“Doneu al César el que és
del César, i a Deu el que és de Deu”. Justes paraules que, segons els evangelis
de Marcos, Lucas o Mateo, va dir Jesús de Nazaret als seus deixebles. Era un
encàrrec, una ordre, ... o una justificació? En qualsevol cas, pel que sembla,
volia sintetitzar la separació de poders, i el paper moral i religiós del
cristianisme. Fou així en realitat? o ja,
des dels seus inicis, l’Església, entitat organitzada de bon antuvi
jeràrquicament, va voler refermar el seu poder espiritual amb el poder
terrenal, el poder polític? De fet, no és res estrany. No és el que havia
fet sempre l’Estat romà?: deixar un marge a l’espiritualitat privada, però
exercir un domini públic omnipotent envers les manifestacions públiques de
l’esperit religiós. No és el que va fer sempre el religiós poble hebreu -
origen del cristianisme i els seus apòstols - en l’exercici d’un poder
teocràtic a càrrec dels caps-sacerdots de les dotze tribus que l’integraven?, en
un altre exemple de l’evolució de les antigues gens.
El Cristianisme, una
religió més d’entre les religions d’origen oriental que sorgiren en l’època de
la decadència de l’Imperi romà, va trobar el terreny abonat per a la seva
implantació. La idea d’una comunitat “d’iguals” cercant, més enllà de
l’estricte bé comú, la salvació eterna de l’ànima, de l’esperit humà, per
damunt de les injustícies i de la corrupció de la vida terrenal; com a refugi
de l’amor i de la confraternitat humana, en una organització independent de
l’Estat, captà molts i molts adeptes. Era
un refugi espiritual a través de la satisfacció de l’esperit personal, trobat
mitjançant una religió, hereva de les velles tradicions hebrees, dita cristiana
(per l’adveniment del Crist redemptor i ressuscitat), amb uns objectius universals, “katholikós”, difosos pels apòstols
per a tot el poble de l’Estat romà, i organitzada (inicialment) de manera
assembleària, “ecclessia”. Hi havia un Deu pare, únic, simple i entenedor per a
tothom (davant de la disbauxa pagana), origen i autor de tot el conegut; i
havia, també, el seu representant a la terra, el fill, el “Messies” esperat, el
salvador; i un “Esperit Sant”,
universal, per a tothom que el volgués rebre en forma dels sagraments
d’iniciació, i que el volgués acollir i viure. Però, era un refugi espiritual
que tenia, com hem dit, uns apòstols que predicaven la paraula de Deu, i que
eren els encarregats de fer-ne difusió i de predicar amb el seu exemple. I així,
ràpidament, havien d’aconseguir una autoritat i d’aquí a la jerarquia només hi
havia un altre pas.
Amb tot, hi havia un fet
molt original respecte a la religió del món romà: el cristianisme tindria una organització pròpia, autònoma de l’Estat.
Una organització humana, però d’origen diví, amb unes finalitats espirituals,
universals i eternes, en front d’una altra organització humana, política, amb
finalitats més pràctiques, terrenals. Però, dues organitzacions que demandaven
respecte, orde i obediència a les seves jerarquies. Dues organitzacions, dues obediències. Això podia ser una font de conflictes, i de fet ho fou durant molt de
temps, però, també podia convertir-se en quelcom útil per l’orde social. I, a
més, paral·lelament, és cert que hi havia un esperit comunitari, de poble unit
en una empresa de salvació comuna, però alhora, hi havia una obediència
individual, uns deures a complir a partir de la pròpia autonomia de cada
cristià. És a dir, hi ha una llibertat
individual per decidir el compliment de la doctrina, de la llei sagrada
expressada a través d’un seguit de manaments i de sagraments. La consecució de la salvació, o no, seria
responsabilitat, obra, de cadascú. L’incompliment de la norma, el pecat,
comportaria un càstig, una pena. I és en l’exercici del lliure albir on l’ésser
humà obtindrà la seva salvació o la seva condemna. Aquesta autonomia de la voluntat seria el “residu sense el qual seria molt
difícil d’entendre les idees modernes d’intimitat i de llibertat individuals”[1].
Així, trobem en la pròpia doctrina cristiana una organització de l’esperit que
donaria múltiples possibilitats en l’orde intern, íntim, però, també, en l’orde
pràctic.
Aquesta idea de dues
organitzacions separades amb distints objectius, però amb un mateix objecte, iniciava
tota una teologia política que es desenvoluparia al llarg de tota l’Edat
Mitjana. Es recollia la herència de Ciceró, de l’Estat com una “comunitat
moral”; i de Sèneca, de l’Estat com un “mal necessari”, davant la decadència i
la corrupció; i del propi Pau de Tars i d’altres apòstols que subratllaven la
necessitat de l’obediència com a un deure imposat per Deu. I havia dues
lleialtats i una doble obediència, la humana i la divina. Ambròs de Milà, ja
reclamà, però, l’autonomia de l’Església en matèria espiritual. Agustí
d’Hipona, en plena decadència de l’Imperi romà, va dedicar “la Ciutat de Deu”,
la seva gran obra literària a justificar el treball dels cristians en un moment
de crisi política i social, i la relativa separació de poders entre la vida
terrenal i la espiritual; entre el poder etern, espiritual, de la ciutat
celestial, de Deu, i el poder temporal, polític, de la ciutat terrenal, dels
homes. Podia caure l’Imperi, podia ser la fi de Roma, però, el poder espiritual
del Cristianisme no en tenia de fi, era etern, omniscient; tot i que, el paper
dels sacerdots també era el de corregir el mal govern humà.
O sigui, el bé moral és
primer, però cal considerar, també, el material, el bé comú. Autonomia relativa del poder temporal, i
preeminència del poder espiritual. Paraules, fruit de les necessitats del
moment, que tindrien ressò durant molts i molts segles. De fet, la jerarquia
catòlica va lluitar des del primer moment per imposar la seva doctrina en
l’esperit, en l’ànima humana, fent front a les primeres heretgies amb el propi
ajut de l’Estat romà. Després, quan es va veure prou forta i amb una comunitat
de seguidors prou important, va crear el seus propi Estat, jerarquitzat
naturalment, dins del propi món romà. I, finalment, després, quan va fer
fallida l’Imperi d’Occident, la jerarquia catòlica amb seu a Roma, va intentar
sempre tenir el suport de l’Imperi bizantí de Constantinoble.
Com a mostra del que
diem, el Papa Gelasi, a finals del segle V,
cercant la preeminència del poder espiritual envers el temporal i, al
mateix temps, el suport terrenal de l’emperador davant l’actitud cismàtica del patriarca
de Constantinoble, va adreçar un escrit al llavors emperador d’Orient,
Anastasi, on li feia esment a l’autoritat última, superior, del poder
espiritual religiós, ja que són “dos els poders pels quals aquest món està
particularment governat: la sagrada autoritat dels papes i el poder reial. D’ells el poder sacerdotal és el més
important en tant que davant d’ell en
tenen de donar conte els mateixos reis dels homes davant el tribunal diví”. Era
la cristal·lització de la vella “doctrina de les Dues Espases”, a la qual el
papa Gregori VII, a finals del segle XI, li va donar una major concreció
impositiva, i que teòlegs com Bernat de Claravall, Joan de Salisbury, Joan de
Paris, o el mateix Tomàs d’Aquí, en parlaren abundosament; i que tantes i
nefastes conseqüències tindria en l’esdevenidor, en especial en el paper
repressor de la Inquisició.
Tal dit, tal fet. L’Església catòlica, més ben dit, la
jerarquia vaticana des de Roma, de sempre intentà controlar políticament la
vida terrenal de la població, arreu, fossin els seus propis seguidors
cristians, catòlics, o arrians; heretges o no creients. Com diria Pirenne,
“l’Església representa per excel·lència la continuïtat del romanisme. Creu tant
en l’Imperi en quant que aquest és per a ella el pla providencial Tot el seu
personal és romà i es recluta entre aquesta aristocràcia que incorpora ...”[2].
En uns temps de decadència, on les antigues escoles públiques romanes havien
anat desapareixen, on ningú sabia escriure i només es podia trobar gent
instruïda entre els clergues, apareixeria una “casta religiosa que sotmet a
l’Estat a la seva influència”[3]. Poder Espiritual i poder terrenal anirien
sempre plegats; i de fet, així, el Cristianisme es convertí, al llarg de l’Edat
Mitjana, en la ideologia dominant: “la ideologia de l’Edat Mitjana està
penetrada en totes les seves parts per creences religioses ... no hi cosa ni
acció que no siguin posades contínuament en relació amb Crist i amb la fe”[4].
Una ideologia que operava a nivell del poble, en el dia a dia, al moment de
conformar la seva consciència i la seva voluntat; i que, a més, tenia
l’objectiu d’imposar-se arreu, com fos: l’aliança entre el poder polític i el
poder espiritual era constant, i responia a uns interessos mutus i
complementaris.
Ja a l’any 325, en el
temps del Concili de Nicea, l’emperador Constantí havia ordenat la persecució i
la condemna a mort dels seguidors de les doctrines arrianes, fent-se evident la
complicitat entre l’Imperi romà i el Cristianisme: “el poder temporal perseguia als heretges en tant que era conscient de que la
salvació de l’organització social depenia de la unitat cristiana. Els prínceps
... eren conscients de que el domini
espiritual de l’Església afavoria els seus interessos temporals i traslladaven,
vigilant, a l’Església la funció de salvaguarda de les veritats establertes[5]”. Cent trenta anys després de la primera
gran divisió del Cristianisme, entre l’Església oriental, “ortodoxa”, i
l’occidental, “catòlica”, a l’any 1184
s’establiria el primer tribunal de la Inquisició per perseguir l’heretgia dels
càtars al Llenguadoc; i cinquanta anys més tard, el 1231, el Papa Gregori IX
els establiria per a tot el món catòlic.
L’Església, així, tindria
el poder espiritual i l’ideològic, però,
també tindria el poder pràctic, diari, que dona la possibilitat de la cultura
davant la ignorància general: la lectura, l’escriptura, la possibilitat de
fer de notari del quotidià, de portar els comptes dels dominis, de calcular els
beneficis dels tributs, els ingressos i les despeses. “L’Església, doncs, no
fou només la gran autoritat moral d’aquell temps, sinó també un gran poder
financer”.[6]
Tot i això, tot i aquest poder, hi hagué
sempre una contradicció entre la teoria i la pràctica. Sempre hi hagué una
lluita entre els preceptes de la doctrina i la pràctica d’un món on la terra
era la font principal de la riquesa, i on sovint les mateixos monestirs
incomplien aquells preceptes de caritat, de renúncia envers la riquesa, de
prohibició de la usura i de reprovació, inclús, de l’esperit del comerç; o de
la mateixa esclavitud que, de bon antuvi, no fou condemnada per la mateixa
jerarquia cristiana.
És a dir, d’una banda, l’Església intentà, i de fet aconseguir,
controlar, sinó del tot políticament sí ideològicament i culturalment, l’evolució
de la societat medieval. Es convertí en l’organització humana més important:
tenia el control de l’esperit religiós, el monopoli de la cultura i de
l’educació; era, també, la primera potència
econòmica, i tenia una notable potència militar amb les seves pròpies ordes
militars i religioses, i amb la noblesa que restava al seu servei. Però, per tal de fer un pas endavant en el curs de
la història, en el desenvolupament de la societat, també l’Església es convertí
en un fre: tenia una doctrina i uns valors incompatibles amb el creixement
econòmic del món medieval, “els sistemes de valors predominats en la major part
d’Europa no afavorien l’expansió comercial ni industrial”[7].
D’alguna manera, aspirava a una societat estàtica, immòbil, orgànica.
Posseïdora dels principals dominis, dels
recursos econòmics i culturals més importants i decisius, i controlant
l’esperit de la població i amb una autoritat moral per sobre dels reis, prínceps i senyors feudals, la fi de la
llarga nit medieval s’albirava propera però no podia sorgir de la mateixa
institució que li donava suport, havia
d’haver-hi una crisi interna, un canvi en forma de trencament doctrinari. Seria
el paper de Luter i la Reforma protestant.
Com diria Engels: “el
gran centre internacional del feudalisme era l’Església catòlica romana. Ella unia
a tota Europa feudal occidental, malgrat totes les seves guerres intestines, en
una gran unitat política, contraposada tant al món cismàtic grec com al món
mahometà. ... També, ella havia construït la seva jerarquia segons el model
feudal, i era, a fi de comptes, el major de tots els senyors feudals, ... la
gran campanya de la burgesia europea contra el feudalisme va culminar en tres
grans batalles decisives. La primera fou la que anomenem la Reforma protestant
alemanya, ...”[8]
A partir d’aquell moment
les coses canviarien. Però bé, aquest, si és el cas, serà una altra part del
nostre relat.
[1] G. Sabine, “Història de la teoria
política”, pl. 152, Ed. Fons de cultura econòmica, 1989
[2] H. Pirenne, “Mahoma i Carlemany, pl. 101,
Ed. Alianza, 1971
[3] H.
Pirenne, ibídem., pl. 217
[4] Johan Huizinga, “La tardor de l’Edat
Mitjana”, pl. 93 i 214, Ed. Alianza, 1979
[5] M. Vázquez Montalbán, Història i
comunicació social, pl. 34, Ed. Mondadori, 2000
[6] H. Pirenne, Història econòmica i social
de l’Edat Mitjana”, p. 16-17, Ed. Fondo de Cultura Económica, 1975
[7] G. A. J. Hodgett, ibídem., pl. 104
[8] F. Engels, “Del socialisme utòpic al
socialisme científic”, p. 20, Ed. Ricardo Aguilera, 1968
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada