I - Sobre l'educació, la participació i el compromís social

 

 

“El nostre problema és el de fonamentar l’autonomia de la política, no on la política s’emancipa del que és social, sinó on la política resumeix en ella mateixa el que és social, de manera entera i independent”

Toni Negri, “Fi de segle”

 

Ciutadanes i ciutadans, quina consideració teniu dels polítics?, i de les polítiques?; sí, de les dones que fan política, vull dir? Encara n’hi ha poques, però ni han, i hem de tenir cura del llenguatge. En teniu una bona consideració? En coneixeu moltes o molts de bons i de bones? Què us semblen? No cal que contesteu, ara. Només rumieu una mica: els de la vostre ciutat, les del vostre poble o les del poble del costat, potser sí que els aprecieu; són bons nois!; o mira que trempada que és aquesta vaileta, tu!; i bona persona i treballadora. Ah!, però, que en penseu de les de dalt de tot?, dels que remenen les cireres grosses, dels que tenen xofer, secretari, ajudant, .... i alguns, fins i tot, guardians personals que els protegeixen. No cal, no! No cal que contesteu ara.  El món des que és món ha funcionat així, dieu: els peixos grossos es mengen els petits!; i els camàlics de torn els fan la feina per tal que aquells no passin mai gana, afegiria jo. Uns tenen diners i riquesa, el que avui en diem el “capital”, i els altres que tenen, poder? Potser s’ho pensen que en tenen de poder. Estan complaguts o complagudes amb el seu ego, són persones importants, pensen. Res de res, servents; com a servidors del diner d’altri el poder és efímer, és una il·lusió que dura el que duren amb el càrrec. Si no ho fan bé, com el que volen i esperen els que tenen el “capital”, el seu poder s’acaba, com un caramel a la porta d’una escola. Poder i diner van sempre plegats. Els polítics (o les polítiques) com a polítics, no són res més que fàmuls (o fàmules) al servei del poder del diner.

És així, no? I malgrat tot, tothom ho sap; i una majoria calla. Uns més, altres menys; però, tothom ho sap. I que fem? Ens emprenyem, remoguem, ens quedem a casa com bons minyons, ... A voltes, sí, discutim entre nosaltres, gairebé ens barallem. De quan en quan, molt de quan en quan, quan les coses són inaguantables protestem i sortim al carrer; però, vaja, no es preocupeu, no!, que els de dalt ja trobaran la manera de dividir-nos per tal que la vida segueixi el seu curs natural. Ja deia el vell Lampedusa que alguna cosa s’ha de canviar per tal que tot segueixi igual. I més, de quan en quan, si la bombolla es fa més grossa, encara pot succeir que es cremi el carrer (bé, això, és clar, és una manera de dir-ho) i que el poble, la gent senzilla, es vulgui prendre la justícia pel seu compte. I és que, en definitiva, parlem d’això: de justícia, d’igualtat, de llibertat, de fraternitat. Potser menys de fraternitat, encara que a la França del 1789 se’n parlava i molt d’això, de fraternitat. Quina paraula més maca, no? Una expressió que compren les dues anteriors: sense fraternitat, no és possible ni la igualtat, ni la llibertat, ... ni, és clar, la justícia.

Ai!, que en farem de les persones que es dediquen a la política, ....No n’esperem res d’elles. Bé, siguem justos, gairebé totes. Sempre ha estat així. Certament. Però, malgrat tot, no us agradaria quer les coses anessin de diferent manera? Com ho podem fer per canviar el rumb?; un rumb que, pel que sembla, no va enlloc. El rumb que ha agafat la nostre societat contemporània, capitalista, competitiva, tecnològica, desenvolupada i democràtica – diuen -, ... és el d’una nau sense brúixola ni capità, que navega – metafòricament - com pot pel bell mig del brogit d’un mar inabastable, implacable, que hem emplenat de brossa i de vides (més aviat de morts) – realment -, i on només es senten cants de falses sirenes i es veu la llum esmorteïda d’un horitzó impossible. Una cursa que ens porta, de manera inexorable, cap a les velles roques cianees on Jàson i els seus companys argonautes varen estar a punt d’enfonsar-se; i ara sí, de manera inexorable. No hi ha cap “toisó d’or”, com cercaven ells, ni cap Ítaca paradisíaca com a la que retornava enyorat potser l’Ulisses, ni cap invencible capità que albiri nous horitzons de pau i prosperitat; de felicitat, vaja. Què hi ha doncs? Un futur per guanyar? Depèn. De moment, ciutadanes i  ciutadans, només hi ha la possibilitat de la lluita democràtica, majoritària i solidària, comuna, per tal d’aconseguir un món diferent. Molt diferent; a partir, però, del que tenim. Utopia i realitat van de la mà. Esperança sense fe ni enyorança. El passat, passat està, tampoc no era millor. Els fets i les coses, això sí, anaven més a poc a poc; però, no eren millors. El cas és que ara tot va tan de pressa que no tenim temps d’assimilar els canvis de tot tipus, ni d’apreciar-los i valorar-los pel que valen realment. I no podem aturar el temps. Només podem parar un moment i reflexionar, i mirar d’on bufa el vent i guaita cap a l’horitzó, i procurar anticipar-nos. I treballar més plegats, per guanyar-nos aquest nou món per re-construir. I això, de ben segur, comportarà moltes renúncies per part de tothom. D’uns més que d’altri. La riquesa s’ha de repartir millor, s’ha de distribuir entre tothom. I el treball, també. I els recursos, que sempre escassos. I la política ha de sortir del palau i instal·lar-se permanentment al carrer. I la justícia, igual i a l’abast de tothom. I els drets socials, i les econòmiques, i ... no acabaríem mai, la llista és molt llarga. I quan? i com? Fora bo que es fes quan encara hi siguem a temps, ciutadanes i ciutadans. Fora bo que es fes per consens, a través el pacte. Si no fos aquest el cas, els escenaris de futur que s’albiren són bens foscos. Com diuen els ecologistes: la Terra té uns límits i la nostra “empremta ecològica” ja va molt per davant del que tocaria, més de 30 anys per davant. Però, a més, les relacions econòmiques polítiques i socials, les relacions humanes entre els pobles i dintre de cada comunitat, també en tenen de límits; i les desigualtats avui són ja insuportables. No donem la raó a l’Orwell ni a l’Huxley!; però, per aquest camí, per mar o per terra, no farem port.

I és per això que, ens atrevim a fer un elogi a la “Política”. No podem fer altra cosa. Només amb la política comuna, la que podem fer entre totes i tots (els mitjans tecnològics, hores d’ara, ho poden –o no- fer possible). Cadascú des del seu àmbit; però, sempre des de la responsabilitat i el compromís social. Perquè, utilitzant una expressió que es faci servir molt: “la política, o la fas o te la fan”.  I, naturalment, ja no parlem (només) de la política institucional que es fa a les grans administracions dels estats, o a nivell de la Unió Europea. Ni tan sols a nivell de les grans organitzacions internacionals. Clar que sí que parlem d’aquestes institucions, però sobre tot, hem de parlar de la política que es fa, que s’ha de fer, des de la base: des dels moviments socials, des del moviment associatiu o corporatiu, des del món del treball (que farem dels sindicats?, tal i com funcionen), des dels grups de defensa del territori, de les persones, dels infants, de la gent gran i dels col·lectius més vulnerables, des del barris i les associacions veïnals, .... la pluralitat organitzativa és afortunadament d’una riquesa inesgotable. I també, molt important, encara que sovint no ens adonem, des de les administracions locals (i altres ens vertebradors de sinergies de solidaritat comunitària, algunes encara per definir) que són les més properes a nosaltres i les que poden, i on podem, intervenir i ajudar a la ciutadania d’una manera més ràpida i eficaç. És aquesta la Política - en majúscules – que hem de fer: informació i educació, transparència i control, rapidesa i eficàcia, renovació i revocació, participació i representativitat, ...  Els caràcters distintius de la bona política tothom els té el cap, ara només cal treballar per poder enfilar una agulla filanera que és molt estreta. Participació política democràtica, responsabilitat i compromís social, educació, solidaritat, cooperació ... i esperit de lluita – molt d’esperit de lluita- són eines absolutament imprescindibles per projectar un futur comú.

No ens regalaran res, però només per aquest camí es pot treballar per tal d’aconseguir un nou “pacte social” lluny de les il·lusions i l’afany de saber dels il·lustrats francesos de finals del XVIII. No n’hi prou amb la societat industrial que albirava en Sant-Simon; ni amb el bon salvatge d’en Rousseau; ni en la fe en el progrés infinit d’un Condorcet o d’un Turgot; ni tan sols, amb l’anarquisme de Proudrohn i el socialisme d’en Marx. Anàlisi i planificació; treball col·lectiu i redistribució; reequilibri econòmic, ecològic i social entre els territoris, els pobles i les nacions. Polítiques socials públiques i transparents en un sistema fiscal internacional progressiu i transparent; polítiques educatives i culturals transversals i inclusives en uns sistemes polítics nacionals, amb vocació internacional; política econòmica internacional de control comercial i de redistribució de recursos sostenibles i que eliminin les desigualtats en el valor dels intercanvis; ... ; i política local, nacional i federal en l’aplicació de totes elles. Però, sobre tot, transparència, control, educació, participació i compromís social: de dalt cap a baix, i de baix cap a dalt. Política; de moment, molta política. Molta política per fer un canvi en el sistema de valors, per fer un canvi en la pròpia concepció de les prioritats de l’ésser humà; i, molt especialment - i per això ho he deixat pel final del paràgraf -, plena incorporació de la dona en tots els àmbits de la vida econòmica i social. Cal feminitzar la societat, cal incorporar les sensibilitats, les habilitats, les capacitats i les adaptabilitats de les dones per tal de fer un nou “discurs polític” que alteri els valors fonamentals d’una civilització en clara decadència.

 

Elogi a la Política?; i tant que sí. A la política comuna, de totes i de tots, a aquella política més necessària que mai; potser perquè no s’ha fet mai, encara. Hi ha hagut moments en la història de la humanitat en que semblava que sí, que es feia, o que es mirava de fer, o que s’havia fet. Un miracle?; una il·lusió?; una esperança? Una mica de tot. En qualsevol cas, una necessitat ineludible si volem tirar endavant. Vinga va, som-hi!

 

Per tal de seguir, sense perdre’ns en aquest escrit, caldrà que fem una mica de memòria històrica i que introduïm quatre conceptes bàsics, com a eines analítiques, que ens permetin treure el gra de la palla. El resultat final potser serà incert, però ho hem de provar.