Una cultura i una religió (com a una de les formes d’expressió de la
mateixa cultura) que es varen desenvolupar per tot el món conegut al llarg de
més de 1000 anys havien de tenir, forçosament, multitud d’elements en els seus continguts.
Poble pràctic, com era el poble romà, és lògic que els romans extraguessin i
adaptessin les concepcions religioses i culturals que trobaren, de manera
especial, per tot el món mediterrani. Per tant, ja des del seu origen, un dels
elements que havien de conformar la
religió romana fou el “sincretisme”, en tant que unificació de deus
d’origen divers, de barreja de tradicions religioses de les comunitats i tribus
originaries, i de les veïnes, com ara dels etruscs, dels sabins, ... deus
d’origen popular, agraris. Així, a partir d’una
primera triada de deus etruscs (Tínia, Uni i Menrva), s’hi
afegirien i fusionaren altres deus
indígenes, veritables forces divinitzades - “numina”-, plens de desig i de poder, amb formes
antropomòrfiques, emparentats entre ells en grups, deus que poblarien els
temples del turó del Capitoli de Roma, als quals s’hi
incorporarien els deus provinents de tot el món grec, batejats com: Tellus (la
Terra Mater), Saturn, Júpiter, Juno, Mart, Quirí, Neptú, Venus, Vulcà, Vesta,
...; i al costat de l’Apol·lo grec (més apreciat pels romans que Dionís, inspirador
del culte orgiàstic de les bacanals) apareixerien els reflexos de la mística
pitagòrica i òrfica, i es difondrien els mites i les creences gregues, a través
dels oracles i dels llibres sibil·lins[1];
i, finalment, la religió romana acolliria algunes formes de culte d’Egipte o de
l’Orient Mitjà. Tot plegat, una teologia,
una cosmologia i una organització religiosa de la societat en consonància amb
el que seria sempre l’esperit del poble romà: la utilitat, el sentit de lo
pràctic, del necessari.[2]
Perquè, per a l’Estat romà tots els deus poden ser útils, i Roma divinitza
tot el que troba útil, totes les forces i elements que l’envolten: els de la
natura, i els de la llar i de la vida familiar (els” lars i els penats”,
provinents de les antigues gens dels etruscs, protectors de la salut, de la
família, i el rebost). I així, forçosament, també havia de sorgir una religiositat privada, amable, “ni
esquerpa, ni perversa, modesta, familiar”[3],
petites creences que es transmetien de pares a fills, de generació en
generació, en forma de rituals i de cultes (i de jocs i festes; i de bacanals,
també, com a contrapart d’un esperit en el fons simple i vulgar), i una “pietas”, una devoció, un sentit del
deure que s’alimenta privadament, i que s’expressa públicament en una
organització religiosa ben definida, útil i pràctica; a càrrec dels sacerdots,
els pontífex, que esdevindrien sagrats en la seva representació, en la seva
funció rectora. Sacerdots sorgits, com no podia ser d’altra manera, d’entre la
vella aristocràcia de les gens, d’entre els patricis, per ordenar la vida
pública. I al costat dels sacerdots s’hi trobaven els “flaminis” (sacerdots
dedicats al culte d’una antiga deïtat gentil), els endevins (àugurs), les
vestals i els “decemvirs” (les comissions per ordenar-ho tot). Tota una
estructura perfectament organitzada. Els primers reis eren “reis sacrorum”;
després quedà el cònsol com a “pontífex
maximus”, que a l’època de l’Imperi, Octavi August seria el “summe pontífex”. Diria
Ciceró que: “Mai foren el nostres avantpassats més prudents ni estigueren més
ben inspirats pels deus que quan decidiren que les mateixes persones
estiguessin al davant de la religió i dels govern de la República”[4].
No hi ha
separació temporal del poder, “tot estava ple de Júpiter”[5], era un Estat
amb voluntat teocràtica; perquè, en definitiva, per al poble romà, el primer
deu és l’Estat. Tots els deus pertanyen a l’Estat, perquè són útils per a
la seva supervivència. Júpiter era el deu del cel i dels fenòmens atmosfèrics,
com a paradigma del poder i l’omnipresència incontrolable; però, Júpiter també
era el sol, o la llum, que dona la vida, o el llamp que espanta. Els cims de
Roma s’emplenà de temples; i des de l’Estat s’organitzà tota una estructura religiosa i una litúrgia: una
comissió de patricis, el “decemvri sacris faciundis”, per tal de filtrar i
donar unitat a totes les diverses influències religioses i posar-les en
sintonia amb l’esperit nacional, eliminant allò més exòtic i desordenat[6]; diversos
col·legis sacerdotals; lleis reials, amb el càlcul dels segles i del calendari,
d’acord amb la religió romana; i una organització al servei del fast, de la
iconografia i dels annals dels pontífexs; de les festes i els jocs; i dels
espectacles i de la música, que serien
el germen de l’art i de la literatura
romanes.
Per als romans els deus no eren ja aquells deus grecs immortals però
terrenals, plens de força però també de vicis; per als romans, els deus han de servir al poble i a les
seves necessitats, als seus propòsits. I així, sorgirien uns rituals on la
superstició, i l’endevinació i el destí,[7]
a través dels àugurs i els harúspex, dels auspicis i les sentencies
sibil·lines, estarien encaminats a recordar quina era la intenció i el desig de
l’Estat: facilitar el govern de la República, primer, i de l’Imperi, després.
L’historiador grec Polibi,
quan fou fet presoner i portat a Roma, arribaria a afirmar: “La peculiaritat
per la qual el meu parer l’Imperi romà és superior a tots els demés és la
religió que en ell mateix es practica. El que en altres nacions estaria
considerat una reprovable superstició, aquí a Roma, constitueix els fonaments
de l’Estat. Tot el que li pertoca es revesteix de tal sumptuositat i fins a un
punt que condiciona la vida pública i la privada, de manera que res podrà mai
fer-li competència. Crec que el Govern ho ha fet expressament, per a les
masses. No caldria si el poble estigués composat de manera exclusiva de gent
il·lustrada, però per a les multituds, que sempre són obtuses i fàcils a les
passions cegues, és bo que al menys existeixi la por per tal de tenir-les
sotmeses”[8].
Però, amb el temps, com hem dit, el
fet religiós aniria evolucionant i canviant. Les influències hel·lenístiques
serien cada vegada més importants: la “mitologia i l’escepticisme grecs,
massa sovint, impulsarien la tendència a abolir el profund sentiment religiós
característic dels antics romans”[9].
Això es manifestà en uns nous rituals més desordenats i místics, amb influències
platòniques, massa metafísiques per a l’esperit romà; i pitagòriques, amb
elements màgics i esotèrics; i epicúries, font d’un plaer sovint mal entès. L’estoïcisme
s’adaptà millor. I així, la religió
tradicional aniria perdent prestigi, només la gent més senzilla de la plebs
rural conservaria els antics rituals agraris. “La indiferència religiosa de les
classes més altes va créixer fins a provocar una mena d’aversió cap a la
mateixa religió, i aviat començaren a les queixes sobre l’abandonament dels
temples, que estaven buits ... August va haver de restaurar 82 temples ...”[10]
Molts ciutadans feia temps que demanaven la intervenció del Senat.
Així, per a molts romans calia un retorn a les velles formes de la religió
romana. I ja en temps de l’Imperi, el propi
Octavi August substituí la “pietas” per una religió eminentment política entre
el poble, amb el retorn als vells costums i a l’antiga moral familiar, mentre
que, deliberadament, excloïa la plebs de la vida política. Després d’ell, a
mesura que canvià l’esperit romà, el
pensament religiós s’afeblí i esdevingué buit de contingut. Les formes
divines encara subsistiren a l’interior dels temples per al sosteniment de la
pròpia ciutat, però no era pas d’aquella pietat primitiva. Era un símbol, més
polític que no pas religiós, que es dreçava en paral·lel i en oposació a la
nova religió que des de Judea s’anava estenent, la dels cristians. Era la nova religió del “Crist” ressuscitat i
salvador.
I la nova religió fou perseguida i proscrita; a partir de Trajà, ser un
seguidor del cristianisme ja era delicte. Al llarg del segle III n.e. els
cristians varen ser objecte de dues grans persecucions, a mans de Septimi Sever
i de Valerià I, i a començaments del segle IV, en Dioclecià ordena una gran
persecució de durà 6 anys. Una religió amb un afany universal, monoteista i hostil al culte
imperial, no podia ser permesa per l’Estat romà.
Així, en oposició als nous corrents religiosos, al llarg dels segles II i
III n.e. hi hauria una revifalla de les velles religions paganes,
les supersticions s’anirien imposant, amb la renovació dels oracles i el
sorgiment de noves religions còsmiques i astrals, on destacaria el culte a
Mithra, el rei solar, consolador i pur; i més cultes orientals, religions que
pregonaven la salvació: “l’eleusinisme” i el “dionisisme” grecs; el culte als
deus egipcis Isis i Serapis. Noves religions de resurrecció i de joia mística,
de vida i de mort, que volien donar respostes a les necessitats intimes de les
ànimes romanes; però, també, religions comunitàries, fraternals i disciplinades. Els cultes continuaven essent una
manifestació de lleialtat a l’Estat i al Princeps.
Ja el segle IV, l’emperador
Galeri inicià un temps que podríem s’ha anomenat de “paganisme de combat”, en
el qual els cristines foren les primeres víctimes.[11]
Així i tot, el cristianisme, com una taca d’oli, anava creixent: l’organització
eclesiàstica es va anar enfortint; els bisbes eren nombrosos, inclús a les
zones rurals. A Antioquia, a Alexandria,
a l’Africa proconsular, a Síria, a Cartago, a l’Anatòlia, a Lió, ... i a
Itàlia i a Roma, els bisbes es multiplicaven. I amb el creixement del
cristianisme, paral·lelament, el sorgiment dels primers problemes de doctrina:
el maniqueisme, el montanisme, i després, l’Arrianisme. Amb tot, paulatinament,
el cristianisme, tot i les heretgies,
s’imposaria a la vida de l’Imperi: el mateix Galeri, l’any 311 en el seu
Edicte de Tolerància; després, Constantí, a l’Edicte de Milà, de l’any 313; i,
finalment, Teodosi, l’any 380, a l’Edicte de Tessalònica, “transformarien el
cristianisme en una religió del poder”[12]
al convertir-la en la religió oficial d’un Estat que feia les darreres passes
com a gran potència mediterrània i mundial, amb la divisió definitiva de
l’Imperi a la seva mort l’any 395, pas previ a la fi de l’Imperi d’Occident
l’any 476.
En resum, Roma no era Grècia, “la noció del deu com a home idealitzat en la
que els grecs havien desenvolupat el simbolismes original de la seva religió no
hi era en la ment romana”[13]. Roma no cercava en la religió i la cultura
l’enaltiment espiritual de la col·lectivitat, la transcendència, la unitat de
la individualitat en la l’esperit del poble; l’esperit romà no especula, no
cerca el misteri ni el desconegut, i al no cercar-lo, que fa?, troba l’aspecte
pràctic – diari - de la religió, i amb això, cau en el buit, en el no rés, cau
en la superstició, en l’auguri, com ara; uns certs senyals en el cel; el
vols dels ocells; si el llamp ve de la dreta o de l’esquerra; tot es una
manifestació de la voluntat divina. Deus públics i deus privats, els romans
tenien una espiritualitat interior, sí, però buida, és formal en el sentit que
busca la utilitat del dia a dia, no transcendeix; resta en la vulgaritat: a les
llars fan altars contra la pesta, contra la fam, contra la febre, ... i tenen
deesses com Juno Unxia, que té cura de les xarneres de les portes, o com
Moneta, la deessa de la moneda, ... Roma forma el seu caràcter en l’educació
espartana de la duresa de la vida, en la lluita i la competició, en la duresa
interior, i aquí troba una certa seguretat espiritual; i en aquest procés de
formació del caràcter, la religió
compleix una funció ideològica de primer orde.
Però, no acaba aquí la funció
de la religió romana: per a Cicerò la paraula religió vol dir relligar, lligar
als éssers humans entre ells mateixos, compartir destins inescrutables, potser.
I així, la religió unificaria l’esperit romà al voltant de l’Estat i el seu
destí. Ja tenim el paper públic, el principal, de la religió. Confirmant la vella
màxima de Marx de que la religió és l’opi del poble, la religió a Roma fou, des
del seus inicis, autèntica ideologia al servei de la classe dominant, del
patriciat romà.
Hegel afirmaria que tots els
rituals religiosos, plens de supersticions, estaven “en mans dels patricis, que
ho utilitzaven conscientment com un simple llaç extern per als seus propis fins
i en contra del poble. – i segueix - Cicerò ho considera expressament com un
engany del poble” [14]. Però,
vet aquí la paradoxa: en el moment en què inicia el camí capa una
relaxació dels vells costums, cap a una vida més relaxada, còmode i luxosa, cau
l’esperit romà, i comença la decadència[15].
Duresa de caràcter, sobrietat,
solemnitat, seriositat, introspecció, ...
tot això eren elements que conformarien el caràcter romà; i que, en bona
part, eren el fruit derivat de l’educació religiosa dels ciutadans i de les
llars romanes. La religió era politeista i poc espiritual; era
prosaica, vulgar, però pràctica i útil; i, fins feia poc, acontentava el poble
romà en una etapa en que, com hem vist, ja tenia una significació política
important. Així, semblaria que una nova religió monoteista, com era el
cristianisme, i que només reconeixia l’autoritat suprema del deu “totpoderós”
tenia poc a fer en el món romà. Només hi havia un deu, és cert, però hi havia
profetes, que feien de sacerdots, i uns llibres antics, uns testaments, que els
evangelistes actualitzaren per donar respostes
a les necessitats d’una població de l’Imperi necessitada d’una creença
que els aglutinés i els cerqués una sortida espiritual i pràctica, alhora. En
uns moments en que l’esperit militar expansionista dels vells temps ja no tenia
cap sentit, en un temps en que el caràcter romà havia evolucionat cap a la
recerca de la pau i la seguretat personal, com a necessitat i com a refugi
espiritual, l’esperit cristià, que predicava l’amor, la pau i la concòrdia, que
era místic i transcendent, però senzill i solemne, alhora; que era sever,
ordenat i respectuós; i prudent i valent, al mateix temps; disposat sempre al
sacrifici per una idea en forma de fe, malgrat el rebuig inicial de l’Estat, va
quallar entre els romans, ja que lligava força amb els pressupostos inicials
del seu caràcter. Així, l’objectiu final,
de la pau i l’orde, també lligarien en uns moments de desgavell institucional i
de falta d’esperit col·lectiu. La fe cristiana estava destinada a substituir la
ideologia política i religiosa dels deus romans.
L’Estat romà, immers, malgrat algunes revifalles, en uns llargs segles de decadència, en el marc d’una crisi econòmica, social i política que havia canviat la fisonomia social de l’Imperi, podia - com així fou - tenir la temptació de donar entrada a una nova religió que mantingués políticament la unitat de l’Imperi i acontentés les necessitats religioses d’una població (plebeus i patricis) immersa, també, en una crisi espiritual. Els antics deus romans havien deixat de ser útils.
[1] Llibres profètics de l’Antiga Roma, escrits
en grec, d’origen desconegut, i que, segons la llegenda, estaven a càrrec de la
Sibil·la de Cumes.
[2] Hegel diria que: ... la religió romana és per aquesta raó
enterament prosaica de la limitació, de la finalitat, de la utilitat, ibídem.
pl. 512
[3] A. Grenier, citat per C. Estin i H.
Laporte, a “El llibre de la mitologia”, pl. 210, Ed. Gallimard, 1987
[4] Citat per C. Estin i H. Laporte, ibídem.
pl. 216
[5] Agustí d’Hipona, “la Ciutat de Deu”, pl.
143, Ed. Apostolado de la Prensa, 1944
[6] P. Petit, ibídem. pl. 255
[7] Ciceró escriuria sobre aquesta
predestinació, aparent contradicció entre l’endevinació i el destí, que: uns creuen que tot el que es realitza en
nosaltres, en virtut de causes antecedents i sense que puguem canviar rés, és
obra del destí, mentre que allò que està en el nostre poder escapa del destí,
“L’endevinació” i “El destí”, pl. 124, Ed. Folio, 2002
[8] citat per I. Montanelli, “Història de Roma”, pl. 167, Ed.
Random House Mondadori, 2013
[9] E. Guhl i W. Koner, “Els romans; vida i
costums”, pl. 18, Ed. M.E.
[10] E. Guhl. i W. Koner, ibídem.
pl. 19
[11] P. Petit, ibídem., pl. 386
[12] F. Díez de Velasco, “Breu història de les
religions”, pl. 105, Ed. Alianza, 2014
[13] E. Guhl i W. Koner, ibídem., pl. 10, Ed.
M.E.
[14] G. W. F. Hegel, ibídem. pl. 517
[15] Agustí d’Hipona diria que: Ara solament
tracto de la relaxació dels costums, els quals, perdent al principi poc a poc
els seus bells colors i caient després com una avinguda d’un rierol desfermat,
causaren, malgrat que subsistien les cases i els murs, tanta ruïna a la República,
que autors seriosos d’ells mateixos no dubtaren en afirmar que es perdé llavors
mateix ... ibídem., pl. 87
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada