En el que portem d’aquest escrit, hem
intentat fer un esbós de l’evolució de les comunitats que varen viure en la
part del continent europeu que s’aboca a la mar Mediterrània, i que, hereus de
la seva cultura, ens defineixen en el que som. Una evolució que partint
d’aquelles primitives comunes gentilícies varen anar agafant un perfil propi a
les penínsules grega i itàlica, d’acord amb l’entorn i l’evolució de les seves
forces productives i socials. Però, el nostre objectiu no és la història, la
història és nomes el camí del desenvolupament de la comunitat i del seu
esperit.
Després d’aquella primera etapa
immemorial, més o menys igualitària, i de les primeres civilitzacions estatals
tributàries, del món oriental o asiàtic, que hem comentat en el capítol II, aquests
altres projectes comunitaris, conformats inicialment a través de les “demos”
gregues o dels “pagui” romans, rústics o urbans, produïren la consolidació d’unes
poderoses castes aristocràtiques que, com a conseqüència del seu control sobre
la producció ideològica i material de la comunitat, esdevingueren veritables
classes socials; donant lloc, a més, al naixement de l’Estat com a símbol del
seu poder, com a òrgan de control polític i social pel damunt de la comunitat.
Un Estat que, ja sigui a les polis gregues o a la República o l’Imperi romans, ja
té els instruments necessaris per exercir el poder: uns magistrats i una
estructura burocràtica, i un exèrcit permanent; així com unes estructures
polítiques i ideològiques que el
justifiquen: de manera especial, els mites i la religió. Un Estat, en especial l’Estat romà, que trobaria en el desenvolupament
normatiu i l’educació els mitjans per expressar la seva ideologia, en l’intent
de controlar la comunitat i de crear un esperit a la seva mida. I per fer-ho,
havia de menester encara un altre control ideològic de la societat: el de la
comunicació.
El de la comunicació a través del
llenguatge, en especial del llenguatge escrit, l’escriptura, i el dels mitjans
per reproduir-lo i per fer-ne l’adequada difusió. Un aspecte fonamental que
encara no havíem tractat.
De sempre fou evident la necessitat de
comunicar-se de les comunitats. En uns primers temps, la necessitat de
comunicar-se entre les tribus vindria de la mà de l’intercanvi comercial, a
través d’un sistema de transmissió oral que arribaria fins al lloc de recepció
de la noticia o del comunicat. I és evident també que, fins que no hi hagué un
suport adequat per a la seva expressió, l’escriptura fou sempre mínima i
controlada pels portadors espirituals dels saber de les comunitats, ja fossin
els caps o els sacerdots (normalment una condició anava amb l’altre).
Així, amb el desenvolupament de
l’intercanvi i del comerç, la necessitat de comunicar-se a distància, de
prendre nota escrita de la producció material
i dels seus moviments comercials va donar lloc a la necessitat d’expressar
gràficament el que en un primer moment es comunicava només oralment. I
sorgiren els primers sistemes de càlcul i de signes escrits, les primeres
escriptures, com ara la cuneïforme, i els primers alfabets, com ara el jeroglífic,
el protosinaític, ... i el fenici. I amb l’alfabet fenici l’escriptura es
simplificà, i es poder fer i relligar amb una major facilitat les paraules que
expressaven les necessitats, els pensaments i els desitjos de la comunitat; de
manera especial, els dels seus caps i portaveus. I recordem que, tant la
llengua grega com la llengua llatina provenen directament de la llengua
fenícia, una de les de la gran família de llengües dites indo-europees. I amb
la paraula escrita, l’Estat tenia nous
mitjans per controlar la comunitat i difondre la ideologia de les elits
dominants. Els antics sacerdots perderen part del seu poder, certament, ja
que el llenguatge escrit, mica en mica, es simplificava i popularitzava; però
alhora, l’Estat trobaria en aquesta mateixa popularització una nova manera de
fer arribar a la gent el seu desig, el seu poder. I és que, com ja hem comentat
abans, a l’Hèl·lade per exemple, fins que les Lleis no foren escrites, sempre
es produïen dificultats, malentesos i desviacions interessades en la seva interpretació.
Tanmateix, el mateix passà a Roma, fins que la Llei no quedà reflectida en les
Lleis de les XII Taules.
I quin era el suport físic d’aquestes primeres formes d’escriptura? La
paraula escrita havia passat per les taules d’argila i de fusta, inclús la
pell, per després assentar-se sobre el papir, la vitel·la i el pergamí. I tot i
que a la Xina ja s’havia començat a utilitzar el paper com a suport poc abans
de la nostra era, a Europa el paper no es començaria a utilitzar a l’engròs fins
a la invenció de la Impremta, allà pel segle XV. Així, els grecs ferien servir
taules de fusta encerades -“cyrbes”- per
comunicar-se; i els romans utilitzarien ja el pergamí i la vitel·la. Aquests
foren els principals suports emprats pels antics grecs i romans per al seu
llenguatge escrit. I de manera especial, a Roma també s’utilitzà el color blanc
d’alguna de les parets encalcinades del Fòrum i de les places públiques de les
ciutats per crear uns rectangles anomenats “albums”, on els comerciants hi posaven
anuncis i que, també, venien a completar la feina que feien els pregoners – els
“praeco”- oficials de l’Estat.
Veiem doncs com la paraula ja estava impresa i a punt de circular. Com? Al
desenvolupar-se aquelles primeres comunitats, concretament a les teocràcies
asiàtiques i a l’Egipte dels faraons, sorgirien, degut a les mateixes
necessitats d’intercanvi comercials i la nova necessitat de control d’un
territori molt ampli i amb una població molt disgregada, uns veritables
sistemes de correus, per on circulaven informacions, escrits, comunicats,
ordres i edictes. L’organització d’aquests primitius sistemes de correus
consistia en una xarxa de llocs de despatx i descans[1],
“mutacions” per als cavalls i “mansions”, amb queviures suficients, per als
missatgers i els viatgers. A Roma, postes com aquestes seguien el curs de les
marxes militars, on els missatgers feien els relleus per fer arribar el
missatge fins el seu destí. Com diu molt bé, M. Vázquez Montalban, “les rutes
imperials no només servien per a la ràpida marxa de les legions romanes sinó
que també per a la circulació d’una inestimable informació al servei de la
supervivència política de l’Imperi”[2].
Així, des del primer moment, l’Estat (també el grec, doncs ja a la legislació
de Soló es veu una preocupació per la
llibertat d’expressió) voldrà controlar la informació i la seva difusió, a
través dels mitjans de comunicació. A Atenes, Pisístrat va crear una mena
de ministeri ideològic i religiós, presidit pel seu fill, on la propaganda
política tenia la funció de lligar el culte religiós al culte polític de
l’Estat; posant en marxa una mena de cacera de bruixes, perseguint als seus
propis enemics polítics, falsejant els fets a través d’una “veritat oficial”
(arribaria a fer, inclús, una versió falsa i a la seva conveniència de
l’Odissea d’Homer). Inclús un polític demòcrata com Pèricles, tot i la
llibertat d’expressió que hi havia a Atenes durant el segle V a.n.e., assajaria
sempre noves tècniques de persuasió de la consciència publica, a través de l’oratòria
i les grans espectacles populars gratuïts. El magisteri corrosiu dels sofistes
o alguna de les obres de teatre d’Eurípides, ... quan no sovint la simple
contrarietat en l’opinió, eren mal vistes pels eupàtrides més conservadors. No
cal recordar la tràgica mort de Sòcrates o la fugida d’Aristòtil; o la fugida i
mort de Protàgores, al moment de ser acusat d’impietat per haver blasfemat
envers el coneixement dels deus. Sempre
l’Estat, també a Grècia, va voler tenir una opinió pública controlada i al seu
favor.
I si això passava a Grècia, que no
havia de passar a Roma!; on, a part dels pregoners oficials, hi havia els
professionals del rumor, els “subrostrani”, que es dedicaven a vendre noticies
incontrolades i a estendre rumors en benefici de l’Estat; on, a més, es
construïa una mitologia a la mida de l’Estat romà, amb l’afegit d’un sistema de
mecenatge imperial que permetia un desenvolupament literari a la mida de
l’Imperi: amb obres com l’Eneida, de Virgili, sobre l’origen de Roma; o amb la
publicació de la història redactada per Gai Vel·lei Patercle, a major glòria de
Tiberi. També amb l’encunyació de la cara de l’emperador a les monedes es
pretenia construir una mitologia a la mida de l’Estat. Tanmateix, dels primers
temps, el Senat podia dictar una “Damnatio Memoriae”, una condemna de la
memòria d’algú que fos considerat enemic de l’Estat; ...; tots els canals de comunicació eren
adequats per controlar i cercar el favor de la plebs. I això, passava en un
Estat en constant creixement, on la ciutat de Roma servia de model per a les
ciutats llatines, primer del Laci, després de tota la península i després de
les províncies. Arribà, així, un moment en que l’Imperi era un territori de
ciutats sorgides dels primers “pagui”, dels “municipia” i dels “coloniae”; s’havia
creat tota una xarxa de ciutats, de “civitates”, ben organitzades i ben
comunicades. I el concepte de “llatinitat”,
com a expressió de la difusió lingüística del llatí, de la cultura i del dret
romans, finalment, es completaria amb el de “romanització”, producte de la
intersecció intercultural amb les cultures de totes les províncies. El
control ideològic i de la comunicació per part de l’Estat romà ho hauria de
permetre.
Tanmateix, es redactaven des de molt abans dels temps de Cicerò els “Annali
Massimi”, on hi constaven els fets controlats que recollien els arxius del
pontifex maximus[3],
i els “Acta Diurna Populi Urbana”, a les ciutats, o “l’Acta Diurna Populi
Romani”, a Roma, diari del que passava a la pròpia comunitat, i que es posava a
llocs públics després de la seva reproducció manuscrita. Al segle I a.n.e. ja
hi havia normes jurídiques que castigaven amb la pena de mort a l’autor o al
cantant de cançons o poemes considerats difamatoris. A l’època de l’Imperi, els
designis dels emperadors foren substancialment terrorífics per a la llibertat
d’expressió: per exemple, Calígula va fer cremar viu a un poeta que no era del
seu gust, i va ordenar la mort o la deportació d’un munt de filòsofs; Domicià,
per la seva part, va crear tot un sistema de propaganda religiosa, militar i
cultural encaminada al culte a la seva personalitat, i va posar en marxa de nou
la llei “De Majestatis”, per castigar les ofenses a l’emperador; arribant a fer
matar a un historiador que no el tenia en massa bona opinió.
I així fins l’adveniment i l’enaltiment
de la nova religió, el Cristianisme, com a la religió oficial de l’Estat. Ara,
amb la nova religió, l’Estat podia, en nom de Deu, fer ús de la seva força per
fer valdre les decisions del Papa. En definitiva, Roma va procurar sempre que
les comunicacions entre les ciutats i les províncies[4], i
entre els patricis i la plebs seguissin els designis de l’Estat. La difusió de la llengua i la cultura
romana, i també del Dret romà, el que es coneix com a “romanització”, no fou
altre cosa que una gegantina campanya d’integració política i cultural, que va
despullar ideològicament i culturalment tots els pobles que va conquerir; o al
menys ho va intentar l’Imperi romà.
I diem que al menys ho va intentar
perquè, la creació d’una “Comunitat” i del
seu esperit, representat en la nació, sempre fou un desideràtum. Sempre fou
un projecte en construcció. En un moment donat, August proclamà “la ideologia
de la “Pax romana” ... que es fonamenta en la necessitat de marcar fronteres
... Roma és un centre que defineix una perifèria”[5]. És
la proclamació oficial de l’existència d’una individualitat col·lectiva, d’una
comunitat espiritual abstracte. Proclamació i prou! Amb tot, el dret romà i la
llengua llatina es difongué i s’imposà, pels segles dels segles, en bona part
del continent europeu; es creà, si es vol, una empremta de llatinitat que venia
a completar la gran tradició cultural i filosòfica que els seus contemporanis
de l’Hèl·lade els varen - i ens van - transmetre; però, mai l’Estat romà va aconseguir crear una autèntica pàtria romana. L’evolució
en el mode de produir i la lluita de classes l’obligaria a donar un cert marge
a la participació del poble en la vida pública per poder fer i refer, no ja el
bé comú, sinó tan sols la pau social. Això fou tot.
L’objectiu, doncs, a Atenes fou cercar el consens de la ciutadania a través
de la participació i el compromís social; però que, de manera especial a Roma
(i a Esparta) sempre fou el propi interès de l’Estat, la seva permanència, el
control i l’obediència de la població a través del manteniment dels costums o
de l’establiment de la norma jurídica, de la ideologia i de la religió, i d’una
educació i una comunicació a la seva mida. L’Estat grec, en certa mesura, a la seva millor època,
tot i els entrebancs que ja hem assenyalat pel que fa a la comunicació i a al
seu ús interessat per part de l’Estat, sí que va aconseguir aquest consens
social entre els ciutadans (no ja entre la resta de castes o classes, i sectors
socials: metecs, esclaus, i les dones); però, no fou mai aquest el cas de
l’Estat romà. La lluita entre plebeu i patricis sempre fou una constant, i
l’objectiu de la llibertat i la igualtat fou sempre només això, un objectiu
dels sectors més empobrits de la plebs; i malgrat que Maquiavel arribaria a
veure en aquesta lluita la “causa de la llibertat de Roma”[6],
aquesta llibertat, en realitat, només va existir per a la classe hegemònica
romana, no per a la simple plebs ni molt menys per als esclaus, els estrangers
o els colons. I la utilització ideològica de la comunicació i dels seus mitjans
per part de l’Estat romà, també fou sempre un altra constant.
La manipulació de la comunicació per part del “poder”, i el seu ús
ideològic, se’ns presenta com a part indestriable de la seva mateixa natura. I aquesta és una evidència històrica que, probablement,
es podria fer extensiva a la multiplicitat d’actuacions dels humans en les
seves relacions interpersonals o de grup. I sense transparència i autenticitat
en la comunicació no es pot iniciar la recerca de la veritat, i no poden
haver-hi informacions i comunicacions, ni noticies, autèntiques; ni uns mitjans
de comunicació prou neutrals sotmesos a processos de verificació i control. Per
tant, no pot haver-hi llibertat. I sense
llibertat ni igualtat no pot haver-hi fraternitat, i, per tant, no pot haver-hi
una veritable “Comunitat”. Aquest és el cas de Roma i d’Esparta; i, també,
encara que en un altre nivell, el d’Atenes.
[1] “August va organitzà un extens sistema de
postes. Designà funcionaris del servei públic de transports .... les postes
eren utilitzades ... també per persones
que obtenien un permís oficial ...
podien fer fins a 100 milles en un dia ...” M. Olmeda, “El desenvolupament de
la Societat” tom III, pl. 382-3, Ed. Ayuso, 1973
[2] M. Vázquez Montalban, “Història i
comunicació social”, Ed. Mondadori, 2000
[3] Informació d’un article de Gaetano de
Sanctis, 1929, Enciclopèdia italiana Treccani.
[4] “Segons Ptolomeu, els camins que sortien
de Roma havien estat anivellats de manera que una carreta pogués dur la càrrega
d’una llanxa grossa”, cita de V. Gordon Chlde, “Què va passar a la història”,
pl. 252, Ed. Leviatan, 1987
[5] U. Eco, “La línia i el laberint:
estructures del pensament llatí”, a Civilització Llatina, pl. 23, Ed. Laia,
1989
[6] N. Maquiavel, “Discursos sobre la primera
dècada de Titus Livi”, I, 4, citat per P. Simón, a “El Princep Modern”, pl. 7,
Ed. Penguin Random House, 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada