“Cada any, quan arribava la primavera, tots els homes aptes partien en
colles violentes cap a una expedició de saqueig. Quasi cada any tornaven
carregats d’algun botí. Portaven, sobretot, esclaus, que formaven una mà d’obra
submisa, i llur treball permetia que els guerrers tornessin a l’aventura, cada
cop més lluny i cada cop per més temps. Era l’agressió sistemàtica. Poc a poc
es va anar fent imprescindible crear un sistema de suport, un entramat –
campaments fixes, albergs en els camins, magatzems, enllaços -, tota una xarxa
que convergia a la ciutat i que no va parar d’augmentar i enfortir-se a través
dels segles. D’aquells fonaments depenia l’èxit de les campanyes militars, de
la seva coordinació, de la seva continuïtat. Havia de ser sòlida. Així doncs,
després dels rondaires organitzats, acudiren els constructors. Ells edificaren
per a les legions murs, ponts, carreteres, eren indestructibles.
La colonització començà molt aviat. S’havia de dominar els pobles
saquejats. Els veterans, a més, esperaven la seva recompensa, desitjaven
posseir terres. En els territoris conquerits més fèrtils s’establiren gents
llatines, i els indígenes hagueren de remodelar el paisatge de dalt a baix per
tal d’instal·lar-los. Aplanaren, desbrossaren, drenaren grans extensions de
terreny, delimitaren parcel·les traçant línies en angle recte, racionalment.
Encara avui es poden veure les restes d’aquelles quadrícules; en moltes regions
d’Europa encara són la base de l’ocupació del sòl. Els conqueridors anaven
transformant les ciutats de la mateixa manera que transformaven el camp. Arreu
s’aixecaven rèpliques de Roma. Havien de ser símbols de l’orde instaurat per la
força invasora i depredadora. Una muralla per aïllar un territori sagrat, del
qual emanaven la pau i la justícia; unes portes solemnes que proclamaven la
força del dret; unes vies, ortogonals també, que conduïen al fòrum, a les
basíliques, on uns magistrats asseguts dirimien els plets, i als temples,
consagrats als deus dels vencedors, als deus del poder”
Georges Duby, “Civilització llatina”
Com dèiem abans, contradiccions i
lluita de classes a Grècia, fins els seu declivi. I a Roma, que havia de
passar?
Encara que, en bona part contemporanis, si
mirem i comparem els sistemes socials i polítics de les polis de Grècia i de
l’Estat romà, es fa evident que Roma representa un pas endavant en alguns
aspectes organitzatius; però, enrere des d’un punt de vista democràtic. Roma
mira a Grècia, mira la seva evolució i les seves institucions, i en pren nota.
I pel que sembla, n’aprèn, còpia d’aquí i d’allà, d’Atenes i d’Esparta, de
Tebes i de Corint, ... I ho transforma tot en un sistema propi, específic, més
organitzat. Mirem-ho més de prop.
Als continguts culturals dels antics
grecs (que desenvoluparen sobre tot a partir del segle IV a.n.e., ja en els
seus moments de decadència econòmica i social) que es plasmen en la seva aspiració al
coneixement, a la filosofia com a recerca de la “veritas”, de la realitat, de
la justícia i de la moral, i també de la Llei de l’Estat; que, en molts
sentits, han esdevingut el nostre propi bressol cultural, la civilització de l’antiga Roma, li va donar l’embolcall, la forma
definitiva: el Dret Romà. Pels romans, més enllà de la veritat hi ha la
convivència de la vida comuna, hi ha la necessitat de regular-la; la necessitat
de la norma per tal de mantenir la pròpia existència de la comunitat, el
desenvolupament de la Llei en tots els àmbits de la vida social, la privada i
la pública. Perquè, la Societat Política,
i la seva expressió, l’Estat, es creen i viuen a través del Dret, com a forma de
l’organització política i social.
Hem direu, i amb tota la raó: bé, bé,
però amb el dret i la llei no n’hi ha prou. S’ha de tenir la força. I és així, efectivament. Roma va reinventar el dret, però
acompanyat d’una mà de ferro, la de les seves legions; i encara una cosa més, d’un
altre mà, la de la comunicació a través
de la llengua llatina que, de manera progressiva i constant, es va anar
imposant a tots els territoris que anaven conquerint les seves legions. Era
imprescindible que les ordres i la voluntat de l’Estat romà es transmetessin i
que fossin ben enteses.
Amb tot, com a herència, Roma i Grècia,
representen el continent i contingut cultural d’un model de civilització ben
nostre. No és aquest el lloc per parlar-ne més extensament, però cal remarcar
la importància d’una civilització que va néixer gairebé en paral·lel a la grega
i que, en molts sentits la va complementar. Monarquia,
República oligàrquica, Dictadura, Triumvirat, Imperi i Principat són formes de
govern que l’Estat de l’antiga Roma va tenir al llarg dels més de mil anys,
que van des de la seva fundació mítica al segle VIII a.n.e. fins a la seva
definitiva desaparició quan ja s’acabava el segle V de la nostre era, en el mar
embogit de les seves pròpies contradiccions. Perquè, també el món romà, per més
que els drets de ciutadania en un moment ja tardà (l’any 212 n.e.) arribés a
tots els habitants lliures de l’imperi, estava construït sobre un model de
producció esclavista i havia de fer figa de manera similar a com els va passar
a les antigues ciutats-estat gregues.
La pregunta és: per què va col·lapsar i va desaparèixer un Estat polític tan durador,
gran i poderós? o, a l’inrevés i potser encara millor: com podia durar tant un Estat dominat sempre per unes elits econòmiques
i culturals amb un origen tribal; familiar, inclús?
Més endavant mirarem de donar una
resposta a cadascuna d’aquestes preguntes. De moment, seguim el fil del relat.
El relat d’una societat que feia de la
praxis el seu motor; però que tenia de menester un orde cultural, una
ideologia i un esperit de la religiositat que permetés incloure a tota la
població; i que, a més, no deixava de
somniar en un origen mític que justifiqués la seva continuïtat i el seu afany
de poder: Roma no va tenir mai un Homer, un Apol·loni de Rodes, un Píndar,
o un Hesíode; però, va trobar en Virgili el poeta que havia de construir els
fonaments històrics de la seva existència i del seu poderós futur: “ ... veus aquests
dos cims que s’aixequen sobre el seu cap, i aquest noble continent que ell
mateix ha imprès el propi pare dels deus? Has de saber, fill meu, que sota els
seus auspicis la superba Roma estendrà llur imperi per tot l’orbe
i aixecarà el seu alè fins el cel”[1] .
Amen.
Roma:
de les gens a l’Imperi
Roma representaria un pas més cap a la
institucionalització de la vida en societat: perquè, més enllà del grup, de la
gens, de la fratria i de la tribu, de la comunitat i de la societat naturals, la societat política s’articula i organitza
mitjançant la “norma jurídica”, com a forma moral de convivència. Com a norma
moral pública per tal d’aconseguir el bé comú[2].
D’aquí a la interpretació hegeliana de l’existència de l’Estat com a expressió normativa
última de la “voluntat general” i de “l’esperit del poble”, com a expressió de
la llibertat i de la vida moral, de “l’existència racional del home”, només hi
havia un parell de passes. Normes per regular la persona i els seus drets i la
vida de la família, sí, però, molt especialment, per regular les expressions
concretes de la voluntat de la propietat i els “drets reals” sobre les coses:
la possessió, el domini, la servitud, l’usdefruit, l’emfiteusi, la penyora, la
hipoteca, ... i els seus corol·laris: la successió, l’herència, el testament,
els llegats i les donacions; són institucions jurídiques que encara perviuen. Algunes
ja estaven creades (per exemple, en el cas dels grecs, abans ja havíem parlat
de la hipoteca), però el Dret Romà els donaria la forma definitiva. Una forma,
un marc jurídic que ens ha arribat fins avui.
Roma, l’Estat romà, va néixer amb la
vocació (com abans Esparta) de la immortalitat; i de la conquesta, de la permanència
i de l’orde etern. Humboldt diria que, “en quant Roma existí, estava donada ja
en ella la idea d’un Estat que mai cedeix i que s’estén cada cop més”[3]. Hereus
de la tradició grega, els romans, en la seva expansió per tot el món conegut,
no varen voler cometre el mateix error, el mateix pecat original, dels grecs: tota la seva expansió colonitzadora va estar
presidida sempre per la voluntat de control des de la metròpoli.[4]
Segons la llegenda, la seva primera forma de govern fou una Diarquia (també com
a Esparta), per tal de unir els dos pobles originaris, els llatins i els sabins
(els etruscs - amb qui lluitarien - vindrien després). Llegendes a banda, en
qualsevol cas, romans, sabins, llatins, albanesos, tarquinesos, etruscs,
teucres, campanis, o oscos, .... totes
tribus itàliques d’origen indoeuropeu, provinents del centre i de l’est del continent
i de l’orient de la Mediterrània, poblaren des de finals del segon mil·lenni
a.n.e. la península italiana. Si hem d’atendre a la tradició, sembla que al
fundar la nova ciutat els pares – patris - fundadors varen voler fusionar les
tribus (i per tant, les gens) dels dos pobles principals d’origen tan divers,
en base a la constitució de dos reis i de dos Senats (hereus dels antics
Consells d’Ancians), amb 100 senadors cadascun. Anem a veure una mica com va
anar tot plegat.
Organització social i institucions polítiques
Com en els cas de les ciutats greges,
Roma no era un Estat nacional tal i com l’entenem actualment. Inicialment, Roma
és la ciutat, la comunitat, la “civitas”[5]
que deia Locke. Roma era una ciutat i era
un Estat que, mica en mica, va anar creixent territorialment: primer per
tot el Lazio, després, mica en mica, per tota la península italiana; i
finalment, a partir dels segles III i II a.n.e., s’expandiria per tota la
Mediterrània, dividint-se en un seguit de províncies – Sicília, Sardenya,
Macedònia, Hispània, Grècia, Àfrica, ... “De Roma a Itàlia. De Itàlia al món.
Orient i Occident, romans. Desapareix la
ciutat-Estat, transformant-se la comunitat patrici-plebea en el centre d’un
colossal Imperi”[6]. Un
Estat que, a partir de les tribus inicials, aniria evolucionant, dotant-se d’un
seguit d’institucions jurídiques i polítiques per organitzar la seva vida
política i social, però no la econòmica[7]
(en aquestes societats esclavistes, tret del sistema tributari, la vida
econòmica tenia una certa autonomia). Quines eren aquestes institucions?
Pel que sembla i deixant a banda els aspectes més o menys mitològics de la
seva fundació, l’origen de la ciutat de Roma es considera que es va produir
l’any 753 a.n.e. a partir de la integració territorial de la tribu dels Sabins
i la tribu dels Llatins, a les quals es va unir aviat tot un contingent de
pobladors etruscs provinents de la veïna Etrúria. La bona situació geogràfica
de la ciutat va provocar que a la població original, en poc temps, s’hi
afegissin molts estrangers i gent d’altres tribus. Una població total que
alguns autors han volgut identificar com una veritable munió de lladres i
bandolers[8]; i
més masculina que femenina; de manera que, i aquí tornem a entrar en el terreny
de la llegenda, provocà el que es coneix com “el Rapte de les Sabines”.
En qualsevol cas, i seguint la nostra
perspectiva analítica, les tribus estaven formades, tanmateix, per gens i
fratries (o curies, com en deien els antics romans), com en el cas grec, en la
següent proporció: 10 gens formaven una cúria; i 10 cúries formaven una tribu.
És a dir, en el total de les tres tribus d’origen, que integraven el poble
romà, el populus romanus hi havien 30
cúries i 300 gens. Com a Grècia, les
gens tenien el seu paper integrador de la comunitat, i les cúries tenien una
funció religiosa, amb els seus rituals, sacerdots i santuaris, però, i això
és important, tenien ja una funció pública més important que a Grècia[9].
El “populus romanus”, però, aviat va
deixar de ser-ho. Al costat de les primeres famílies fundadores de la ciutat, de
les més riques i poderoses, que integraven el que seria la primera noblesa romana, la classe social dels patricis, aviat, com hem dit abans, la població va créixer
ràpidament per motiu de les primeres conquestes, per la immigració, i per la
incorporació de nous pobladors d’altres tribus veïnes, i dels propis nous
pobladors etruscs. Era una població que no estava integrada en cap gens,
fratria o tribu, i que, per tant, no formaven part del poble romà. Aquesta nova
població tindria diferents destins: la
major part de la nova població estava integrada per els plebeus, que formaven les “plebs”. Era una població que
suportava el gruix de l’activitat econòmica (com els metecs atenesos) i que
podia, també, tenir propietats agrícoles (de fet, sembla que la propietat arribaria
a estar prou repartida entre el “populus romanus” i la plebs). Era una població
lliure, que pagava impostos i que, des de la creació de l’organització militar
centuriada, participava en les campanyes militars; però que tenia limitats els drets civils (per
exemple, no es podien casar amb el patriciat), i que no tenia els mateixos drets
polítics que els ciutadans i la noblesa romana. Una altra part de la població, probablement
els més pobres, o més febles socialment
(lliberts, emancipats, .. ) caurien sota la protecció de les famílies més
riques de les gens, dels patricis. Serien els anomenats clients, que estarien en una situació de dependència dels patricis,
dels patrons, dels quals “el client, rebia la terra i el ramat, gaudia de la
seva defensa davant el tribunal, etc. En canvi, estava obligat a servirà a les
forces armades del patró; en alguns casos l’ajudava financerament, ..”[10]
Per bé que s’integraven civilment en les gens dels patrons, políticament, la
seva situació sembla que era similar a la dels plebeus, i que tenien limitats
els seus drets polítics. A banda, i fruit sobre tot de la guerra, de les
conquestes i dels seus botins, hi havia un població en situació d’esclavitud,
els esclaus,
que aniria augmentant en el temps, especialment a partir de la II Guerra
Púnica.
Amb aquesta primera estructura social
en formació, es creà una primera
institució per vetllar pels afers públics, un
Consell d’Ancians que es va anomenar Senat (de “senex”, vell sexagenari), semblant
a la Bulé grega, integrat pels caps de les tres-centes gens, els gentils, els
“patres”. El nou consell entenia de qualsevol assumpte que afectés a la ciutat
i al seu govern, en especial de la creació i la interpretació dels usos i dels
costums, de la llei. El número de senadors va anant canviant amb el temps: amb
Sila varen ser 600; 900 amb César; i, de nou, 600, en el temps d’August.
D’altra banda, el mateix “populus romanus”, agrupat en gens i cúries, decidia en
l’Assemblea del poble, els anomenats comicis de les cúries, els Comitia calata, anomenats a partir de Servio Tulio com a Comitia curiata, on cadascuna
de les trenta cúries tenia un vot. Aquesta assemblea tenia unes funcions
simbòliques i religioses: presidides pel rei, es reunia dos cops l’any, el 24
de març i 24 de maig o a petició del monarca, i confirmava els nomenament dels
més alts magistrats de la monarquia (després de la República), donava el poder,
“l’Imperium”, al monarca a petició del Senat; confirmava les propostes del rei,
i decidia sobre els drets de ciutadania i els llegats testamentaris.
Veiem, ara, la seva evolució atenent l’evolució
de l’Estat romà:
1 - La “monarquia”:
El Rex,
com el Basileus a Grècia, era el cap
militar i religiós, però no tenia poders civils, i la seva funció no era
hereditària. Tanmateix, en un moment
inicial de la fundació de la ciutat hi hagué una diarquia, dos rex (com a
Esparta), potser per representar les dues tribus inicials (llatins i sabins); o
com equilibri de poder entre les pròpies tribus?
En qualsevol cas, ja des del seu origen, l’Estat romà presentava unes
característiques militars, d’orde i participació, amb una classe hegemònica
aristocràtica, sorgida de les pròpies gens, que recordava molt el règim
d’Esparta, pel que fa a l’orde, a l’esperit i a una participació controlada de
manera indirecta per la classe dominant. Era una mena de democràcia militar.
Engels diria que: “El mateix que els grecs de l’època heroica, els romans dels
temps dels sedicents reis vivien, doncs, en una democràcia militar cimentada en
les gens, les cúries i les tribus, i nascudes d’elles”[11]
En els temps del rex Servio Tulio, a mitjans del segle VI
a.n.e. es va fer una nova Constitució,
sembla que seguint el model grec de Soló, amb una nova base de tipus territorial i censatària. Es va fer un cens de la
població i es crearen 4 tribus o regions
urbanes anomenades Suburana, Esquilina, Colina y Palatina, i 16 tribus o regions rústiques, les “pagui”, que, amb els anys, varen
anar augmentant fins a 35, degut, probablement,
a les necessitats militars de tenir més centúries, en aquest cas de les
regions rústiques[12]. Es deixà l’organització social de les gens, i es dividí a la població (el poble romà i la
plebs) en 5 classes socials d’acord amb la seva fortuna; de manera que, la
primera classe comprenia a qui tenia 100.000 ases, i la cinquena, 11.000 ases,
en una escala que comprenia els 75.000, els 50.000 i els 25.000 ases per les
altres classes, de la segona a la quarta. Finalment, hi havia una sisena classe
social integrada pels més pobres, ciutadans o no, i obrers sense fortuna; que
estaven lliures d’impostos i del servei militar obligatori. I, alhora, es creà una nova Assemblea del poble, però, del
poble en armes, els Comicis de les centúries, els Comitia centuriata, on
participaven els representants de
cadascuna de les “centúries”, integrades per 100 homes (en ocasions hi hagueren
centúries que tingueren un número molt inferior; tot i que, el més habitual és
que fossin uns 80 homes) obligats al servei militar, en un número de centúries[13]
en relació a la importància de cadascuna de les classes socials: 18 centúries
tenien els cavallers, els equites, els més rics entre la vella
noblesa patrícia; 80 centúries, els patricis, els ciutadans de la primera classe;
20 els de la segona, tercera i quarta; i 30 els de la cinquena; més les 5 que
tenien els artesans, els músics i els proletaris, més que res per simple formulisme.
L’assemblea centuriada no era permanent, sinó que es reunia a requeriment d’un
dels cònsols o dels tribuns. No tenia facultats legislatives, tot i que donava
l’aprovació, o no, a les lleis constitucionals; declarava la guerra i la pau;
era competent en els assumptes que afectaven els drets civils i era, també, l’encarregada
de nomenar els càrrecs de la Magistratura: Cònsols, Pretors, Censors, Qüestors
i Edils, i els tribuns militars, càrrecs
tots ells col·legiats.
Amb l’expulsió l’any 509 a.n.e. de Luci Tarquini, dit el Superb, veritable
tirà que, com feien els seus anàlegs grecs, cercava la complicitat de la plebs
per imposar-se als patricis, es va produir
la fi de la monarquia i l’adveniment de la república, amb uns nous càrrecs
regents, dos caps militars escollits per un termini d’un any pels comicis
de les centúries, anomenats Cònsols,
el rex sacrorum i el pontífex maximus; i, de quan en quant,
un Dictador, triat també pel Senat
per posar pau i orde.
La monarquia havia deixat un mal
record entre els romans, especialment el darrer rex, en Tarquini, que, malgrat
que havia urbanitzat la ciutat fent nombrosos edificis públics, el Capitoli, la
muralla Serviana i el clavegueram, i que havia afavorit l’artesanat i
desenvolupat el comerç; però, d’origen etrusc, s’havia enemistat amb el
patriciat d’origen sabí per la seva política religiosa, al destruir els seus
temples i santuaris de la Roca Tarpeia. Això tindria transcendència quan, a
mitjans del segle I a.n.e., amb la definitiva decadència republicana,
s’iniciaria l’Imperi de la mà d’Octavi: ell ja no seria un nou rex, va reclamar
al Senat ser només el “primus inter pares”, amb el títol de Princeps[14]:
en una nova etapa en la qual l’aristocràcia, a través del Senat, havia
d’exercir plenament el seu domini.
2 - La “República”:
Des de la seva fundació havien passat
poc més de 240 anys, una nova època encetava la història de l’antiga Roma: començava
la República Romana. Però, seria una
república militar i aristocràtica, ben lluny d’aquella república o democràcia a
la que es referia Aristòtil, com a forma de govern democràtic. S’encetava
un nou temps on els plebeus, malgrat les tribuns i els comicis, no hi contarien
gaire; on l’aristocràcia es tornaria a posar el davant de l’Estat per fer les
seves lleis, unes lleis que, recordem-ho, encara no estaven escrites, on el
costum, la “consuetudo”, donava peu a una interpretació sovint esbiaixada, per
part dels “patres” i els “pontífex”. Una etapa de guerra i conquestes, primer
les “guerres llatines”; després les “guerres samnites”; fins a conquerir, mica
en mica, després de les “guerres púniques”, tota la península. Roma havia
desplaçat definitivament a Cartago del poder de l’occident de la Mediterrània.
Com diria F. B. Walbank: “Així, a l’any
270 a.n.e. Roma havia fet el que cap ciutat-estat grega mai havia pogut
aconseguir; al dividir primer als seus enemics i aliar-se després amb ells,
havia unificant una vasta península, fent en ella un sol Estat unitari. Abans
havien existit estats federats, però res semblant a aquesta confederació romana”[15].
En el temps de la República romana el conflicte social es feu insuportable,
uns s’enriquien i d’altres, camperols endeutats i arruïnats, i immigrants sense
feina, s’empobrien de solemnitat. Però, amb tot, durant un temps, alguns
factors varen permetre un cert acontentament
de la plebs:
Primer, la nova distribució territorial
- amb tribus urbanes i rústiques - que posava en primer terme el domicili en
lloc de l’origen de la gens, afavoria els camperols mitjans i va donar lloc a la creació d’una “Assemblea plebea”, el Concilium plebis, que, tot i l’oposició
dels patricis, va anar agafant força: les decisions de l’assemblea, els “plebiscits”, amb el temps esdevingueren
obligatòries, no només per las plebeus, sinó, per a tothom, plebeus i patricis.
Així, de les assemblees plebees sorgiren les “Assemblees populars”, on participaven tant els plebeus com els
patricis, serien els Comitia tributa,
els comicis tribals; que esdevingué
el principal òrgan legislatiu, amb competències constitucionals, penals, i al
moment de fer el nomenament dels qüestors, els edils curuls (els de més
prestigi, per asseure’s en les cadires anomenades curuls) i el tribuns
militars. De fet, però, no hi hauria massa diferència en el funcionament de les
dues assemblees, a les dues podrien participar plebeus o patricis, tot i que,
les assemblees plebees, presidides pels tribuns o pels edils de la plebs,
seguirien afectant només als plebeus; i les assemblees de la tribu, presidides
pel mateix Cònsol, o per un Pretor, o pels edils curuls, afectarien tant a
patricis com a plebeus.
Un segon factor important per
acontentar a la plebs fou l’organització
militar centuriada, que va fer sorgir una
infanteria pesada semblant a la dels hoplites grecs, integrada per la plebs
(recordem que la participació a l’exèrcit era un element a tenir en compte per
ascendir a l’escala social i per a la participació en la vida política), que va
tenir força importància militar en el futur.
Un tercer factor fou la creació, l’any
493 a.n.e., del càrrec del “Tribú de la
plebs”, Tribunus plebis, que va
permetre, en el futur, tenir un contrapoder
en front del de l’aristocràcia romana.
El càrrec de Tribú, en un número que va anar creixent en el temps (dels 2
inicials , després 5, fins a 10 en els temps de Semproni Grac), era anual (es
triava o renovava anualment el dia 10 de desembre) i el tenia d’ostentar algun
plebeu. El càrrec, a més, tenia una caràcter sacrosant (per tant, tenia dret a
la integritat física i a ser defensat per la plebs); entenia de qualsevol causa
(sempre dins de la ciutat de Roma), amb capacitat de vet respecte qualsevol
tema o decisió dels Cònsols o del Senat; i tenia iniciativa legislativa pel fet
de presidir les Assemblees plebees i el dret de convocar els Comicis de les
centúries, i tenir-ne el comandament. Com i per què es crea aquest càrrec tant
important? Fou la manera necessària d’apaivagar els conflictes entre els
patricis i la plebs?; o hi havia quelcom més?
No seria la manera, creada per
l’aristocràcia romana, d’acontentar els ànims dels plebeus, com passava a
Esparta amb els Èfors, pel que fa els periecs, a través de la compra de les
seves voluntats? Roma, a Itàlia, com Esparta, a Grècia, tenien moltes
similituds en els seus règims polítics. Règims oligàrquics, amb 2 caps triats d’entre
la mateixa classe aristocràtica, i alguna institució que permetés la
participació o la satisfacció de les altres classes socials (l’Apel·la i el Col·legi dels Èfors, a Esparta; i els Comitia
Curiata i Centuriata, i els Concilium plebis, els Comitia Tributa i els Tribuns
de la plebs, a Roma).
Però, tornem on estàvem, els principis
de la República i les seves institucions. Finalment, després d’un llarg període
de disturbis, on es succeïren les vagues socials i militars, com ara l’intent
de secessió de la plebs que marxà cap els turons Sacre i Aventí, a l’any 450
a.n.e. es crearen dues comissions legislatives integrades per 10 patricis, els decemvir, que varen redactar per escrit
les Lleis de les XII Taules
(escrites en dotze taules de fusta posades a l’entrada del Fòrum romà) que recollien
tot el dret consuetudinari en els àmbits privat i públic; i que posaria fi a l’arbitrarietat
interpretativa.
D’aquesta manera, l’estructura política
i social de Romà agafà una forma gairebé definitiva amb les institucions de la “Magistratura”:
els dos Cònsols, els primers en la
jerarquia, càrrec anual i col·legiat, encarregats de la direcció de l’Estat i
dels exèrcits (però, també, com hem dit abans, de quan en quan es nomenava un Dictador per tal de posar orde i
actuar, potser, com a fre en front dels tribuns militats d’origen plebeu[16]);
després els Pretors (dos des de
l’any 242 a.n.e. - un d’urbà i un altre d’extra-urbà; vuit a l’època de la
dictadura de Sila; fins a 16 al segle I, d’acord amb el creixement de les
províncies), càrrec anual nomenat pels Comicis Centuriats, que fins el 337
a.n.e. fou exclusiu dels patricis, i que eren una mena d’ajudants dels cònsols,
que primer tingueren funcions judicials, i que arribaren a tenir el comandament
dels exèrcits i governaren les províncies; els dos Censors,
un càrrec molt important que durava 5 anys i que es concedia a títol honorífic
d’entre els senadors que havien estat cònsols, essent la seva funció el control
del cens del Senat i dels ciutadans, decidint també les obres públiques a
realitzar; els Qüestors, que
arribaren fins a vint també a l’època de Sila i que fins l’any 309 a.n.e. també
fou un càrrec exclusiu dels patricis, i que, si bé en principi tenien funcions
judicials de caràcter criminal, en el curs del temps arribaren a tenir funcions
administratives i de control dels fons públics; els Edils (càrrec potser provinent dels antics “edils plebeus” que
administraven els temples religiosos), que cuidaven del comerç i de les obres
públiques, i de la moral i l’orde públic. I, finalment, hi havia els Senadors i els Tribuns de la Plebs, dels quals ja hem parlat anteriorment. La
Magistratura tenia una actuació col·legiada i les seves facultats de
comandament i direcció, per tant de poder, estaven revestides “d’Imperium”, en uns
càrrecs escollits anualment per les pròpies assemblees populars; amb un Senat
(amb els seus membres nomenats, en un temps, pels Cònsols, i més endavant, pels
censors, que cada cinc anys revisen la seva composició); i els diferents Comicis (Comitia curiata, Comitia
centuriata, Comitia Tributa); tota una estructura que conformava els òrgans
polítics de l’Estat romà. Una estructura política
feta a conseqüència de la lluita d’estaments i classes a Roma, que responia a
la correlació de les forces socials en cada moment.
Per exemple, el naixement dels Comitia Tributa cal interpretar-lo com una
resposta de la classe dirigent a la força ascendent de les assemblees populars,
una manera de deixar participar a la plebs i, al mateix temps, poder-la
controlar. Els períodes de dictadura, tanmateix, havien de respondre a un temps
en que la lluita de classes i el paper dels tribuns militars deixaven a la
República sense el control aristocràtic del Senat. També la figura dels Tribuns
de la plebs respondria a la mateixa necessitat de participació popular dintre
d’un orde.
Després, quan parlem de participació,
ja incidirem més en aquesta qüestió. En qualsevol cas, política de classe,
política intel·ligent, per mantenir l’orde i la obediència del poble romà. Una estructura política que, ja als temps
finals de la República, esdevingué un
veritable sistema de partits polítics, representants dels diferents interessos
econòmics i socials: el “partit popular” o “populus”, integrat per
patricis que cercaven la complicitat de la plebs a les assemblees; els “optimates”, la fracció més aristocràtica del patriciat, que volien seguir
afavorint a la vella noblesa romana i limitar el paper de les assemblees; i la
vella “classe eqüestre” o els “equites”,
nascuda en els temps de Servio Tulio, ara integrada per patricis i plebeus rics, que cercaven seguir controlant, a través
de les “societates publicanorum”, els contractes d’abastament i d’obres
públiques, i de recaptació d’impostos de les províncies.
A més, tota aquesta organització institucional
de la vida política responia a la complexitat administrativa de la República
romana, que tenia una estructura jurídica
a la mida de la vella noblesa romana, que no volia perdre els seus
privilegis. Una estructura, però, que anar evolucionant en el temps.
Una estructura jurídica integrada, fins l’any 212 de la nostra era en que
es va atorgar la ciutadania a tots els pobladors de l’Imperi, pels: ciutadans
romans, els civis, que comprenia els “civis
romanus”, que vivien a la ciutat,
i els pobladors dels municipis, “municipia
civium romanorum”, comunitats d’estrangers amb dret de ciutadania; els
llatins, els latinus, situació jurídica que comprenia els “aliats”, els pobladors de les antigues
tribus confederades i els de les “colònies llatines”, i els “lliberts”, que
no eren ciutadans romans, però que, si traslladaven el seu domicili a Roma
passaven a ser-ho; i els peregrinus, comunitats d’estrangers que
no eren ni “civis” ni “latini”, pobladors de tot el que estava fora de la
ciutat de Roma, de la “civitas”[17], i
que havien estat sotmeses a Roma; uns en unes condicions de relativa autonomia
però sense dret a sufragi, els “civitates
sine suffragio”, i altres, els “súbdits”[18],
tribus i comunitats sotmeses sense condicions i sense cap dret, ni ha portar un
arma. A banda, quedaven els “esclaus”,
els “servi” i tothom que vivia fora
del món romà, els “barbari”. Tota una
estructura jurídica, sociopolítica, religiosa, ideològica i cultural,
rigorosament articulada per un conjunt de normes jurídiques de caràcter públic
i privat que regulaven la vida d’un Estat cada cop més gran i més poblat: si
l’any 330 a.n.e. el domini de Roma s’estenia per un territori d’uns 6000 Km2 i
tenia una població d’uns 800.000 ciutadans, 100 anys més tard, el 283 a.n.e.,
comprenia ja un territori de 80.000 Km2 i
una població de més de 3 milions de ciutadans.
Una regulació i una ordenació de la vida feta a la mida de la nova classe
social hegemònica, la noblesa patrícia i plebea; amb concessions, també, per a
la resta de la ciutadania d’origen plebeu.
Com diu P. Petit: “En aquells moments Roma s’havia convertit en la
mestressa de tota Itàlia; la conquesta havia accelerat l’evolució: però, en el
seu aspecte més timocràtic que democràtic, aquesta va beneficà sobre tot a la
nova classe dirigent, la noblesa patrici-plebea”[19].
Conquerida Itàlia i un cop acabades les Guerres Púniques, a mitjans del
segle II a.n.e., amb una població prou gran i un exercit nombrós (d’entre
300.000 i 400.000 soldats) i ben organitzat en legions i a punt pel
combat, tocaria seguir la conquesta de
noves terres i comunitats: la Gàl·lia, la Germània, la Britània, Hispània, ... i
cap a l‘Àfrica i l’Orient, Egipte, Grècia, Macedònia, ...; i la divisió dels
nous territoris en províncies: Àfrica, Àsia, Bitínia, Cirenaica, Dalmàcia,
Hispània Citerior i Ulterior, Gàl·lia, Macedònia, Síria, ... Al final de
l’època republicana, a l’any 28 a.n.e. l’Imperi iniciat per Octavi César August
comprenia un territori de 6’5 milions de Km2, 4 milions de ciutadans[20] i
una població total estimada entre 70 i 100 milions de persones.
Però, la República tenia masses fronts oberts i masses conflictes interns:
Després dels Graco, anirien a més: conflictes al mar, contra la pirateria;
conflictes amb els esclaus, amb la tercera “Guerra Servil”, contra Espàrtac;
una guerra contra els antics aliats llatins, la “Guerra Social”; tres guerres
al Ponto, contra Mitrídates (del 90 al 66 a.n.e.); quatre veritables “Guerres
Civils” (del 83 al 31 a.n.e.), i tot amanit amb les conflictes que donaren
origen als dos Triumvirats, del 60
al 53 a.n.e., el primer, i del 43 al 33 a.n.e., el segon, a banda dels
conflictes entre Mario i Sila, o entre Ciceró i Catilina, ... Governar un territori i un Estat tan grans i amb tants
fronts oberts arreu, i tants conflictes socials, requeriria un nou sistema de
govern encara menys democràtic. Seria el moment de l’Imperi.
3 -
“L’Imperi”:
Després de la derrota de Marc Antoni a
mans d’Octavi, aquest va agafar tot el poder: el polític, el militar i el
religiós i ideològic, amb el càrrec de Princeps.
Però, Octavi va actuar poc a poc i amb prudència. Ja era des del 36 a.n.e., amb
la victòria sobre Pompeu, el Tribú permanent; ara va cercar la complicitat del
Senat, fent-se anomenar cònsol, conjuntament amb Agripa, i anunciant la
restauració de la República, amb la qual cos el Senat, el nomenà “August”;
després va renunciar al càrrec de “triumvir” (càrrec que en realitat no
havia tingut mai); va preferir fer-se dir primer ciutadà de l’Estat, “Princeps
cívitates”; després va reduir el
nombre de senadors, primer de 1000 a 800 i, després de 800 a 600; i va crear la
seva pròpia guàrdia personal, nou “cohortes
praetoriae” de 1000 homes cadascuna, i, finalment, l’any 23, renunciaria al
càrrec de Cònsol, destacant-se més com a Tribú i com a primer cap militar per
sobre de qualsevols altre, “imperium maius”.
Com explica S. I. Kovaliov: “malgrat la demagògica afirmació del principi
republicà, el resultat fou la consolidació del principi monàrquic, i de la
diarquia només va quedar una fórmula desproveïda de sentit real ... en què es resumia la base formal del
Principat? En tres punts essencials: la potestat tribunícia, ampliada, que va
fer d’August el cap de tota l’administració civil (Senat, comicis i
Magistratures) ; el “imperius maius” que li va donar el comandament de totes
les tropes romanes i de les províncies; el càrrec de “pontífex maximus” li
atribuïa una funció directiva en el camp religiós ... “[21]. El
poder depenia de la seva situació especial: aconseguí el dret de “nominio” i de
“commendatio”, que li permetia intervenir en la designació dels magistrats; també,
el dret “d’adlectio”, li permetia fer el mateix amb els membres del Senat. Després,
creà dues noves tresoreries a la seva disposició: el “fiscus Caesaris” i
“l’arerium militar”; disposant, també, de tota una nova administració personal
de l’Imperi al seu servei, un cos de funcionaris creat per ell d’entre els propis
senadors i cavallers; que satisferen a les províncies, que varen passar de ser
explotades a ser administrades.
El problema de l’Imperi succeí al moment de la mort d’Octavi, ja que estava dissenyat en forma monàrquica, sense
ser-ho: calia la intervenció del Senat per tal d’anomenar el nou procònsol
amb “imperium”, en un càrrec per deu anys. D’entre els seus successors, només
Vespasià s’atreví a fundar una efímera dinastia. Així, a partir d’Octavi, el
caràcter del poder s’expressaria atenent les relacions entre l’emperador i el
Senat. El Senat representava el poble romà; actuava com a Tribunal Suprem
de Justícia; concedia la investidura dels Princeps; votava els
“senatus-consultum” presentats per l’emperador; i escollia – encara - els
magistrats, tot i que el procediment estava viciat per la “commendatio i “l’adlectio”.
Al llarg del segle II va néixer el que es coneixeria com el “Dret romà imperial”
(en forma de “mandata”, “edicta”, “rescripte”) sorgit del propi Consell privat del
Princeps (fet, en el seu moment, per Octavi); creant-se una gran organització
administrativa i burocràtica que cercava la unitat romana, i que va anar reduint
l’autonomia municipal, amb el govern directe de magistrats burocratitzats, els
“procònsols”, o de delegats directes de l’emperador, els “legati Augusti pro
praetore”[22],
amb l’eliminació progressiva de les assemblees populars.
Finalment, un pas més en el reforçament de l’Imperi i la consolidació de
la figura del Princeps, el va donar Dioclecià eliminant del tot l’autonomia
local, els privilegis dels senadors, i militaritzant l’administració provincial,
creant nous impostos i més controls en
els empadronaments, així com una nova litúrgia més estricte. Era una tornada
als vells temps; i era, també, un projecte
totalitari que divinitzava l’origen del poder de l’emperador. Una mena de
totalitarisme teocràtic oriental.
Anem a veure ara, per no allargar-ho
més, l’evolució de l’economia per entendre millor el perquè d’aquests canvis:
primer de la Monarquia a la República, i ara, de la República a l’Imperi. I
després, el col·lapse i decadència definitiva de la civilització romana.
El sistema econòmic i social
Roma és el paradigma del mode de producció esclavista, efectivament: a partir del segle III a.n.e., en el
moment de màxim creixement econòmic, l’esclavisme agafà embranzida, i el número
d’esclaus no parà de créixer; es calcula que al final de l’època republicana,
en tot el territori romà, hi havia una demanda d’esclaus que rondava el mig
milió de persones i, tan és així que, hi havia grans propietaris rurals que
tenien més de 20.000 esclaus treballant, a la terra i a les granges. Segons Estrabó, al
mercat d’esclaus de l’illa de Delos es venien diàriament 10.000 esclaus[23].
Però, sempre no va ser així. Veiem, com
hem fet abans, la seva evolució en el temps de la Monarquia, de la República i
de l’Imperi.
L’economia romana, en els temps de la Monarquia,
estava basada, com no podia ser d’altra manera, en l’agricultura privada, sorgida
de la lenta descomposició de la propietat comunal de les gens; mica en mica,
varen sorgir els petits i mitjans agricultors, en règim ja de propietat
privada. Amb tot, fou en el moment en que s’inicià l’expansió territorial,
producte de la guerra i de les conquestes militars, en que es produir l’oportunitat d’ocupar la terra privada deixada de
treballar, per abandonament o per la mort del propietari; i també de la terra comuna, indivisa, el que es
coneixia com “ager publicus”, una terra que amb l’expansió territorial es va
anar ampliant. A partir d’aquí, lògicament, s’inicià la lluita entre els patricis i els
plebeus més rics per ampliar el seus dominis, ja fos a través de la fórmula del
dret a l’ocupació (una mena de
lloguer estatal amb el pagament d’una taxa), o per la de la simple assignació, nua propietat a títol
gratuït. La porta d’entrada a les grans
propietats rurals, base de l’esclavisme, a partir de la meitat del segle IV
a.n.e. s’estava obrint; un sistema que no pararia de créixer al llarg del
segle III a.n.e. i que es consolidaria a partir del segle II a.n.e.[24]
D’altra banda, el sistema econòmic es completava amb un artesanat incipient
i el desenvolupament d’un comerç interior també en creixement, fent-se ja
mercats setmanals a moltes localitats. A partir de l’any 338 a.n.e. el comerç
ja era tant important que s’establiren les primeres seques per encunyar moneda,
“l’as” de bronze; després, de plata (el denarius) i, finalment, d’or. També, en
el curs del segle III a.n.e. els soldats de les legions començarien a cobrar un
sou en moneda.
Una nova noblesa patrici-plebea,
sorgida del vell patriciat de les gens i dels plebeus enriquits, els homines
novi, estava substituint a l’antic patriciat, una nova classe social
amb uns interessos econòmics diferents i més diversificats.
Així, en el pas del temps també creixia
la voluntat d’expansió territorial, ara ja, de de la República militar
romana. I aquesta voluntat, no tenia límits. És a partir dels segle II a.n.e.
quan el model esclavista agafaria els seus trets principals, amb desenvolupament de la gran propietat agrària
i el desenvolupament del gran capital usurari i comercial; circumstàncies
que tingueren un seguit de greus conseqüències econòmiques i polítiques: a) increment
exponencial del número d’esclaus; b) empobriment accelerat i proletarització
dels petits camperols; c) formació a les ciutats d’una mena de sub-proletariat
urbà; d) i augment d’aquella classe de patricis més privilegiats, que
abans hem vist, anomenada els cavallers, que crearen el seu propi
partit polític.
Un procés desenfrenat que hauria de provocar, en una mena de reacció en
cadena: més guerres; més conquestes; més dominis; més “ager publicus” per
ocupar; més tributs cap a l’Estat; més comerç exterior, amb la importació cap a
Roma de cereals a millors preus; més enriquiment dels grans comerciants i
terratinents; més exclusivisme dels “civis”, amb una creixent oposició a
ampliar els drets de ciutadania als aliats i als pobladors de les colònies; i a
Roma, menys plebeus en situació de treballar, producte de la guerra i de
l’expansió; baixada del preus dels
cereals en el mercat interior; més empobriment i endeutament dels petits i
mitjans pagesos que encara quedaven; ruïna i empobriment dels plebeus del camp
(la qüestió agrària es revelà com un problema fonamental, com es va demostrar
en l’intent de reforma fallit dels germans Graco), mentre que els de la ciutat
es veien beneficiats directament per l’Estat, que els va dispensar de l’antic
tribut de la guerra, “ tributum”, i els distribuïa cereals a baix preu[25]; enriquiment
dels “cavallers”, per l’ocupació de més “ager publicus”, i l’accés a noves
terres sense domini o per la simple expulsió dels seus antics i pobres
propietaris; i per l’arrendament dels tributs de l’Estat.
Les contradiccions socials a la
República romana s’estaven tornant insuportables. A l’antiga i primera contradicció entre els patricis i
els plebeus, s’havia afegit, ara, la contradicció entre els ciutadans i els no
ciutadans que aspiraven a ser-ho; i
això, en el marc d’una societat on el crui entre rics i pobres i rics era cada
cop més ample i profund, i les lluites entre els esclaus i els esclavistes es repetien
i agafaven una caràcter que posava en perill la pròpia societat (hi hagueren
revoltes d’esclaus els anys 217, 199, 196, 185, ... l’any 73-71 a.n.e. hi hagué
la d’Espàrtac)
Tot això comportaria, en el temps,
un canvi a l’esperit del poble romà, de la noblesa i de la plebs. Davant de la
decadència espiritual i la desorientació aristocràtica del Senat, només hi
havia una solució: primer en forma d’una dictadura il·limitada (Llei Valeria),
la del cruel i sanguinari Sila, primer,
i el triumvirat de Cèsar, després; i, finalment, la dissolució definitiva de la
República per donar tot el poder a un sol home.
Quan es veié que ja no era possible el
govern de l’Estat amb un cert grau de pluralitat, només quedava una solució: concentrar tot el poder polític,
militar, ideològic i social en una sola judicatura, unificar-ho tot de la mà
d’un nou “Prínceps”, com a primer dels senadors, amb “Imperium”, com a poder
absolut de comandament i de càstig. Començà l’Imperi.
Així, amb “l’estabilització de l’Imperi
i l’establiment de la “pax romana” sota August, es va crear una mena d’equilibri social. La majoria
de la població, lliure i no lliure, produïa per tal de subsistir a una nivell
de vida mínim i per sostenir una aristocràcia molt rica amb un alt nivell de
vida i una classe superior a les ciutats, la cort amb el seu palau, els
comandaments de l’Administració, i amb un modest exèrcit d’uns 300.000 homes”[26] Però, a la llarga això no havia de funcionar. Es produí, inevitablement, el
retrocés econòmic, social i polític de Roma, i la decadència d’Itàlia; i,
paradoxalment, l’ascens econòmic de les províncies, on l’agricultura no estava
tan esclavitzada com la de la península italiana, doncs ja s’havia iniciat el règim del colonat: a la Gàl·lia, a Hispània,
a Britània, al Danubi, a Egipte, ... els treball agrícola ja no estava
principalment en mans dels esclaus, sinó que s’havia començat a dividir els
grans latifundis entre els camperols, arrendataris. Una decadència, però, que
encara trigaria més de 400 anys en fer-se efectiva. Les coses, en aquella època
i sense masses enemics – encara – a la vista anaven més a poc a poc.
Al llarg del segles I i II n.e., el temps de la Dinastia Antonina, l’anomenat
“estiuet dels Antonins”[27], semblava que l’economia es recuperava:
l’agricultura s’especialitzava; les
ciutats creixien i es feien obres públiques i millors comunicacions; el comerç exterior
creixia; l’Estat feia escoles i estenia
l’educació a grups abans exclosos. Semblava que tot tornava ha anar bé. Inclús,
l’any 212, en temps de Constantí, es feia extensiva la ciutadania romana a tots
els pobladors de l’Imperi[28].
Però, fou un miratge. Al segle III, de nou, crisi de l’agricultura, amb el
creixement dels latifundis a costa, com sempre, dels petits i mitjans
agricultors; disminució dels ingressos fiscals
i contribucions cap a Roma; moviments demogràfics cap a les ciutats;
ampliació de l’aparell burocràtic de l’Estat. Nova etapa de decadència, seguida
d’una revifalla a principis del segle IV, com a conseqüència de que l’Estat
semblava que havia posat orde en les seves finances.
Però, aquella mena d’Estat del benestar que era l’Imperi per a tot el poble
de Romà no es podria mantenir, l’Estat romà no tenia recursos per fer front,
alhora, a les fronteres exteriors, i a les necessitats interiors d’una
civilització moralment decadent. Amb un nivell tecnològic limitat, la
progressiva concentració de la riquesa en mans del patriciat i dels grans
latifundistes, donà peu a que aquesta classe dominat busqués en la inversió
agrícola la manera d’incrementar la riquesa.
Aquest fet va provocar, paral·lelament, més fugides cap a les ciutats dels agricultors arruïnats i
dels que no volien caure en les noves formes de protecció, el “patrocinium”,
que els lligava a la terra, al igual que les noves formes de colonat, civil i
militar; i, amb això, el descens de la natalitat i la crisi de mà d’obra
agrícola, degut, també, a la gran disminució de les remeses de nous esclaus
producte de les guerres, amb el declivi definitiu del sistema esclavista, amb
una explotació poc rendible que buscava en la divisió parcel·laria amb colons,
precursors dels serfs de l’Edat Mitjana[29],
una nova sortida més rendible; més increment de la despesa pública i crisi del
sistema tributari, amb una creixent evasió fiscal dels grans latifundistes, que
cerquen la immunitat, amb un paper destacat per part de l’Església catòlica que
s’ha convertit ja en una dels grans propietaris rurals de l’Imperi; paràlisi
gradual d’un aparell burocràtic de l’Estat mancat de recursos i, finalment,
pèrdua d’eficàcia de la maquinària militar, amb problemes de reclutament i de
preparació militar, que obligaven a cercar l’ajut, en forma de milícies, de les
tribus bàrbares que pul·lulaven ja per l’Imperi.
Era, tot plegat, un cercle viciós. I si
a tot això, li afegim les conseqüències a llarg termini d’una nova moral
personal i religiosa, més humanitària, iniciada pels estoics i reforçada pel
Catolicisme, i una actitud passiva i decadent de la ciutadania romana que només
aspirava a anar fent i a viure a costa de les prebendes de l’Estat, s’entén
que, en un moment donat, l’Imperi fes fallida de manera definitiva.
En resum, la història de Roma, des del seu origen, des dels del temps de la
República fins al final de l’Imperi, va
estar marcada - utilitzant un cop més unes paraules d’Engels - per les
“ ... lluites entre patricis i plebeus
per a l’accés als càrrecs públics i per al repartiment de les terres de
l’Estat, i per la desaparició completa de la noblesa en la forma de la nova
classe dels grans propietaris territorials i rendistes. Aquesta classe absorbí de mica en mica tota
la propietat rústica dels camperols arruïnats pel servei militar, i emprengué
el cultiu per mitja d’esclaus dels immensos dominis així aconseguits, despoblà
a Itàlia, i d’aquesta manera, va obrir la porta no només a l’Imperi, sinó també
als seus successors, els bàrbars germànics”[30]
I és que, efectivament, l’esclavisme havia de deixat de ser rendible.
En un moment determinat de la història de la República romana, aquella font,
que demandava anualment de l’orde de 500.000 esclaus per abastir les grans
propietats agràries de la vella aristocràcia romana, va deixar de rajar. A partir del segle III de
la nostra era els grans hisendats varen optar majoritàriament per un nou model d’explotació basat en el
“colonat”, on la població, malgrat tenir personalitat jurídica, quedava adscrita
permanentment a la terra que treballava, tributant-li al patró una part del
seu rendiment, i a fer-li un seguit de prestacions de caràcter personal.
L’antiga institució dels serfs de la terra, que tanta importància havia tingut
a l’Orient mitjà, a Egipte o a Cartago, tornava a revifar. A nivell de la
infraestructura econòmica les raons eren, com hem dit, els límits propis del
mode de producció esclavista, en aquest cas ja, en transició cap a un nou model:
la productivitat del sistema esclavista, tot i estar molt més desenvolupat que
a Grècia, també aquí, era limitada; i la tecnologia i els rendiments agraris
eren escassos i limitats. L’Estat romà no tenia prou recursos per mantenir-se:
la població de l’Imperi a finals del govern d’Octavi César August es calcula
que era superior a 70 milions de persones[31] i
l’exèrcit era d’uns 300.000 homes. Com
fer el manteniment ordinari d’un Estat amb una població de ciutadans que
requerien cada vegada una superior despesa; i com mantenir el control d’unes
fronteres inacabables? El control de la hisenda pública fou sempre una font
de problemes inabastables, i el sistema tributari no podia sostenir les seves
necessitats. I militarment, es tenia de recórrer als pactes amb les tribus
bàrbares centre-europees. Les víctimes principals van ser els propietaris petits
i mitjans. Va créixer l’evasió fiscal i va baixar la tassa de natalitat. I
l’Estat que és, com deia Ortega, “un productor de seguretat”[32],
es troba en un nou front obert: falten soldats, i l‘exercit ha d’ésser reclutat
entre els bàrbars estrangers. Un exèrcit de mercenaris que, al dir de Maquiavel,
faria que hom “mai es sentís ni ferm ni segur”[33]. S’entrava en un cercle viciós: crisi
econòmica, crisi social, crisi demogràfica, crisi militar, ... crisi política.
L’Imperi inaugurat per Octavi César
August pocs anys abans de la nostra era, i que havia posat fre provisionalment a
la corrupció i la decadència de 500 anys de República militar i oligàrquica, va
col·lapsar a Occident, de manera definitiva, poc més de 400 anys després; l’any
476 n.e. un homònim del mític fundador de Roma, Ròmul August, seria el darrer
emperador d’Occident. Aquesta seria l’etapa final de la decadència econòmica de
Roma i la porta d’entrada al que es
coneix com l’Edat Mitjana.
Però, als nostres efectes i abans de
parlar de la següent etapa històrica, caracteritzada per l’atomització de la
societat política (econòmica i social), per la divisió de l’Estat en el món
feudal que, grosso modo, havia de durar uns altres 1000 anys més, mirarem, ni
que sigui a vol d’ocell, els elements que conformaven l’esperit i el caràcter
del poble romà, i del seu ambient cultural; de la seva ideologia i religió; del
seu sistema educatiu; i de la seva implicació i participació en la vida social.
Elements, tots, que havien de configurar aquell esperit que dèiem abans, en
forma de compromís polític, militar i social. Perquè, si les causes determinats[34] (les
que expliquen en darrer terme la fallida de la civilització romana) foren les econòmiques,
en una societat on l’estructura econòmica i tecnològica no podia donar
respostes a l’evolució de les relacions socials de producció i a l’evolució de
les forces productives; i si les causes desencadenants
(les que donen raó de la caiguda precipitada de l’Imperi romà) foren,
finalment, l’arribada de un seguit d’invasions de tribus germàniques a les
quals l’Estat romà es va veure incapaç d’oposar-hi una força militar suficient;
és evident que, hi ha un altre reguitzell de causes polítiques i ideològiques
que, al nostre entendre, són les causes dominants,
en el sentit que visualitzen la decadència ideològica, cultural i política de
la classe hegemònica del món romà.
Aquest darreres causes són les que ara intentarem exposar, ni que sigui breument
[1] Virgili, “L’Eneida”, pl. 119. Ed. Espasa
– Calpe, 1981
[2] “els plebeus ... venien, en benefici de l’Estat, bens
privats tals com els seus anells personals i les seves condecoracions
personals, fins el punt que el mateix Senat es quedà sense res d’or” T.
d’Aquino, “La Monarquia”, pl. 24. Ed. Tecnos, 1989
[3] W. von Humboldt, “Escrits de filosofia de
la història”, pl. 45, Ed. Tecnos, 1997
[4] “Les ramificacions de Roma a Itàlia varen
estar sempre sota la jurisdicció romana, mentre que cap colònia grega va estar
sota la jurisdicció de la seva metròpoli”, A. Arendt, “La promesa de la
Política”, pl. 85. Ed. Paidos, 2008
[5] Locke feia servir l’expressió de Civitas com
a sinònim d’Estat, de Societat Civil, que persegueix la salvaguarda de la
propietat.
[6] J. Iglesias, “Dret Romà, pl. 42, Ed. Ariel, 1972
[7] Diria J. A. Schumpeter que: “a finals del
període republicà, el comerç, la moneda i la hisenda, l’administració colonial,
les dificultats de l’agricultura itàlica, l’aprovisionament de la capital .... eren altre tantes fonts de
problemes ... En la fase culminat de la
seva cultura, a l’època d’Adrià i d’Antonino Pius, ... els intel·ligents
governants .... haurien pogut utilitzar profitosament ... un equip d’especialistes. Però no va
passar res d’això, perquè no hi havia aquests especialistes, ni res que anés
més enllà del simple lament per la desfavorable balança comercial de
l’Imperi...”. Història de l’Anàlisi econòmic, pl. 104, Ed. Ariel, 1971
[8] “L’origen d’aquest Estat no és una
família, ni una aliança per a la vida pacífica, sinó una quadrilla de bandits
que es varen unir en finalitats violentes ..... la consciència dels mateixos
romans i el pròpiament històric ens diu que uns quants malandrins i pastors
lladregots formaren una quadrilla i es varen posar al davant de tots els
veïns”, G. W. F. Hegel, ibídem., pl. 504
[9] F. Engels, “La família, la propietat
privada i l’Estat”, pl. 158-9, Ed. Fundamentos, 1982
[10] S. I. Kovaliov, “Història de Roma”, pl.
61, Ed. Akal, 2007
[11] F.
Engels, ibídem. pl. 160
[12] Sembla que hi havia una correlació entre
l’augment en el número de tribus i el augment en el número de centúries, com
apunta J. Iglesias, citant a Coli, “Dret Romà”, pl. 15, Ed. Ariel, 1972
[13] com veurem després, en l’apartat de la
participació, el número de centúries va arribà a 35, d’acord amb un nou sistema
que combinava el principi censal amb el territorial.
[14] R. Garcia Cotarelo, “Introducció a la
ciencia política”, pl. 166, UNED, 1988
[15] F. B. Walbank, “La Paorosa revolució”,
pl. 14, Ed. Alianza, 1978
[16] S. I.
Kovaliov, ibídem. pl. 102
[17] J. Iglesias, ibídem., pl. 137 i següents,
Ed. Ariel, 1972
[18] S. I. Kovaliov, ibídem. pl. 169 I
següents
[19] P. Petit, ibídem, pl. 242
[20] S. I. Kovaliov, ibídem. pl. 558
[21] S. I. Kovaliov, ibídem, pl. 547-551
[22] P.
Petit, ibídem. pl. 335
[23] E. Schtajerman i M. Sharevskaia, “El
règim esclavista”, a “El mode de producció esclavista”, pl. 130, Ed. Akal.
1978, citant a Estrabó
[24] S. I. Kovaliov, ibídem., pl. 190
[25] P.
Petit, ibídem., pl. 270
[26] M. I. Finley, “La mà d’obra i la caiguda
de Roma”, a La decadència econòmica dels Imperis, pl. 98, Ed. Alianza, 1977
[27] F. W. Walbank, ibídem., pl. 33, Ed.
Alianza, 1978
[28] A. Bernardi, “Els problemes econòmics de
l’Imperi romà a l’època de la seva decadència”, a La decadència econòmica dels
Imperis, pl. 41 i següents, Ed. Alianza, 1977
[29] F. Vittinghof, “La teoria del materialisme
històric sobre l’Estat esclavista”, a El mode de producció esclavista, pl. 65.
Ed. Akal, 1978
[30] F. Engels, ibídem. pl. 163
[31] S. I. Kovaliov, ibídem, pl. 558
[32] J.
Ortega y Gasset, “la Rebelió de les masses”, pl. 265, Ed. Tecnos, 2003
[33] N. Maquiavel, “El Princep”, pl. 91, Ed. Espasa–Calpe,
2001
[34] Sobre l’articulació de les instàncies
econòmica, política i ideològica, i la seva funció determinant, dominant i
desencadenat, veure: J. Acosta Sánchez, “El imperialisme capitalista”, pl. 174,
Ed. Blume, 1977
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada