Un segon silenci trencat (el món grec)
I d’aquells primers i antics silencis sortiren
herois que cercaren la glòria
i l’eternitat;
l’amor i l’odi, i l’amistat; i la conquesta i l’esclavatge, i la
llibertat
en un viatge personal cap a la saviesa dels deus: Guilgameix,
Odisseu o Jàson
un camí marí solcat d’entrebancs , silencis
trencats per la paraula i el mite
deus imaginats en la lluita per la
supervivència d’aquells de qui som
hereus
del fil trencat d’una Ariadna ardida o de la
filosa d’una Penèlope prudent,
com Heràclides tornant a l’origen volgut o cap a una Ítaca perduda
en el somni d’aquells focs naixents d’on eixiren bells estels voladors
llamps permanents en el pas dels anys que llueixen
en aquest firmament
mantell constant,
que canvia però que mai no acaba, i que ens cobeja
en un inesgotable mestratge en el miratge d’un
avenir desconegut i tèrbol
com cada jorn, temps que es mou i que mai no
s’acaba, paraules i fets que ressonen
un el mediterrani mar fet de plors i silencis
trencats per paraules altisonants
farcit de mirades que esmicolen cadenes i que ens
ajuden en la recerca
marxa inacabable com la vida mateixa que és mou
més enllà de nosaltres
de la única vida possible, que val i que compta,
la que és de tots i de totes
prova permanent d’un assaig infinit com la saviesa
de l’amor retrobat
aliè però nostre, per sempre!
“La figura suprema de la fantasia grega és Aquil·les. Així com, la guerra
de Troia és el començament de la realitat de la vida grega, així Homer és el
llibre fonamental per al començament de la representació espiritual; és la llet
materna amb la que el poble grec s’ha nodrit i criat. Homer és l’element en que
el món grec viu, com l’home a l’aire. El
jove homèric, que a l’estat patriarcal només pot aparèixer com una criatura del
poeta i és un fill del poeta, de la representació, no pot ser cabdill sense
tornar-se fantàstic; encara resta sotmès al rei de reis, Agamèmnon. Però el
remat de la vida grega és Alexandre, el segon jove, la més formosa, la més lliure
individualitat que ha existit mai. Alexandre està al capdavant de la joventut
plenament aconseguida; és el cim del món pròpiament grec. Així com Aquil·les és
el fill del poeta, Alexandre és el digne fill de Grècia. Entre els dos resten
les democràcies, els Estats grecs en la seva més bella plenitud juvenil”
G. W. F. Hegel, “Lliçons sobre la
filosofia de la Història Universal”
La brillant civilització aconseguida a
la Grècia clàssica des dels seus inicis, primer a Creta i, més tard, a Micenes,
en el període arcaic, allà pel segle XII abans de la nostra era (a.n.e.) -
segons la llegenda, amb la dinastia de Perseu -, fins a la seva decadència dels segles IV i III
a.n.e., estava basada en l’esclavisme (sobre tot en l’àmbit domèstic) i el
treball dels estrangers i els més pobres dels ciutadans lliures. Encara que en
un estadi inicial, i no del tot desenvolupat (com ho seria del tot a la Roma
clàssica), és un exemple incipient del que els marxistes en diuen el “mode de producció esclavista”; encara
que hi han altres autors que parlen de “mode
de producció antic”[1], tots
vegada que hi veuen, també al seu costat, una mena de primitiu mode de
producció capitalista, pel gran desenvolupament del comerç i la propietat
privada, pel paper de l’Estat i pel desigual repartiment de l’excedent
econòmic. Tant és així que, denominen aquestes primeres civilitzacions
clàssiques com a “formacions socials antigues”.
Sigui com sigui, a la ciutat-estat - la
“polis” - d’Atenes en el segle V a.n.e., en els 60 anys de major prosperitat, en
el que es coneix com el “segle daurat” de Pèricles, es calcula que hi vivien unes
90.000 persones lliures, comptant els ciutadans (homes), dones i infants; més
els metecs i els esclaus, uns 50.000 i 200.000, respectivament[2]. I
per molt que les Lleis de Dracó, del segle VII a.n.e., ja castigaven la
inactivitat i la vida ociosa, entre bona part dels ciutadans de la polis el treball manual estava mal vist: l’elit
dels ciutadans, els que es consideraven descendents directes de les “gens”, els
aristòcrates, anomenats “eupàtrides”, tenien poca consideració pel treball
físic o manual[3].
Però, el cert és que tret de l’aristocràcia i la petita i mitjana noblesa, les
dues classes inferiors del ciutadans (petits propietaris urbans i rurals, i
obrers) sí que es veien obligats a treballar com artesans, en diferents oficis
o com a simples obrers[4].
Així, en general, a totes les polis gregues, l’aristocràcia hereva de les gens pogué, en el seu moment, tenir el
temps suficient per poder desenvolupar altres activitats no econòmiques, en
el camp cultural, artístic, polític (especialment Atenes) o militar
(especialment Esparta); o, inclús, en el propi desenvolupament personal dels
seus membres. En aquest sentit, l’establiment del esclavisme resultà factor
fonamental.
Però clar, no simplifiquem, tot no era
tan senzill. En una espai continental, dit l’Hèl·lade, atomitzat entre multitud
de ciutats-estats, sorgides de la unió de diverses aldees (al dir d’Estrabó), com
ara l’antiga Micenes, Argos, Esparta, Tebes, Mègara, Atenes, Corint, ... després
de les ocupacions produïdes el llarg del segon mil·lenni a.n.e., per part de les
tribus dòries, aquees, jòniques i eòliques; en un territori en bona part (de
manera especial, la península del Peloponès) aspre i abrupte, més adequat per
al pasturatge que per a l’agricultura, i envoltat gairebé per tot arreu pel mar;
i amb la pressió afegida d’altres civilitzacions prou potents que envoltaven el
món polític i cultural de Grècia (a l’est, l’imperi persa; a l’oest, la cada
vegada més poderosa república de Roma; i
al sud, a l’altra banda de la mar Mediterrània, l’Egipte dels faraons) la
seguretat i la vida no havien de ser massa senzilles.
Però, el món anava canviant. Les
petites ciutats-estats gregues tenien un territori limitat, uns recursos humans
també limitats, i un sistema productiu poc eficient - amb unes relacions de
producció molt conflictives – i limitat, en front de les necessitats d’expansió
que haurien de menester per fer un salt endavant. Hi havia, és cert, un comerç
ultramarí important; però, en bona part, fora del control estricte de les
polis. Havien resistit les Guerres Mèdiques contra el gran Imperi persa,
s’havien dessagnat internament en la Guerra del Peloponès (la Lliga de Delos
contra la del Peloponès), on Esparta havia obtingut una victòria pírrica. I si
a tot això, afegim, la pressió del creixent poder militar del reis de
Macedònia, al nord de l’Hèl·lade, la
supervivència de la gran civilització de les polis gregues tenia un termini
inevitable. El mode de producció
esclavista dels vells grecs tenia els seus límits en unes relacions socials insostenibles
davant la pressió exterior. No van poder resistir una nova escomesa: la
força militar de la Macedònia del rei Filip II sotmetria a mitjans del segle IV
a.n.e. a la major part de les polis de l’Hèl·lade. Dos cents anys més tard,
després d’Alexandre el Gran, amb la derrota del rei Perseu, tota Grècia cauria
sota el control de la República romana.
Mirem-ho amb una mica més de detall per
al cas de dues de les polis que evolucionaren de manera diferent, en la seva
estructura social, econòmica i política: Atenes
i Esparta. Dues evolucions diferents, des d’una matriu similar, la de la gens
primitiva.
Atenes:
de les gens a la polis
A l’observar l’evolució de l’entramat
polític i institucional d’Atenes a l’època clàssica, des dels segles VII al IV
a.n.e., ens adonarem de la permanència de la
lluita de classes, i dels canvis substancials que es varen produir des
de les primeres “gens” i tribus.
L’estructura social, com no podia ser
d’altra manera, va anar canviant de manera semblant a com ho feia la vida de la
població, en funció d’una activitat econòmica, d’un mode de producció esclavista,
que evolucionava, on una part dels ciutadans, per mor de la seva situació a
l’escala social, s’anava enriquint, mentre una altra part tenia prou feina per
viure, quan no es veia obligada a marxar a descobrir nous països a l’altra
banda del mar; i mentre una altra part
de la població, la gran majoria, portava el timó del desenvolupament econòmic
sense tenir cap dret polític, bé en una situació de dependència absoluta, com
era el cas dels esclaus, o bé com a nous propietaris, comerciants, petits
industrials o artesans, com era el cas dels metecs, la major part estrangers.
Aquesta estructura social, en conflicte permanent, lògicament havia de
tenir (o no tenir, que era el pitjor) un sistema de participació i
representació en la vida pública, una sistema que anar canviant en el temps, i que ens dona la pauta per seguir en aquest relat.
Organització social i institucions polítiques
Com dèiem, a Atenes, l’estructura
social va anar canviant en el temps: es passà d’unes primeres estructures tribals de 4 tribus – “filai” - [5]d’origen
joni, dividides en 3 fratries i 10 gens cadascuna, i amb un cap militar, el basileus, per comandar la lluita en
períodes de guerra, a una nova divisió de base territorial, que
anaven més enllà de les velles “Naucràries”, aquelles 48 circumscripcions
territorials (12 per cadascuna de les 4 tribus) que s’havien assajat en uns
temps anteriors a Soló (potser per regular la realitat dels assentament i
facilitar la intendència per a la guerra) i que, a partir de llavors,
esdevindrien principals òrgans financers. A partir de la “Constitució de
Clístenes”, de l’any 507 a.n.e., s’establí una nova divisió en base a 10
“fílai” territorials i no gentilícies, sots-dividides en “trittis”[6](com
a circumscripcions d’àmbit territorial generals), i les “demos” o municipis,
com a circumscripcions locals, en un total de 100; i els seus ciutadans com a
“demotes”, amb el seu cap, el “demarca”, el seu tresorer, 30 jutges, tots
escollits per l’assemblea popular de ciutadans.
Nova divisió territorial i nova divisió social de tipus econòmic,
censatari, que ja abans, a la “Constitució de Soló”, de l’any
594 a.n.e., s’havia refermat, classificant als ciutadans en 4 classes socials,
no ja pel seu origen, o sigui, pel seu naixement com a descendents del “pares
de la gen” , sinó en funció de la seva riquesa, del seu poder econòmic. Una
classificació censatària que anava molt més enllà de la vella ordenació de les
gens atribuïda a l’antiga “Constitució de Teseu” en base a tres classes de
ciutadans: eupàtrides, o nobles; geomori, o agricultors; demiürgs,
o obrers; on només els eupàtrides podien tenir càrrecs públics.
La nova “Constitució de Soló” atorgava
diferents drets polítics (drets que, inclús de mica en mica, s’ha anirien
atorgant, en qualitat de nous ciutadans, a metecs molt rics o que s’havien
distingit per algun fet concret): la primera de les classes censatàries, la més
rica, era la dels pentacosiomedimnos (homes - de la noblesa – que tenien 500
faneques) que eren els únics que podien
assolir la màxima magistratura (l’arcont) i que tenien compte de totes les
càrregues militars; després hi havia els cavallers (petita noblesa i genets) i
els zeugites (propietaris lliures), que podien
accedir a diferents funcions i càrrecs públiques, i que, en temps de guerra,
integraven, els primers, la cavalleria i, els altres, la infanteria pesada (els
hoplites); i, per últim, la quarta era la dels tetes (obrers manuals lliures), que només tenien dret a participar a les
Assemblees populars (Ekklesia o Ecclesia) i als tribunals dels “heliastes”
(jutges d’una mena de Tribunal Suprem popular), i que en temps de guerra, feien
d’infanteria lleugera o servien a la flota. La resta de la població, esclaus
i metecs,
no contava.
Així, a partir de la Constitució de
Clístenes les velles “gens” estarien tocades de mort: dividides les comunitats
tribals per raó del territori i en funció del patrimoni i la riquesa
individual, quina podria ser, d’ara endavant, el nexe d’unió de la “comunitat”?
I encara una nova institució hi posaria el seu gra de sorra en aquesta mort
anunciada: la hipoteca. Sí, els grecs ja varen inventar el crèdit hipotecari. I
és que amb la divisió territorial amb “demos” i el fet que la noblesa visqués,
majoritàriament, a la polis d’Atenes, com que ja hi havia un comerç interior i
exterior considerable, l’intercanvi de productes ja es feia com a mercaderies,
amb diners; i d’aquí a la seva acumulació o a la seva falta. Els agricultors
quan es feien mancats de recursos en demanaven a qui en tenia. Un senyal de fusta, el pal
hipotecari, en el camp indicava l’import del deute. La usura i l’enriquiment dels
rics era paral·lel a l’empobriment i la ruïna, quan no la pèrdua de llibertat,
dels pobres. Això, en el món solidari de l’antiga gens no hagués pogut succeir.
Un nou poder institucional garantia el pagament del deute o l’adquisició de la
finca al creditor, el de l’Estat polític de la polis.
Un Estat amb comandaments i jutges,
escollits, això sí; i, una cosa molt important, una força pública, un veritable
exèrcit més enllà de la milícia popular armada: ja,
anteriorment, les Naucràries havien de subministrar armes i homes per a la
guerra. Ja mai més el poder vindria legitimat per l’autoritat que la comunitat
reconeixia i delegava amb les persones amb un coneixement més profund dels
mites, de la natura, de la religió, de les necessitats de la tribu. A partir
d’ara, l’autoritat s’exerciria per la legitimitat d’un poder més abstracte: el
de la presumpció d’un rang superior que comportava un major poder econòmic; un rang superior que, inicialment,
aniria acompanyat al que tenien els pares fundadors de les velles gens, però
que, amb el pas del temps i la inevitable mobilitat social, s’aniria decantant cap al simple poder
econòmic dels considerats ciutadans.
Així, la nova organització social que
s’anava gestant tenia de menester unes noves institucions polítiques: La figura
del basileus únic, cap religiós,
judicial i militar (veritable rei de la tribu, triat per l’Assemblea, i pel que
sembla, càrrec no hereditari) per comandar les milícies en temps de guerra, fou
substituïda per la dels 9 arconts, escollits anualment d’entre
els ciutadans més nobles proposats per cada tribu: l’arcont epònim, el major, que tenia la qualitat representativa; l’arcont polemarc, que comandava l’exercit
(en un moment donat, l’antiga milícia es convertí en exercit professional; l’arcont basileus, amb funcions
religioses i de culte; i els 6 arconts
tesmòtetes, que cuidaven del respecta a les tradicions i al dret
consuetudinari; i, d’altra banda, l’antic
Consell d’Ancians fou substituït pel Consell
de l’Areòpag, institució nobiliària integrat pels successius arconts - en
qualitat de membres vitalicis – després del seu mandat anual, que funcionava
com un òrgan de control predemocràtic, mostra del poder de la vella
aristocràcia dels eupàtrides. Amb tot, sempre es va mantenir l’Assemblea
Popular, l’Ecclesia, com a darrer
control democràtic del govern de l’Estat.
Més endavant, a partir de l’any 501
a.n.e., els arconts s’integraren en el nou Consell
dels Estrategues - 10 ciutadans amb
un càrrec no retribuït i, per tant, limitat a l’aristocràcia - que escollia
anualment l’Assemblea per portar el comandament
militar; i que, mica en mica, va agafar funcions executives i
administratius, a banda de les militars. Un veritable govern en detriment del
poder de l’Areòpag, que va quedar reduït a resoldre assumptes criminals. En paral·lel a l’Assemblea Popular hi havia
la Bulé o Consell dels Cinc-cents[7]
(una mena de comissió permanent d’aquella), vell òrgan d’origen aristocràtic
que funcionava com a poder legislatiu.
Finalment, existia, també, l’Heliea,
un tribunal de popular escollit per
sorteig (una mena de tribunal suprem) que decidia sobre qualsevol tema,
tret dels de caràcter criminal que sempre va estar judicat pel Consell de
l’Areòpag. Tot aquest entramat
polític-institucional es completava amb dues institucions jurídiques: la isonomia, o sigui, la igualtat de tots
els ciutadans davant la llei; i l’ostracisme,
l’expulsió de la polis durant el termini de 10 anys a totes aquelles persones
que fossin jutjades per l’Heliea com a perilloses, ingrates o incòmodes per a
la polis (generalment això es feia per por, i pel record dels temps de les
Tiranies)
No cal fer-se, però, masses il·lusions,
sempre es va intentar mantenir el control
real del poder en mans dels privilegiats, la vella classe aristocràtica sorgida
de les despulles de les antigues gens. Amb tot, la tensió i la lluita pel
poder hi va estar sempre present. Les diferents Constitucions no es poden
entendre sense tenir en compte una lluita de classes ferotge entre els
ciutadans, els lliures, i els esclaus. Sovint, l’arcont principal, el polemarc
que dirigia les operacions militars, o l’arcont basileus, que exercia el poder en els moments de pau, junt amb
l’arcont epònim, ajudats i tutelats sempre pel Consell de l’Areòpag (veritable
centre del poder aristocràtic) cercaven la complicitat de les “demos” per
aconseguir les seves reformes.
Com diu V.V. Struve[8], “
... l’aristocràcia defensava el règim gentilici ja decadent, que impedia el
desenvolupament de les forces productives de la comunitat. Al defensar la seva
llibertat i els seus drets .... el demos
d’Atenes va resulta ser el portador d’un nou sistema social més progressista
.... un regim classista, i d’un Estat, com aparell del domini d’una nova
classes d’esclavistes“, en un procés de
diferenciació econòmica i social que diluiria cada cop més les restes de les
gens i de la seva aristocràcia. Noves
formes de govern que en moments de crisi política i militar donaria peu
“tiranies”, com ara la de Pisístrat al segle VI a.n.e. o la Tirania dels
Trenta, al final de la Guerra del Peloponès, fruit del suport popular al tirà,
en front del poder i dels privilegis d’una aristocràcia que es resistia a
perdre’ls; o al sorgiment d’institucions com ara el Consell dels Quatre-cents
per dirigir les operacions militars en el curs de l’esmentada Guerra del
Peloponès.
La democràcia atenesa requeria un equilibri de poder i un consens popular
que no sempre es va produir al llarg dels segles. I és que de fet, “la democràcia urbana tenia la seva
base en els petits comerciants, en els artesans i en els obrers”[9]. Les
prebendes que tenia la vella aristocràcia gentilícia eren una cotilla
insuperable pel desenvolupament econòmic. I a més, “no es pot idealitzar a
l’antiga Atenes, envers els defectes i aspectes contradictòria de la vida
estatal atenenca. Ni els metecs, ni les dones – mares, mullers i filles dels
ciutadans que gaudien de la plenitud de drets -, per no parlar ja dels esclaus,
tenien cap dret a Atenes, com tampoc els tenien en les altres ciutats i
Estats ..... els ciutadans amb plenitud
de drets polítics representaven a l’Estat atenès .... no més del 15 al 20 per
100 del total de la població”[10].
La societat gentilícia - de les gens - s’havia gairebé destruït. A
través de la lluita, la confrontació i l’intercanvi econòmic es produir una veritable
osmosi social, una nova estratificació dels “demos”; però la nova estructura
organitzativa i institucional creada en una societat on encara es mantenia un
sistema d’esclavatge i unes contradiccions classistes molt importants entre el
petits i mitjans propietaris rurals, i els ciutadans, propietaris o no, i els obrers
lliures, d’una banda; entre els propis ciutadans del “demos” i els metecs
lliures, d’una altra banda; i, finalment, entre l’aristocràcia - els eupàtrides
–, que encara es consideraven hereus dels antics drets de la gens, i els
interessos de la resta del “demos”; una “composició
tan heterogènia del demos que portava la complexitat i la tensió de la lluita
de classes a l’Estat atenès ...” [11],
que no va poder resistir el pas del
temps ni les necessitats d’una societat i d’una economia cada cop més mercantil
i dinerària.
El sistema econòmic
A Atenes, en el seu esplendor, es
calcula que per mantenir aquelles 90.000 persones lliures (ciutadans amb la
seva família) d’Atenes hi havia treballant uns 50.000 artesans i comerciants,
els anomenats metecs (normalment estrangers o alliberats) que tenien la
condició de lliures, però no de ciutadans; i, també, hi havia al voltant de
200.000 homes i dones sotmeses al règim d’esclavitud; sense cap dret, sotmesos
a la lliure voluntat del seu amo, i treballant als camps o en tasques
domèstiques.
L’agricultura i la ramaderia de pastura
es donaven la mà, en un règim de
propietat on el petit propietari lliure del camp estava sempre amb conflicte
amb el gran propietari de la polis. L’artesanat i el comerç estava
principalment a càrrec dels metecs, de manera que, amb el pas del temps i el
gran desenvolupament del comerç marítim, molts d’ells varen adquirir un
considerable nivell de riquesa. A finals del segle V, la polis d’Atenes, que no
només la polis, sinó tot el territori de l’Àtica, va veure com la indústria va
arribar a ser tan important com el comerç i l’agricultura. El predomini de la
vella aristocràcia estava en discussió, i el sistema polític es torna molt més
democràtic. Atenes era el centre d’un gran imperi marítim; i gran part de les
rendes que hi arribaven, i amb les quals es pagava els magistrats, els jurats i
els assembleistes (els quals ja cobraven per la seva dedicació política, pel
temps que dedicaven a l’Estat) venien de les colònies, dels tributs del imperi.
I venien, també, de les mines de plata més riques de l’Hèl·lade, les de les
muntanyes de Làurion[12],
explotades pels esclaus dels grans propietaris. Una esclavitud que predominava
a l’àmbit urbà[13],
tot i que en el camp tots els petits agricultors lliures tenien esclaus al seu
servei. Malgrat tot, el règim esclavista
mai es va desenvolupar tant com passaria després a Roma, on es
desenvolupà totalment el règim de les grans propietats esclavistes[14].
Mentre tot anava bé, mentre va haver-hi prou entrades de noves riqueses
externes per a les despeses sumptuàries, la cosa va funcionar; però, quan van
venir els problemes més greus: despeses militars per guerres inacabables, més control
de fronteres, apujada d’impostos (pagats principalment pels lliures, no pels
ciutadans) per sostenir-ho tot, precarietat del treball no sotmès a
l’esclavitud, fugides i emigracions cap a noves terres de conquesta, baixada de
la rendibilitat de l’agricultura, pobresa, contracció dels mercats (exterior i,
sobre tot, l’interior), crisi de l’imperi marítim, ... els conflictes es tornaren insuportables: entre
ciutadans, lliures i no ciutadans, entre rics i pobres, els problemes amb els esclaus,
el problema del retorn dels soldats (els mercenaris), pirateria, ... era la
lluita de classes, la lluita per la propietat, pel repartiment de terres; i això provocà més concentració de la terra en
mans dels eupàtrides, més conflictes, més ineficiències, més pobresa, ... i, tot plegat, en el marc d’un mode
productiu poc eficient.
Eren els límits d´un sistema basat en una producció agrària limitada en els
seus estris i en les seves tècniques productives, en un territori limitat que
expulsava als lliures més pobres (i d’aquí les constants colonitzacions, que en
un moment donat ja organitzava el propi Estat) i feta, en bona part, per esclaus
amb una baixa productivitat; amb un comerç marítim que havia enriquit a molts
metecs; i amb un artesanat d’homes lliures, alguns propietaris ja de petites
indústries (ceràmica, metalls, pedra, ...) també en mans de metecs lliures, que
reclamaven uns drets polítics que no tenien o, en el seu cas, unes millors
condicions de vida. Surt en tota la seva cruesa la contradicció entre la
producció social i la seva apropiació; i així, “el mode de produir es revela
contra el mode de canvi”[15].
Les contradiccions entre el mode de produir (on hi convivia la producció
d’origen esclau, la producció artesanal i una incipient producció
manufacturera) i l’estructura política i institucional crearen infinitat de
conflictes, lluites i revoltes; i a la fi, a partir del segle IV a.n.e. les
pròpies contradiccions esdevindrien insuperables. Segons Aristòtil, en clau sociològica i econòmica, diria
que la decadència s’explicava per la desaparició de la classe mitjana dels
camperols; per a Tucídides, amb la visió d’un simple historiador, l’explicació
estaria en la derrota a la guerra del Peloponès[16].
En qualsevol cas, la desfeta d’Atenes davant del militarisme d’Esparta esdevindria
definitiva.
Conclusió
Com tota obra humana, la polis d’Atenes
acabà els seus dies; darrera quedava, però,
un immens llegat filosòfic i cultural, un llegat de valors que fonamenten
encara bona part del món contemporani. Així, als nostres efectes ens podem
preguntar: Com pot ser que en el curs de poc més de 300 anys (del segle VII fins
a finals del V a.n.e.), els habitants de l’Hèl·lade fossin capaços de
transformar aquelles primeres comunitats tribals de l’època homèrica en una
autèntica civilització, on les ciències i les arts, l’arquitectura,
l’escultura, la poesia, la música, la filosofia, ... arribessin a un grau
d’elaboració gairebé insuperable. Des del punt de vista de la història, uns
pocs anys que donarien peu al sorgiment d’uns genis universals com mai més s’han
conegut en tots els camps del saber: en el de la filosofia, com ara Pitàgores,
Sòcrates, Plató, Aristòtil, Anaxàgores, Demócrit, Parmènides, Anaximandre, ... ;
en el del teatre, com Èsquil, Sófocles, Eurípides, ... ; en el de la política i
el govern, com Pèricles, Milcíades, Temístocles, ... ; en el de la història, com
Heròdot, Tucídides, Xenofont, ...; en el de l’escultura, com Arístide o
Policlet, .... La llista podria ser inacabable. Com pot ser, com s’entén tot
plegat?
Sí, certament els ciutadans (i alguns
metecs lliures, de fet molts) podien tenir el seu espai i el seu temps per
desenvolupar el pensament i l’acció, per créixer a nivell personal, per al seu
propi viatge en el coneixement; però, en qualsevol, cas la comunitat de ciutadans atenesos, basada en un sistema d’exclusió
social prou eficient i d’esclavitud no massa desenvolupat, fou capaç d’obrir-se
al món i d’anar més enllà on no havia anat ningú en el camp de les arts i el
pensament.
Atenes, oberta al món i a un entorn
canviant, al comerç exterior, a la pressió demogràfica, a la colonització, ...
Atenes, com exemple i representació de les polis de l’Hèl·lade, va anar
evolucionant des de les primitives gens fins a la ciutat-estat, fins a la
polis, a través de la “demos” i d’un sistema polític que, sotmès contínuament
al conflicte social, es tingué d’anar adaptant al moment present, d’acord amb
la correlació de forces de la lluita de classes, en un intent permanent de la
vella classe hegemònica aristocràtica, dels eupàtrides, de mantenir-se en el
poder, cedint terreny a la “demos” quan no hi havia altre solució. Un model polític, el de la polis, que
tindria la seva màxima expressió estatal a Tebes, on la ciutat-estat deixaria
de ser-ho per convertir-se en un autèntic Estat confederal, integrat per
una desena de polis (Tèspies, Tanagra, Platea, Orcomen, Coronea, ...) on, amb
el predomini de Tebes, cadascuna ocupava un lloc d’acord amb la seva
importància real, i amb unes institucions polítiques, potser menys
desenvolupades però similars a les d’Atenes, amb la inclusió d’un Consell
federal, el “Demos” (Poble).
Però, les gens no van evolucionar a tot
arreu de l’Hèl·lade de la mateixa manera. A Atenes i a la resta de les
comunitats de l’Hèl·lade les gens varen anar desapareixen davant d’uns sistemes
comunitaris nous, potser menys igualitàries i justos, però, militarment més
desenvolupats i econòmicament més eficients. Esparta, en un entorn geogràfic
diferent, en unes condicions d’origen també diferents, fou un cas singular. Les
gens i les tribus que poblaren aquest
territori del Peloponès varen intentar sempre mantenir la forma externa
de la gens, alguns dels seus costums i tradicions, despullant-la, però, del seu
autèntic esperit fraternal i igualitari. Vegem-ho.
Esparta:
de les gens a l’Estat totalitari
La classe dirigent de les tribus aquees
i dòries, que es fusionaren en una sola oligarquia per defensar millor uns
interessos que els eren comuns, varen intentar el manteniment de les velles
institucions de les gens per mantenir-se elles mateixes, a través del domini i de
l’explotació de la resta de la població. La classe hegemònica, provinent de la
primitiva aristocràcia de les gens, per tal de governar i mantenir-se en el
poder creà una mena de primitiu Estat
militar, basat en una economia i un comerç poc desenvolupats, i en un sistema
social totalitari, de dependència i servitud, a mig camí entre l’esclavisme i
el despotisme oriental, classista i excloent, que practicava l’eugenèsia,
matant als nounats malalts i menys dotats; i on, paradoxalment, les dones
tenien, com en els temps de les primeres gens, un paper molt important (potser,
com a resposta i com solució pràctica
davant de l’esperit de lluita permanent dels espartans). Doctrinàriament,
fomentaren un esperit guerrer i comunitari, al temps que edificaren una singular forma política d’Estat
i de govern, una forma d’Estat, admirat per molts filòsofs, i que a voltes s’ha
intentat qualificar com de “govern mixt”[17], a
cavall entre la monarquia (en aquest cas, la diarquia), l’aristocràcia (o
l’oligarquia) i la democràcia (i la tirania). En parlarem més endavant.
Per què estaven interessats els
espartans en el manteniment d’unes institucions socials heretades dels seus
avantpassats, convertides ara, sense qüestionar, en una veritable organització
política sense fer-hi gaires canvis?
Mirarem de donar-hi una explicació; tot
i que, hem de dir d’entrada que la informació que es té sobre Esparta és sovint
confusa, com ho són els seus orígens, allà pel segle IX a.n.e. Com confusa, inclús,
és la figura i l’existència del presumpte pare fundador d’Esparta, en Licurg, llegendari
legislador, adorat com un veritable deu pels antics pobladors de la Lacònia,
que va dictar, segons la llegenda, la Constitució d’Esparta després de fer una
consulta a l’Oracle de Delfos.
Organització social i institucions polítiques
Pel que sembla, en aquest territori de
la part meridional de la península del Peloponès, en la Lacònia, a la vall del
riu Eurotes, plana prou rica i envoltada arreu per altes muntanyes, tret de la
sortida al sud cap al mar, a partir del segle IX a.n.e. les migracions de les
tribus dòries sotmeteren, després de prop d’un segle de guerres, als anterior
pobladors, a les tribus dels aqueus. En la mitologia grega, era el retorn dels
Heràclides[18],
els nouvinguts es reclamaven també
d’origen aqueu. Aquesta era la seva reclamada legitimitat. Aquest període tan
prolongat de lluita interna donaria lloc, d’una banda, al sorgiment d’una nova
classe dominant produïda per “l’acostament de la noblesa aquea a la dels doris”[19], fusionada
entre els més rics, probablement davant la conveniència de defensar el que els
era comú, la seva riquesa; i, d’altra banda, inevitablement, amb aquesta fusió es
produí el trencament de les comunitats de les gens, i del seu esperit originari.
La nova organització social ja no seria gentilícia, sinó territorial, en
districtes, els “obai”.
Fins a 100 foren les comunitats de “periecs”, tributaries de l’Estat espartà
que poblaren el territori; un territori ric però amb una explotació econòmica arcaica
i poc desenvolupada; i un sistema polític tancat, autoritari i militaritzat.
En el marc de la lluita de classes, en
aquest sentit, s’avançà en el temps. L’Estat,
com a institució, s’erigiria en un aparell repressiu al servei de la classes
dominant. Era ja un Estat totalitari: vigilància i educació comunitària
dels “lliures”; control ideològic de la població; segregació de la població,
entre els “iguals” lliures i els no lliures (periecs); i repressió
indiscriminada i organitzada envers els serfs (ilotes) i els esclaus; dret de
propietat restringit i controlat; sistema econòmic regulat; ... Tradició, Llei
i Orde, aquest serien els trets principals del govern de l’Estat d’Esparta,
trets que, com hem vist anteriorment, serien un model a seguir per Plató, com a
representant de la classe aristocràtica de la veïna Atenes; i que, inclús
Aristòtil, tot i les seves crítiques, també admirava. Tradició
com a guia de conducta personal de la població en el dia a dia; la Llei de
l’Estat, com a norma seguint el patró marcat d’acord amb l’interès de la classe
dirigent; i Orde per mantenir l’Estat i la supervivència de la noblesa
espartana com a classe dominant, a través de l’ús de la força en front d’una
població sotmesa molt superior en número.
A Atenes, al llarg dels segles, l’estructura social s’havia vist sovint alterada
per una constant lluita de classes; a Esparta, mitjançant el constant exercici
de la violència cap a l’exterior i, especialment, cap a l’interior, la lluita
de classes quedà limitada a les esporàdiques rebel·lions dels serfs, dels
ilotes; rebel·lions que, a voltes, agafaren tanta embranzida que el propi Estat
espartà per si sol no podia controlar, veient-se obligat a cercar l’ajut
d’altres polis veïnes del Peloponès, com ara Pilos, Messènia, .... D’aquí el
naixement originari de la Lliga del Peloponès, una “Symmaquia”[20], que
tanta importància tindria pel destí de Grècia.
Només es pot entendre la política militarista i totalitària de l’Estat
espartà com una resposta institucional davant de la “por”: la seva actitud
primitiva, antieconòmica, oposada a qualsevol canvi en el model de vida dels
ciutadans i en la pròpia estructura social, un model hibernat en ell mateix on
es mantenien els antics costums de l’època de les gens (menjars col·lectius,
llibertat sexual i relativa igualtat de sexes, el vell costum del rapte de la
donzella-núvia); la seva política interior repressiva i tancada cap a la
població de l’Estat i, paradoxalment, sovint més permissiva i oberta cap a la
de l’exterior i les colònies; la seva política exterior oberta i mesurada, per
tal d’assegurar-se la fidelitat dels seus aliats de la Lliga; eren la reacció
de la classe dirigent de l’Estat a un món que no volien canviar, un món que,
altrament, els feia por. Anem a veureu amb
una mica de detall.
Com hem vist, als originals pobladors aqueus s’agregaren, per conquesta i/o
fusió els pobladors doris sobrevinguts, dividits aquests en tres tribus
-“filai”-. D’aquesta fusió sorgir una nova subdivisió territorial en 5 grups
poc coneguts, anomenats Limnai, Cinosura, Dimna, Mesoa i Pitana, que ocuparen
tot el territori de la Lacònia, en una nova divisió territorial en districtes,
els “obai”, en una quantitat i amb una organització (sembla que autònoma)
desconeguda, on hi vivien els ciutadans lliures “iguals” en uns, i en uns altres,
a part, els periecs; i els ilotes i els esclaus, la població sotmesa que vivia
en una situació de dependència absoluta en els obai dels iguals.
Així, vèiem que la societat espartana
estava dividida en un sistema classista integrat per: els iguals – els “homoioi” –,
fruit, com hem dit, de la fusió de les nobleses aquees i dòries, que tenien el
poder polític i militar, i que eren educats pel propi Estat de manera
comunitària amb els valors propis d’un Estat militaritzat, com a esperança i
salvaguarda de la comunitat, de la pàtria. Eren, també, els tenedors, més que
propietaris en el sentit modern del terme, de la terra comuna. La vall de
l’Eurotes, en el seu moment, fou dividida en parcel·les iguals, els “kleros”, i
treballada pels “ilotes” en un règim de servitud similar a l’esclavatge.
Després hi havia els periecs, (o habitants de la
perifèria) que vivien en les seves aldees, comunitats, que com hem dit, sembla
que eren 100, prop de la costa o als extrems de la vall i prop de les muntanyes.
En el seu origen eren camperols – forasters i d’origen aqueu - que havien estat sotmesos més o menys
pacíficament, sense necessitat d’usar la força militar. Tenien la condició de persones
lliures però no de ciutadans; no tenien cap dret polític, s’administraven les
seves pròpies comunitats tributaries d’Esparta, com hem dit fora de la polis
d’Esparta, i es dedicaven, principalment, al comerç i a l’artesania. Els
espartans els utilitzaven, també, com a tropa militar, com a hoplites, en les
seves guerres. La tercera classe social, la més baixa, però també la més
nombrosa, era la dels ilotes, descendents d’aquelles
comunitats sotmeses per la guerra, de manera especial de la veïna Mesenia. Eren
veritables serfs de l’Estat espartà, agricultors adscrits a la terra que
treballaven, als “kleros” dels espartans “iguals”. No eren ben bé esclaus, ja
que no depenien directament dels espartans lliures, ni eren explotats per ells,
tenien autonomia pel que fa al seu treball, i només tenien l’obligació de
donar-los una part de la collita. Només ocasionalment foren utilitzats en
operacions militars, especialment a partir del segle IV, al disminuir la
població. Existien també esclaus,
fruit del dret de conquesta, i altres “lliures no ciutadans”, ja sigui per la
seva condició de pobres, de covards (“tresantes” o tremolosos), o, inclús,
d’ilotes alliberats.
Tota aquesta estructura social estava sotmesa al rígid govern militaritzat
de l’Estat espartà i de les seves institucions. Esparta tenia dos reis, dos Basileus, sembla que com a conseqüència d’aquella primera fusió
de les nobleses aquees i dòries, que representaven
les dues dinasties d’origen de l’Estat. El seu paper era militar, com a
conductors de les campanyes de guerra (en temps de guerra, habitualment, un basileus
marxava i l’altre es quedava a la polis). Al seu costat hi havia la Gerúsia, sorgida de l’antic Consell
dels Ancians, integrada pels dos Basileus
més 28 homes lliures, ancians de més de 60 anys, sembla que escollits per
aclamació per l’Apel·la, més que per mèrit sinó per ambició personal (diu
Aristòtil que, el propi candidat es presentava personalment al càrrec)[21]
en un càrrec a perpetuïtat. La Gerúsia entenia en els assumptes de la comunitat,
i feia la funció de Tribunal Suprem, en temps de pau, i també de Consell
militar, en temps de guerra. Els seus membres també exercien de sacerdots en els
diferents cultes que s’oferien a Zeus. L’òrgan suprem de l’Estat era
l’Assemblea popular, l’Apel·la, integrada
per tots els ciutadans lliures (homes) majors
d’edat, que decideix per aclamació (el suport a les propostes es mesurava
per la força dels crits dels membres presents de l’Apel·la) les propostes que
feien els basileus o els alts funcionaris de l’Estat; però que no tenia cap
dret a iniciativa política ni judicial. L’Apel·la
promovia una vida austera i comunitària a tots els homes i les dones lliures,
els “iguals”, amb una educació comuna, sempre orientada a la lluita i a la
guerra.
Finalment, en una època posterior (pel
que sembla, ja que la informació no és prou clara, als voltants del segle VII
a.n.e.), quan el Consell d’Ancians es transformà en Gerúsia, s’instituí el Col·legi dels cinc Èfors, integrat per
cinc homes lliures, no ciutadans, periecs,
en representació dels 5 poblaments bàsics, que abans comentàvem, en que estava
dividit el territori d’Esparta. Fou una institució independent, tant dels
Basileus com de la Gerúsia, que en el pas del temps va anar agafant més
funcions de control. Controvertida per alguns autors, que han vist amb el
Col·legi dels Èfors un assaig dels espartans per fer un sistema polític més
democràtic; suggerint, inclús, que els èfors esdevenien un autèntic
contrapoder. Ens podem preguntar: Contrapoder? a qui, i a què? Als dos
Basileus? si com sembla tenien més aviat una paper dirigent en temps de guerra,
això no tindria massa sentit. A l’Apel·la? atès la manca d’iniciativa popular i
el mètode d’assentiment, no tindria tampoc massa lògica. A la Gerúsia? podria ser. Deixem-ho, de
moment. El que és cert és que, els èfors
exercirien una funció de control policial, secreta i gairebé il·limitada:
jutjaven, ordenaven, decidien en matèria de mobilització militar.
A tall d’exemple de la seva funció: escollits anualment per l’Apel·la, el
moment de prendre possessió del seu càrrec, els 5 nous Èfors ordenaven la
guerra contra els ilotes, és el que es coneixia com les “cripties”, persecució
i mort d’aquells pobres serfs com a mesura preventiva per tal de tenir-los
atemorits i controlats. En realitat, els Èfors eren cinc periecs triats per
l’Assemblea popular a proposta dels Basileus. És més que segur que la noblesa
espartana sabia a quins periecs havia d’anar a buscar per tal de representar el
seu paper, a qui i a canvi de què[22].
Els periecs, que gairebé mai es van rebel·lar (només ho van fer a l’època en
que el general tebà Epaminondes va derrotar Esparta a la batalla de Leuctra,
l’any 371 a.n.e.) contra el domini de l’Estat, tenien una existència
relativament (tenien un cert control funcionarial) tranquil·la en les seves
aldees; i en aquest cas, la lluita de classes, operant a través del menyspreu,
segur que permetia que els periecs fossin còmplices dels iguals en la
persecució dels ilotes. La jugada tenia una doble intencionalitat: atemorir i
subjugar als ilotes, i recordar als propis periecs qui manava a Esparta.
Pel que sembla, la transformació del
Consell dels Ancians en Gerúsia i l’establiment dels Col·legi dels Èfors (amb
l’inici de les ràtzies) coincideix en el temps en un moment en que el sistema
d’explotació dels ilotes ja estava del tot format[23],
i amb el de l’inici de les grans rebel·lions d’aquest serfs. Com diu en P. Petit,
els Èfors, de fet, “eren els protegits de les grans famílies que dirigien
l’Estat a través d’ells”[24] Podem concloure, per tant, que l’establiment del Col·legi dels Èfors mai va
ser un intent seriós de fer un assaig de sistema democràtic a Esparta, sinó
que, més aviat, fou una jugada política de la classe dirigent espartana per
tenir controlada a la resta de classes socials. Fou, en definitiva, un exemple
més de la lluita de classes. Una lluita de classes que, en el cas
d’Esparta, sempre es va decantar a favor de la part més oligàrquica de la
societat dels anomenats “iguals”. Esparta
fou sempre un Estat oligàrquic i militaritzat.
El sistema econòmic
Com hem avançat abans, el sistema
econòmic espartà era primitiu en les formes i en la divisió del treball, i
arcaic en l’organització i els mètodes de producció. Era un organització econòmica de la societat on els ciutadans lliures,
“els iguals”, tenien prohibit realitzar qualsevol activitat econòmica, on
l’ostentació de la riquesa estava mal vista i l’ús del diner restringit (no es
permetia la circulació de monedes d’or i de la plata); on les pròpies propietats
de la noblesa militar aristocràtica estaven sota el control de l’Estat. La
propietat privada de cadascun dels “iguals” era,
d’alguna manera, alhora, una propietat comuna, de l’Estat, intransferible,
sota el domini dels “iguals”, que la pudien utilitzar i transmetre per
herència, però no la podien vendre ni hipotecar. Malgrat això, paradoxalment, la preeminència dels grans
latifundis, de la gran propietat de la noblesa aristocràtica era absoluta.
En paraules d’Aristòtil: “un altre
defecte ... en la Constitució de Lacedemònia (Esparta) és la desproporció de
les propietats: uns posseeixen bens immensos, altres no tenen quasi res; així
el territori està en mans de pocs. La falta, en aquest cas, està en la mateixa
Llei. La legislació ha considerat amb raó com a coses deshonroses la compra i
la venda d’un patrimoni; però ha permès disposar arbitràriament dels bens, ja
sigui per donació entre vius, ja sigui per testament”[25].
Treball agrícola dels “ilotes” a les
grans propietats espartanes, els “Kleros”, on vivien amb una certa autonomia,
però sota el control rigorós dels funcionaris de l’Estat, i treball artesanal i
comercial dels “periecs” allà a les seves aldees a la perifèria de la Lacònia. Era un model econòmic que cercava l’autosuficiència
i l’austeritat; i que, malgrat tot, permetia viure de renda – això sí, amb
una austeritat – als “iguals”, espartans
lliures. Amb tot, les lleis no varen
poder mai impedir l’acumulació ni la riquesa amagada per mor de la corrupció o
dels botins de guerra. Així, no era estrany invertir en terres, o que
guardar els tresors, fora del propi territori de la Lacònia. El treball dels
espartans estava mal vist, de fet els espartans no anaven mai als seus “Kleros”.
Com veurem quan parlem d’educació, després d’una primera etapa de formació,
sobre tot física, atlètica, i militar, que durava fins els 18 anys, els joves
espartans eren anomenats guerrers als 21 anys; i d’aquí, fins el 40 anys, vivien,
en temps de pau, aquarterats en una mena de “comunes de fraternitat” anomenades
“sissíties”. La seva activitat econòmica, en tots els sentits era nul·la. Les
dones, per molt que tenien prou drets, com veurem més endavant, tampoc en
tenien tret de les tasques domèstiques i de criança dels fills i filles.
En una primera etapa expansiva de la comunitat espartana, anterior al segle
VI, aquesta estructura de la propietat limitada en el número i excessivament
gran en la dimensió, va provocar que, en molt moments l’Estat espartà cerques
la conquesta militar de nous territoris per expandir-se i poder donar sortida a
la seva població[26].
Però, sempre no fou així. Sembla que en el moment de més esplendor, el número
d’iguals, espartans lliures llestos per al combat eren, més o menys, uns 10.000[27].
Caldria afegir-hi aquí, les dones i els infants. Una població entre 25.000 i 35.000
lliures seria aproximada[28]. Sobre
el número de periecs i d’ilotes les dades no són prou específiques, però, en
qualsevol cas, tant uns com els altres eren una població molt superior[29]
en número a la dels espartans.
Més tard, a partir del segle V, la població d’iguals va anar baixant, ja
sigui com a conseqüència de les guerres, de les lluites internes o,
senzillament, de l’inici de la seva decadència com a poble. El mateix Aristòtil, també comenta que : “el
legislador, a la fi d’augmentar el número d’espartans, ha fet tot el que pot
fer-se per tal que els ciutadans procreïn tot el possible. Segons la Llei, el
pare de tres fills està exempt de fer guàrdies; i el ciutadà que té quatre
fills està exempt de qualsevol impost”.[30]
Conclusió:
Potser, ens hem entretingut una mica
més del compte, però s’ha parlat tant d’Esparta i dels seus èxits! Esparta fou
un Estat militaritzat que amb una població de ciutadans lliures poc nombrosa i
el domini i el sotmetiment, quan no la mort per la força, de la resta de la
població, trobava en la guerra i la lluita permanent la justificació de la seva
existència i l’objectiu de la seva supervivència. Un Estat que pregonava la
guerra i feia de la valentia ensenya dels seus ciutadans iguals i lliures,
educant-los per a la guerra i per a la mort, pensem que, paradoxalment, era un
Estat atemorit, feble davant d’un entorn i d’un món que no entenia, perquè
anava canviant. Un Estat governat al llarg dels segles per una classe social
obsoleta i anacrònica, i que mai es va veure amb prou forces com per mantenir
el seu domini a través d’un cert pacte social amb els periecs a l‘interior del
seu territori, ni que fos temporal, o a través del conflicte i/o de la
integració, de l’osmosi social.
Dèiem al començament d’aquest capítol
sobre Esparta que, s’ha intentat veure en el seu sistema polític una mena de
govern mixt. Apropem-nos a la realitat: Sí, certament, ha havia dos reis, els
Basileus, un de cadascuna de les “filai” d’origen, però estaven integrats en el
si de la Gerúsia, al costat dels altres 28 ancians, i el seu paper principal
era només ser els caps de l’exercit. Seria el component monàrquic del sistema.
Després, existia una mena de Senat, representatiu de l’aristocràcia dòria (i de
l’aquea integrada en l’anterior), la noblesa, que actuava políticament a través
de la Gerúsia; la part aristocràtica del sistema. D’altra banda, s’ha intentat
veure el component democràtic en l’Assemblea popular, l’Apel·la; però ja hem
vist com es prenien sempre les seves decisions, totes mediatitzades i dirigides
per la Gerúsia a través dels Basileus. I, finalment, també s’ha fet ressò d’un
component tirànic per part dels Èfors. Efectivament, el Col·legi dels cinc
Èfors en el curs del temps va tenir una gran importància en el sistema polític
espartà, prenent moltes de les seves decisions de forma dictatorial; però, ja
hem vist, també, la seva extracció social, el tracte de favor que rebien i la
seva elecció dirigida per l’aristocràcia. Pensem, per tant que, malgrat que la
política (en aquest cas, en minúscules) sempre té un cert component de
“comèdia”, de teatre, inclús, pel que fa a la que es feia en el sistema polític d’Esparta era
representatiu d’una política de classe, de classe social, la de
l’aristocràcia dels “lliures”, la dels grans propietaris de l’Estat espartà,
que a través dels temps, ja sigui mitjançant la Gerúsia, directament, o a
través del Col·legi dels Èfors, indirectament, governava l’Estat. Ni monarquia,
ni democràcia, ni tirania, ... ni tan sols aristocràcia. Per a nosaltres, Esparta tenia una forma de govern
oligàrquica[31].
En resum, institucions simples, arcaiques, inclús puerils (com diria
Aristòtil, en el seu anàlisi de la Constitució d’Esparta; malgrat l’admiració
que, en el fons, sentia pels espartans i la seva vida política), en un projecte d’Estat militaritzat i
obstinat en romandre estàtic en el temps. Un Estat que va lluitar sempre
per la hegemonia miliar a tota l’Hèl·lade, però que, quan la va gairebé aconseguir
només li va durar 30 anys, de l’any 404 al 371 a.n.e.
Esparta, al llarg del temps
(especialment a partir del segle IV a.n.e.), anà perdent població de ciutadans de
manera constant; els iguals serien cada
cop menys degut a l’estanqueïtat del sistema social, de manera que la
despoblació[32]
i la desigualtat social es varen fer
insuportables, agreujant-se fins els seu inevitable declivi, primer a mans
de la força ascendent de la monarquia macedònica, i després de la pròpia de la
República Romana. Al moment de la seva caiguda definitiva a mans de les tribus
germàniques, ja en el segle IV de la nostra era, d’Esparta només quedaven
quatre petits llogarrets.
[1] veure R. Garcia-Durán, “Caminants”,
capítols III i IV, citant “l’economia de l’Antiguitat” de M. Finley
[2] veure comentaris de V. V. Struve,
“Història de l’antiga Grècia”, pl. 320. Cal advertir que totes les dades que
transcriurem són sempre aproximades, atès la falta de fonts exactes i fiables,
i d’estadístiques; i més atenent que es parla d’un període de temps molt llarg,
de més de cinc segles. Alguns autors parlen de l’existència a l’època daurada
d’Atenes, el segle V a.n.e., de 40.000 ciutadans masculins, 70.000 metecs i
200.000 esclaus (Paul Petit) mentre que altres parlen de 45.000 metecs i
365.000 esclaus (F. Engels). D’altra banda, cal considerar que el percentatge
d’esclaus no era prou representatiu del de la resta de les polis; i, per tant
del conjunt de Grècia. F. Vittinghof, “La teoria del materialisme històric
sobre l’Estat esclavista”, a “El modo de producció esclavista”, pl. 56-7-8, Ed.
Akal, 1978
[3] La divisió social dels propis ciutadans,
com no podia ser d’altra manera, afecta la seva actitud davant del treball. Una
cosa és l’actitud dels aristòcrates i una altre la de la resta de ciutadans –
la demos – (petits propietaris i obrers de la “demos”) de la polis, o dels
petits agricultors que viuen al camp. El propi Pèricles dirà, en el seva oració
fúnebre: Els ciutadans que s’ocupen dels assumptes de la ciutat poden al mateix
temps vetllar pels seus propis assumpte ... Tucídides, “Història de la Guerra
del Peloponès”, pl. 157, Ed. Alianza, 1989
[4] “Seria erroni pensar que els ciutadans de
les polis gregues, en particular els atenesos, no s’ocupaven en general dels
oficis manuals” V. V. Struve, ibídem. pl. 332
[5] V.V. Strube, ibídem., pl. 215, Ed.
Akal, 1981
[6] Les trittis eren cadascuna de les tres
divisions territorials generals: la ciutat (Asti), la costa (Paralia) i la
muntanya (Diacria), ...” una estructura territorial d’un esperit geòmetra, ... que
feia desaparèixer la família dintre de la circumscripció i que donava a tothom
la il·lusió d’igualtat” P. Petit, “Historia de l’Antiguitat, pl. 115, Ed.
Labor, 1986
[7] En els temps de Soló, originalment el
consell estava integrat per 400 membres, 100 per cada tribu, triats per sorteig
entre els eupàtrides. Gairebé, 200 anys més tard, a la revolta oligàrquica del
411 a.n.e., a proposta de Lisandre, el Consell de 500 dels temps de Pèricles,
tornaria als 400 (per poc temps), aquesta vegada triats només entre 5000
ciutadans (els més poderosos) amb dret a votar,
en especial “hoplites” (homes amb armes pesades). Veure P. Petit,
“Història de l’Antiguitat”, pl. 113, Ed. Labor, 1986 i V. V. Strube, ibídem., pl. 202, i 439-441
[8]
V.V. Strube, ibídem., pl. 190
[9] M. Olmeda, “El desenvolupament de la
Societat”, tom III, pl. 266, Ed. Ayuso, 1973
[10] V.V. Strube, ibídem, pl. 303
[11] S.L. Utchenko, “Classes i estructura de classes
a la societat esclavista antiga”, a “El mode de producció esclavista”, pl. 221,
Ed. Akal, 1978
[12] V. Gordon Childe, ibídem. pl. 222
[13] “… inclús a l’agricultura com a producció
clau, ... gairebé estaven els esclaus en
majoria .... la massa principal dels esclaus s’ocupaven dels serveis domèstics,
artesania indústria, sobre tot les mines, el treball secundari i
subaltern.., F. Vittinghof, ibídem, pl. 58
[14] “…. es frenava la constitució de grans
explotacions agrícoles de tipus esclavista, s’obstaculitzava el ple
desenvolupament del sistema esclavista .... A Roma .... es va veure impulsat
més lluny com a conseqüència de l’existència de grans dominis en els quals
l’explotació esclavista s’havia estès a la producció agrícola, C. Parain, “Els caràcters específics de la
lluita de classes a l’Antiguitat clàssica”, a “El Mode de producció
esclavista”, Ed. Akal, 1978
[15] F. Engels, “Del socialisme utòpic al
socialisme científic”, pl. 76, Ed. E. Aguilera, 1968
[16] V. V. Struve, ibídem. pl. 770
[17] Tomàs d’Aquino, a la “Summa
Theologica”, en els Comentaris a la Política d’Aristòtil, pel que fa a
l’organització política dels lacedemonis, fa referència a la bondat del seu
règim de govern mixt: “tot règim ben combinat de monarquia ....
d’aristocràcia i de democràcia ... “
com la millor de les formes de govern (sense parlar de la tirania). Introducció a “La Monarquia” de T. d’Aquino,
L. Robes-A. Chueca, pl. L, Ed. Tecnos, 1989
[18] El llinatge dori, contràriament al
jònic (àtic), va caminar errant a llarguíssim pelegrinatge: “De la Ftiòtide, on
habitava en temps de Deucalió, a la Histiótide; d'aquí, forçats pels cadmeus,
passen a Pindó, on s'assenten amb el nom de macedonis; de Pindó a Driópide, i
d'allí al Peloponès, on la nissaga va prendre la denominació de «dòrica».
Heròdot, I, 56; VI, 52; VIII, 31; IX, 26-27
[19] V.V. Struve, ibídem. pl. 136
[20] P. Petit, ibídem. pl. 145
[21] Aristòtil, “La Política”, cap. VI. pl.
67, Ed. Espasa – Calpe, 1982
[22] “ … tots surten de classes inferiors, …. gent pobre
que s’ha venut a causa de la seva misèria”, Aristòtil, ibídem., pl. 66
[23] V. V. Struve, ibídem. pl. 145
[24] P. Petit, ibídem, pl. 144
[25] Aristòtil, ibídem., pl. 65
[26] “Recolzat en una base econòmica i social
primitiva, dessagnat per una permanent lluita interna, l’Estat espartà es va
veure obligat des de molt aviat a enviar colons a l’exterior”, V. V. Struve, ibídem,
pl. 142
[27] Aristòtil, ibídem., pl. 65
[28] V. V. Struve, ibídem. pl. 321
[29] “La reduïda comunitat d’espartans resolia el problema de la dominació sobre
l’aclaparadora majoria de la població lacònia (sobre els ilotes privats de
drets i sobre els periecs .. ) V. V. Struve, ibídem. pl. 140
[30] Aristòtil, ibídem. pl. 65-66
[31] “on sigui que el poder estigui en
mans dels rics, sigui majoria o minoria, és una oligarquia”, Aristòtil,
ibídem., Cap. V, pl. 88-89
[32] Si en el segle V a.n.e. Heròdot, en el
sisè de “Els nou llibres de la Història”, posava en boca del rei d’Esparta
Demarat, que a les falanges espartanes hi havia uns 8000 hoplites, sembla que
100 anys més tard, al segle IV, a la batalla de Leuctra, contra Tebes, només hi
participaren uns 1200 hoplites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada