És clar que l’educació té diverses funcions: a nivell individual, el
procés d’educar emmarca tot un seguit d’estratègies i continguts específics encaminats
a transmetre a les noves generacions les experiències individuals i
col·lectives i els coneixements acumulats al llarg del temps, dins d’una
comunitat. És, alhora, un procés creador i formador de la persona individual, d’una
nova personalitat que s’incorpora a la vida col·lectiva; però és, també, un
procés de transmissió i aprenentatge que contempla aquesta incorporació
individual des d’un punt de vista normatiu: els nous individus s’han
d’incorporar i adaptar a les normes i costums de la comunitat; i, per tant,
aquest procés d’incorporació ha d’anar adreçat cap al millor fi de la
comunitat. Ha de haver-hi una idea, una guia, un sentiment inculcat, una veritable
ideologia (si voleu dir-ho així) que guiï als infants en una direcció
predeterminada i que faciliti la seva incorporació a la comunitat i a l’estabilitat
del grup. Així, des d’aquesta perspectiva, l’educació esdevé una eina en mans
de la comunitat - o, més ben dit, dels seus caps - per guiar als nous membres
en una direcció determinada, una eina ideològica, com la religió: si la religió
els relliga, l’educació els condueix (del llatí, “duco”); una veritable eina de
control social.
Ideologia i educació han anat doncs, històricament, de la mà. Ment i
esperit se’ns presenten com un tot indestriable, més enllà de qualsevol
apel·lació a la simple raó. Certament, la recerca de la raó, de la veritat,
d’un coneixement primigeni envers les causes primeres de les coses són idees
que hom pot tenir pel que fa a un sentit de progrés i d’humanització dels
individus i de la societat, de recerca del camí de la llibertat individual i
col·lectiva, de deixar al fons de la caverna de la història els lligams
ideològics que sotmeten als humans als designis del poder i de la inconsciència;
però, és cert també que, el procés d’adquisició del coneixement no és un procés
lineal, ni simplement acumulatiu, ni neutral. Tot està mediatitzat. I és per
aquestes raons que voldríem estudiar, des d’un punt de vista històric, la
relació indestriable entre educació i ideologia, entre el procés educatiu i
l’entorn social que el transmet.
I en aquest anàlisi hem d’incorporar, forçosament, la religió, les
religions i la seva història; tota vegada que religió i ideologia també van sempre
de la mà. De fet, la religió, en molts aspectes actua com una ideologia més. I
això passa en la mesura que l’objectiu principal de la ideologia és donar una
determinada cosmovisió del món en general i de la societat en particular, dels
seus elements constitutius, de la vida social, de la cultura, ... d’acord
sempre amb la correlació de forces de les classes hegemòniques, del seu domini
i poder socials; essent la religió un dels seus elements bàsics, amb unes
facultats conformadores i explicatives davant la impotència individual en un
món sovint incomprensible i d’una natura incontrolable. A partir d’aquí doncs,
entenem la religió com a ideologia,
tota vegada que, en totes les cultures
històriques ha tingut un paper fonamental: conformador davant d’una natura
omnipresent i indomable, en uns primers temps; ideologia de la comunitat i de
la llibertat ciutadana (amb les limitacions marcades pels interessos socials i
econòmics de la ciutat-estat) en el món grec; veritable ideologia de l’Estat en
el món romà, per la necessitat d’establir un control efectiu en un territori
inabastable; i el Cristianisme, amb vocació de religió universal (amb vocació
terrenal i imperial) i ideologia preeminent al llarg del que hem convingut
anomenar l’Edat Mitjana, fins arribar als temps moderns on s’inicia un
progressiu procés de separació entre la ideologia del poder religiós i la del poder
civil.
Conformació davant del destí, del futur, de la vida i davant de la mort.
Conformació, sí; però control, també. Althusser, amb el seu críptic llenguatge
filosòfic, diria que “la funció fonamental de la ideologia és interpel·lar als
individus com a subjectes”. Si intentem traduir-ho, diríem que, funció de la
ideologia és fer de les persones particulars part d’una col·lectivitat major,
part d’una comunitat social i política, fer-los subjectes capaços de pensar i
d’actuar autònomament, però d’acord amb els principis generats pel poder. Per
tant, la funció de la religió i de la
ideologia és la mateixa: la conformació i el control social. Gramsci diria
que l’objectiu primer de la ideologia és la creació d’una mena de “voluntat
col·lectiva”, o la “interpel·lació dels subjectes en un principi unificador”,
que deia Laclau. Però, com tot a la vida, les ideologies i les religions estan
subjectes al canvi. I això, és el que intentarem explicar breument en aquest text.
Abans de seguir, però, hem d’aclarir quin és el concepte de ideologia que
prenem com a referència. A l’àmbit de les Ciències Socials, en abstracte, es
parla de la ideologia com la branca que estudia l’origen de les idees; i, en
aquest sentit, se l’entén en oposició a la ciència. La ideologia seria el
“no-saber”, el contrari al que pretén ser la ciència. És la vella distinció
platònica entre la opinió, la “doxa”, i el coneixement, “l’episteme”. No és
aquest el sentit que nosaltres volem que tingui aquí la paraula ideologia.
Així, quan parlem de ideologia volem
donar entendre aquell conjunt de idees i proposicions, reals o no, verídiques o
no, constatables o no, ... científiques o no; en definitiva, conceptes i
maneres d’entendre, fer i justificar la realitat de cada dia que, d’alguna
manera, aconsegueix vincular a la generalitat dels individus d’una comunitat en
un projecte compartit d’àmbit “total”[1],
en una visió del món i de la vida; en el que dèiem abans, a través d’una
voluntat compartida que - i també aquest és el centre del nostre interès - ha
estat creada, manipulada, abduïda pel poder del sector hegemònic de la
societat, o per aquell altre sector social que lluita per imposar-se. Una
voluntat compartida que vol legitimar el domini d’una part (petita) de la
comunitat sobre un altra (més gran), ja sigui a través d’un poder espiritual
d’intermediació, d’un poder del cap (valor, intel·ligència militar, lideratge,
comandament, ...), d’un poder nascut del “saber” (vellesa, coneixement,
ciència, tecnologia, ...), o d’un poder nascut, també, per la capacitat
econòmica generadora de facultats de control social, o pel simple fet del
naixement (casta, noblesa, estament, classe, raça, ètnia, ...). Tot un ampli
repertori de facultats naturals, o no, apresses, o no, circumstancials, o no,
que esdevenen determinants per tenir i mantenir el domini social. D’aquesta
manera la ideologia i la seva transmissió, a través de l’educació i dels
mitjans de comunicació, ha atorgat i atorga, arreu, a una elit determinada el
monopoli del poder i del control social.
I és que, a més, la ideologia sovint pretén tenir una qualitat objectiva,
una visió verídica de l’estructura social, una visió que avui vol ser
científica. Així, a l’àmbit de les ciències que estudien la societat, les
Ciències Socials, sovint es parla de neutralitat científica. És així? Ciència,
sí; però, ideologia també. Perquè, en definitiva, quan es parla de la presumpte
cientificitat de les Ciències Socials, que es vol donar entendre? que és una
ciència teòrica i empírica com pot ser la física? o una ciència exacta com
poden ser-ho les matemàtiques? La recerca d’un mètode científic per a les
Ciències Socials és, encara, un desideràtum; és, com diu el sociòleg M.
Castells, “buscar en les Ciències Socials la resposta a unes preguntes que
aquesta ciència, en el seu estat actual, no pot respondre”[2]. Històricament,
les Ciències Socials neixen a partir de la síntesis que volia fer, en la
primera meitat del segle XIX en William Thompson, del “utilitarisme” i
l’economia política britànica del segle
XVIII amb el “materialisme”.
De fet, al llarg de l’Edat Mitjana en l’estudi del coneixement, en la
recerca del saber, la filosofia havia esdevingut simple teologia; i, només al
final de la nit medieval el procés de secularització del pensament donaria
entrada a noves visions de la vida humana i de la societat, com ara: el
materialisme, l’humanisme, l’empirisme, el racionalisme, ... Després, caldria seguir
avançant en aquest camí però amb noves metodologies que s’endevinaven en
l’estudi de la natura, en les Ciències Naturals: es pretenia que l’estudi de
l’ésser humà i la societat fos científic, verificable i útil. Seria el moment
de l’esclat de l’Economia Política, l’Antropologia, la Sociologia, la Història,
la Pedagogia, la Psicologia, ... Amb el fraccionament de la filosofia – i més
enllà de la metafísica - un mosaic de nous camps d’estudi (amb pretensió
científica) de la societat sorgiren al llarg del segle XIX i començaments del
segle XX. I de fet, molts d’ells s’han convertit en veritables ideologies sobre
la societat i el poder: des del Positivisme de Comte al Socialisme científic de
Marx i Engels; des del Funcionalisme estructuralista de Durkheim a la Sociologia
de Max Weber; o des del Racionalisme crític de Popper a l’epistemologia de
Feyerabend; entre molts d’altres. El menú ideològic al llarg d’aquest dos
segles només faria que créixer. Ja ho veurem.
Així doncs, després de fer unes breus pinzellades
de com s’educava a les primeres
comunitats humanes, apuntarem com es feia en els temps de les grans
civilitzacions històriques, i en les clàssiques del nostre entorn occidental;
seguirem en els temps del declivi medieval, i així fins arribar al naixement
del món modern i a l’eclosió científica i tècnica dels darrers segles. Al llarg
d’aquest viatge veurem, de manera fefaent, la intrínseca relació entre les
necessitats materials de la societat i el tipus i contingut de l’educació, i la
constant relació biunívoca entre els models i sistemes d’ensenyament, i el
poder (econòmic, polític i espiritual): aquest darrer, el poder, dirigeix,
condueix, a l’altre; clarament. No hi ha més; la història és la que és. El
procés de creació de l’esperit del poble ho pot arribar a justificar?
Tot i això, dialècticament, aquest procés d’adreçament és, alhora també,
un procés d’alliberament, de creació. La creació d’un esperit que comporta
també la creació de la consciència, i amb la consciència la recerca del saber,
de la crítica, de la veritat, com a porta d’entrada cap a la llibertat i la
igualtat; cap un coneixement científic que va més enllà de la “doxa” platònica.
Tot un repte de futur (i de present)
[1] a aquest respecte, seguim la distinció
que fa Karl Mannheim a “Ideologia i Utopia”, entre ideologies totals i
particulars
[2] M. Castells i E. de Ipola, “Metodologia I
epistemologia de les Ciències Socials”, pl. 14, Ed. Ayuso, 1981
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada