L’educació a l’Hèl·lade: l’ideal de “l’efeb”
Com no podia ser d’altra manera en un
període de més de mil anys, l’educació a l’antiga Grècia aniria canviant en el
temps. I és que la societat anava evolucionant, des d’aquelles primeres
comunitats tribals, de tipus familiar, a unes altres de tipus territorials i
més organitzades políticament i socialment. I amb el desenvolupament social i
econòmic, caldria, lògicament, una educació adequada als nous temps que, alhora,
impulsés el propi creixement de les polis gregues. Simplificant una mica veurem
tres grans etapes:
A tot l’Hèl·lade, en una primera
etapa que va des de l’època minoica i micènica, homèrica i arcaica, i fins
al segle VI a.n.e., ja en el temps en que Soló feia la seva Constitució i
establia una primera divisió censatària de la comunitat que, més enllà de les
antigues castes socials, suposava ja una divisió classista de la societat grega
en funció de seu poder econòmic dels seus membres, reconeixent la preeminència
de la noblesa “eupàtrida”, l’educació
estava encaminada a formar el caràcter
dels joves aristòcrates i guerrers grecs. Un classe aristocràtica que havia
aconseguit la hegemonia tribal, imposant el seu poder econòmic a la resta de
membres de la comunitat. L’educació, en aquest context, tenia un contingut
educatiu moral i pràctic, amb un mètode
destinat a l’emulació i a
l’exemplaritat; una educació purament oral que volia exaltar la vida de la
comunitat, el valor de la norma i l’exemple heroic dels avantpassats
mitificats; amb un contingut moral que comprenia alhora la màxima saviesa
pràctica i que pretenia inculcar un ideal d’existència: aconseguir la
excel·lència en la seva classe, el que anomenaven “l’areté”. Una educació sempre privada, amb un mestre, el
preceptor, que era habitualment “un ancià al qual es confiava el jove noble
... que procurava sempre no només ensenyà el jove, sinó també, modular el seu
caràcter, ... amb una relació molt duradora i íntima“[1].
La gimnàstica, per educar el cos, i la música, per educar l’esperit, serien els
mitjans més apropiats per aconseguir l’ideal de “l’efeb”, la perfecció de
l’home en cos i esperit.
I ara arribem a una segona etapa.
Hem arribat ja al segle VI a.n.e. Als efectes econòmics i també
culturals, s’iniciava una nova etapa en la història del món grec. Per tota
l’Hèl·lade corrien nous temps. Tota la mar i totes les illes i poblacions, des
de la costa Jònica fins a la Magna Grècia, estaven immerses en uns moviments migratoris
i colonials, comercials, culturals i religiosos que, en definitiva, estaven
formant una mena de gran comunitat històrica: al sud de la península italiana i
a Sicília, amb Siracusa, Mègara, Tàrent, Cretona, ... i a les illes de la mar
Egea i a l’Orient Mitjà, la Jònia i la Lídia, amb Efes, Milet, Lesbos, Samos,
Rodes, ... i a la península grega, l’Àtica, Beòcia, Tessàlia, Etòlia, Arcàdia,
... on ciutats com Corint, Tebes, Delfos
o Atenes, veien sorgir uns corrents del pensament que cercaven quelcom més
enllà del mite i de la llegenda: primer, la “physis”, i desprès quelcom més enllà de l’evidència d’aquella
“physis”, la ciència de les causes primeres, “l’arkhé” presocràtic, el que des
de Aristòtil s’entén coma “metafísica”.
Tales a la costa jònica, a Milet, creava la seva escola, on Anaxímenes i
Anaximandre estudiarien astrologia, matemàtiques, física i filosofia;
Pitàgores de Samos, que sembla que va
estudiar també a l’escola de Tales, va fundar en ple segle VI la seva pròpia
escola a Crotona, al sud d’Itàlia, oberta en aquest cas a homes i dones, on
s’estudiava matemàtiques, geometria, aritmètica, física, teoria musical, ... en
un projecte científic emmascarat per una espiritualitat sectària i presidida
per l’animisme i les creences òrfiques i
mitològiques. Heràclit, a Efes, i Xenòfanes i Parmènides, a Elea,
crearien també a la segona meitat del segle VI les seves escoles, on el
pensament es tornava més abstracte, cercant-se ja lo racional, el “logos”. I ja
en el segle V, Zenó, també a Elea; Melissos, a Samos; i Anaxàgores, vingut a
Atenes, serien el precedent immediat de l’escola de Sòcrates, i contemporanis
de les escoles dels sofistes. Una
sofística que sorgí com a producte del moment polític i social del món grec i
de la crisi del pensament metafísic, des de Parmènides.
Ens acostem ja al segle V, el segle de
Pèricles, un segle on tingueren lloc alguns canvis que afectarien a l’educació.
Mica en mica el sistema preceptoral anava evolucionant. La major riquesa
econòmica i l’augment de la població donarien lloc a un increment en el número
de joves alumnes. I amb això, i la progressiva democratització de la vida
pública, caldria una bona preparació física, sí, però també lúdica i
intel·lectual dels futurs líders de la comunitat. Uns líders, però, que
continuarien sorgint de la vella noblesa, dels “eupàtrides”; perquè, en
general, els fills de les classes mitjanes, dels “zeugites”, no tenien mitjans
per educar per aquest fi als seus fills. Tot i això, hi havia la necessitat de crear
un nou tipus d’educació que donés satisfacció a un número més gran de joves, calia una educació col·lectiva, i calia la
creació de les primeres escoles col·lectives per aquest jovent.
Amb la qual cosa, mica en mica, l’antic
sistema d’ensenyament preceptoral i privat s’aniria abandonant. La concepció de
“l’areté”
començava a canviar. Calien caps militars, però també polítics i estrategues.
L’educació continuaria essent privada, però es començava a democratitzar. I en
aquelles primeres escoles col·lectives ja hi havia tres mestres: El primer, i
el més important, era el mestre
d’atletisme (boxa, lluita, salts, carreres, ...). Després hi havia el mestre de música (dansa, cant,
instruments, ...). I, finalment, hi havia el
mestre de lletres, que ensenyava a llegir i a escriure. Amb tot, “aquesta
vella educació ... era més atlètica que intel·lectual, més artística o musical
que literària”[2].
Encara faltava un darrer impuls educatiu.
Aquest vindria de la mà dels sofistes, uns pensadors i mestres que,
conscients dels nous temps, simplificarien l’abstracció intel·lectual del
pensament dels presocràtics, i l’adaptarien a les necessitats de la polis, i
del seus joves ciutadans. Veritablement, podem
afirmar que els sofistes foren els primers educadors; amb ells comença un
projecte educatiu per a tota la comunitat.
Era un temps, però, amb una divisió social del treball (amb una estructura
social d’acord amb el desenvolupament de l’esclavisme) on el pensament i la
seva difusió estava vinculat a la riquesa d’origen del ciutadà. Atenent això,
en tot cas, el pensador, el mestre, el sofista, podia desenvolupar la seva
activitat intel·lectual i docent a canvi d’un estipendi econòmic (hi havia una
gran circulació monetària com a conseqüència del comerç). D’aquesta manera, en
un món cultural grec cada cop més interconnectat, “el sofista anava de ciutat
en ciutat impartint el seu ensenyament a aquells que es constitueixen com
deixebles seus”[3].
Sense embuts, de viva veu, els sofistes cercaven clients mostrant la seva
oratòria, els seus talents; i a través d’un pla educatiu de tres o quatre anys,
i amb una relació mig preceptoral i reduïda a uns pocs estudiants (sembla que
no passaven de 10), iniciaven als joves alumnes en les seves arts.
Més enllà de la recerca de la veritat i
del logos, els sofistes ensenyaven coses
útils, que permetessin l’èxit a la vida; cercaven l’oratòria, la persuasió, l’art de parlar, ... el convenciment. Amb
aquests objectius, instruïen als joves a partir de l’organització de
conferències i de debats, oberts però curosament preparats. La dialèctica, la retòrica i la gramàtica,
eren les primeres matèries que impartirien; el que més endavant es diria el “trívium”.
Però, els sofistes no es quedaren aquí, al costat d’aquelles matèries,
ensenyarien aritmètica, geometria,
astronomia i teoria musical: el “quadrívium”, com l’anomenarien Capel·la i Boèci, molts anys més tard. I com
afirma Jaeger[4],
sembla que en aquell temps, per primera
vegada, es separà la cultura de la religió. Protàgores d’Abdera, Gòrgies de
Leontins o Antífont d’Atenes, entre d’altres, serien els representants d’aquest
nou corrent filosòfic que buscaria l’aplicació pràctica a la comunitat del
“logos” presocràtic. Malgrat que sovint la sofistica té un significat
pejoratiu, amb “l’obra dels sofistes, l’educació grega va passar de donar una
major importància a l’aspecte atlètic i musical a donar una més gran
importància a l’aspecte intel·lectual”[5]. La influència dels sofistes fou molt i molt
gran. Ens trobem ja en ple segle V, i per Atenes, la capital de l’Àtica, la
filosofia, encara era “una estranya, gairebé havia rebut la carta d’invitació”[6];
però, corrien vents de llibertat política
i de pensament. Una llibertat que atrauria els filòsofs de tot el món grec,
que hi anaven cada vegada més: “és el lloc de Grècia on hi ha major llibertat
de paraula”, diria Plató en el seu diàleg Gòrgies. I aquí, a Atenes, sorgiria
el naixement definitiu de la gran filosofia grega i la consolidació d’un
veritable sistema educatiu.
Com després veurem quan parlem
d’Esparta, fins els 7 anys l’educació de
l‘infant es feia a l’àmbit de la família; però ja no eren el pare o la mare
directament, qui l’educava, sinó que estava a càrrec d’una dida o d’un esclau,
que cuidava de la seva educació ètica i religiosa. Després dels 7 fins al 15 o 16 anys, els nens rebien l’ensenyament primari.
Acudien a la “palestra”, on rebien una educació física a càrrec del
“paidotribe”, i anaven, també, a una escola de primeres lletres, el
“didasacsalio”. Més endavant anaven al “museu”, on rebien un ensinistrament en
el cant, en la música i la poesia. El nens sempre anaven a l’escola acompanyats
per un esclau culte, que es convertia en el seu primer mestre i educador, el
“pedagog”. Dels 16 als 18 anys, els joves
anaven al “gimnàs”, on se’ls educava físicament, mitjançant exercicis
atlètics, com ara les carreres, el salt, la javelina, el llançament dels disc,
la lluita, ... I assitien també a les converses i els diàlegs amb els homes
adults i ancians, i a les reunions polítiques, en el que era un inici cap a la
seva vida pública. I així l’educació es completava, de manera que en les
gimnasos, a més de la gramàtica, l’aritmètica, la retòrica i la filosofia, hi
anaren entrant altres activitats de tipus humanístic, com ara la música i la
poesia, per la qual cosa es convertí en un
tipus d’estudis mitjans”[7].
Era el que es coneix com la “Paideia”,
veritable formació humanística dels homes, cercant els ideals de la cultura
grega, formació plena de sentiments religiosos, patriòtics, ètics. I buscant,
també, el domini d’un mateix i l’assoliment del saber, l’harmonia complerta. Tot
un procés educatiu que, tot i no ser
obligatori, es donava només als nois des dels 7 fins als 18 anys. L’educació de
les nenes quedava reclosa a la que es podia donar a l’àmbit familiar. O
sigui, l’educació, seguint el model dels sofistes, buscava ja un mètode i es
volia un veritable pla educatiu. Així i tot, a Atenes l’educació fou sempre privada, la polis, “l’Estat com a
tal no intervingué mai en l’educació”[8].
Era una educació general, liberal en el sentit que no era especialitzada, es
tractava de formar guies, líders, veritables caps polítics de la “polis”; era
una educació que superava l’antic interès per a l’emulació i l’heroisme en la
formació dels caps militars. La vella
concepció de “l’areté” havia de
canviar de manera definitiva: ara
calia la excel·lència política, no només com a un ideal de ser
transcendent, sinó com a ciutadà d’una comunitat política.
I en aquesta entrada al món del coneixement i
de l’educació, que a través dels diàlegs i conferències rebien les joves
promeses de la “polis”, destacaria per la seva importància la paraula de Sòcrates (i després de Plató), que
mostraria sempre una gran oposició a l’actuació pedagògica dels sofistes, per
la preferència d’aquells als aspectes pràctics i comunitaris de l’educació.
Sòcrates, arribaria a la fusió entre el
coneixement pràctic de l’home, i la recerca de la raó absoluta, la “idea”.
Ensenyava als seus deixebles la recerca
de la Veritat i del Bé, com a ideals de la “virtut”, i això a través del
desenvolupament del mateix diàleg. Primer, a través de la “ironia” que posaria
en evidència del desconeixement propi, de la simple opinió; i, després, de la
“maièutica”, com a recerca de la veritat
mitjançant les preguntes correctes; era la inducció com a mètode d’accés al
coneixement.
I seguint la nostra periodització,
entraríem ara en una tercera i darrera etapa de l’educació en el món
grec. Després de Sòcrates, durant els primers anys del segle IV, inici de
l’època de la decadència, l’educació grega agafaria la seva forma
definitiva, a través de l’ensenyament de les escoles de Plató i d’Isòcrates.
Plató, l’any 387
a.n.e., va fundar a Atenes la seva escola de
filosofia, “l’Acadèmia”, que
esdevindria un veritable centre d’estudis científics. Amb Plató podem dir que sorgiria la Filosofia com a sistema de
pensament i la Pedagogia com a mètode
per difondre-la. Plató, en els seus Diàlegs, en especial a “la República” i a
“les Lleis”, exposaria les seves principals idees filosòfiques, polítiques i
educatives. Plató defensava que l’educació es fes des de la infantessa fins als 20 anys, que es fes des de l’àmbit
públic, des de l’Estat, i que fos oberta a tothom, també a les dones (en
benefici de la seguretat de l’Estat, “malgrat la gran diferència que hi ha
entre les seves naturaleses”[9],
deia).
No és d’estranyar en un admirador com era del règim polític d’Esparta; on,
des de Liturg, l’educació estava encomanada a l’Estat, i cercava, de manera
especial, la fortalesa física dels homes i de les dones (doncs, encara que no
participaven en les guerres, havien de ser fortes i saludables per al bé de la
comunitat, gaudint d’un estatus i privilegis iguals als dels ciutadans) i la preparació militar. Plató, després de
defensar l’educació dels joves (dels guerrers) per tal de formar-los en l’amor a
la pàtria, per tal de dotar-los del valor necessari, per tal de dotar-los d’un
“caràcter” on predominés el valor i la virtut, la prudència i la temprança, la
veritat i la moderació, a través d’una instrucció basada en la gimnàstica, la
música i el cant, per aconseguir l’harmonia personal ( i fer l’harmonia de
l’Estat), arribaria a defensar una comunitat de dones i infants, i que fos
l’Estat el que es fes responsable absolut de l’educació dels menors,
traient-los de la tutela dels pares, en una mena de “república aristocràtica
comunista” (o, potser millor, feixista) com a salvaguarda de l’Estat, en que
tot el relatiu al matrimoni, a les dones i a la procreació dels fills havia de
ser un patrimoni comú; avançant-se en més de dos mil anys a les idees de
Charles Fourier sobre la sexualitat i el tipus de vida dels “falansteris”[10].
Contemporani de Plató, Isòcrates, de qui aquell diria en el
diàleg Fedre, que “deixarà com a nens, a quants mai s’hagin dedicat a
l’eloqüència ... en efecte, la ment d’aquest home estima, per dir-ho així,
d’una manera natural, la saviesa”, exercí una gran influència entre els joves
estudiants i la classe política d’Atenes.
Després de dirigir una escola a l’illa
de Quios, va fundà una cèlebre escola de retòrica i filosofia a Atenes: era una
escola teòrica i pràctica; de cultura
general i formativa, i sobre tot, política, on es modulava el caràcter del
ciutadà; amb un pla d’estudis adreçat a un número reduït d’estudiants, que
durava entre 3 i 4 anys, Criticava als sofistes el seu relativisme i la falta
d’una ètica apropiada per a la formació del ciutadà.
A més, de tots els savis filòsofs i
educadors, Isòcrates era el que tenia més en la ment les necessitats polítiques
de l’Hèl·lade: en un temps de decadència econòmica, moral i política, seria
crític amb els sistema democràtic (rebutjaria el sistema del sorteig de
magistratures) i justificaria l’establiment d’un règim polític mixta:
aristocràtic i democràtic; i en seu escrit “Panegíric” propugnaria la
unificació de les ciutats-estat, i la creació d’una comunitat panhel·lènica que
defenses el món grec de l’expansionisme persa.
Però, no era només en Plató que
defensava l’educació pública; Aristòtil
[11]també
ho feria una mica més tard, a mitjans
del segle IV a.n.e., encara que només per als homes, per als joves, per tal de
formar-los en els coneixements virtuosos; i en els coneixements útils, limitats
però, per tal que “no tendeixin a convertir en artesans a aquells que els
practiquin”[12].
Tota una declaració d’intencions la de l’estagirita (fill d’Estagira, a
Macedònia). Coneixement limitat als ciutadans (homes) en la seva escola, el “Liceu”, després d’un primer septenni a
l’àmbit familiar: dels 7 als 14 anys estudis
primaris, com ara lectura, escriptura, gramàtica, dibuix, música i
gimnàstica; i dels 14 als 21 anys estudis
superiors, per completar la seva formació moral, física i intel·lectual. Coneixement
per aconseguir el saber, i per a la vida
a la recerca de la raó, la virtut i l’equilibri. De tal manera que no s’embruti
el jovent en les arts físiques.
En definitiva, Aristòtil vindria a
demostrar la seva procedència social aristocràtica, com a representant
d’una classe social que pateix - i que té por[13] -
al contemplar i viure en una polis en decadència i que, com Plató, busca la solució en el restabliment de l’ordre
polític i social. I això, ho fa desenvolupant el seu saber a través de la
més alta abstracció intel·lectual que, de ben segur, ha fet mai l’ésser humà; amb
la construcció racionalitzada d’un ingent corpus filosòfic, en una empresa
encaminada a aconseguir la “virtut” dels governants (aristòcrates,
naturalment), virtut com a sinònim de coneixement encaminat al bé comú, per tal
d’evitar les causes que provoquen els desordres i la violència, que neixen
“quant estan la virtut d’una part i el vici d’una altra; la riquesa i la
pobresa venen després; i per últim, venen totes les demés causes ...”[14].
Com Plató, tota una construcció intel·lectual i teòrica, amb pretensions de
coneixement real i pràctic; però què, com Plató, esdevé un ideal. Entre els
grans educadors, només Isòcrates baixaria al terreny de la realitat i
defensaria una aplicació pràctica i immediata.
D’altra banda, i el mateix temps de
Plató, l’herència intel·lectual de Sòcrates va ser recollida per diferents
escoles. En un temps de decadència, com diu molt bé Escohotado, es tractava de “transformar una moralitat
externa i grupal en una altra d’interna i individual”[15].
Així, sorgirien primer les escoles dels
“megàrics”, amb Euclides, Eubúlides, ...; les dels “hedonistes”, amb Aristip de Cirene, Teodor “l’ateu”, ...; i
les dels “cínics”, amb Diògenes de
Sinop i Antístenes d’Atenes, ... Després vindrien les dels “estoics”, amb Zenó de
Cítion, Cleantes, ...; dels “epicuris”,
seguidors d’Epicur de Samos; i dels “escèptics”, a partir de Pirró
d’Elis. Com a filosofies de la decadència del món grec, hi havia una mirada cap
a l’interior de l’ésser humà, es tractava
de guanyar la llibertat individual a través de la raó; però, en aquest trànsit,
es perdia el sentit comunitari de la polis, de la seva grandesa. Es
tractava de deixar a banda l’obediència a l’Estat i guanyar la pau i la raó
individuals.
Al final d’aquesta etapa de decadència s’observen ja alguns canvis significatius en
l’ensenyament en tot el món grec. Mirem-ho més de prop.
Arreu, a cada polis, l’Estat es començava a interessar per
l’educació i establia lleis sobre el fet educatiu. Els nens seguirien dins
de l’entorn de la família, a càrrec de
les dones, fins als 7 anys; edat en que entraven a l’escola elemental per
fer els estudis primaris fins els 14 anys.
Arribats a aquesta edat (més o menys) assistien a l’escola secundària fins els 18 anys. I a partir d’aquí, dels 18 als 20 anys completaven el que
abans comentàvem, l’ideal de “l’efeb”,
en unes escoles on els joves rebien una educació
per a la ciutadania, civil, i una altra de militar, d’entrenament per a la guerra. Després dels 20 anys, els millors estudiants accedien a una educació superior, en matèries com
ara les ciències naturals, la medecina, la retòrica i la filosofia.
A més, sembla que en aquesta darrera
etapa del món grec a les escoles elementals ja
hi assitien nens i nenes. Algunes dones, molt poques, sembla que arribarien fins els estudis superiors.
L’educació, però, es torna més rígida, la disciplina era sumària i brutal.
També l’educació era més amplia i complicada. Cada generació afegia noves
matèries i el “corpus” educatiu, a partir de l’educació secundària, era cada
cop de més de difícil aprenentatge. Caldria
millorar el mètode d’ensenyament: resums, observació i identificació,
lectura, correcció, puntuació, memorització, declamació, recitació, explicació,
anàlisi, ... eren parts inseparables d’un veritable pla de treball i d’estudi.
I el “Trívium”
i el “Quadrívium”,
que abans hem esmentat, serien els continguts habituals de l’educació de la
major part dels ciutadans.
I d’altra banda, aquell major interès
de l’Estat en el desenvolupament i el control de l’educació donaria lloc també
a petits canvis en el finançament de l’ensenyament: ja hi haurien escoles privades i unes altres de públiques. Les
escoles elementals i secundàries eren finançades, habitualment, pels propis
ciutadans; però, en algunes ciutats s’establiren escoles públiques, finançades
per la pròpia polis, tot i que sovint amb l’ajut d’alguns benefactors privats.
Amb tot, “només l’educació de l’efebia
seria finançada i sostinguda per l’Estat”[16].
I ja per anar acabant, i fent un pas
enrere i ampliant el nostre horitzó, hem de dir que l’educació tindria uns caràcters específics atenent la diversitat
territorial; donat que no totes les tribus i comunitats greges, des de el
seu origen, entenien l’educació de la mateixa manera. Per exemple, el naixement
de l’Estat espartà, allà ple segle VIII a.n.e., comportaria la creació d’un
règim polític militaritzat i disciplinari, amb una educació prou diferent. Fins els 8 anys, els nens vivien amb les
seves famílies. Després eren reunits en grups – “ageles” (literalment,
ramats) – que estaven a càrrec d’alts funcionaris de l’Estat – “paidónoms”, o
sigui educadors fiscals -, els quals, mitjançant un rigorosíssim entrenament,
tractaven de fer dels nens bons guerrers. A més de l’entrenament gimnàstic i
militar, els nens eren sotmesos a privacions i inclemències (fam, fred),
estimulant que intentessin proveir-se d’aliments per qualsevol mitjà ... A partir dels 12 anys el rigor de l’educació
es veia reforçat: es desenvolupava l’habilitat d’expressar els pensaments
de la forma més breu possible (s’anava creant l’oració “lacònica”, terme que
s’ha convertit en adjectiu genèric); es sotmetia als nens a tota mena de
classes de tortures per tal d’acostumar-los a suportar fàcilment els patiments
físics. Als 18 anys, l’educació dels
espartans es donava per acabada ...”[17]. Als
21 eren anomenats guerrers espartans. D’altra banda, la vida a Esparta tenia
molt components comunitaris: menjaven en comú amb aportacions de totes les
famílies, feien reunions i agrupacions comunes, atenent l’edat dels homes, i organitzaven festes i competicions per a la
joventut. Les dones de famílies “d’iguals” també eren educades en l’art de la
gimnàstica, la lluita i l’atletisme, però no participaven a les guerres.
L’objectiu de l’ensenyament era criar dones fortes i sanes per tal que
poguessin criar fills saludables. Amb tot, tenien drets polítics com els homes
lliures, i gaudien d’una llibertat sexual anàloga a la de qualsevol home.
Esparta, que sortiria guanyadora de la Guerra del Peloponès, la gran Esparta admirada per Plató, entenia
l’educació sota el signe de la fortalesa física i del valor, elements del
caràcter que tenien de conformar el dels ciutadans lliures de la ciutat, homes
i dones. Paradoxalment, una polis on la vella oligarquia s’havia consolidat
en el temps com a classe dominant, a través, com dèiem abans, d’una mena de
govern mixt, on el poder monàrquic era representat per una diarquia, i
l’aristocràtic-oligàrquic pel Consell d’Ancians - la Gerúsia -, i que procurà
pal·liar la lluita de classes i acontentar a la resta de la població sotmesa i
depenent a través del Col·legi dels Èfors; una població abduïda per la classe
dominant, de semblant manera a com ho feia regularment amb els representants
del poble, la resta dels “iguals”, a través de l’Apella, promouria una vida austera i comunitària a
tots els homes i les dones lliures, amb una educació comuna, sempre orientada a
la lluita i a la guerra.
I el cas d’Esparta no era pas únic.
També a Creta, de manera similar, els joves al complir els 17 anys començaven a
assistir als “gimnàs”, on es donava una “atenció principal a l’entrenament
físic i una atenció molt menor a la instrucció intel·lectual; amb una essencial
consideració per l’aprenentatge de memòria de les lleis, redactades en vers”[18].
En resum: Si quan feia Plató els seus
diàlegs, Atenes estava sotmesa a l’hegemonia d’Esparta, quan Aristòtil creà el
seu sistema filosòfic - culminació del pensament grec -, Atenes estava ja claudicant davant de
l’imperi macedònic i la força vital del deixeble d’Aristòtil, Alexandre el
Gran. La potència creixent de Roma estava esperant a la cantonada. I la
filosofia i l’ànima gregues es convertirien en el primer patrimoni cultural dels
romans, però la pèrdua cultural de la comunitat i de l’esperit de la
individualitat dels grecs trigaria molts i molts segles a recuperar-se. De fet,
no ho faria fins el temps que coneixem com el del Renaixement.
Educar per el millor destí de la polis, per a la seva grandesa, per al
sentiment d’orgull personal de sentir-se part d’un tot més gran; i també, per a la conquesta i l’expansió territorial, i/o
per garantir (com veurem, en el cas dels espartans) la virtualitat i
permanència de la societat. Aquest era el repte i l’objectiu primer: una educació, però, que no tenia d’estar
renyida amb el desenvolupament físic i intel·lectual del ciutadà, i de la
comunitat. I com veurem, en el cas d’Atenes de manera especial, la participació política, com a millor manera
d’educar en els valors de la ciutadania i assegurar l’estabilitat de la polis.
No duraria per sempre, naturalment, però en el temps que va des “del 624 al 322
a.n.e., dates de naixement per a Tales i de la mort d’Aristòtil,
respectivament, en un termini de només de 300 anys, Grècia ha desplegat
l’aventura de la individualitat lliure i de la ciència. En lloc de la fe, la
confiança i la obediència es posa la norma de la racionalitat”[19].
Un exemple encara vàlid.
La participació popular: l’estabilitat
de la polis i la utilitat social
Ja hem comentat
breument les principals institucions polítiques d’Atenes i d’Esparta, com
exemple de les de la Grècia clàssica. Es podria pensar que les polis gregues
s’administraven (per als ciutadans) d’una manera absolutament democràtica.
Recordem-ho, perquè no era ben bé així. Atenent la classe social, els drets
polítics eren uns o altres.
A Atenes, a les demos territorials, les assemblees populars de tots els
ciutadans, dels “demotes”, escollien els seus caps, els demarques, els
tresorers i els jutges. A la polis d’Atenes,
de manera semblant, tots els ciutadans participen a l’Assemblea popular,
limitant-se a donar “l’aprovació a mà alçada” – o no- a les propostes dels arconts. Aquesta
Assemblea, l’Ecclesia, era un òrgan
que es reunia cada 10 dies per tal decidir sobre qualsevol tema, i escollia
(donava l’aprovació) el nomenament dels propis arconts i dels estrategues, els
dirigents que es presenten a proposta de les tribus. L’Ecclesia era la darrera instància decisòria.
Així, els
ciutadans de la classe més baixa, els
“tetes”, participaven amb el seu vot a l’Assemblea; i també participaven en el
tribunal dels “heliastes”, l’Heliea,
un tribunal de jurats composat per 6000 ciutadans de més de 30 anys, escollits
per sorteig i distribuïts en 10 càmeres de 500 jurats (més 100 de reserva)
cadascuna, establert per tal de decidir sobre qualsevol tema o disputa entre
els ciutadans. D’altra banda, els obrers, els tetes, com la resta de ciutadans
de la polis, també tenien dret a servir a l’exèrcit atenès; en canvi, no
pagaven cap tribut. Servir a la ciutat és, també i sobretot, tenir el dret de
defensar-la; és una part indestriable i essencial de la participació i del
compromís social que això comporta.
Els ciutadans de les altres tres classes superiors
(pentacosiomedimnos, cavallers i zeugites) participaven per “sorteig” en la Bulé o Consell dels
Cinc-cents, però de manera que només
podien ser-hi membres dues vegades a la vida. Així, anualment 50 ciutadans
eren triats per sorteig de cadascuna de les 10 “filai” de la polis, entrant en
una rotació segons les Pritanies
(cadascuna de les deu parts de l’any, ja que l’any grec estava dividit en deu
períodes de 35 o 36 dies). Aquests cinquanta ciutadans (la desena part del
Consell) legislava durant una desena part de l’any, per tal de preparar els
temes que es sotmetien al debat i a l’aprovació de l’Ecclesia. Tant la
presidència del Consell dels Cinc-cents com la de l’Ecclesia es designava per
sorteig. I anant cap amunt, la participació en el Consell de l’Areòpeg, i per tant, la possibilitat d’assolir el
càrrec d’Arcont, estava reservada als
membres de la classe superior, els eupàtrides en un primer temps, els pentacosiomedimnos a partir de la
Constitució de Soló. I anant cap a la direcció de l’Estat, els Basileus, en un primer temps, i els 9 arconts i els estrategues - el Consell
dels Estrategues -, en uns altres temps posteriors, serien càrrecs que estarien sempre reservats als ciutadans de
primera classe, tot i que, com hem dit, anualment restarien sotmesos a
l’aprovació de l’Ecclesia.
Participació per sorteig per accedir als càrrecs públics
de la magistratura; edat mínima de 30
anys i examen preliminar dels drets civils de ciutadania, la “docimàsia”, per accedir-hi, i rendició de comptes
després del seu exercici; eren elements
fonamentals dels drets civils i polítics dels ciutadans de la polis. Però
alhora, hem vist com la classificació censatària dels ciutadans els atorgava
diferents drets polítics. Només a finals del segle V la democràcia es tornà
real i efectiva des d’un punt de vista econòmic, quan foren eliminats els
requisits de propietat per accedir als càrrecs de la magistratura; i com hem
dit abans, als consellers, magistrats, assembleistes i jurats se’ls pagava, pel
“temps perdut”. Amb tot, la resta de les
classes socials, els metecs i els esclaus, i les dones[20],
no en gaudien de cap, de dret polític, i per tant, no participaven de la vida
política de la polis.
A Esparta les coses anaven una mica
diferent. Basileus, Gerúsia, Consell
dels Èfors i Apel·la són les
institucions de comandament, legislació, govern i participació de l’Estat. Un
Estat on, com hem dit abans, tant els dos
Basileus com els 28 integrants de la Gerúsia,
eren tots espartans “iguals” de més de 60 anys (que pertanyien, de fet, a
l’aristocràcia espartana); que ostentaven uns càrrecs a perpetuïtat i que eren
triats per l’Apel·la del mode habitual, per aclamació. El que tenia una
aclamació més forta i prolongada era el designat per ocupar el càrrec. Mètode
democràtic?, potser. Però el propi Aristòtil deia que era una forma “pueril”.
L’Apel·la, intervenia, també, en l’aprovació dels cinc èfors – el Col·legi dels Èfors - que, anualment,
prenien el càrrec per governar l’Estat.
Així, l’Apel·la sens presenta, en primera
instància, com l’òrgan suprem de l’Estat. Però, era així, en realitat? la
participació dels “iguals” en l’Assemblea era la traducció del seu poder real?,
era efectiva la seva sobirania?
Certament,
integrada per tots els “iguals”, l’Apel·la
votava les propostes que els feien els basileus o els alts funcionaris de
l’Estat, sempre pel mateix mètode d’aclamació; però, els seus membres
presents no tenien dret a fer qualsevol proposta o iniciativa legislativa. Era
un paper simbòlic? De fet, no. Sempre podria haver-hi la possibilitat que es
manifestessin en contra de les propostes; de fet, és probable que en els temps
més arcaics això passés però, amb la Gerúsia
legislant, ordenant i fent propostes, i el Col·legi dels Èfors, actuant com a
veritable poder executiu (al servei de l’oligarquia dominant), el paper
dels iguals a l’Apel·la fou sempre de suport al govern espartà. Per tant, en
principi, tot el poder (executiu,
legislatiu i judicial) d’una manera o d’un altre estava en mans de la vella oligarquia espartana.
Veiem, doncs, que els espartans “iguals” participen en la vida
política, però, potser com a record de les velles gens, teòricament; i ja no
com a classe social - tots són “iguals” - sinó per tenir l’edat apropiada:
60 anys per ser membre de la Gerúsia. En realitat, com a tot arreu,
participaven de manera diferenciada: els més rics (i més vells) dels “iguals”,
els aristòcrates, ja se les enginyaven per fer-se proposar per a la Gerúsia. I
és que - recordem-ho - per bé que la designació dels candidats sotmesos a
l’elecció per part de l’Apel·la havia de recaure, formalment, en aquells dels “iguals” més idonis, en funció de la seva
virtut, saviesa, mèrits o prestigi, sovint passava que el propi candidat es
postulava personalment per tal de ser membre del consell davant dels mateixos
consellers; desvirtuant-se, per tant, l’equitat del procediment. No tots els “iguals” tenien les mateixes
oportunitats.
Pel que sembla,
també, el càrrec de Basileus era a
perpetuïtat, com el dels membres de l’Apel·la. Però, els 2 Basileus, tot i
ser membres de l’Apel·la, eren homes més
joves, en edat activa per a la guerra (de menys de 60 anys, preferiblement de
menys de 40 anys, límit per viure aquarterats). Aquest fet podria donar
peu, en el pas del temps, a una tendència
dinàstica, hereditària del càrrec; o si més no, a una elecció que conformés
la successió hereditària del càrrec. Els espartans, gent rude i guerrera, poc
donada a les floritures de l’alta política; en definitiva, gent primitiva i
desconfiada, buscaren i trobaren alguna solució que qüestionés la continuïtat
d’aquest càrrec dirigent: dos Basileus, en lloc d’un (en teoria, com dèiem
abans, per legitimar la fusió de les classes dirigents de les dues tribus
d’origen, la dels aqueus i la dels doris). Però, amb això sol, encara no n’hi
havia prou. Així, buscant l’hegemonia de l’oligarquia com a classe dirigent, un
cert equilibri entre els propis oligarques i l’estabilitat del règim polític
espartà, quan s’emprenia una expedició militar, un Basileus marxava cap a la
guerra, com a comandant suprem de les tropes, i l’altre es quedava a Esparta.
I a més, com deia Aristòtil, criticant la institució de
la diarquia espartana: “el propi legislador ha posat en dubte la seva virtut, i
les seves lleis proven que desconfiaven de la seva honradesa. I així els
lacedemonis els han obligat freqüentment a anar a les expedicions militars
acompanyats per enemics personals, i la discòrdia dels dos reis la consideraven
ells com una salvaguarda de l’Estat”[21].
Un cop més, por i desconfiança, com a trets
característics d’un sistema polític tancat, violent i totalitari.
I pel que fa a les
altres classes socials, doncs ... poca cosa a dir. Els periecs, els ilotes i els esclaus, no gaudien de cap dret polític.
Amb tot, com hem assenyalat, cada any eren designats 5 periecs com a èfors,
suposadament, per acontentar alguns dels periecs i per controlar millor a la
població més pobre i nombrosa, la dels ilotes. Els periecs, això sí,
participaven en l’exercit espartà com a infanteria lleugera, és a dir com a
combatents a peu i sense protecció; a diferència dels “iguals”, els hoplites,
que integraven la infanteria pesada i que anaven protegits. I els ilotes, serfs
de l’Estat sense cap dret; i que només varen ser utilitzats com a soldats
d’infanteria lleugera quan no va haver-hi més remei, degut a la manca
d’efectius.
En resum, a Atenes, amb tots els seus defectes, la
participació, en el marc de la lluita de classes, va buscar l’estabilitat del
sistema polític de manera que els ciutadans fossin partícips de la vida de la
polis, i que morissin per la polis si feia el cas; però també i sobretot,
que la visquessin i que la gaudissin. A
Esparta, en canvi, la participació fou utilitzada sempre per l’oligarquia de
manera dirigida (l’Apel·la) i utilitarista (els Èfors). Viure la polis era
morir per ella, el plaer del ciutadà, si hi era, quedaria en un nivell
d’invisibilitat total. Un sistema polític on imperava la por i la desconfiança
no podia aspirar a més.
Hem vist doncs, en
els exemples d’Atenes i d’Esparta, maneres de fer diferents, en l’educació i en
la participació, que necessàriament havien de donar resultats diferents, en
forma de diferents compromisos socials.
El compromís social i l’orgull
Per tant, ens queda clar que l’objectiu
del sistema educatiu i de la participació dels ciutadans en el govern de les
polis era – ha d’ésser – el compromís
social; implicar als ciutadans en la vida política i social de la polis, i en
la seva defensa; tot i que amb les diferències apuntades en el temps i en la
polis (només hem parlat d’Atenes i Esparta).
Un compromís social que a Atenes es reflectís en l’orgull del ciutadà de ser membre de ple
dret de la comunitat, de la polis; que s’identifiqués amb la resta dels ciutadans
i amb els interessos de l’Estat; que mostrés la voluntat de contribuir a la
seva grandesa i prosperitat en temps de pau, i a procurar per a la seva defensa
en temps de guerra; en definitiva, fer-lo partícip de la qualitat de membre
d’una comunitat d’homes lliures que cercaven quelcom de superior i més gran;
també, se’n podria dir l’amor a la ciutat;
un amor a la ciutat i al seu tipus de vida que, en el bo i en el dolent, serà
part del seu èxit i del seu fracàs. Podem arribar a preguntar-nos: en quina
mesura això es va aconseguir?
En el cas d’Atenes, podien 40 o 50 mil
ciutadans contribuir tot sols al manteniment en el temps i en la glòria buscada
de la polis atenesa? I la resta, els metecs lliures, els esclaus sotmesos, ...
? que en pensaven de tot això? Probablement, el gran error dels ciutadans atenesos fou la seva impermeabilitat
social envers els nouvinguts, els estrangers, els metecs que amb el pas del
temps van esdevenir una força econòmica de primera magnitud, una classe
social que sempre es va intentar integrar de ple dret a la polis, a la comunitat
ciutadana i que només en comptadíssimes ocasions ho van aconseguir. Què hauria
passat si els ciutadans d’Atenes els haguessin obert la porta? no ho sabem,
naturalment, però és lícit pensar que alguna cosa hagués estat diferent; i la
decadència de la societat atenesa potser s’hagués pogut diferir en el temps.
Així, quan Sòcrates, en un temps en que la decadència de l’esperit de la
ciutat ja es fa evident, quan sap que serà condemnat pel tribunal popular que
el jutja, per educar a la joventut en unes noves creences, diu, dirigint-se a
algú d’entre els membres del jurat popular:
“Tu, el millor dels homes per atenès, ciutadà de la ciutat més gran i
afamada en saviesa i poder, no te’n avergonyeixes de posar tant de compte en
els mitjans per tenir el més possible en els negocis, en la reputació, en els
honors .... quan no et preocupes del pensament, de la veritat ... ? – i acaba dient- si als atenesos els ha semblat el millor
condemnar-me, a mi també em sembla que el millor és quedar-me aquí”[22]
A Esparta
el compromís social dels ciutadans “iguals” es vehiculava a través de l’orgull de ser un “igual”, de ser espartà i
del valor i el coratge a la guerra. La vida de la comunitat, d’una
austeritat absoluta (pel que sembla, al menys per la majoria dels iguals que
estaven en edat de servei militar), no donava per grans sentiments patriòtics:
vida comunitària, entrenament, valor, lluita i competència. L’orgull de
l’espartà era la guerra, i la mort la glòria. Com explica Heròdot, en la
derrota grega a la batalla de les Termòpiles, on varen ser enterrats els
espartans, es va construir un monument amb la figura d’un lleó a dalt de tot i
amb la inscripció d’un text del poeta Simònides de Ceos que deia: “Amic,
anuncia als lacedemonis que aquí jaiem, a la seva llei submisos”[23].
Orgull i honor per haver defensat Esparta i les seves lleis. Probablement, els periecs s’ho mirarien
d’una altra manera, especialment al moment d’incorporar-se a les falanges
d’infanteria.
Però, segur que no passava el mateix
amb els ilotes. Vivint com serfs de l’Estat, segregats de la resta de la
població, sense cap dret polític, menystinguts per tothom (també pels periecs),
objecte de persecució quan tocava (cada any a l’entrada dels nous èfors), quina
implicació, quin compromís podien tenir envers una societat que els explotava
i, sovint, els exterminava? De fet, com diu V. V. Struve “el problema decisiu
en la política interior d’Esparta era el de mantenir en l’obediència als
ilotes. Tucídides recalca que, entre els lacedemonis, la major part de les
mesures estigueren sempre destinades a protegir-se contra els ilotes”[24]. El compromís polític i social només ho era
dels “lliures”.
I ara, per anar acabant i tornant a l’Atenes del segle V, el segle d’or de
Pèricles, posarem un altre exemple – prou conegut – que resumeix les raons del
compromís polític i social dels atenesos; amor i orgull, en definitiva, dels
ciutadans de tota l’Hèl·lade per la seva polis, també, encara que, en part, per
altres raons dels lliures d’Esparta. És el “discurs fúnebre” que fa el propi Pèricles
honorant els soldats morts a la Guerra del Peloponès; on explica el perquè d’aquest
orgull de pertinença a la polis i, en aquest cas, la necessitat de la guerra: “... tenim una Constitució que no
enveja la dels veïns, ... a tot el món assisteix, d’acord amb les nostres
lleis, la igualtat de drets en les disputes entre particulars .... governem de
manera lliberal tot el relatiu a la comunitat ... sense transgredir els afers
públics ... estimem la bellesa amb economia i estimem la saviesa sense
afalagament i utilitzem la riquesa més com a ocasió de fer que com a pedanteria
de paraula ... Arrelada està .. la preocupació pels afers privats i també en
els públics .... som els únics que
considerem al que no participa d’aquestes coses, no ja un tranquil, sinó un
inútil, i nosaltres mateixos, o bé emetem el nostre propi judici, o bé
deliberem rectament sobre els assumpte públics, sense considerar les paraules
un perjudici per a l’acció. .... Resumint, afirmo que la ciutat tota és escola
de Grècia, i que em sembla que cada ciutadà d’entre nosaltres podria
procurar-se en els més variats aspectes una vida completíssima amb la major
facilitat i goig. ... van brindar el més
bell tribut : varen donar, en efecte, la seva vida a la comunitat .... Perquè
dels homes il·lustres tomba és la terra tota, ... està gravat a l’ànima de
cadascun d’ells més que quelcom material. Imiteu-los ara a ells, i considerant
que la seva llibertat és la seva felicitat i el seu valor la seva llibertat, no
tingueu angoixa en excés sobre els perills de la guerra.... “[25]
No cal afegir gairebé res més. Tota una declaració del perquè d’aquest
orgull i amor per la vida de la polis: Forma de govern, educació, participació,
sobrietat, valor, ... sentiment de llibertat que du a l’orgull de pertinença.
L’educació, la participació política i el compromís social van de la mà. La
vida política dels ciutadans de les polis de l’Hèl·lade en donen fe.
No tothom, però, ho veurà, de la
mateixa manera. Ja hem parlat d’aquelles classes socials excloses de la vida
política de la polis i, a voltes també, segregades. I és que, n’hi ha prou que
falti un d’aquests requisits (educació i/o participació) perquè falti, també,
el compromís social. Diuen que Aristòtil (recordem que no era ciutadà atenès; doncs
era estranger, nat a Macedònia, a la polis d’Estagira), quan va ser acusat
d’impietat, va fugir d’Atenes per evitar el seu judici tot dient, referint-se a
la condemna de Sòcrates: “vull evitar als atenesos un altre crim contra la
filosofia”.[26]
Epíleg
Al llarg de mil anys, des del període
arcaic, a la Grècia continental – l’Hèl·lade – i a l’Anatòlia es va anar
desenvolupant una civilització bressol de la cultura occidental. Els grecs,
defensors de la seva llibertat i de la seva autonomia, no varen aconseguir mai fer un Estat unificat que comprengués tot el
seu territori; malgrat que compartien una llengua comuna i que, al llarg
dels segles, varen desenvolupar una cultura i un esperit comú a totes les polis
i comunitats.
Les primitives gens amb el pas dels anys es van convertir en polis amb un
esperit expansiu, unes més recloses
en el seu propi esperit primitiu, com ara Esparta, i altres més obertes i amb
un esperit més cosmopolita, com ara Atenes. En
un territori limitat i no massa ric, les necessitats demogràfiques varen
impulsar l’emigració i la conquesta. El tardà intent d’Atenes de crear un
autèntic imperi no va quallar: les “cleruquies” fundades a partir del segle VI,
per raons estratègiques i militars, foren una part insignificant de les grans
colonitzacions gregues (iniciades ja en el segon mil·lenni a.n.e.) dels segles
VIII fins al VI a.n.e.; multitud de colònies, cap el nord i cap a l’est, des de
la mar Negre, la costa de l’Anatòlia i les illes de la mar Egea, seguint cap el
nord del continent africà i l’occident, i cap el sud de la península italiana i
la costa d’Hispania; colònies que ocuparen tota la costa de la mar
Mediterrània, com si fossin “granotes al voltant d’un bassal”, que diria Plató[27].
Les colònies mantenien amb la metròpoli un vincle cultural i religiós, però
eren completament autònomes, tant políticament com econòmicament. Esparta no ho
va intentar fins que ja era massa tard, després de la seva victòria a la Guerra
del Peloponès. Una guerra que va ser el preludi de la definitiva decadència i
derrota de totes les polis de l’Hèl·lade, tret d’Esparta (que agonitzaria
lentament al llarg de més de 200 anys fins que va queda sotmesa a l’hegemonia
de Roma) en front del militarisme de Filip II de Macedònia.
Podem pensar, també, que potser Atenes,
en la seva època daurada, per créixer hauria d’haver donat carta de ciutadania
a tots els estrangers – els metecs – per tal d’ampliar demogràficament la seva
base social, amb una classe social que s’havia enriquit amb el comerç, la
manufactura i la petita indústria. No ho va fer. Probablement, encara que ho
hagués fet el resultat final no hauria canviat gaire. No podia eliminar l’esclavisme per tenir una major demografia que
participés en el destí de la societat. Vivia d’això, de l’esclavisme. La polis
educava als seus fills per a la participació i el compromís social, però amb
uns límits: Sòcrates va morir per defensar la llibertat de pensament de la
polis, i Aristòtil va fugir per no patir el mateix destí que Sòcrates. La polis
defensava als seus ciutadans i el permetia la participació política; però, en
un temps d’incerteses, de por i de decadència, l’interès general de la polis no
podia permetre més ruptures ideològiques. Tots junts, amb la mateixa idea,
aquesta havia de ser la consigna. Per molt que fos el compromís dels ciutadans,
el seu número, com hem vist estava limitat.
A nivell intern de la polis, tensió i conflicte social permanent entre
l’antiga aristocràcia dels eupàtrides i la resta de classes socials dels ciutadans atenesos, manca d’integració d’aquells
amb els metecs, i un règim d’esclavitud per la majoria de la població. I a
nivell extern, Atenes, que s’havia recuperat prou bé de les sagnants Guerres
Mèdiques contra l’imperi persa, no va aconseguir mai l’hegemonia a nivell
peninsular. Les lluites entre les polis
de l’Hèl·lade foren permanents sense que cap d’elles aconseguís una clara
hegemonia (la victòria d’Esparta en front d’Atenes va significar la fi de
l’hegemonia d’Atenes, sí, però va deixar esgotats als mateixos espartans; que 35 anys després serien derrotats per Tebes).
Però, potser, la pregunta no és per què les polis d’una civilització tan
culte i, en alguns aspectes, tan avançada com la grega va sucumbir davant d’una
altra d’inferior com la de Macedònia; sinó que és: com van poder les polis
sostenir-se durant tant de temps?: “La resposta és la que assenyala què, en
aquella època, el Mediterrani tenia el que avui coneixem com un buit de poder.
Evidentment, les dues úniques vies obertes a les ciutats-estat eren, bé
deixar-se absorbir per unitats territorials més poderoses (el cas de les polis
greges), bé convertir-se elles mateixes en aquestes unitats territorials més
poderoses (és el cas de la ciutat de Roma)” [28]
Sí, efectivament, aquesta podria ser la
pregunta pertinent i la resposta correcta; però, pensem que encara podria
haver-hi un altra pregunta correlativa: que tenien de fer les ciutats-estat
gregues per convertir-se en una unitat política i territorial més gran i
poderosa? Només trobem una resposta, potser impossible: davant de la impotència
per aconseguir l’hegemonia, la integració a través del pacte, pacte que ja
s’havia fet en diferents ocasions per raons militars mitjançant les Lligues (la
de Delos, la del Peloponès, la Segona Lliga Atenesa, ...). Aquesta falta d’integració política de les polis de
la Grècia continental marcaria el seu futur. Tenien una llengua comuna; una
religió i una cultura – amb l’hegemonia de la d’Atenes – també comunes; un
espai vital reduït (que havia crescut amb les colònies d’ultramar que anaven
pel seu compte) però relativament homogeni i complementari; unes institucions
polítiques que, malgrat la diversitat de les tribus d’origen, havien nascut
d’un tronc comú; i un sistema econòmic esclavista basat amb els mateixos
pressupostos. Malgrat tot, els
particularismes varen guanyar sempre. Les ciutats-estat foren sempre això,
ciutats. Mai aconseguiren fer un Estat prou gran i unificat. I és que
potser és demanar massa. L’era de les integracions polítiques pacífiques encara
no havia de començar, l’única manera de fer imperis era a través de la guerra. Alexandre
el Gran, hereu del món hel·lenístic, ho va intentar; però la seva mort prematura va impedir la
seva consolidació. A la seva mort, els seus generals, després d’un període de
lluites i turbulències, es van repartir l’imperi, dividint-lo en un seguit de
regnes.
La societat clàssica i patriarcal que havien construït els ciutadans
d’Atenes i, per extensió, la de la resta de polis de l’Hèl·lade, vistes les
limitacions polítiques i socials, tenia uns límits, en especial, en el seu
propi mode de producció esclavista. Amb tot, podem preguntar-nos si l’esclavisme fou, potser, un pas necessari
a la història?
Rés millor per anar acabant aquesta
part del relat que la següent cita de F. Engels que, com pocs intel·lectuals,
ha estat capaç d’unir erudició i claredat expositiva:
“La producció estava ja el
suficientment desenvolupada com per que la força de treball humana pogués
produir més del que es necessitava per al seu simple sosteniment; hi havia
mitjans per mantenir més força de treball, així
com els necessaris per ocupar-la; la força de treball es va convertí
així en un “valor”. Però, la pròpia comunitat i l’associació a la que pertanyia no podien subministrar
força de treball disponible suplementària. La guerra la va subministrar, i la
guerra és tan antiga com l’existència simultània de diferents grups socials en
contacte. Fins llavors no se sabia que fer amb els presoners de guerra; se’ls
matava senzillament, i abans havien estat menjats. Però en el nivell de la
“situació econòmica” que s’havia aconseguit, aquest presoners varen tenir un
valor; se’ls va deixar viure i es va utilitzar el seu treball. En lloc de
dominar la situació econòmica, el poder i la violència varen quedar, dons,
compromesos al servei de la “situació econòmica”. Així es va inventar
l’esclavitud. L’esclavitud aviat es
convertí en la forma dominant de la producció en tots els pobles que s’havien
desenvolupat més enllà del vell tipus de comunitat; però, al final fou també
una de les causes de la seva decadència. L’esclavitud va permetre la divisió del treball a gran escala entre
l’agricultura i la indústria, i, amb aquesta divisió del treball, es
possibilità també el desenvolupament del
món antic, de la civilització grega; sense esclavitud no hi ha Estat grec, ni
art antic, ni ciència grega. Sense esclavitud no hi ha Imperi Romà. I sense el
fonament de l’hel·lenisme i del romanisme no hi ha tampoc Europa moderna”[29]
Però, no n’hi va haver prou amb el treball dels esclaus per mantenir la
societat grega. Malgrat el compromís social aconseguit a les diferents
polís, fruit d’una educació (sovint dirigida pel propi Estat) on l’esperit
militar i de lluita, i el cultiu del cos i de la ment, tenien uns caràcters particulars
atenent les determinacions de cada polis; i una participació, en general, molt
activa i lliure, la decadència estava
servida: en un escenari on s’incrementà notablement el número d’esclaus i
on la “mistoforia”[30]
tenia ja una significació econòmica molt important per als ciutadans grecs, el
menyspreu i la falta de motivació pel treball s’estengué ràpidament; això i la
pujada general de preus en el comerç; el descontrol del propi exterior (en
mans, com hem dit, bàsicament dels metecs) i la crisis d’abastiments; la
caiguda del preu de la terra; ... tot eren
senyals que el món grec s’estava acabant;
una societat on uns ciutadans es feien cada cop més rics, i els altres, la
majoria, s’empobria de solemnitat, no tenia futur; no podia sobreviure a
les seves pròpies contradiccions. L’hora de Grècia s’havia d’acabar davant
l’expansió dels veïns del nord.
[1] E. D. Myers, ibídem., pl. 105
[2] [2] E.D. Myers, ibídem. pl. 118
[3] F. Martínez Marzoa, “Història de la
Filosofia”, tom I, pl. 97, Ed. Istmo
[4] W. Jaeger, “Els ideals de la cultura
grega”, pl. 276-7, Ed. Fondo de Cultura Econòmica
[5] E.D. Myers, ibídem. pl. 127
[6] P.B. Grenet, “Història de la filosofia
antiga”, pl. 77 Ed. Herder
[7] J. Llopis, ibídem. pl.. 31,
[8] E.D. Myers, ibídem. pl. 128
[9] Plató, “La República”, llibre V, pl. 152,
Ed. Espasa-Calpe, 1979
[10] ibídem, pl. 156, en aquest diàleg de Glauc
amb Sòcrates, aquest li arriba a dir:
“les dones dels nostres guerrers seran comunes totes i per a tots; cap d’elles
cohabitarà en particular … els fills seran comuns i els pares no coneixeran als
seus fills, ni aquests als seus pares”
[11] Aristòtil, “La Política”, llibre V, pl.
143, Ed. Espasa-Calpe, 1982
[12] ibídem, pl. 144
[13] Recordem que Aristòtil no era ciutadà
atenès, era de Macedònia. En morí Plató, director de l’Acadèmia, Aristòtil va
marxar a Assos i Mitilene, a l’illa de
Lesbos; desprès fou mestre d’Alexandre
el Magne, a la seva Macedònia natal. Quan tornà a Atenes, fundà el Liceu per
ensenyar als seus deixebles, mestratge que donava en una galeria coberta
anomenada el Perípatoi (al no ser ciutadà no podia comprar cap casa).
Finalment, va caure en desgracia, se’l va acusar d’impietat i fugir d’Atenes.
Un any després va morir.
[14] Aristòtil, ibídem, pl. 214
[15] A. Escohotado, “Filosofia i metodologia
de les ciències”, pl. 96. UNED
[16] E.D. Myers, ibídem. pl. 139
[17] V.V. Struve, ibídem. pl. 141
[18] V.V. Struve, ibídem. pl. 147
[19] A. Escohotado, ibídem, pl. 174
[20] “les dones no tenien lloc a la vida
pública. ….. la ciutadania era ara un privilegi hereditari del qual estaven rigorosament
exclosos els estrangers residents (metecs)”, V. Gordon Childe, “Què va passar a
l’història”, pl. 220, Ed. Leviatan
[21] Aristòtil, ibídem. pl. 67
[22] A. Escohotado, “Filosofia i metodologia de les ciències”, pl. 88, UNED, 1988
[23] Heròdot, “Els nou llibres de la
història”. Ll. VII pl. 328, Ed. Orbis, 1983
[24] V. V.
Struve, ibídem. pl. 368
[25] Tucídides, “Història de la Guerra del
Peloponès”, pl. 156 i següents, Ed. Alianza, 1989
[26] A. Escohotado, “Filosofia i metodologia
de les ciències”, pl. 136, UNED, 1988
[27] en el diàleg de Plató, “Fedó o quant a
l’ànima”, Sòcrates li respon a Símmies respecte al món conegut (la Terra) on
viuen les grecs que: “nosaltres habitem només una petita part d’ella, compresa
entre Fasis i les columnes d’Hèracles,
en el contorn del mar, com les formigues o les granotes que viuen al voltant d’un pantà”
[28] R. G. Cotarelo i J. L. Paniagua,
“Introducció a la ciència política”, pl. 162, UNED, 1988
[29] F. Engels, “Anti-Dühring”, pl. 186,
OME-35, Ed. Grijalbo, 1977
[30] La “mistoforia” fou una institució
(entenent-se com una regla acceptada per tots), establerta en els temps de
Pèricles, mitjançant la qual se li assignava als agents públics un salari pel
seu treball en la vida públical. La importància d'això rau en el fet que es
fomentava als ciutadans (en principi, inicialment als més pobres) a participar,
i en ostentar un pagament podien concentrar-se en el seu treball públic i no
pensar en altres formes de guanyar-se la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada