Introducció

 

Es podria pensar que el títol d’aquest escrit és una expressió poc afortunada: “Elogi a la Política”. Naturalment, parlem-ne! Certament, en els temps que corren, parlar de la Política (en majúscules) en termes favorables sembla, com a mínim, una aposta perdedora. Hi ha una crisi de legitimitat dels sistemes polítics contemporanis i de les persones que hi participen activament. La política (ara en minúscules) oficial – arreu, no només a casa nostra - està absolutament desprestigiada: corrupció, amiguisme, desconnexió social, elitisme, falta de transparència, falta de representativitat democràtica i social, autisme polític, inoperància dels sistemes electorals i dels partits polítics, reiterats incompliments programàtics, ... són trets habituals de la política de cada dia, al nostre país i a la resta de països democràtics (els que no ho són - de democràcies representatives - encara pitjor). La llista podria ser molt i molt llarga. Amb tot, en els moments històrics en que ens trobem, en el que el neo-imperialisme de les grans corporacions transnacionals imposen el seu dictat als Estats i als seus governs, moments en el que les elits econòmiques han convertit als governs representatius en simples titelles al seu servei, obligant als Estats ha oblidar el seu paper de mediació social; uns temps en el que la precarietat creixent del treball es dóna la mà amb la privatització creixent dels serveis bàsics de la població, i en el que l’economia productiva - el capital productiu - va perdent pes específic en favor del capital financer i fiduciari, especulador dels serveis i dels bens més bàsics (la terra, l’aigua, les matèries primeres, ...); i en el que les inevitables, reiterades i històriques migracions humanes per causes econòmiques, ecològiques o dels fets militars, han permès els Estats més desenvolupats, de la mà del neoliberalisme i la ideologia que el justifica, l’aplicació de polítiques socials cada cop més febles, propiciant el sorgiment dels vells  fenòmens de rebuig, de xenofòbia, ... i de neofeixismes, especialment entre els sectors socials més desafavorits de la població; i tot això, succeeix en un escenari geopolític on l’amplitud i la inexorabilitat de la crisi ecològica i energètica a nivell planetari, en un marc de creixent competència multipolar entre els vells països capitalistes i d’altres de nous que lluiten per conquerir el seu propi espai vital o per aconseguir la seva hegemonia, enfosqueix l’esdevenidor més immediat. I és ara, més que mai, quan la Política en el seu sentit més ampli és fa imprescindible.

 

Ara bé, si tot el que dèiem abans és així, és clar que l’Elogi a la Política no pot ser-ho de la política que es desenvolupa a nivell institucional; si no que, cal una política participativa, oberta, transversal, que generi sinergies de baix cap a dalt; polítiques que es desenvolupin des de la rica i amplíssima pluralitat social existent per part dels nous actors socials, dels moviments socials de base,  democràtics i cooperatius (per dir-ho d’una manera senzilla i entenedora), que en un procés d’osmosi i de lluita social (amb tots els conflictes, crisis i contradiccions que inevitablement sorgiran) interpel·li constantment a la “superestructura política de la societat” per tal de legitimar, en tot moment, les decisions i els processos polítics que, encara, s’han de resoldre en aquelles instàncies polítiques i jurídiques representatives de la vella societat. I diem encara perquè, el camí cap a una societat d’iguals, de dones i d’homes igualment justos, on la política esdevingui la simple “Administració d’uns recursos comuns” és, com a mínim, llarg i ple de obstacles. I només si el resultat fos exitós, es podrien eliminar gran part de les institucions jurídiques de mediació existents, per ineficients i obsoletes. Però, bé, això és un temps a venir, naturalment si ho fem possible. 

Essent, per tant, l’objectiu d’aquest escrit posar en evidència la necessitat absoluta de fer “Política”, voldríem, primer de tot, fer un repàs a l’evolució de les formes històriques de la societat política i de les formes ideològiques que li han donat forma i presència; fent, també, una breu referència a les maneres de produir i de viure dels essers humans, i els punts de conflicte i de canvi social. Pensem que, només així estarem en disposició d’entreveure quin és el moment històric en el que ens trobem i quina és la nostra responsabilitat compartida, per sortir d’un cul de sac que no hauria de ser definitiu.

Analitzarem, primer, el pas de la societat primitiva - de la societat natural- a la societat política, per després veure l‘evolució de la societat política ja creada, de l’Estat, al llarg de la història. Veurem així, ni que sigui per sobre, un grapat de segles (de fet, mil·lennis) on les principals agrupacions humanes es conformaven al voltant del que es coneix com a Tiranies despòtiques hidràuliques, orientals o asiàtiques, on les formes polítiques i de participació eren relativament simples, o inexistents, malgrat tenir uns sistemes estatals molt complexos i burocratitzats.

El món de la Grècia clàssica ens servirà per obrir del tot aquest periple històric. Un relat dels diferents tipus de sistemes polítics i de govern que s’han donat, i dels conceptes més bàsics per entendre´ls; assenyalant la influència de la religió i les ideologies en la societat, alhora que anem fent una breu ressenya sobre la comunicació i l’evolució del sistema educatiu, i el grau de participació ciutadana en la vida política i, en conseqüència, el seu compromís social.  Seguirem amb el món de l’Antiga Roma, utilitzant la mateixa estructura analítica. Després passarem, ni que sigui breument, per la llarga nit medieval de l’Europa occidental per arribar a l’època de les Monarquies absolutes, com  a porta d’entrada del món modern, recuperador de les idees de les cultures grega i llatina, amb el despertar de la societat civil de la mà dels nous moviments religiosos, socials i intel·lectuals que des del segle XVI encetaren uns nous camins socials convulsos i apassionants, plens de cruïlles i d’incerteses; de revolucions i contrarevolucions; el món del Capitalisme. Un món on l’economia, i la ideologia que la justifica, s’imposa i es posa en primer pla, amb totes les seves contradiccions.

 

Amb tot, un món on “l’optimisme de la voluntat” lluita com el vell Sísif contra “el pessimisme de la raó”, per tal d’imposar-se en un escenari on la presència humana estigui cada cop més definida per a la conquesta de la igualtat i de la llibertat. Ah! i de la fraternitat, que ho compren tot, i que tot ho explica (encara que avui es fa molt difícil parlar de fraternitat, per més que sigui més necessari que mai). És a dir, per aconseguir un nou món on la convivència i l’harmonia no estiguin renyides amb la diferència, ni de sexe, ni del color de la pell, ni pel origen social, ni pel nivell de riquesa. I això, només es pot fer mitjançant la creació i implementació d’una altra escala de valors; de la mà de l’educació i la justícia social.

Educació transversal i transgressora, crítica i oberta a incorporar nous pensaments i paradigmes; educació com a impuls necessari per a la participació política i social, en qualsevol àmbit i circumstància, perquè el que ens és comú a tothom afecta; educació i participació com a mitjans imprescindibles per al compromís social; compromís individual i voluntat col·lectiva, amb un esperit transformador i radical, revolucionari en el sentit d’arribar a l’arrel dels problemes i de les qüestions socials; compromís per transformar de manera col·lectiva unes relacions socials injustes i ineficients,  i unes activitats i relacions econòmiques impossibles en un planeta econòmic (amb uns recursos limitats, que precisen que siguin ben administrats)

 

Objectius de llarg abast i no poques dificultats per aconseguir-los. Però, els interessos de la majoria s’han d’imposar als de la minoria; perquè el tot sempre és més que una part. Si no és així, hi ha el perill que tot es trenqui.