Ja hem parlat de castes i classes
socials, i de la divisió del treball (divisió social del treball, per ser més
exactes) que va comportar l’aparició de la propietat privada. És lògic pensa què,
això havia de comportar de manera necessària un nou tipus de conflicte: la
lluita per la terra i la lluita pels seus productes, o sigui la lluita per
l’apropiació del fruit del treball. Va començar la “lluita de classes”. Com hem dit, amb el naixement de la Societat
Política, de l’Estat i la divisió del treball havien de sorgir, necessàriament,
les primeres “formes de govern” d’aquest
Estat, formes que procuraven dominar i
controlar les classes en lluita. Ja a la
Grècia Clàssica, Aristòtil distingia entre la Monarquia, l’Aristocràcia, i la
Democràcia, com a formes “pures” de govern, en funció de que l’Estat estigués
controlat per una sola persona, per varies de superior qualitat i saber, o de
moltes. I, tanmateix, també enumerava les seves formes “impures”: la Tirania,
la Oligarquia i la Demagògia. Altres classificacions fan esment a la forma de
República com forma d’Estat, o al fet que fos un govern despòtic, o totalitari,
o senzillament feixista; en un ventall on sovint es confon la forma d’Estat amb
la forma de govern. Per a nosaltres, la Monarquia fou en algun període de la
història Despòtica, en altres Absoluta, Dictatorial o, com ara, Constitucional. I la República, històricament, pot ser
aristocràtica, democràtica, totalitària o, inclús, feixista. El ventall és prou llarg.
Abans
de seguir, hem de diferenciar bé el que és l’Estat i el que és el Govern. Govern
és la forma política que adopta l’Estat en l’exercici del poder. Però, l’Estat
és molt més que això: l’Estat és el conjunt de les institucions (polítiques,
jurídiques, judicials, tributàries, administratives, socials, educatives,
sanitàries, de seguretat i defensa, ...
) que regulen la totalitat de la vida social, i la seva articulació concreta, creant
un sistema simbòlic i de valors (Hegel deia que era la realització de la
voluntat subjectiva de l’home, “la vida moral realitzada”) en un territori delimitat;
i que, com deia Max Weber, ostenta el monopoli de la violència. Això sí que és
definitiu: valors, tots els que vulguis; però, en darrer terme, monopoli en
l’ús de la violència. Resumint, l’Estat és un sistema institucional i
burocràtic de control (polític, territorial, social, ideològic, econòmic, ... )
i de reproducció social orientats a la seva pròpia supervivència. I malgrat la
mirada esbiaixada cap el propi llombrígol de la filosofia germànica (Kant,
Feuerbach, Hegel, ...), l’Estat és una llosa (necessària?[1])
per al ple desenvolupament de la vida humana en societat.
Però, bé, que hi fa que l’Estat i les
seves formes de govern vagin canviant? Ara una teocràcia, o una monarquia,
absoluta o constitucional; ara una república; ara totalitària, ara democràtica.
Per què? a què respon tot això? és per
caprici?, és per la manca de drets successoris del monarca de torn?, per
inoperància, o per la decadència d’aquest monarca, de l’autòcrata, o de la
casta aristocràtica governant?; o, senzillament, és la vida, el desenvolupament
de la vida política, econòmica i social, sempre plena de conflictes i
contradiccions? La història n’està farcida d’exemples de decadències que
comporten la crisi i el canvi posterior. És la vida dels humans, amb les seves
relacions econòmiques i socials, amb els seus interessos oposats, amb les seves
limitacions psicològiques, les seves febleses i paranoies, inclús, ... És, per
dir-ho en el nostre llenguatge, el conflicte interclassista provocat per les
diferències econòmiques i socials, i les seves conseqüències - de tot tipus -, en
darrer terme, el que ho provoca. És la “lluita
de classes”, la lluita econòmica de classes la que provoca cada crisi
social i, per tant, cada crisi política de canvi.
I per què es dona la crisi social? Normalment
per l’adveniment d’una crisi econòmica, que actua com a detonant del que ve al
darrera. Eh que això ens sona a tots! Crisi econòmica, crisi social, crisi
política, són graons de la mateixa cadena. Una cadena que volta i volta i que ens
empeny per un camí sovint desconegut. Fem un pas més. I per què es dona la
crisi econòmica? Els marxistes, per explicar-ho, introdueixen uns nous
conceptes que no està de més recordar, per la seva capacitat explicativa. A
veure si ho fem de manera clara i breu. Sempre és millor.
Ja hem parlat de la divisió social del
treball, de les classes socials, de la lluita de classes, ara ho farem del “mode de producció”[2].
Per què? Doncs perquè, sens dubte, la manera com les persones treballen, com es
produeix, està vinculada, d’una banda, a una determinada divisió social del
treball (no ens referim a la divisió tècnica del treball, del seu procés, de
les seves parts; sinó als diferents papers socials, els diferents rols que
desenvolupen les persones en la seva vida social: treball manual, treball
intel·lectual; militars, sacerdots, ideòlegs i polítics) i a l’existència
d’unes relacions jurídiques que ho permet, en base a unes estructures
ideològiques i polítiques que ho faciliten (sovint a través de la coerció o la
violència); i, d’altra banda, a uns mitjans de treball determinats, a uns
mitjans de producció i a una tecnologia determinada. És el que s’anomena les “relacions socials de producció”, en el
primer cas, i el nivell de desenvolupament de les “forces productives”, en el segon. I encara hi ha més: el
repartiment del producte del treball social es fa en funció d’unes determinades
“relacions de distribució”; és a dir,
la manera com es distribueix la producció, la riquesa, és conseqüència, també,
d’unes determinades relacions socials que neixen en el mateix procés de
producció, però que es realitzen, es concreten, al moment de fer el
repartiment. Tot plegat és el que es coneix com “estructura econòmica” de la societat, estructura que conforma el
que podríem dir tot un sistema econòmic i social. És prou entenedor. O no?
Això és important per copsar com vivien
les persones en cada comunitat i, sobretot, per entendre els processos de reproducció[3], transformació
i canvi social, que abans comentàvem; normalment a través de la crisi
econòmica, i/o de la decadència. Quan la roda de la producció deixar de funcionar
bé, ja sigui degut a que els diferents papers socials es veuen qüestionats, o bé
perquè els mitjans en que es treballa evolucionen i requereixen d’una nova
divisió social, també comencen a fallar els engranatges, els sistemes socials
de control. Ja tenim l’inici d’una crisi. Una crisi que, en un primer moment,
és econòmica i que, de no refer-se, esdevindrà crisi social i política. Crisi
de legitimitat en l’aplicació concreta del mode de producció. Quan la crisi
perdura en el temps, ve la decadència de la societat concreta. I si la crisi és
més general, degut a les contradiccions pròpies del mode de producció, i ve
acompanyada del naixement d’unes relacions socials alternatives (ni millors, ni
pitjors) que generen un desenvolupament del sistema productiu més eficient, en
el temps esdevé un canvi cap un nou mode de producció. Un temps prou llarg, que
pot durar segles, i en el qual conviuen el nou i el vell mode, la manera de
viure i de produir antiga amb el que ja s’endevina com a nou. I és aquesta convivència
de modes de producció diferents en un mateix temps el que ens dona peu a
introduir un darrer concepte: la “formació
social”[4].
És a dir, el de com en un temps determinat conviuen en una mateixa societat diferents
modes de producció, amb unes diferents relacions socials de producció,
d’explotació i de divisió del treball. Això és important perquè, de fet, és el
que ha passat sempre, ja sigui en el llarg declivi de l’Imperi romà, com en la
llarga transició des del feudalisme cap al capitalisme; o com pot passa en els
temps actuals.
I ara sí, estem entrant ja al moll de
l’os de la vida econòmica, social i política dels nostres avantpassats. Posarem
alguns exemples.
[1] La
desaparició de l’Estat, o la necessitat de la seva desaparició, és un pensament
sempre present en la tradició marxista, com es pot comprovar a: K. Marx, “
Misèria de la Filosofia”, p. 259, Ed. Jucar, 1974; o el “Manifest Comunista”, OME-9, pl. 157,
Ed. Grijalbo; o la “Crítica del Programa de Gotha”; o F. Engels, “Del
socialisme utòpic al socialisme científic”, pl. 81, Ed. R. Aguilera, 1968; com
a principals texts marxistes sobre aquesta qüestió; a l’anarquista de M.
Bakunin, “Federalisme, socialisme i antiteologisme”, pl 61 i següents, Ed. C.
Lopez i O. Cortés; i, inclús, en alguns
corrents antropològics, com ara a Pierre Clastres, pensador representatiu d’una
mena d’antropologia anarquista.
[2] M. Harnecker, “Els conceptes elementals del materialisme històric »,
pl. 74 i següents, Ed. Segle XXI, 1977
[3] “La producció mateixa, el progrés
de la població .... suprimeixen poc a
poc aquestes condicions, les destrueixen en lloc de reproduir-les ... la reproducció de relacions pressuposades
de l’individu amb la comunitat .... és el fonament del desenvolupament, que és,
per tant, ... limitat;.. l’eliminació d’aquest límit representa la seva ruïna i
destrucció” K. Marx, “Grundisse”, pl. 439-440, OME-21 Ed. Grijalbo, 1978
[4] S. Amin, “Sobre el desenvolupament desigual
de les formacions socials”, pl. 63 i següents, Ed. Anagrama, 1976
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada