Roma: de l’educació privada a l’educació pública
Val a dir que, l’educació a Roma mai
fou com a Grècia, especialment com a
Atenes, un objectiu de primer ordre per dotar els ciutadans d’un cultura i d’un
esperit cívic per a la vida col·lectiva de la ciutat, buscant, a més,
l’harmonia personal i el saber. De fet, la mateixa paraula “educatio”, que els romans utilitzaren
per referir-se a com havien de tractar als fills en la seva formació, ja
significava el procés que havien de
seguir els joves per tal de formar-se moralment i pràcticament per entrar a la
maduresa, a la vida adulta.
Els romans, gent rude i pràctica, individualista, lligada a la terra,
predisposada al conflicte i dotats d’un esperit d’expansió, imperialista,
militar i de conquesta, i envoltats arreu per altres tribus itàliques no sempre
amigues, desenvoluparen al llarg dels segles un sistema educatiu que anar canviant i adaptant-se als canvis polítics
de Roma en la seva expansió territorial, cercant sempre l’ordre, l’obediència,
l’estabilitat política i, de manera especial, el manteniment dels privilegis
dels pares fundadors de la ciutat, cosa que, com es demostrar al llarg dels
segles, esdevingué un objectiu impossible.
Així, a grans trets, es podria parlar d’uns primers temps en que, com en el cas de la religió, recollint primer
influències dels altres pobles itàlics (etruscs, llatins, tarquinesos, ...),
l’educació era molt tradicionalista,
respectuosa amb els costums i els usos, i amb una especial disposició cap els temes jurídics i legals, atès la gran
conflictivitat social i política que va
marcar des de els seus orígens la història de Roma. Després, a partir del segle III a.n.e., aplegà
influències hel·lenístiques, més obertes i liberals; fet que provocà canvis
substancials en l’educació, podent-se parlar ja de la formació d’un veritable sistema educatiu. I, finalment, podríem
apuntar una tercera etapa, ja en temps de
l’Imperi, on es produí una major
intervenció de l’Estat en el sistema educatiu, fins aleshores deixat sempre
en mans dels propis ciutadans, tot i que, com a conseqüència de la crisi de
valors iniciats a l’etapa final de la República, s’intentà, en molts moments (sense
èxit) el retorn als vells costums i tradicions, alhora que es deixaven sentir
noves influències místiques i religioses provinents del món oriental i, de
manera especial, del cristianisme, ja en els temps del Baix Imperi.
Pel que sembla (les fonts són escasses, especialment de l’època arcaica, i el que es coneix de l’educació
romana prové dels temps de Ciceró, de Quintilià, o de Plutarc, ... ), des del
temps de la monarquia l’educació tenia un caràcter
clarament domèstic: en l’àmbit de la formació de la personalitat de l’infant,
a partir de l’edat de 6 o 7 anys
començaria l’educació intel·lectual pròpiament dita fins a l’edat de 16 o 17
anys, un aprenentatge impartit per la mare i, sobre tot, pel pare, el cap de la llar, el “pater
familiae”, que ostentava la “pàtria potestat” (és a dir, l’autoritat sobre tots
els membres de la família, lliures o esclaus). Si la mare tenia prou
preparació, també col·laborava i donava els primers coneixements als fills:
llegir, escriure, comptar, valors religiosos, ... i, sinó, era el pare el que
instruïa del tot als fills, i en el cas dels nois , també els instruïa en l’art de la lluita amb les mans i amb
l’espassa, ... El pare era el principal
mentor i preceptor. Un primer ensenyament que perseguia els aspectes pràctics i quotidians de la vida. El noi
acompanyava el pare al camp, al taller, o a les reunions religioses o de les
assemblees. Es tractava que anés agafant l’esperit i el caràcter desitjat, així
com l’experiència necessària. Les noies
restaven a la llar, a càrrec de la mare, la domina, per tal d’aprendre també les tasques bàsiques que
s’esperaven del seu paper social: cosir, filar, tenir cura de l’ordre de la
llar, una mica de càlcul, ... (més endavant, després de les Guerres Púniques,
amb la relaxació dels vells costums, la dona agafaria un paper més rellevant,
adquirint independència personal i econòmica, i participant inclús a la vida
política en els salons de les festes organitzades pel patriciat romà; com va
ser el cas, per exemple, de Cornèlia Escipiona, vídua de Tiberi Semproni Graco
i mare dels malaguanyats tribuns germans Graco, Tiberi i Gai). Vist des de la
nostra òptica, cap novetat respecte a Atenes, però sí ben diferent que a
Esparta, on recordem que el paper de la dona fou sempre més important (potser
per ser més arcaic, del temps de les gens).
Es tractava, doncs, de que el jovent estigués ben preparat pel que havia de
ser el seu esdevenidor, i que fes seus els valors
de l’esperit i del caràcter romà: el coratge a la guerra, la “virtus”;
la solemnitat i la dignitat, la ”gravitas”; i el respecte envers els
pares i els deus, la ”pietas”. Des de ben petits, “se’ls
ensenyava que la família de la qual eren membres constituïa una veritable i
autèntica unitat militar, els poders de la qual estaven concentrats en el cap,
o sigui en el “pater familiae”[1] La casa, la domus, era el centre del seu món, un món també religiós i
sobrenatural, amb esperits que guardaven la llar i la salut de la família. Era
un microcosmos econòmic, moral i religiós. Així, en aquest ambient els joves creixien i es formaven en
l’obediència, en l’acceptació de les regles, i en la pràctica dels rituals
religiosos. I de la llei de l’Estat: hem de tenir present que les Lleis de
les Dotze Taules (que abans hem comentat), aquell conjunt de disposicions
legislatives dels primers temps (any 450-451 a.n.e.), era matèria d’inexcusable
estudi per a tots els joves romans; de manera que les tenien de memoritzar fil
per randa. Això contribuí a formar el caràcter propi dels ciutadà romà:
ordenat, sever, solemne i legalista. En aquesta etapa inicial de formació i
alfabetització, el caràcter del jove romà
ja quedaria embastat.
Amb tot, cal tenir un certa visió
relativista del procés educatiu dels romans, tota vegada que, fins al segle III
a.n.e., es donava majorment a l’àmbit familiar;
i que, per tant, no tots els “pater familiae” eren iguals ni tenien les
mateixes inquietuds respecte a la formació dels seus fills, de la mateixa
manera que no tots tenien les mateixes possibilitats econòmiques; i que,
d’altra banda, ja en plena maduresa republicana, l’educació sortiria de l’àmbit
privat.
Per
exemple Cató “el Vell”, en ple segle II a.n.e., estricte censor que lluità
contra la degradació dels costums i el luxe desenfrenat dels seus conciutadans,
i representant del sector més conservador dels patricis, “s’ocupà personalment
de la instrucció del seu primogènit, tot i tenir d’un esclau mestre,
ensenyant-li lectura, escriptura, jurisprudència, gimnàstica, esgrima,
equitació, etc.”[2] Probablement, el ventall instructiu fou més
ampli del que podríem pensar. i això també val pel que fa a l’educació del cos.
L’educació, però, amb el pas del temps aniria canviant.
Dins del mateix àmbit domèstic, es començà a embastar un pla educatiu més
complet: el jove ja era educat per un “magisteri ludi” (si la família podia, es
comprava un esclau - sovint un grec instruït - per tal d’utilitzar-lo com a
mestre; o com a simple servent del jove, un “paedagogus”) que complementés
l’educació del seu pupil. Les matèries principals eren la lectura,
l’escriptura, la gramàtica, l’aritmètica, la geografia, la història, ... i el
dret. I el mètode educatiu prou simple: es basava en el comentari de les fonts
literàries i en la repetició mecànica, amb algun càstig corporal de quan en
quan per als menys diligents. A partir del 16 o 17 anys, si el pare ho
considerava oportú, el noi ja seria considerat adult canviant “la seva toga
infantil per la toga viril, o d’home, i se’l confiava a un preceptor, el qual
solia ser un amic de la família i sempre un ciutadà distingit, o si el jove
estava destinat a la carrera militar, un general”[3].
D’altra banda, a diferència de Grècia, no havia una educació física i una
gimnàstica, ni una instrucció musical, que completés la formació de la joventut
romana. Més endavant, a l’etapa final de la República, ja varen tenir una certa
consideració. De fet, la simple educació física, les competicions atlètiques, o
la gimnàstica, mai foren objecte preferent per a la plebs romana. Als romans
valoraven l’esforç físic competitiu si l’objectiu era el combat, la lluita
violenta, no esportiva. Així doncs, la instrucció física més normal era el
simple treball en el camp o en el taller.
Amb tot, el que és segur és que
la definitiva formació física ja els hi
donaria, a partir dels 17 anys, l’exercit, la carrera militar. Una carrera
militar a mida de la riquesa de cada família: com més ric fos el ciutadà més
impostos tenia de pagar, i com més impostos pagava més anys hauria de servir a
l’exercit. Per als romans que volien fer una carrera pública, el mínim eren 10
anys.
Com hem dit, les coses tenien de
canviar a partir del segle III a.n.e., després de les Guerres
Macedòniques la influència de la superior
cultura grega sobre Roma fou imponent, tot i la derrota dels grecs. El
poeta Horaci, en un famós poema, diria: “Graecia
capta ferum victorem cepit”, és a dir, la “Grècia conquerida va conquerí al
bàrbar conquistador”. I, com afirma Montanelli, “per fer-ho utilitzà com a
armes: la religió i el teatre, per a la plebs, i la Filosofia i les arts per a
les classes superior, que encara no eren cultes”[4].
Així, l’arribada de molts presoners de guerra, d’esclaus de l’Hèl·lade, havia
de tenir una influència decisiva envers el futur de la cultura romana en tots
els àmbits; i l’educació no podia quedar exclosa. “Roma va adoptar el sistema
educatiu grec, els clàssics grecs i l’idioma grec com a segona llengua”[5];
un pla d’estudis que al final de l‘Imperi d’Occident anomenarien “Trívium” i
Quadrívium”; i les escoles romanes, a
partir d’aquell moment, serien una còpia de les gregues, amb l’afegitó dels
estudis de dret; i fins el temps de l’Imperi l’educació va estar sempre
sota la iniciativa privada.
D’aquesta manera, l’ensenyament,
el “ludus litterarius”,
(“ludus” vol dic joc, es a dir, activitat secundària, complementaria a la bàsica
que era la que es feia a la domus, a la casa) es va
sistematitzar, en base a tres nivells educatius: un
primer nivell, l’elemental, fins als 12
anys, el Ludus Principalis, que sortint de la llar, ja es començava a
donar en l’àmbit públic, a càrrec d’un mestre de gramàtica, el “litterator”, i el mestre d’aritmètica i geometria, el “calculator”, pagat per la família
dels alumnes. Dels 12 als 16 anys, es donava l’ensenyament secundari, el Ludus
Grammaticus, que de manera progressiva
s’aniria impartint a l’àmbit públic. En el nivell secundari, els joves estudiaven
literatura, geografia, història, física,
religió, ... i, en alguns casos, iniciàvem estudis en arquitectura,
anatomia,
medecina, ...; i, de manera especial,
acudien també a classes de retòrica,
d’oratòria, i de dret, de jurisprudència, atès que eren eines fonamentals
en el desenvolupament de la vida jurídica i política romana, per tal de
defensar determinades posicions polítiques, estratègiques o militars, o per
tenir prou arguments vàlids en causes civils o penals; o senzillament, per
treure’n un ensenyament moral o mitològic en els debats públics. L’ensenyament,
és clar, no era obligatori, però aquest
itinerari educatiu fou seguit majoritàriament per totes les famílies romanes
adinerades. Després, a partir del
17-18 anys, un cop acabat el nivell secundari, els joves romans tenien una
bifurcació en el seu camí: podien
decidir ingressar a l’exèrcit o seguir amb els seus estudis, en principi
dels 18 als 20 anys, accedint a un nivell
superior, el Ludus Rhetoricus, on seguirien, de la mà d’un “rhetor”, estudis
de retòrica, oratòria, filosofia i, en especial, de dret; com a porta d’entrada
a la carrera política, el “Cursus honorum”. Si era aquesta darrera l’opció
escollida, podien anar a alguna de les
grans ciutats del món grec, on ampliarien els seus coneixements; o s’iniciarien
en les diferents filosofies que s’impartien a les escoles hel·lenístiques.
En aquesta etapa de la
República, l’educació va sortir
definitivament de l’àmbit estrictament domèstic. Pels voltants del fòrum o
pel centre de Roma, i de les ciutats romanes, hi havia alguns locals destinats
a l’ensenyament. Sota els pòrtics dels fòrums, sobre la sorra de les palestres,
hi havia els “litterators” i
els “calculators” exercint
el seu ensenyament; com hem dit , a canvi d’un sou pagat pels propis pares dels
alumnes. I a més, l’educació ja era mixta
fins als 12 anys, per nois i per noies (tot i què les
noies eren consideraven adultes al 14 anys; per tant, en endavant, el seu
ensenyament es veuria limitat als comentaris literaris). Fou l’inici d’una mena d’ensenyament públic,
amb un horari escolar, uns dies lectius, uns educadors, uns mestres
especialistes. El curs escolar començava pel març i l’activitat ocupava
bona part del dia, des de primera hora del matí fins a mitja tarda,
aproximadament (dependria de l’assistència i el prestigi del mestre), i
l’aprenentatge era molt dur, estricte i repetitiu. Es feia festa cada nou dies
(el “nundia” era el diumenge dels romans, el dia en que es feia mercat) i també
amb motiu de les celebracions de festivitats religioses o civils.
En aquesta època es va començar a
parlar “d’humanitas”,
terme que inicialment tenia un significat genèric de bona educació i obertura a
la cultura, però que aviat va passar a designar el conjunt de les habilitats necessàries per al polític, la
capacitat d’administrar les propietats, de parlar en públic, d’assumir el
comandament militar, de fer tasques administratives i de govern públicament i
en el respecte de les lleis. La “humanitas” dels
romans, d’alguna manera, tenia la mateixa funció de la Paideia grega, en el sentit de promoure una
educació que no perseguia només la possessió d’una cultura abstracta, sinó
aconseguir una harmonia personal que esdevingués una harmonia per l’Estat. En
altres paraules, volia formar una classe política capaç per dur les regnes de
l’Estat. D’aquí la fascinació dels romans per l’estudi de la retòrica i les
disciplines que desenvolupessin les habilitats oratòries.
En l’etapa final de la República,
segles II i I a.n.e., el
contacte amb la cultura grega es tornà més directa,
amb l’arribada de molts gramàtics,
retòrics i filòsofs grecs, com ara Livi Andrònic, Crates, ...; en qualitat de
representants diplomàtics, i molt sovint també, arribarien com a simples
esclaus o com a ostatges de la guerra. Això, estimularia l’obertura d’escoles
on es donaven conferències i xerrades, i la creació de tot un munt de seguidors
d’aquelles noves idees gregues, més liberals. D’aquesta manera, es crearia una
mena d’intel·lectualitat romana d’entre els patricis i els plebeus rics. I
d’aquesta llavor sortiren filòsofs, oradors i retòrics, com ara Cató, Varró,
Cicerò, Sèneca, i especialment, Quintilià. El seu ventall filosòfic, tot i no
ser tan original com el dels filòsofs
grecs, fou prou important: aniria des de la duresa de caràcter d’un Cató, defensor a ultrança de les
tradicions romanes; a la saviesa enciclopèdica de Varró; passant per l’eclecticisme de Cicerò, a cavall entre l’escepticisme i l’estoïcisme, i que defensava
el “camí dels noble estudis”[6]
com la millor manera de servir a la República; seguint per l’acusat animisme
moralista de l’estoic Sèneca; per
arribar al pragmatisme organitzador de Quintilià,
advocat, retòric, orador i mestre, que a la segona meitat del segle I n.e va
obrir un escola de Retòrica (que fou subvencionada per l’Estat[7])
a Roma, i que va sistematitzar del tot l’educació romana: en la seva obra
titulada “Institucions oratòries”, posava en valor una educació per a tothom,
comuna i general, basada en el joc i sense càstigs corporals, i en l’esforç i
la competència, com a camí educatiu cap a l’eloqüència oratòria.
En
aquells moments, entre aquesta classe dirigent estava ben vist parlar grec, a
més del llatí. També destacà l’inici de les representacions teatrals,
inicialment basades en temes mitològics a càrrec, també inicialment, de
presoners de guerra o esclaus d’origen grec, que varen suscitar l’entusiasme
entre la plebs, malgrat les reticències dels sectors més conservadors del
patriciat, representat de manera especial pel propi Cató, al qual ens hem
referit abans. Amb tot, sorgirien els primers
dramaturgs, poetes, filòsofs, literats i historiadors romans, com ara:
Plaute, el llatí Terenci, Catul, Lucreci, Virgili, Horaci, Ovidi, el propi César,
Polibi, Plutarc, Apià, Suetoni, Marcial, ...; a més dels que ja hem anomenat
abans. Els membres de la noblesa romana, com autèntics nou rics, es varen
abocar envers aquella cultura superior. Seria la primera Edat d’Or de Roma;
després vindria una segona a l’època de l’Imperi, el segle d’Adrià i de Trajà,
seguida de la decadència definitiva fins a la fi de l’Imperi d’Occident.
D’aquella primitiva fortalesa i rudesa d’esperit, que havia permès als romans
conquerí tot el món conegut, no quedava res. A l’Orient, l’Imperi sobrevisqué,
nominalment al menys, gairebé mil anys més; però, aquesta és una altra qüestió
que no tractarem.
En els temps de l’Imperi
es produí una major intervenció de
l’Estat en l’ensenyament. L’ensenyament sortiria del tot de l’àmbit domèstic i
es feu públic. A partir de Vespasià, els mestres començaren a tenir un sou
a càrrec de l’erari públic; Antoní Pius, primer, i Constantí, desprès, donaren
als mestres alguns privilegis i els eximiren de molts impostos i obligacions. S’obriren biblioteques (el segle IV,
Roma arribaria a tenir-ne 28) i escoles arreu. Els fòrums de les ciutats tenien
palestres i exedres (com la del fòrum de Trajà o l’exedra del fòrum d’August, a
Roma; o les exedres del Capitoli de Constantinoble) destinades a l’ensenyament
públic[8].
Vespasià creà tot un seguit de càtedres
de retòrica llatina i grega, iniciant un mecenatge pedagògic que fou seguit
després per altres emperadors, així com per destacats aristòcrates de les
províncies, que finançarien estudis de retòrica a les seves ciutats. I d’altra banda, el Dret romà, que s’havia
anat desenvolupant al llarg de la República, en els temps de l’Imperi agafaria
la seva forma definitiva: es crearen
escoles de juristes, dels magister juris;
i es confeccionaren col·leccions jurídiques molt especialitzades, les compilacions de “leges” i “iures”[9], com
ara el “Codex Gregorianus” i el
“Codex Hermogenianus”, que desenvoluparien el dret públic i el dret privat en
tots els seus àmbits.
Durant el Baix Imperi es
produïren tot un seguit de modificacions en el sistema educatiu, destacant cada
cop més l'intervencionisme estatal;
tota vegada que, l’increment de
l’aparell burocràtic de l’Imperi demandava un paral·lel increment d’estudiants
amb estudis superiors. En aquest temps,
també es produí una creixent influència del cristianisme en el món
educatiu, creant-se més escoles cristianes que anirien substituint mica en
mica l’anterior educació hel·lenística. Seguint ‘exemple de Jesucrist, els
apòstols seguiren la seva missió apostòlica educadora: primer, predicant la paraula
de Deu en les reunions familiars, domèstiques, o a les catacumbes; i després,
sortint a la llum, crearien les primeres escoles per impartir la doctrina
cristiana, la “catekesis”. Així, naixeren tres tipus d’escola cristiana: la
de catecúmens,
la dels aprenents en vies cap el baptisme, amb una educació moral i religiosa;
la dels catequistes, on ja es donava una educació superior, religiosa,
la del catecisme, però on també
s’aprenia gramàtica, retòrica, ...; i les catequètiques, per tal de
formar veritables mestres cristians. D’aquestes escoles destacarien la de
Cesarea, a Antioquia, i sobretot, la d’Alexandria. Aquest
procés de creixement i d’implantació progressiva de l’ensenyament en escoles
cristianes crearia una xarxa escolar a
tres nivells que anticipava l’estructura dels nou temps medievals que vindrien
a continuació: a càrrec dels monjos dels monestirs, les episcopals dels bisbats
i les parroquials dels preveres.
Al caure l’Imperi a Occident,
totes les escoles romanes de l’Imperi mica en mica s’anirien desintegrant. A
l’Orient es produiria una lenta transformació cap a un model d’escola propi de
la civilització bizantina o cristiana ortodoxa. Tot i això, l’any 425, a
l’Imperi d’Orient, Teodosi II, dit el Cal·lígraf, crearia una universitat a
Constantinoble, on els professors només podien exercir el seu mestratge en
aquella institució; i el 438 creà una comissió que recopilà tota la legislació
que venia des del temps de Constantí, redactant el que s’anomenaria el “Codex Theodosianus”,
per posar odre en una obra legislativa monumental.
En resum, a Roma l’educació, com la
religió, restà supeditada, gairebé fins al temps de l’Imperi, a la formació del
caràcter del ciutadà romà; tingué sempre una finalitat instrumental, adaptant-se
als moments històrics, a l’entorn polític i social, més que no pas a la pura
formació intel·lectual. Una educació del caràcter que cercava inicialment,
com a Esparta, la creació d’un esperit
preparat per a la lluita i la guerra, per a la conquesta, i no tant per a la
vida de la ciutat; un esperit i un caràcter adequats, a més, a la prevalença de
l’ordre i l’obediència[10]. Un
esperit, però, que anar canviant de la mà dels temps i de l’evolució dels
costums i de les idees. Un canvi en l’educació com a reflexa del canvi de les
necessitats històriques, la transició d’una cultura de “guerrer noble”, que
diria Marrou, a una cultura de funcionaris i polítics de l’Estat.
Amb tot, cal ressaltar que així com
la religió fou, des dels seus inicis, un instrument de la classe dominant, dels
patricis, per tenir controlada a la plebs des del propi Estat, l’educació fou,
tanmateix des dels seus orígens, un instrument de la mateixa classe dominant
per exercir la seva hegemonia sense tenir de menester la intervenció de l’Estat.
Clar que els objectes eren diferents: en un cas, l’objecte era la plebs, en
l’altre, eren els futurs ciutadans, els futurs dirigents polítics de la
República: els patricis procuraven educar convenientment els seus fills.
L’Estat romà només intervingué al final, com hem dit en temps de l’Imperi,
per posar una mica d’ordre en un moment en que la població i el territori, i la
pluralitat demogràfica, per tant, eren tan importants que no es podia deixar
l’educació al lliure albir dels propis ciutadans; perquè, com diria Humboldt,
“tota educació pública imprimeix a l’home una certa forma social, donat que en
ella preval sempre l’esperit del govern”[11]
La participació: de la tribu i el cens
al poble en armes
Com hem vist al
llarg d’aquest capítol que la història de l’antiga Roma es pot dividir en tres
grans períodes: l’etapa inicial, la de la Monarquia; l’etapa següent, la de la
República; i la darrera etapa, la de l’Imperi. Tres etapes prou llargues, de
manera especial, la segona i la tercera, que tenen a més moments diferents, on
preval més o menys, però sempre preval, el factor riquesa. Un factor riquesa,
que en un primer temps de la República fou majoritari del cantó dels patricis,
però que, mica en mica, incorporaria cada cop més una major població de la
plebs. El factor econòmic esdevé sempre determinant. Per tant, essent això així
i atès que la conflictivitat social fou sempre un dels elements històrics
permanents de la història de Roma, és clar que, per tal d’acontentar a la
població romana menys afavorida econòmicament, l’Estat va haver de construir
les eines adequades per mirar d’aconseguir la pau social. En aquest sentit, ja
hem parlat de la importància de la religió i de l’educació per tenir una
societat mínimament ordenada i estable. Ara toca veure els elements purament
polítics, de participació de la plebs en el govern, per tal de tenir-la
controlada i satisfeta.
En els primers
temps de la Monarquia, com hem dit, el “populus romanus” d’origen estava
integrat per tres tribus, conformades a partir de les primitives gens i cúries,
en un número de 300 gens (100 per cada tribu) i 30 cúries (10 gens fan una
cúria). Doncs, en aquells moments inicials de la ciutat, a partir dels
primitius Consells d’Ancians de cada tribu, es creà un primer òrgan consultiu,
el Senat, integrat pels caps de cadascuna de les 300 gens,
serien els seus representants, els “patres”, els fundadors de la pàtria romana,
que havia d’entendre de qualsevol
assumpte que afectés a la vida de la ciutat. Els senadors inicialment (i
teòricament) serien escollits per les
pròpies gens, en un càrrec a perpetuïtat, i nomenats en temps de la monarquia
pel propi rei d’entre els ciutadans més nobles (més vells, més rics o més
savis); però, sembla que les cúries, mica en mica, varen començar a triar els
senadors d’una mateixa família, i així la noblesa romana, els patricis, varen
veure consolidat el seu poder amb els drets exclusius d’accés al Senat.
L’aristocràcia romana anava agafant forma.
Posteriorment, en
temps de la República, amb el poder de la noblesa consolidat, serien els
censors qui, cada cinc anys, revisarien les llistes de senadors; amb la facultat d’esborrar a aquells que no
responien en el càrrec i d’inscriure a uns nous senadors. D’altra banda, com
havien dit abans, existia des un primer moment les Comitia calata, anomenades després Comitia curiata, composada pels representants
de cada cúria, on cada cúria tenia un vot: 30 cúries feien un total de 30
vots. En la composició d’aquesta petita
assemblea, amb funcions d’assentiment al monarca, de confirmació de drets
civils (ciutadania i testamentaris) i d’ordenació de la vida religiosa, de
ben segur, no intervindria el poble. Els trenta representants haurien de
sortir, necessàriament, dels mateixos 300
patricis que composaven el Senat, dels mateixos caps de les gens. Deu gens
era una cúria; per tant, de cada deu senadors, hauria de sortir un membre dels
Comitia curiata.
Però, la població
havia anat creixent i la seva diversitat també, una nova població de fora de
les cúries i de les gens s’afegiria a la
de les tribus d’origen: era l’inici de la plebs. Una plebs que, en principi,
aniria suportant cada cop més l’activitat econòmica, però que, a canvi, no
tindria cap pes polític. Eren l’equivalent dels metecs d’Atenes o dels periecs
d’Esparta. Com hem dit abans, plebeus, lliberts i emancipats, i esclaus
producte de les guerres, conformaven
demogràficament una població que, sovint, es veia obligada a acollir-se sota la
protecció d’un ciutadà romà per poder viure o a participar en les campanyes
militars, sense tenir cap dret a canvi. Els
“comitia curiata” no donaven respostes adients a les noves necessitats socials.
Així, quan amb Luci Tarquini, es va acabar la Monarquia, el Senat optà per fer
un pas enrere per fer un salt endavant: ja no hi hauria cap rei, com ara
Tarquini el Superb, que tiranitzés el poble (en aquest cas, a la pròpia
aristocràcia); i proposà el nomenament de dos
Cònsols, que governarien en nom del “Populus romanus”, amb el control del Senat. D’alguna manera era tornar a la vella
diarquia inicial, però sota el control dels senadors.
Com hem dit abans,
a partir de la redacció de les “Lleis de les XII Taules” s’encetaria un llarg
període, de més de 200 anys, en que la plebs, mica en mica, aniria aconseguint
els mateixos drets civils del “populus romanus” d’origen: la “Llei Canuleia”, que autoritzava el
matrimoni entre patricis i plebeus; la “Llei
Liciniae”, que permetia la condonació de deutes i el repartiment de “l’ager
publicus”; la “Llei Genucia”, que prohibia la usura; la “Llei Poetelia Papitia”, que aboliria l’esclavitud per deutes; ...). La
plebs, doncs, adquiriria també en aquest llarg període gairebé els mateixos
drets polítics de la noblesa romana: amb un nou cens i l’adquisició de la
ciutadania, la “civis”; amb l’accés al
Senat i al càrrec de Tribuns militars (entre tres i vuit) amb poders
consulars per comandar les legions; i altres magistratures, així com l’accés
als col·legis religiosos. Així fins que, l’any 252 a.n.e. un plebeu fou
nomenat, per primera vegada, cònsol “pontifex maximus”.
També es
confirmaria la validesa dels plebiscits, els plebis-scita i l’autonomia dels “tribuns de la plebs” respecte del
Senat, amb la “Llei Hortènsia”; i el
naixement, a partir de l’Assemblea plebea, de l’Assemblea de les Tribus, la Comitia Tributa. Els plebeus havien
adquirit pràcticament els mateixos drets que els patricis, poden accedir a la
condició de Cònsols[12],
Senadors, Censors, Pretors, Edils, ... Però, no ens equivoquem: tot això era
només fruit d’un pacte tàcit entre les classes més poderoses. Com diu Kovaliov,
“dels patricis i els plebeus es destacà un grup limitat de famílies riques que
va controlar les magistratures i a través d’aquestes el Senat a les seves mans.
Era aquest un grup tancat, que defensava una posició privilegiada, que no va
admetre estranys i que estava unit per vincles de parentiu formant així una
mena de casta dirigent. Els seus components eren els anomenats “nobiles”, els
nobles, i tot el grup “nobilitas”, la noblesa”[13]; eren els successors de la
vella classe eqüestre, dels “equites”, que abans comentàvem com a veritable
grup o partit polític.
Els “comitia
curiata”, en quest nou escenari polític, deixarien de tenir un paper important,
i mica en mica, les seves funcions originals anaren desapareixent, passant la
competència a una nova assemblea popular:
la Comitia centuriata. A partir
d’aquell moment, els Comitia curiata funcionaren només com una mena d’òrgan de
Consulta heràldica; és a dir, per donar fe de qui era o no membre de les gens
segons l’arbre genealògic. Aquest afany de puresa dels vells romans ha portat a
alguns historiadors, a dubtar, inclús, de la real existència històrica de les
gens romanes. Aquest és el parer de Paul Petit quan posa en qüestió la
veritable existència de les gens en l’antiguitat romana, tot dient que, en
realitat, foren producte de la imaginació mítica de l’aristocràcia per mantenir
la seva supremacia social[14]. En
qualsevol cas, la noblesa romana volia tenir cura de la seva pròpia identitat i
evitar la intromissió de nouvinguts. Ser membre de les gens era una garantia de
futur.
La nova assemblea
del poble, la Comitia centuriata, era ja una assemblea del poble en armes; poble representat en les centúries que
cadascuna de les classes socials aportava, d’acord amb el cens. Era un sistema
de votació on guanyava la proposta que tenia el suport de la meitat més una de les centúries, en una votació on cada centúria tenia un vot. Però, abans,
hi havia una primera votació a nivell de cada centúria, on els soldats votaven
i decidien quin seria el vot de la centúria. És a dir hi havia un sistema indirecta de votació individual, que es concretava
a través del vot del representant de la centúria, en un total de 193 centúries.
Però, el sistema de repartiment de vots afavoriria a les classes més poderoses.
Després d’aquella primera votació individual, els
representants de cada centúria votaven començant per les centúries de les
classes socials més riques: després d’haver votat els representants de les 18 centúries dels cavallers, 18 vots, votaven
els de les 80 centúries que tenien la primera de les classes socials més
riques, 80 vots. Total 98; ja eren majoria, sobre el total de 194 vots. La
resta de les classes socials, la segona, la tercera i la quarta tenien 20 vots
cadascuna, d’acord amb les seves corresponents centúries; la cinquena en tenia
30, i la sisena en tenia 5. Total 95 vots. Encara que la resta de centúries es
posessin d’acord, no hi havia res a fer. La proposta dels representants del
patriciat ja hauria de ser aprovada. Normalment la votació ja s’acabava aquí[15]; la
votació, sovint, ja no calia ni acabar-la.
En la primera meitat del segle III a.n.e., en
el període comprés entre les dues Guerres Púniques, com a conseqüència de la
major implicació de la plebs en el curs de la guerra, de les reivindicacions
originades pels dèficits en el funcionament de l’Estat romà, i amb l’arribada
de les noves idees provinents de Grècia, calgué fer una reforma més democràtica de les assemblees centuriades per tal
d’acontentar les inquietuds de la plebs. Es creà un nou sistema que volia
fusionar el principi censal, de la riquesa, amb el territorial, de les tribus.
Es passà de les 193 centúries originals a un total de
375; on cadascuna de les 5 classes socials de cada tribu tindria 2 centúries,
una de soldats joves, i una altra d’ancians. És a dir, cada classe, en el total
de les 35 tribus, tindria 70 centúries i cada tribu en tindria 10, dues per
classe. Total 350 centúries. A part, hi continuarien havent les 18 centúries
dels cavallers més les 5 dels artesans, músic i proletaris.
Ara la majoria absoluta estaria per damunt del vot de 187
centúries. Això donava un major protagonisme i pes polític a les classes
mitjanes (la segona, tercera i quarta) en detriment de la primera classe i el
patriciat eqüestre[16]. Amb tot, amb el sistema de votació
indirecta, no tots els vots valien igual: la desigualtat en el número dels
integrants de les centúries desvirtuaven la paritat democràtica: les centúries
d’ancians tenien menys soldats que les centúries de joves; i les centúries de
les tribus rurals solien tenir menys integrants que les urbanes. Era un intent,
però, de democratitzar el funcionament de les “Comitia centuriata”.
Podríem pensar que
on realment el poble, la plebs, podia participar de manera més directa i democràtica
hauria de ser en els Concilium plebis,
les assemblees plebees, i en els Comitia
tributa, les assemblees populars. Les primeres estaven presidides pels Tribuns de la plebs o pels Edils de la plebs, i les
segones, pels Cònsols, Pretors o Edils curuls que les convocaven. I és
possible que això passés en els primeres Assemblees plebees, els Concilium
plebis; però, en realitat, el sistema de
votació de les Assemblees populars, no fou massa diferent al que hi havia a les
Assemblees centuriades. Hi havia un sistema de votació individual indirecta, amb una votació prèvia, individual,
dels plebeus i del patricis, a nivell de cadascuna de les 35 tribus, que
decidia quin seria el sentit del vot de la tribu; de manera que, a nivell de
l’assemblea, guanyava la proposta que rebia el suport com a mínim de 18 tribus.
Altrament, el sistema es tenia de veure
adulterat per les diferències demogràfiques que existien entre les diverses
tribus, en especial entre les rurals i
les urbanes.
D’altra banda, en
tots els comicis, el vot es limitava a expressar un “si” o un ”no” ales
propostes fetes pels magistrats convocants. Tot plegat, intents de configuració
d’un sistema de participació popular en
la vida política romana, més o menys democràtics, destinats a satisfer les demandes
i les inquietuds dels ciutadans, especialment de les seves classes mitjanes.
Com hem comentat,
una figura cabdal en l’arquitectura política i institucional de l’Estat romà,
fou la dels Tribuns de la plebs, els Tribunus
plebis, importantíssim càrrec polític
que, suposadament, havia de permetre als ciutadans plebeus, defensar-se dels
abusos del patriciat romà, així com d’aquelles decisions judicials que
consideressin injustes o abusives. Era, com hem dit, un càrrec col·legiat (n’hi hauria fins a 10),
anual i que tenia d’ostentar algun plebeu. En realitat, els tribuns (que no
eren magistrats, i per tant, no podien votar ni en el Senat ni en les cúries, i
tenien unes facultats merament negatives, especialment de vet) foren sempre plebeus rics, que es limitaven
a evitar els excessos en l’autoritat dels patricis i de la magistratura romana.
Rics com eren (més enllà de que fossin plebeus d’origen) defensaren els
interessos socials dels poderosos, de la nova classe hegemònica romana, la
“nobilitas”, formada al llarg dels segles per la fusió de la vella noblesa de
les gens, i dels sectors de la plebs enriquits al llarg del segles per
l’activitat econòmica i comercial i pel esclavisme del sistema. En el dia a
dia, com diria Hegel, “els tribuns i àugurs subornats impedeixen que el poble
adquireixi els seus drets” - i més si tenim en compte que - “... ni havia prou
en que el Senat guanyés a un dels tribuns perquè el vet d’un de sol anul·les la resolució de tots
els restants”[17],
Al llarg de la
història de Roma, només els germans Grac,
Tiberi, primer, i Gai, tot seguit, sorgits d’una família de plebeus rics,
intentaren fer quelcom en benefici dels plebeus més pobres. La seva
proposta d’una Reforma agrària, que limitava la possessió de “l’ager publicus”
i el seu repartiment en petites parcel·les no alienables entre els plebeus més
pobres, a canvi d’un petit impost, no quallaria: un cop de maça a la nuca d’en
Tiberi, donat per algú d’entre la xusma de patricis que el perseguien; i el
suïcidi, al veure’s també perseguit, d’en Gai, 11 anys després, acabaria amb la
seva sacrosanta dignitat de tribuns. La plebs, que tant havien intentat
defensar, no va fer res per defensar-los. Això va succeir els anys 132 i 121
a.n.e.; havien passat més de 360 anys des de la creació de la institució dels
tribuns de la plebs, càrrec fet, entenem,
per acontentar a la plebs de manera formal, però que mai, en realitat, servir
per res més que per mantenir-la controlada. Un cop més, el contingut
econòmic de la classe social, aniria per davant de la forma social que la
representa.
Ja per acabar, un tema controvertit ha estat la dualitat
establerta en els càrrecs més importants de la magistratura: dos cònsols,
dos censors, dos pretors, ... Alguns autors han considerat que això era degut a
la voluntat de donar entrada en el poder de l’Estat a les dues classes socials
que, en el curs de la història de Roma, entraren sovint en conflicte: els
patricis i els plebeus. Així, Hauriou[18] hi veu un caràcter
patrici-plebeu en la República Romana clàssica, un caràcter que es desprèn
d’aquesta voluntat dual (dos cònsols, dos censors, alternança anual dels edils,
entre un patrici i un plebeu). És possible que en una etapa determinada això
fos així i es donés aquesta dualitat per un motiu de utilitat i d’equilibri, de
consens i de pau social; però, no sempre es donaren aquestes circumstàncies, i
la dualitat en aquest càrrecs venia de lluny.
Per això, Kovaliov[19],
amb una mirada segurament més àmplia, fa referència a un seguit d’hipòtesis
formulades per altres autors que indiquen: en un cas, que és possible que
aquesta dualitat fos un intent de posar l’autoritat de l’Estat a resguard de
qualsevol intent de tirania (ja en el seu moment hi hagueren dos reis, un de
cada tribu originària: llatins i sabins); o bé que fos degut a una dualitat
inicial de les dues legions originàries; o que hi havia unes centúries
d’ancians i unes altres de joves, que requeririen un equilibri mutu; o que,
senzillament, fos una conseqüència de la pròpia divisió entre els patricis
(optimates vs. equites).
Sigui com sigui, en resum, durant la llarga
història de l’antiga Roma es desenvolupà tot un sistema de participació social que cercava l’equilibri i el control, i a la mida
del factor riquesa i del territori; una participació basada en el cens i
seguint l’estructura de la tribu, en primera instància; i sempre prou indirecta,
amb la voluntat –cal reconèixer-ho -
d’acontentar a una part de la plebs, a les classes mitjanes, especialment
les de les ciutats. Una Magistratura amb nombroses càrrecs de decisió i de
control; uns òrgans de participació (el Senat i els “comitia”); uns altres
d’intermediació (els tribuns), per pal·liar els excessos dels ciutadans més
poderosos; i tot, en un marc mental i amb una psicologia social on la religió i
l’educació havien de conformar un caràcter determinat per tal de filtrar les
idees subversives dels sectors més pobres de la societat romana.
El compromís social i l’interès
Roma no és Grècia, ja ho hem dit abans; a Roma no hi ha un veritable
esperit ciutadà, tot és Estat. Un
Estat que es diu fet de ciutadans, però un Estat públicament omnipresent, que s’expressa a través del seu poder en forma
del Dret enveres els seus ciutadans, i en forma de la seva força militar i,
també del Dret i de la llengua, cap a la població de les províncies. Un Estat militar i ideològic, que controla
totes les relacions socials públiques i, alhora, també les privades, per bé que
sembli que la família sigui autònoma. Roma és un Estat que predica la raó i la
igualtat dintre del seu cos, però que priva als seus ciutadans de la seva
llibertat, i els reclama orde i obediència. Drets, sí; però, també i sobre tot,
deures. Seria un exemple d’aquell Estat
que no té por a les ombres que deia Kant, “al disposar d’un exèrcit
disciplinat per garantir la tranquil·litat pública, tot dient el que no gosaria
dir un Estat lliure: ¡raoneu tot el que vulgueu i sobre tot el que vulgueu, per
obeïu!”[20].
Roma no és un Estat de ciutadans “lliures”, com fou Atenes; ni és un Estat
de ciutadans “iguals”, com pretenia ser Esparta; Roma és un Estat de “persones físiques” que tenen, o no tenen,
capacitat jurídica; que són, o no són, subjectes de dret. Així, serà
subjecte de drets la persona que sigui ciutadà, “civis romanus”; que sigui
lliure, “status libertatis”; i que tingui “sui iuris”[21].
Si falta una d’aquestes condicions no serà reconeguda com a subjecte de dret.
És a dir, a Roma la condició per poder
participar a la vida política quedaria vinculada a la condició legal de la
abstracta personalitat.
A Roma no hi ha un esperit col·lectiu de ciutadans lliures que participen
de la vida pública, del seu esperit col·lectiu, que viuen el futur de la
“polis”, com a Atenes. Inclús a Esparta, tot i la omnipresència d’un Estat
gerontològic i militaritzat, els “iguals” participen de la vida de l’Estat,
viuen junts, aquarterats fins a l’edat de 40 anys, mengen junts, tenen una
formació comuna; inclús les dones volen ser com els homes i participar, també,
dels objectius de l’Estat: tothom està
disposats a perdre la seva vida individual per a la supervivència de la
comunitat i el bé de l’Estat. Hi ha un compromís social. A Grècia l’esperit de
la comunitat és un esperit viu, concret, que té cadascun dels ciutadans, però
que es viu col·lectivament. Amor i orgull de ser part d’un tot col·lectiu, i de
contribuir-hi. A Roma, com diu Hegel, l’esperit
es fa abstracte, es contrau, s’individualitza, perd el seu sentit col·lectiu i,
al fer-ho, dialècticament, es torna gregari; però no és un gregarisme
col·lectiu com el dels soldats espartans, sinó què, tot i que sigui un
oxímoron, és un gregarisme individual,
amorfa, ja no al servei de la comunitat sinó al servei de l’Estat. A Roma
hi ha individus lliures, o no; amb drets, o no; ja no pel designi de la natura,
ni tan sols pel curs de la vida o de la història, o de la guerra, sinó perquè la
persona individual participa o no de la vida de l’Estat, s’és lliure o esclau, i
només per que hom hi té dret (en això s’ha fet un pas endavant), perquè el Dret
romà, la norma jurídica, li ho permet.
Hegel diria que aquest pas enrere de l’Esperit Universal, al tornar-se
abstracte, que representava la conversió universal dels ciutadans concrets en
individus abstractes, era un pas necessari per tal superar-se, de fer un salt
endavant i fer-se realment Universal, com una comunitat de persones lliures que
viuen col·lectivament la vida de l’Estat[22].
Nosaltres no n’estem tan segurs d’això (deia en Marx que Hegel havia perdut la
visió de la naturalesa física de l’home, donat que “l’home és immediatament un
ser natural”[23], en
aquesta consideració del desenvolupament de la història universal com a la de
l’esperit humà, com a producte de la pròpia consciència humana); però, en
qualsevol cas, certament, sense esperit
col·lectiu i sense llibertat individual pot haver interès privat, però no pot
haver sentiment ni autèntic orgull, no pot haver-hi amor per la comunitat ni
per l’Estat que la representa; i, per tant, no pot haver-hi un veritable
compromís social.
El ciutadà romà és una màscara
de persona, és un ser hermètic, solemne, sobri, dur, ... cruel, inclús. Domina
a la seva família i es deixa dominar per l’Estat; es sotmet als seus designis i
es torna obedient, i al tornar-se obedient es torna interessat: tot té un preu,
tot es negocia. L’aristocràcia romana, primer, i després la nova classes
dominant, sorgida de la barreja de la vella noblesa romana i de la plebs
enriquida, compra voluntats i reparteix premis: els més pobres de la plebs
arribaren a anar a viure a les ciutats per tal de poder beneficiar-se del
repartiment gratuït, o dels descomptes en el preu, dels cereals més bàsics per
a la seva alimentació; i legionaris i guàrdies pretorians, a diferència dels
hoplites grecs, exigeixen el salari, l’estipendi en el curs de la guerra i
terres després de la campanya. Els mercenaris encara més. La possibilitat de
cobrar un salari com a compensació per la seva activitat pública, la mistoforia
que creà Pèricles a Grècia, es generalitza entre els romans. Només quedà
l’interès.
L’Estat romà, a Occident, viuria més
de 1000 anys gràcies a la intel·ligència política de la seva classe dirigent,
però no va aconseguir mai crear una
ciutadania que visqués la vida política de l’Estat amb un orgull i un sentiment
autèntics. Tot i això, naturalment, van haver-hi glorioses excepcions com
les dels germans Graco, als quals Maquiavel titllava de sediciosos, i que
Montanelli qualifica d’intel·lectuals d’esquerres; però que, des del seu càrrec
de Tribuns de la plebs, foren els únics al llarg de tota la història de Roma
que lluitaren per millorar la vida de la plebs romana. Quina millor mostra de
compromís social? què és la pàtria si li traiem el seu contingut humà? O quina
millor mostra d’orgull de ciutadà romà que la d’Estilicó, botxí dels bàrbars
que volien envair i destruir Roma, sacrificant-se i deixant-se prendre i matar
pel seu propi emperador, Honori, a qui tant havia defensat? Com passà en
aquelles primeres civilitzacions que hem comentat al principi del nostre relat:
amor i orgull individuals que no poden
ser exemples d’un major sentiment col·lectiu, perquè no va existir mai; la
duresa del caràcter romà no n’era procliu.
Paraules com “Civites”, “Humanitas”, “Felicitas”,
“Libertas”, ... expressen sintèticament l’afany abstracte i universal del
pensament romà. Es obvi que, darrera seu
s’hi amaguen els interessos socials de la classe hegemònica romana al llarg
dels segles. Interessos econòmics i socials
que varen tenir de confluir i canalitzar-se en formes polítiques diferents,
atenent l’estructura social i la lluita de classes en cada moment. Formes de
pensament universals sempre amb el teòric objectiu del “comú”, que en els cas
dels romans, no es va plasmar en el pensament filosòfic, ni tan sols en l’art, tot
i ser important, sinó que, seguint més a Aristòtil que a Plató, ho va fer en les matèries més empíriques i
en les coses més concretes i pràctiques, útils: l’enginyeria, la geografia;
i l’arquitectura, la medecina i les ciències naturals (amb l’ajut d’estrangers
grecs; molt sovint, presoners i esclaus), ...; i, per sobre de tot, el Dret, el Dret Romà i la difusió d’una llengua
comuna, el llatí, i d’un procés de fusió intercultural, la “llatinitat”.[24]
Ara sí, ara és el moment de mirar de
donar respostes aquelles preguntes que
inicialment ens fèiem: Començant per la segona, com diu molt bé, l’Indro
Montanelli, “la vella i orgullosa aristocràcia, que potser fou la més gran
classe dirigent que el món ha conegut, i que durant segles va donar exemple
d’integritat, valor, patriotisme, ... de caràcter, després de les Guerres
Púniques, i més encara, després de César, comença a donar-lo d’egoisme i de
vici ...”[25].
En definitiva, la classe hegemònica havia
entrat en decadència. Un poble que havia basat la seva fortalesa en un
esperit militar espartà i, alhora, en una ferma voluntat expansionista, anava
perdent la seva força unitària de la mà de la decadència espiritual i la lluita
social, primer de castes i classes, i després només lluita de classes:
corrupció, usura, especulació,
rapacitat, luxe, conformisme, intrigues i enveges, ... ; un esperit cívic que
anava canviant cap un estoïcisme conformador, i que buscava en la cultura i la
religió la pèrdua d’un sentit col·lectiu mai construït del tot; optant per
l’individualisme hel·lenístic de la seva etapa tardana.
En paraules del mateix
Montanelli: “la cultura, en definitiva, ja no era ja el
monopoli d’algun especialista solitari, sinó que havia començat a difondre’s en
aquella societat que en aquells temps ja li donava definitivament l’esquena als
costums rudes i a la sana ignorància de la primera era republicana. S’acostava
a la que es sol anomenar “l’edat d’or” de Roma i que, com totes les edats d’or,
són el preludi de l’agonia de la seva civilització”[26];
i en una religió que desenvoluparia uns nous rituals, en forma de jocs i
processons.
I d’aquest primer apunt de resposta a
la segona de les preguntes (amb totes les seves mancances: integració, valor i patriotisme,
vs. egoisme i vici; per què?) es desprèn una possible resposta a la primera.
Fracàs, o èxit? Les dues coses, fracàs
per la decadència i èxit per haver-la evitat durant tant i tant de temps. La
decadència havia de venir, forçosament, per la obsolescència d’una manera de
produir i de viure poc eficient davant de les necessitats d’un Estat central
massa petit ubicat en un món massa gran per estar sotmès a les seves
directrius. Un món a més que, paradoxalment, cada cop es feia més petit, i
més violent.
Per acabar aquest capítol dedicat a
Roma i a la seva obra, res millor que unes reflexions que l’escriptora Marguerite
Yourcenar posà en boca de l’emperador Adrià:
“Roma hauria d’escapar del seu cos de
pedra; amb la paraula Estat, la paraula ciutadania, la paraula República,
arribaria a composar una immortalitat més segura. .... Als cossos físics de les
nacions i de les races, als accidents de la geografia i la història, a les
exigències dispars dels deus o dels avantpassats, sobreposaríem per sempre, i
sense destruir res, la unitat d’una conducta humana, l’empirisme d’una sabia
experiència. Roma es perpetuaria en la més insignificant ciutat on els
magistrats s’esforcessin per verificar les peses i mesures dels comerciants,
per escombrar i il·luminar els carrers, per oposar-se al desordre, a la
incúria, a la por, a la injustícia, i tornessin a interpretar raonablement les
lleis”[27].
Justícia vs. moralitat?, ciutadania vs. solidaritat?, eficàcia vs. igualtat
social?, realisme vs. humanisme?, ... conceptes mancats de contingut real. Roma va construir un Estat, una República i
un Imperi, amb pretensions d’universalitat i d’eternitat, però mai va ser capaç
de construir una comunitat sòlida, una pàtria, un espai de convivència de
ciutadanes i de ciutadans lliures i iguals. I fins avui.
[1] I. Montanelli, ibídem., pl. 82
[2] S. I. Kovaliov, ibídem. pl. 345
[3] E.D. Myers, ibídem. pl. 149
[4] I. Montanelli, ibídem., pl. 167
[5] E.D. Myers, ibídem. pl. 154
[6] Ciceró, “L’endevinació”, Llibre II, pl.
65, Ed. Folio
[7] J. Llopis, ibídem., pl. 49
[8] H. I. Marrou, “Història de l’Educació a
l’Antiguitat”, pl. 366, Ed. Akal, 1985
[9] J. Iglesias, “Dret Romà”, pl. 62. Ed.
Ariel
[10] Hegel diria, que: gairebé sempre el
respecte a la forma fou la causa de que la plebs tornés a l’ordre i renunciés a
la violència …. i els plebeus, per
respecte a l’Estat, feien aquest jurament de fidelitat militar i el complien.
ibídem. pl. 509
[11] W. von Humboldt, “Escrits polítics”, pl.
133, Ed. Fondo de Cultura Económica, 1943
[12] Des de l’any 234 fins l’any 133 a,n,e.,
de 200 cònsols, 108 foren patricis i 92 foren plebeus. S.I. Kovaliov, ibídem., pl. 114
[13] S.I. Kovaliov, ibídem., pl. 114
[14] el propi Engels reconeixia que,
probablement hi havia quelcom d’artificial en tota aquella estructura social
que reclamaven els patricis romans: “encara admetent que les cúries i les
tribus no fossin en part sinó formades artificialment, no per això deixarien
d’haver-se constituït d’acord als veritables models espontanis de la societat
de la qual havien sorgit i que encara les envoltava per tot arreu”. “L’origen
de la família, la propietat privada i l’Estat, pl. 160-1, Ed. Fundamentos,
1982
[15] I.
Montanelli, ibídem. pl. 93
[16] S. I. Kovaliov, ibídem. pl. 342-3
[17] G. W. F. Hegel, ibídem. pl. 509-526
[18] A. Hauriou, “Dret constitucional i
institucions polítiques”, pl. 80, Ed. Ariel, 1971
[19] S. I. Kovaliov, ibídem. pl. 79-80
[20] I. Kant, “Filosofia de la Història”, pl.
37 Ed. Fondo de Cultura Económica, 1978
[21] J. Iglesias, ibídem. pl. 111
[22] G. W. F. Hegel, ibídem. pl.
499-500
[23] K. Marx, “Manuscrits d’economia i de
filosofia”, pl. 195. Ed. Aliança, 1974
[24] veure “Civilització llatina”, compilació
de G. Duby, Ed. Laia, 1889
[25] I. Montanelli, ibídem., pl. 444
[26] I. Montanelli, ibídem., pl. 213
[27] M. Yourcenar, “Memòries d’Adrià”,
pl. 94-95, Ed. Plaza i Janés, 2001
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada