins del meu magí. Retalls que no sé si us vindrà de gust llegir, però que no calen per seguir el relat i que, si voleu, els podeu obviar. Un relat que he iniciat a manera de discurs, i que hauria d’acabar-se com el que realment vol ser: l’esbós d’un estudi que engresqui, que animi, a afrontar en veu alta la vida de la comunitat, de la nostra comunitat, i com fer-ho extensiu al nostre entorn més immediat.

Encara falta una darrera indicació o guia de lectura: la intenció, el primer objectiu, de l’escrit és veure a vol d’ocell l’evolució - conseqüències i propostes d’actuació – de les institucions polítiques en cada moment significatiu de la nostra història, i la manera en que els éssers humans hi han participat, i s’hi han compromès, atenent l’entorn econòmic, polític i social; i també, a partir de la ideologia, la religió i l’educació rebudes. Res més – ni menys – que això. No vol ser un estudi d’història política, ni d’història social, ni molt menys d’història econòmica. N’hi ha, naturalment, un xic de cadascuna d’aquestes matèries, però només intervenen a nivell instrumental; és només un esbós, no un assaig - per dir-ho d’una manera més visual que musical - del que hauria de ser una proposta més concreta, precisa i definida d’implicació personal en la vida política de la comunitat. I aquesta és la segona i principal  intenció d’aquest escrit: la meva és una preocupació per la cultura política; per la incidència de la ideologia i de la religió en la formació del caràcter de les persones; en la qualitat decisòria que hi té l’educació en els seus àmbits familiar i públic; i la incidència de la comunicació i dels seus mitjans en la formació de l’opinió pública; i, com a conseqüència de tot plegat, en l’actitud de les ciutadanes i dels ciutadans (dit en un sentit ampli i actual) envers la participació en la vida de la comunitat i en el compromís polític i social que això comporta, o que hauria de comportar.

He de fer, també, un darrer advertiment: el relat és clarament – fent servir una d’aquestes paraulotes que avui en dia s’utilitzen però que pel cas és adient – eurocentrista: sempre argumenta i explica fets de la vida política -diguem-ne - occidental. Això, de manera inexcusable potser, deixa a banda la major part del món, i l’evolució dels seus pobles i comunitats; però, ni per espai ni per coneixements, no me’n veig en cor de donar-li una altra perspectiva. Les possibles errades, omissions o repeticions innecessàries són naturalment només responsabilitat meva. Perdoneu-me. Res més.

 

Si voleu, doncs, us convido a que inicieu la lectura d’aquest escrit, i que trieu el nivell de lectura que us vingui més de gust. I si no és aquest el cas, doncs, ... mira: el poseu al vostre aparador de llibres pendents, o el llanceu a la foguera d’en Pere Botero.