Johan Huizinga, “La tardor de l’Edat
Mitjana”
Algú ha dit que fou una “nit estelada”[1], que hi havia una guia espiritual en forma de fe que il·luminava el camí
de la gent, i que era la nova fe religiosa, la del cristianisme. No ho sé, és
possible. Però, des de la meva visió d’home corrent i pràctic (potser una mica
romà) i poc creient - diguem-ho tot-, la
nova fe fou com una mena de retorn a la caverna. Després d’aquella primera
albada i del despertar grec, el llarg capvespre romà seria l’esquerda per on
albirar una nova llum que venia del més enllà, que hom volia fer servir de
referència, però que no convidava massa a anar-hi, a obrir la porta i eixir per
tal de veure que hi havia al darrere. Per això, prefereixo parlar de la llarga
nit medieval: en la foscor de la nit, un cel ennuvolat no deixa veure els
estels ni el camí.
Tot i això, el que es coneix com l’Edat Mitjana compren un període de temps
tan llarg, i en un àmbit territorial tan extens, que és molt fàcil caure
en la simplificació. Sovint tenim tendència a classificar, a acotar
i posar noms als fets i a les coses; la història no podia quedar
al marge. Un teòleg com Orosi, amic d’Agustí d’Hipona, deia que hi havia quatre grans imperis en la història: l’antic imperi de
la Mesopotàmia, el de la gran Cartago, el de la Macedònia d’Alexandre el Gran, i el de la Roma pagana; al
qual havia de succeir el de la Roma cristiana. De fet, sembla que la divisió de
la història entre el que es coneix com l’Edat Antiga i l’Edat Mitjana
és fruit del Renaixement. Abans, ningú hi pensava en aquestes
divisions; potser perquè, en realitat, no n’hi han de talls a la història. Hi
han, això sí, revoltes populars que a voltes es converteixen en
veritables revolucions socials i polítiques, amb importants conseqüències més a
llarg termini. Per exemple, la Revolució anglesa del 1640 (contemporània de la nostra
Guerra dels Segadors) venia a representar l’eclosió social, política i
econòmica d’una classe social, la burgesia, que lluitava per sortir de la
cotilla del feudalisme de la vella aristocràcia anglesa. El mateix
passà a la França del 1789 amb la Revolució, tot i que al cap de pocs
anys la burgesia es deixaria abduir per l’estela d’un veritable
Emperador. Inclús, quan els objectius estan determinats, i els canvis
socials volen ser profunds i revolucionaris, no sempre surten reeixits;
com és el cas de la Revolució russa del 1917, que intentà un canvi en
el model econòmic i social per un camí desconegut. En el cas de l’època
medieval, no hi hagué un tall, no hi hagué cap explosió, ni cap
revolució; hi hagué, això sí, una evolució i un reforçament
d’unes tendències econòmiques i socials que ja venien de lluny, i que haurien
de comportar una reestructuració política de la societat de dalt a baix.
Vegem-ho, ni que sigui breument.
De l’Imperi Universal a l’Estat feudal
En els darrers
segles de l’Imperi romà d’Occident ja hi havien les condicions i les estructures
socials, econòmiques i polítiques que fonamentarien els nous temps: crisi demogràfica a Itàlia; crisi permanent dels petits i mitjans
agricultors; creixement econòmic de les províncies; crisi en l’explotació
dels grans latifundis, com a conseqüència de la crisi del mode de producció
esclavista (baixada de la rendibilitat i falta de mà d’obra en règim
d’esclavitud); nova forma d’explotació agrària en forma de colonats, on la
població quedava sotmesa a un règim de servitud respecte el
propietari; crisi ideològica i del sistema de valors; noves
formes espirituals i de religiositat; ... Probablement altres factors
també ajudaren a la definitiva decadència de l’Imperi, tal i com apunta K.
Harper[2]; però, en qualsevol cas, l’escenari estava a punt.
Com dèiem, no fou una “Paorosa revolució” que diria Walbank[3], només fou la fi, a la part occidental del continent europeu, d’una forma
política de govern que no es corresponia amb el desenvolupament de les forces
socials i econòmiques, de producció i de distribució, del món romà, en uns
moments en que, a la clàssica lluita d’estaments i de classes,
s’hi afegia una lluita inacabable i constant envers uns pobles
forasters ingovernables per als romans. Això és el que passà amb la
caiguda de l’Imperi romà. Amb tot, però, l’Imperi subsistiria a l’Orient durant
molts i molts segles.
A partir d’aquell moment, d’una punta a l’altra del continent les
mirades es creuaven. Els nous reialmes de l’occident miraven cap a l’orient, i
a l’inrevés: a occident, els reis bàrbars sotmetien els seus litigis a
l’emperador, que ara vivia a Constantinoble, i l’Església Catòlica no
podia prescindir del referent imperial, ara molt lluny de Roma; i, de l’altra
banda, a l’orient l’emperador donava subsidis als seus aliats estratègics
amb la intenció de recuperar el seu domini sobre el vell imperi d’Occident. L’Imperi,
en els temps de Justinià, encara es volia refer. Com diu en Pirenne: “no hi ha un error més gran que creure que
la idea de l’Imperi ha desaparegut després de la fragmentació de les províncies
occidentals pels bàrbars” [4]
I és que, ja des de feia segles les tribus germàniques s’havien anat
instal·lant al llarg de tota les províncies perifèriques, el “limes”, de
l’Imperi: francs, alamans, gots, ... ; totes elles s’havien anat romanitzant
mica en mica. Després amb l’arribada dels huns des de l’orient del continent,
noves tribus centreeuropees es veurien impulsades cap al sud i cap al centre de
l’Imperi: ostrogots, sueus, vàndals, alans, burgundis, llombards, normands, ...
En temps de l’Imperi, tothom volia ser romà: els reis bàrbars es consideraven
generals romans, tenien terres i rendes regulars; tots participaven de la
defensa de les fronteres. Roma era el referent, el mirall on enlluernar-se. Tothom,
mica en mica, s’aniria barrejant, adoptant la llengua llatina (en la seva
versió vulgar, la de cada territori), la religió catòlica (alguns, com ara, els
gots, eren arrians, però, en el pas del temps es convertirien al catolicisme),
emmotllant-se als costums mútuament, ... A la península ibèrica, per posar un
exemple, en temps de Leovigild es feien ja matrimonis mixtos, i amb Recared I els visigots,
laics fins aquell moment, es convertirien al catolicisme. Només a la frontera
nord, les tribus anglosaxones conservarien la seva ascendència germànica.
De fet doncs, amb les noves
aportacions ètniques i culturals de les tribus bàrbares nouvingudes, i amb la
seva posterior fusió amb la població autòctona, que es podria esperar? quines
serien les conseqüències històriques? Podria sortir una nova Comunitat amb
pretensió d’universalitat, com ho intentà ser la de l’Imperi?
Deia Hegel que d’aquella universalitat abstracte que fou l’Imperi romà no
podia sortir una veritable universalitat concreta, dels individus i dels
pobles, per esdevenir un Estat Universal: “Roma posa l’Estat abstracte, la política i el poder, per sobre de la
individualitat concreta”[5].
Feia falta una mena de
renaixement que reconstruís de nou l’Estat des de la base, des de les pròpies
comunitats. Aquest era, des de la
seva filosofia romàntica, el paper de l’esperit dels pobles; i les tribus
germàniques, lliures de qualsevol contaminació espiritual, tenien el paper
històric de realitzar aquella superació espiritual i comunitària en el
desenvolupament de la pròpia llibertat individual.
Hegel idealitzava l’esperit de la Comunitat a la recerca de la unió
de la moral del poble i del dret, i de l’Estat com a representació de l’esperit
lliure del poble. I efectivament, en la seva ingènua i brutal tendresa, les
tribus germàniques absorbiren, xuclaren, es deixaren abduir, per la
superioritat cultural del món romà, i li aportaren la força que els romans
s’havien deixat pel camí. Però, el trànsit cap a la construcció d’un Estat de
llibertat era – i és - molt llarg. Calia
recomençar, aquets era el camí i el paper del que hem convingut anomenar
Edat Mitjana. Un temps que ja no hi hauria esclavitud jurídica, tal i com
estava definida en el dret romà, ni aquella esclavitud “natural” del món grec.
Hi hauria, això sí, uns serfs lligats al treball de la terra i amb uns deures
jurisdiccionals i personals envers els senyors feudals del domini; eren uns
altres llaços igual de potents que caldria trencar, en el seu moment.
Encara caldria que passessin uns quants segles i moltes lluites. Encara
caldria que hi hagués una nova recuperació del comerç i del treball al camp, i
de la vida econòmica a les ciutats de la mà dels comerciants, artesans i
menestrals, de les guildes i dels gremis; de la naixent burgesia.
Organització territorial
i institucions polítiques
Així i tot, desprès de la tempesta ve la calma i amb la caiguda del
referent imperial a Roma els nous reialmes avançaren en la seva organització:
els reis bàrbars, ja fos a la Gàl·lia dels francs, a la Hispània dels
visigots, o a la mateixa Itàlia, dels ostrogots primer i dels longobards
després, seguiren en el seu absolutisme reial. Ja no hi havia províncies, però
subsistien els funcionaris del reis, i els comtes
al camps; i a les ciutats encara quedarien, durant un temps, les cúries de les velles aristocràcies romanitzades.
I els reis seguiren controlant la tributació, el tresor i la moneda; i les
possessions imperials passaren ara al fisc reial; i els esclaus es varen
redistribuir; ... I subsistí el règim de tinença de la terra de la gran
propietat latifundista. Els grans terratinents conservaren les seves vil·les
fortificades, i el règim de colonat continuà i es consolidà: els nous serfs de
la terra ara pagarien la protecció amb els seus tributs i la seva dependència
als nous amos. Gairebé sempre, les prestacions, els censos, eren en diners, la
qual cosa demostra que hi havia encara una circulació de mercaderies, i una
certa producció artesanal destinada al consum aliè.
Al llarg de més de 300
anys, fins a l’època en que Carlemany encetaria el gran i
efímer Imperi carolingi, les províncies, que havien estat sota el control
de l’Emperador romà, estiguérem governades pels hereus de la fusió de les
velles aristocràcies rurals romanes amb els caps de les gens de les nouvingudes
tribus centreeuropees.
Les noves tribus, però, no ho devien
tenir tampoc massa fàcil: com pogueren, per si soles, fer-se amb el poder
arreu, davant d’una població molt més nombrosa i sovint hostil? tota vegada que,
els seus contingents humans no foren tan nombrosos com hom podia creure. Pel
que sembla, per posar un exemple, els visigots, la més gran de les
tribus bàrbares que s’establiren al sud de la antiga Gàl·lia romana, no
arribaren als 100.000 individus[6]. Després passaren, no tots naturalment, els Pirineus i s’infiltraren a la Península
Ibèrica, on després de molts enfrontaments amb la població indígena, que encara
no s’havia assimilat a la cultura urbana dels romans, aconseguiren imposar-se a
una població molt més nombrosa, de 7 o 8 milions d’habitants segons alguns
càlculs sempre dubtosos. Aconseguí aquesta hegemonia política seria el fruit
d’un superior esperit de conquesta?, d’un caràcter més bèl·lic i tribal, en una
època de decadència cívica de la població romanitzada?, d’una millor
organització militar?, o d’un millor armament (sembla que les seves armes eren
d’un ferro de molta més qualitat i, per tant, més mortíferes). Naturalment, no
sabem la resposta de manera exacta. Tot i que, probablement fou una mica de tot
plegat.
D’aquesta manera, les organitzacions polítiques que ocuparen els antics
territoris imperials i la zona nord de la frontera, el “limes”, formarien un
mosaic polític i territorial prou complex que aniria canviant en el temps
atenent les circumstàncies polítiques i militars.
Sense entrar en detalls, només mencionar per la seva importància: a la part
occidental del continent, hi havia el Regne visigot de Tolosa, que després
s’integraria en el Regne dels Francs; i el mateix Regne dels Francs que després
esdevindria el Regne de França; i que, tret de la seva part oriental que passà
al Sacre Imperi, duraria fins el 1789. Hi havia, també, el Regne Visigot de
Toledo, i el Regne de Braga, i una província bizantina, Spania, al sud-est de
la Península Ibèrica fins a l’arribada de les tribus musulmanes des del nord
d’Àfrica, que canviaria per molts anys tota l’estructura política peninsular; i
el territori del que coneixem com els Països Baixos, integrat per un conjunt de
ducats, comtats i senyories que, ja al final de l’Edat Mitjana, es coneixeria
com el de les 17 Províncies; i a l’altra banda del Canal de la Manxa, hi havien
tot un conjunt de regnes anglosaxons, a la Gran Bretanya, fins a la creació
l’any 1066 del Regne d’Anglaterra a càrrec del duc de Normandia, Guillem el
Conqueridor, que introduí un regim feudal de vassallatge (Anglaterra va quedar
dividida en una multitud de feus[7]). Ja més cap el centre del continent, destaca la formació, l’any 962, del
Sacre Imperi Romà Germànic, amb una gran quantitat d’ens polítics en forma de
regnes, ducats, comtats i ciutats imperials, que duraria fins el segle XIX; i
el Regne Longobard a Itàlia, successor del primer regne dels ostrogots, dividit
en 30 ducats, que s’integraria en el Sacre Imperi l’any 962; i a la part més
oriental del continent, els Regnes d’Hongria i de Croàcia, a banda de tot el
conjunt de territoris de l’Imperi bizantí, dels quals no en parlarem.
Els regnes s’organitzaren
de manera jerarquitzada, on el rei era només el “primus inter-pares”,
originàriament escollit pels mateixos caps tribals. A part del Rei, hi havia els Princeps o Ducs, en els
seus propis territoris, els “ducats”; per sota, en els territoris de
frontera, a les “marques”, hi havia el
comandament militar, el Marqués; i
després hi havia els “comtats”, sota el control del Comte, i la resta de funcionaris al seu servei, els Vescomtes; i les “senyories”, sota el
domini del Senyor feudal o Baró. I pel que fa a l’estructura
social d’aquesta societat tan atomitzada, dir que, en un primer temps, fou
similar a l’època romana: dalt de tot, estaven els lliures, els ingenui, integrats per una mena d’aristocràcia de grans terratinents; per sota es
trobaven els colons, els serfs
de la terra; i, després hi havien els servents domèstics i els esclaus[8], en un règim d’esclavitud que encara, tot i que un nivell quantitatiu inferior, subsistiria al
llarg del temps. Eren bàrbars estrangers, en especial anglosaxons, fets
presoners en les darreres guerres. Totes aquestes classes socials vivien el
camp, on encara hi havia una mica d’activitat industrial en forma de tallers en
les grans propietats agràries. I,
finalment, hi havia una població que vivia a les ciutats; una classe popular de
comerciants,
artesans
i menestrals,
que tenien una certa activitat comercial. Subsistien el comerç interior i
exterior, per terra i per mar; els burots cobraven peatges a les entrades de
les ciutats; a les seques es feien monedes; i malgrat el
cristianisme creixent, la societat encara tenia un caràcter laic, i
les funcionaris de l’Estat sortirien de les antigues escoles de gramàtica i
retòrica. La llengua llatina subsistia en les
seves formes locals, vulgars, parles que donarien lloc a les
llengües romàniques, donant encara una certa unitat fins el segle
VIII a tot el que havia estat territori de l’Imperi, la Romania.
La decadència econòmica aniria de la mà de la social i la política. Pirennes[9]parlà de l’efecte decisiu, desencadenant, que tingueren les invasions de
les tribus mahometanes pel sud de la península ibèrica en un món econòmic i
cultural que depenia del “Mare Nostrum”. Altres historiadors[10] diuen que la crisi ja venia de lluny i que foren diversos els factors que
la provocaren: la lluita entre les tribus islàmiques mahometanes i l’Imperi
bizantí de l’Orient per l’hegemonia en la Mediterrània i el nord d’Àfrica; la
pròpia crisi política institucional a
l’Occident, com a conseqüència del nou escenari econòmic més local; un canvi en
la preferència dels assentaments (les tribus germàniques nouvingudes eren
nòmades i ramaderes); la reducció dels mercats; la pròpia violència de la
societat (lluites internes, bandolerisme, pirateria, ...) que creava
inseguretat, ... En qualsevol cas, el comerç marítim a la mar Tirrena quedà
bloquejat per les incursions dels pirates musulmans, i només subsistí de manera
important a l’altra banda i al sud de la península italiana, al mar Adriàtic i
a la mar Egea. Això és important per entreveure que l’inici de la recuperació
del comerç i de la vida de les ciutats, iniciat a partir del segle XI, es
desplaçaria cap els territoris de la frontera nord de l’antic Imperi, el que
coneixem com els Països Baixos, i cap a les ciutats italianes que miren cap a
l’Orient. La pressió mahometana pel sud del continent, la de les tribus normandes
(que arribaren fins al sud d’Itàlia) i, en el seu moment, la de les tribus
magiars per l’est del continent, escanyarien la vida econòmica i social de la
Romania. En qualsevol cas, la decadència dels reialmes merovingis seria la
porta d’entrada al fraccionament definitiu de l’estructura política hereva del
món romà; afavorida, a més, pel problemes dinàstics en
la successió real i, paral·lelament, per la creixent importància dels
majordoms de palau i dels aristòcrates, funcionaris del rei; en un entorn on el
protagonisme del cristianisme, de la mà de bisbes i arquebisbes, preveres i
clergues, i monjos de les ordes monàstiques, creixia en poder i influència
política. Al disminuir la vida de les ciutats, tot i el paper dels bisbes en la
seva continuïtat, les condicions pel fraccionament territorial ja estaven en
marxa.
Ara sí es pot parlar del que seria la estructura política, social i
econòmica del que es coneix com l’Edat Mitjana a l’occident del continent. La
part oriental, amb grans extensions territorials molt poc poblades després de
les grans migracions del pobles germànics cap al sud i cap a l’oest, va ser
ocupada per noves aportacions humanes procedents de l’est: tribus eslaves,
fineses, búlgares, turques,... que s’assentaren mica en mica aquest espai, en
una evolució política i social més tardana diferenciada de la de la part
occidental del continent. El món
feudal fou el d’una societat eminentment agrària; amb una estructura
que, tot i l’evolució econòmica i el creixement de les ciutats que es produí a
partir del segle XI, com abans esmentàvem, aguantaria tot els canvis socials
dels segles XII i XIII fins el renaixement cultural i econòmic que es produiria
a conseqüència dels grans descobriments geogràfics dels portuguesos i dels
castellans, ja a finals del segle XV. Així, les ciutats perderen població i
es reconvertiren en petites ciutats episcopals; arreu de les grans propietats
rurals (unes religioses, de l’Església catòlica, i altres laiques, de
l’aristocràcia feudal) sorgiren recintes fortificats, abadies i monestirs i,
sobretot, castells i burgs, on viuria la noblesa religiosa i militar, tot
dominant un extens territori, amb una part explotada pels propis senyors
amb els seu serfs domèstics, esclaus i semi-serfs, servi-quotidiani[11]. Eren les reserves o dominis[12]; i una altra part, la més important, conreada en forma de petites
explotacions, els mansi, els masos treballats
pels camperols, uns en règim de servitud, els “mansi servils”, i unes altres
pels camperols que tenien un règim de llibertat, els “mansi ingenus”.
La societat feudal se’ns
presenta, doncs, com una societat d’estaments o ordes[13] dividida en classes, des
del punt de vista de la seva funció econòmica en el mode de producció, en un
marc social de “vassallatge”; ja sigui entre iguals, o entre els propis senyors, on els més febles es
sotmeten jurídicament en l’àmbit territorial dels seus feus a la protecció dels senyors més forts; o entre no iguals,
entre senyors i serfs, en els mateixos “feus” senyorials en una situació de
dependència hereditària a canvi d’una teòrica protecció. En aquest escenari,
doncs, tres serien els ordes clàssics:
l’estament o orde religiós, el Clero, a les ciutats i els dominis
de l’Església; el dels Senyors feudals (els comtes i la
noblesa), que viurien en els seus Dominis o Senyories gràcies al treball aliè, dels
domèstics, dels esclaus i dels serfs, amb facultats de domini, judicials -
pròpies o delegades pel rei - i tributàries sobre la població, i que es
dediquen quan convé a l’èpica militar (i també religiosa) de la lluita, de la
guerra i de la conquesta; i el anomenat tercer odre, el Popular, que comprendria
des dels serfs de la gleva i els colons lliures, al camp; als qual
s’hi afegirien més endavant, ja en el segle XII, els nomenats hostes
(immigrants i nouvinguts), que repoblarien les zones rurals buides[14]; fins els artesans, menestrals i comerciants, a les ciutats que, amb
el pas del temps, s’organitzarien en forma de “gremis” i “guildes”[15]; i que, finalment, després d’un llarg període de lluites, esdevindria la
nova burgesia
urbana, destinada a aliar-se amb el cap feudal més poderós, en la lluita d’aquest
per imposar-se com a monarca, ja a les acaballes de l’època feudal, i per tal
d’aconseguir la hegemonia a nivell polític i militar en el que seria un nou
Estat en formació. Però, bé, això seria ja en un altre moment del nostre relat,
que, si teniu a bé, ciutadanes i ciutadans, després veurem.
Només afegí que, tot i aquesta composició tan orgànica de la vida social i
política, no tot eren flors i violes. La
competència entre els senyors feudals era, sovint, ferotge; les lluites, freqüents.
La desconfiança i el temor eren la tònica habitual. Els reis carolingis
tingueren un seguit d’institucions de control, que amb el pas del temps
perderen les seves funcions: els “vassi dominici”, vassalls del rei que, a
canvi de concessions territorials, exerciren una funció de control polític de
la noblesa feudal; un col·legi inspector, el “missi dominici”, integrat per un
laic i un religiós amb funcions judicials i tributàries, que informaven al rei.
D’altra banda, aquesta institució de vassallatge, de sotmetiment a canvi de
protecció, ens recorda la dels “clients” del món romà; i, en qualsevol cas,
denota el clima de por i inseguretat del món feudal, especialment, fins arribar
al segle X.
Pèrdua de poder real;
hegemonia política i social del senyor feudal; creixent poder del món
eclesiàstic, convertit en el
principal latifundista de tot el continent (es calcula que una tercera part
dels dominis pertanyien a l’Església); sotmetiment i vassallatge de les classes
populars; sorgiment de “nous rics” d’entre els encomanats de la recaptació dels
impostos; i a les ciutats, en el seu moment, sorgiment d’una burgesia urbana,
integrada per nou rics comerciants i mercaders, i usurers, i recaptadors i
alguns dels elements patriarcals de la vella noblesa que s’havien anat adaptant
als nous temps a venir. Una societat, però, que aniria canviant a partir dels segle XI i d’on sorgirien, com veurem més
endavant, al parlar de la participació, noves institucions representatives:
els Concilis o Assemblees de Pau (i
treva, a casa nostra) a les zones rurals, com a antecedents dels sistemes
representatius estamentaris (Corts, Parlaments, Estats Generals, ....) a nivell general, i les Comunes i Consells a les
ciutats, com a medi per facilitar el seus govern.
El sistema econòmic
Des del punt de vista del sistema econòmic, veiem que en el món feudal no hi ha una separació clara entre societat,
política i economia. El poder dels senyors, dels vescomtes, dels comtes,
dels reis, ja no ve teòricament determinat pel seu paper en el mode de
producció, sinó que està predeterminat pel seu rol estamentari, pel seu paper jurídic i
social. Hi ha un poder polític i civil,
piramidal però feble internament, i un altre poder, l’eclesiàstic, religiós,
creixent en tots els àmbits, també a l’econòmic. Són dos poders que es
complementen i es confonen; poder
temporal i poder espiritual van de la mà: els bisbes són senyors feudals,
de la mateixa manera que els abats dels monestirs; i els
reis aspiren a un poder d’origen diví, per la gràcia de Deu i del
Papa; i, inclús, a controlar a la seva pròpia església. En aquest marc
institucional, sense uns sistemes tributaris i monetaris generals, comuns, per
a tot el territori de les monarquies, amb una contracció de la vida urbana, amb
una agricultura arreu d’àmbit local i amb una baixa productivitat, i sense un
comerç importants, més enllà del purament local; l’economia feudal se’ns
presenta com una economia agrària, en un mode
de producció de transició, basat en unes relacions de producció que no volen
fonamentar-se per la seva funció econòmica, sinó per unes relacions
jurídiques i socials preestablertes; una producció local
de subsistència que originaria unes relacions de distribució mínimes
i predeterminades, amb un mínim desenvolupament de les forces
productives.
L’economia feudal és
doncs part indestriable, d’un sistema econòmic i social tancat: el latifundi, ja sigui laic o eclesiàstic (d’un monestir, abadia, ...),
comprenien, habitualment, territoris molt extensos situats en llocs diferents,
i cadascuna d’aquestes circumscripcions, estava repartida en tres parts
diferenciades: la reserva o domini, el mansus
indominicatus, del Senyor o de l’Abat (o del Bisbe, ..); més els masos, els
mansi, dels serfs o dels camperols
lliures sota la protecció del senyor; i els prats i els boscos. Totes aquestes
terres formen una unitat econòmica i social al voltant d’un centre, un espai
edificat, tancat i barrat: la cort, la curtis.
En el cort hi ha de tot, i hi viu tothom: hi ha el castell o casa del senyor, o
de l’abat, i el seu comanador, encarregat de l’administració, el “major” laic,
o “l’advocati” eclesiàstic[16]; hi ha l’església o la capella del sacerdot, que cuida de l’esperit
comunitari; hi han les viles o petits poblats on hi viuen els serfs i els
colons, camperols lliures “casati” (amb casa i protegits); hi ha els
“gineceus”, tallers on es treballa la filatura i els diferents oficis; hi ha,
també, el molí, el forn, ... El Senyor és el cap de tot, és el cap judicial i
tributari: jutja, castiga, posa “bans”
(antigues multes reials) com a obligacions, “talles”
(tributs propis) i “joves” (obligació
de treball gratuït comunitari); i si cal, recluta homes per a la guerra.
Però, tot canvia en el pas del temps. Una
millora en les tècniques de cultiu, una millor utilització o un creixement de
la ramaderia, una millora en el clima, serien factors que facilitarien una
millora en l’alimentació de la població. I a partir del segle X hi hagué un important creixement
demogràfic. Aquest creixement demogràfic indicava,
també, una millora econòmica; i aquesta millora econòmica provocava un
increment de la circulació monetària, i un major interès dels Senyors feudals
per tal de cobrar el treball dels seus camperols en diner, i no en treball
gratuït.
Les talles “es comencen a
cobrar en numerari, s’institucionalitzen”[17];
i, per tant, més càrrega econòmica pels camperols, més fugides dels dominis
senyorials. Amb tot, probablement, sense saber-ho, els senyors feudals estaven
assistint al que seria el factor desencadenant de la seva pròpia crisi a curt
termini, i a més llarg termini, la del propi sistema feudal: a partir de
l’increment de la circulació monetària, i de l’increment dels seus ingressos
dineraris, amb les talles i els bans, augmentà les seves necessitats de
diner, paradoxalment, cada vegada n’havien de menester més i més, ja que el seu
consum, de manera especial el sumptuari, no parava de créixer; i així, cada
cop, molts d’ell es veieren més endeutats i en mans d’usurers i banquers. El
desequilibri entre els ingressos i les despeses va aparèixer en els nivells
superiors de l’aristocràcia.
A les zones rurals aquest
creixement demogràfic - i econòmic - provocaria la necessitat de noves terres,
i la fugida i l’emigració de molts camperols i la divisió, en molts dominis, de
les terres conreades per fer-front a les noves necessitats de la població; i,
paradoxalment, més concentració de la propietat en d’altres, en un moviment de
flux i reflux.
I amb els moviments
migratoris la necessitat d’ocupar i arrabassà terres alodials, verges; nous
territoris on els camperols lliures o els serfs escapats dominis senyorials
s’establiren en “viles noves” i “viles franques”, dotades de cartes de
franquícia i de privilegis. I també les ciutats creixerien, i al seu costat
creixen els burgs o viles, nous “vilans” vinguts del camp a la recerca d’alguna
oportunitat.
A partir del segle XI, el creixement ja es notori:
més població volia dir més demanda i més mercats. I amb això, el creixement del
mercat intern i de sectors industrials nous, com ara el de la construcció, el
del metall i la mineria; el tèxtil als Països Baixos i Anglaterra, després a
Itàlia; una major fluïdesa dels moviments monetaris, alça de preus i l’inici
del crèdit i la banca a Itàlia per facilitar un comerç internacional en
creixement; ...
Així, amb el creixement
de les ciutats de la costa atlàntica europea i del nord d’Itàlia, s’inicià un
important creixement econòmic de la mà de la recuperació del comerç
internacional entre els territoris del mar Bàltic i la costa atlàntica europea,
i del comerç marítim per l’Adriàtic cap a l’Orient. Per exemple, ja el segle
XII, es creà la Hansa de Londres, com a fruit de la unió de diferents guildes
flamenques per tal de facilitar l’exportació de llana cap a aquesta ciutat; i,
a mitjans del segle XIII, les guildes de Lübeck, Bruges, Hamburg, ... crearien
la Lliga Hanseàtica. Era l’inici d’una important i duradora unió exportadora
destinada a assegurar el tràfic marítim i a desenvolupar el comerç. Tanmateix,
a Itàlia, ciutats com Gènova, Venècia, Pisa o Amalfi, incrementarien el seu
comerç cap a l’orient del continent. També a la península ibèrica l’economia
creixia. El 1273 es crearia “La Mesta”, una organització de pastors i ramaders de
l’altiplà central que practicaven la transhumància des d’Extremadura fins a
Lleó, un tràfic de vital importància per l’economia de Castella i que serviria
per facilitar l’exportació de llana cap als Països Baixos. I a casa nostra,
“cap el 1150, esclata ... la vitalitat de Barcelona. Esclata amb la construcció
de burgs o viles noves més enllà de les muralles, amb la prosperitat agrícola
de tot el territori municipal ...”[18]
Cal, també, recordar, la importància econòmica de les Croades i les expedicions
de les Ordes religioses i militars cap a l’Orient, que començaren a finals del
segle XI. I és que la fe mou muntanyes, sí, però, a voltes, també obre mercats.
S’estaven posant els
fonaments d’un canvi en el sistema econòmic i social, era l’inici del capitalisme mercantil, de “l’acumulació originaria” de
capital que deia en Marx, que esclataria en tota la seva força a partir del
segle XVI; després de les grans expedicions transoceàniques cap a l’Orient
i el descobriment d’un nou món, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic.
Aquest creixement econòmic, però, es veuria frenat al
llarg del segle XIV per la davallada demogràfica,
conseqüència de les epidèmies i de les pestes negres bubònica i pneumònica.
És difícil saber el
número d’afectats que hi hagueren a nivell continental; tot i així, Postan[19]
calculava que, del 1348 al 135 , un terç de la població britànica va morir com
a conseqüència d’aquesta pandèmia. Al costat de la davallada demogràfica,
altres factors influïren en el canvi de tendència econòmica i la crisi
conseqüent: un empitjorament del clima i el retrocés en la productivitat
agrícola; les conseqüències directes de la guerra (recordem que del 1337 al
1453 succeí la Guerra dels Cent Anys, entre Anglaterra i França) i les
indirectes: la pujada d’impostos per fer front a les despeses militars, la
falta demà d’obra, la pujada de preus[20],
l’abandonament rural, la baixada dels nivells de renta, .... Era una crisi de
creixement?, o era quelcom més profund, quelcom que demandava un canvi de model
en la tinença de la propietat i en un règim d’explotació encara feudal? En
qualsevol cas, el mode de produir estava en transició. Probablement, on més es
va notar la crisi fou en que el havia estat el rovell de l’ou del sistema
feudal, el camp, i en el sector social més desafavorit, els serfs de la terra.
Com diu Hodgett, “s’ha calculat que aproximadament el cinquanta per cent de
tots els ingressos d’un camperol depenent estaven destinats a les càrregues
senyorials”[21].
Seria el moment d’un ressorgiment de la lluita de
classes, al camp, i a la ciutat. A les ciutats els
conflictes esdevingueren entre les sectors més populars, representats pels
gremis, i el dels patriciats urbans, integrats per usurers, grans comerciants,
industrials, rendistes i nous rics, que controlaven les magistratures i els
consells municipals, restablerts per fer front a les necessitats econòmiques i
tributàries de la vida urbana; i a les
zones rurals seria el moment de les grans revoltes camperoles, que superaren en
gran manera la reduïda conflictivitat (com ara, el llarg conflicte de les
“bagaudes” a la Gàl·lia i a Hispània; la revolta dels Stelling, a Saxònia, de
l’any 841; o la de Normandia del 996; sobre la condició servil, les rendes i
exaccions senyorials, així com la pròpia competència per la terra entre les
pròpies comunitats agrícoles) de l’Alta Edat Mitjana, com a conseqüència de
l’enduriment de les condicions dels serfs de la gleva.
Així, a França, el 1251
es produí l’anomenada “insurrecció dels pastors”, en contra del rei Lluis IX
per les pèrdues humanes de la VII Creuada, que esdevindria veritable revolta
social contra la noblesa, que es repetiria 70 anys més tard, el 1320; al
litoral de Flandes, els camperols s’aixecarien en contra de la noblesa des del
1323 fins al 1328; i a França de nou,
el 1358, hi hagué la revolta de la
“Grande Jacquerie”; a Anglaterra, el 1381 la gran sedició dels camperols sota
el comandament de Wat Tyler; o les croades camperoles populars del 1476, a
Niklaushausern, a Turingia, adreçades a la Verge, seguint la prèdica de Hans
Bohn (precedent de la “Revolució del home comú”, la cruenta guerra camperola
del 1524); o les mateixes guerres dels remences del 1462 al 1485, a Catalunya.
Totes tenien en comú la lluita contra les càrregues tributàries i els abusos
dels senyors, els “mals usos”, sovint sota el mantell de defensar una
causa religiosa; i, en molts casos, la
defensa de les terres comunals i el retorn dels grans dominis eclesiàstics i
feudals. A les ciutats, la lluita de classes estaria encapçalada pels gremis, a
voltes també amb una justificació religiosa, com les croades de la comunitat
cristiana de Tàbor, a Bohèmia, en el marc de les guerres “hussites”(partidaris
de Jan Hus) des del 1420 al 1436, veritable guerra social i nacional entre la
població autòctona txeca i els colons d’origen alemany, que controlaven la
ciutat; el mateix Flandes, en la revolta camperola del 1323, els artesans de
Bruges i d’Ieper, es sumaren a les reivindicacions pageses. Com diria Pirenne,
“fou sobre tot en les grans vil·les industrials dels Països Baixos, de les
ribes del Rin i d’Itàlia, on es varen desenvolupar revolucions municipals ...[22].
A aquest entorn de
conflictivitat entre les estaments i/o classes socials, cal afegir la creixent
competència entre les pròpies ciutats, en un marc polític i institucional
mancat de qualsevol poder regulador d’àmbit supramunicipal. La conflictivitat
estava arreu: a les zones rurals, a les ciutats i entre les mateixes ciutats.
La pau social per tirar endavant, en aquestes condicions, seria un desig
inabastable.
Així, doncs, l’economia i la societat anava canviant.
Si la baixa rendibilitat dels grans latifundis romans, basats en el treball
dels esclaus, fou una de les causes determinants en l’obsolescència del mode de
producció esclavista, el propi hauria de passar en l’etapa final del mode de
producció feudal: ni la vella noblesa feudal ni, molts menys, els serfs de
la terra i els camperols lliures, en un règim, però, de dependència, trobaven
en el camp una manera satisfactòria de poder viure.
En paraules de Dobb: “Un
element fonamental en la decadència del feudalisme a Europa occidental, i
particularment a Anglaterra, exponent de la crisi de l’economia feudal en els
segles XIV i XV, fou la lluita dels petits productors per alliberar-se de les
servituds de l’explotació feudal”[23].
Pel que hem vist, els processos de canvi en el model econòmic de la societat
segueixen un esquema similar: “baixada en la taxa de benefici (en la taxa
d’explotació) – sobreexplotació del factor treball – increment en la lluita de
classes – canvi social”. Quan no hi ha ni pa ni llibertat, no hi ha cap futur. El
procés, però, de fet pot durar molts i molts anys, segles. Per què? Doncs,
perquè el nou sempre surt del vell, del que desapareix. No és instantani. Nous
interessos econòmics es desenvolupen dins de la societat que va desapareixen.
En el cas del feudalisme, d’una economia tancada, molt poc mercantilitzada i
basada en l’autoconsum, el canvi econòmic cap a un altre model més obert, on
predomines una economia monetària, d’intercanvi comercial, s’hauria de
realitzar poc a poc. Nous interessos econòmics en formes mercantils que
conviurien amb les formes econòmiques antigues, algunes basades en la servitud
feudal, i altres de noves, en un règim de llibertat formal, a basades en el
treball propi i l’aliè a canvi d’un sou.
De fet, durant segles conviurien formes d’economia
feudal amb noves formes d’economia mercantil simple i d’autoconsum, de
manufactura a petita escala i de treball domèstic, amb les noves formes
capitalistes d’explotació del treball aliè en gran escala, com a preàmbul del
capitalisme industrial.
Però, no correm tant!
Encara estem a l’Edat Mitjana. Un temps on ciutadanes i ciutadans de diferent
condició, camperols i serfs, també diferents però tots sotmesos, amb els
senyors feudals al capdavant, havien estat vivint en aquesta situació molts i
molts anys, segles de fet. Com la societat s’havia reclòs en la foscor de la
nit durant tant de temps?; era només una aturada en el camí? era fer un pas endarrere per fer un salt
endavant?; quines foren les causes, les institucions jurídiques i polítiques
que afavoriren aquest recolliment; o aquesta submissió, si es vol?; quin va ser
el paper de l’Església catòlica, del Cristianisme, en aquest procés?; tot va
ser negatiu, o s’estaven posant les llavors per quelcom superior?; que quedava d’aquell
primer intent de sistema públic d’educació del món romà?; hi havia, encara, una
mínima participació popular en aquell món polític tan fragmentat i
jerarquitzat?; i, en conseqüència, hi havia algun compromís del home o de la
dona del món feudal en la vida política pública?
Algunes de les raons, ja
les hem apuntat. Anem ara a fer una altra volta per l’escenari per tal de mirar
de completar la tramoia del feudalisme occidental.
[1] E. H. Gombrich, “Breu historia del
món”, pl. 125, Ed. Empúries, 2007
[2] Indica que el llarg deteriorament
(de més de tres segles) durant l’Imperi, dels factors ambientals i climàtics,
provocaren la baixada de la rendibilitat agrària i la desertització del
territori, i els problemes sanitaris i de
salubritat de les grans ciutats (Roma arribà a tenir més de un milió
d’habitants) provocaren grans mortaldats i una veritable crisi demogràfica. K.
Harper, “El fatal destí de Roma”, K. Harper, Ed. Crítica
[3] F. W. Walbank, « La paorosa revolució”,
Ed. Alianza, 1978
[4] H. Pirenne, “Mahoma i Carlemany”, pl. 52.
Ed. Alianza, 1978
[5] G. W. Hegel, ibídem. pl. 499
[6] J. Heers, “Història de l’Edat Mitjana”,
pl. 28, Ed. Labor, 1984
[7] Segons Hegel, “Anglaterra va quedar
dividida en 60.000 feus”, ibídem. pl. 611
[8] Tot i que l’esclavitud, com a mode de
producció general, havia desaparegut, continuarien havent-hi esclaus en les
senyories durant mols segles. De fet, el tràfic d’esclaus a càrrec de pirates i
corsaris fou molt intens i un dels factors de creixement econòmic a casa nostra
(veure, A. Tona, “El factor riquesa en els orígens de Catalunya”, pl. 54, Ed.
Pórtic, 1971). I encara al segle XV subsistiria un important mercat d’esclaus a
Catalunya (veure, G. A.J. Hodgett “Història social i econòmica de l’Europa
medieval”, pl. 198,Ed. Alianza, 1979) sistema d’explotació
[9] H. Pirenne, ibídem. pl. 123 i següents
[10] veure a aquest respecte els comentaris de
J. Heers, “Història de l’Edat Mitjana, pl. 51, Ed. Labor, 1984
[11] H. Pirenne, “Història econòmica i social
de l’Edat Mitjana”, pl. 51, Ed. Fondo de Cultura Econòmica, 1975
[12]
J. Heers, ibídem., pl. 52, Ed. Labor, 1984
[13] sobre la diferència entre classes,
castes, ordes i estats, veure P. Vilar, “Iniciació al vocabulari de l’anàlisi
històric”, pl. 116 i següents
[14] això passaria aproximadament fins el
1270, en un temps de creixement demogràfic, moment en que conclouen els grans
arrabassaments, iniciant-se un canvi de conjuntura i una contracció econòmica
general que durarà prop de 2 segles. Veure. J. Heers, ibídem., pl. 217
[15] M. Olmeda, “El desenvolupament de la
Societat”, tom IV, pl. 78
[16] G. A. J. Hodgett, “Història social i
econòmica de l’Europa Medieval”, pl. 188, Ed. Alianza, 1979
[17] G. Duby, “Guerrers i camperols, desenvolupament
inicial de l’economia europea(500-1200)”, pl. 288, Ed. Siglo XXI, 1977
[18] P. Vilar, “Catalunya a l’Espanya
moderna”, tom I, pl. 194, Ed. Crítica, 1987
[19] M. M. Postan, “Cambridge Economy History
of Europe”, tom I, pl. 569, Ed. Cambridge University Press, 1966
[20] En el sistema feudal, diu Kula, crisi vol
dir pujada de preus: “en un període favorable, la utilització plena dels
factors productius coincideix amb la disminució de preus, perquè, gràcies al
ple rendiment dels factors productius, augmenta el rèdit social”. W. Kula,
“Teoria econòmica del sistema feudal”, pl. 129, Ed. Siglo XXI, 1979
[21] H. Hodgett, ibídem, pl. 190
[22] H. Pirenne, “Història econòmica i social
de l’Edat Mitjana”, pl. 147, Ed. Fondo de cultura econòmica, 1975
[23] M. Dobb, “Estudis sobre el
desenvolupament del capitalisme”, pl. 474, Ed. Siglo XXI, 1976
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada