dimecres, 10 de febrer del 2021

P4 – Els paradigmes de la llibertat: somni i realitat

 

En el que portem en aquest escrit, hem vist el pas de les comunitats primitives de les gens i de les fratries a les primeres formes de la societat política, el naixement de l’Estat; hem vist la relació indestriable entre política i economia; i entre la ideologia (del poder) i la comunicació com a eina per a la seva difusió i per al control de la societat. Tanmateix, hem procurat explicar la necessitat de la religió, tant en l’aspecte individual com per relligar la pròpia societat i facilitar la seva governabilitat. El nostre objectiu és esbrinar la importància i l’efecte de l’educació i de la possibilitat de participar, o no, en la vida política per tal d’adquirir un veritable compromís social, com a pressupost de qualsevol canvi social que representi una millora en els drets i les condicions de vida de la comunitat, i recuperar-ne el seu esperit original. (si és que mai existí, més enllà del nostre imaginari)

 

En el punt en que estem del nostre esbós, la societat política creada ja té tots els ingredients necessaris per a la seva continuïtat; desprenent-se de qualsevol embolcall místic o religiós. Hegel diria que l’Estat és ja un Esperit en marxa cap a la seva perfecció. Un Estat que, des del pensament grec, hauria de cercar la Justícia coma virtut; i que el pensament de l’escolàstica medieval, seguint la filosofia neoplatònica, cercava també com a virtut per aconseguir el bé comú. Però, com hem vist, la societat política representada per l’Estat és una societat política “temporal”, i per tant, subjecte al canvi, al moviment. És un Estat en formació i canvi; i, seguint el fil conductor que havíem avançat, el canvi polític hauria de venir per mor del canvi econòmic.

A partir del segle XI, l’economia havia anat canviant, on abans hi havia una producció limitada, bàsicament, al consum propi, immediat, ara s’estaven creant les condicions per un creixement que anava més enllà. El comerç creixia arreu, a l’interior i a l’exterior; tornava a fer-se internacional: a la Mediterrània, a l’Atlàntic i a la mar Bàltica, es reprenien rutes comercials abandonades de feia molts anys; comerciants provençals, catalans i de les ciutats italianes establien bases i factories per l’Orient i tot el nord d’Àfrica. A les ciutats es desenvolupava i creixia la producció artesanal i la manufactura, sorgien els gremis d’artesans i menestrals i les guildes dels mercaders i dels comerciants; els pagesos fugien de les reserves i cercaven noves terres verges o anaven a provar sort a les ciutats, la població creixia. Ara, a finals de l’Edat Mitjana, una part cada cop més important de la producció, estava destinada a l’intercanvi. Com diria Marx, ara es produïen mercaderies[1]. I al operar-se una modificació en la concepció del sistema econòmic - en la infraestructura - haurien de canviar, també, les pròpies superestructures polítiques i ideològiques. Estava en marxa tot un procés de canvi en el sistema social, i en el seu marc territorial de referència. El poder i el seu origen, durant segles encara, sovint es reivindicaria com a diví, però el procés de secularització ja era imparable. Un llarg procés de canvi que encara dura hores d’ara.

 

Així, aquests canvis econòmics tindrien conseqüències socials i polítiques, religioses i ideològiques. Es crearia un nou sistema de valors producte d’un canvi cultural transcendent; seria el que dèiem abans, el Renaixement. Un Renaixement cultural, artístic i ideològic que, de la mà del Humanisme, enllaçaria amb la Patrística i l’Escolàstica, i amb el renaixement filosòfic i teològic que abundava amb l’idea dels dos poders, el temporal i l’espiritual; en la seva integració, supremacia o superació, i que, ara, es presentava com a caritat i amor a la humanitat, com a Humanisme cristià. Era una versió actualitzada per l’esperit cristià de la “Humanitas” de Cicerò, com a suma del sentiment envers el proïsme i la formació humanística. En uns temps convulsos, un seguit d’erasmistes cercarien una realitat pràctica humana en un sentit moral, que lligués amb el paradigma moral de l’Església cristiana, amb la “philosophia Christi”. Era posar la raó moral per davant la raó d’Estat, de Maquiavel o, més endavant, de Hobbes; la raó de la comunitat per davant de la simple raó d’Estat. Tomàs Moro, amb la seva “Utopia”, imaginava una República regida per una Religió universal natural, on s’eliminés la propietat privada; i Tomasso Campanella, a la “Ciutat del Sol”, feia el mateix en una nova versió de la ciutat agustiniana, on el Papa-Sol regiria una societat  teocràtica on tots els bens serien comunitaris. I aquest mateix esperit humanista donaria pas, però, a una mena de contra-utopia, una altra forma de societat (en aquest cas, no de comunitat) imaginada i perfecta: a “La Nova Atlántida”, Francis Bacon descriuria una societat de súbdits, tecnocràtica, autoritària i tancada, un “regne tudorià embellit en la sumptuositat aristocràtica renaixentista i assistit per la tecnocràcia més singular i poderosa”[2], on hi ha de tot per a tothom, però mancada de llibertat. Bacon, hereu de la passió per l’estudi de la naturalesa dels humanistes i renaixentistes italians (Telesio, Bruno i Copèrnic) li donaria una forma més acabada al nou Materialisme metafísic, d’on sorgirien, d’una banda, l’estudi de les ciències de la naturalesa i el desenvolupament posterior del mètode científic, basat en la inducció, l’anàlisi, la comparació, l’observació i l’experimentació, fonaments de la ciència moderna; i, d’altra banda, el de l’estudi de les ciències socials i del Materialisme mecanicista dels segles XVII i XVIII, i del Materialisme dialèctic i el Materialisme històric del segle XIX. Pensament utòpic, pensament científic: dues conseqüències ben diferents d’una mateix arrel humanista.

Un pensament moral que a l’Anglaterra de mitjans el segle XVII aviat donaria els seus fruits en el marc de la revolució anglesa del 1640, en el pensament republicà conservador de James Harrington, en la seva obra “la República de Oceana”, i el moviment polític dels anivelladors, els “levellers”; i un altra de més radical, el dels cavadors, els “diggers”, una mena de moviment comunista d’origen cristià integrat per seguidors de les idees comunitàries de Gerrard Winstanley, exposades en les seves obres “La nova Llei de Justicia” i especialment en “El Dret de la Llibertat”, The Law of Freedom.

  

I aquest canvi en el sistema de valors, uns valors que anaven deixant al calaix la vella filosofia especulativa i metafísica, donarien pas a uns altres més pràctics basats en el treball i l’esforç, un nou escenari social on la iniciativa comercial i industrial, el comerç, la indústria i el treball, al camp o a la ciutat, eren objectius comuns i desitjables: comerciar i explotar econòmicament els mitjans materials i la capacitat de treball, ara teòricament lliure, dels menestrals, obrers i camperols. La capacitat de fer-se ric, de generar una riquesa privada en el tràfic econòmic, més enllà de la terra, i de la vella i simple rapinya de l’espoli i de la guerra. Encara es reivindicaria l’esperit de la noblesa i de la terra com a font primera de la riquesa; però s’estava operant tot un canvi en el sistema de producció material i, conseqüentment, en el d’explotació: on abans hi havien serfs, homes i dones subjectes a la legalitat del poder feudal, ara hi havien persones lliures, pobres i indefenses però lliures. Homes i dones que es sotmetien al domini d’un nou senyor, el burgés, per un temps determinat a canvi d’un sou, d’una paga que rebrien al final del treball, de la jornada, o d’un temps determinat, també. Eren homes i dones lliures que es venien per un temps, que posaven en venda la seva força de treball, i que, al fer-ho, ells mateixos es convertien en mercaderies. Ja no es produiria per tal de comprar els articles de consum necessaris per a la vida; a partir d’ara es produiria per vendre. Comprar per vendre, comprar a un preu, produir i tornar a vendre; en un procés continu on a cada pas s’obtindria un benefici. On abans hi havia simples mercaderies estàtiques, finalistes, ara hi haurien mercaderies en un moviment continu, la mercaderia s’estava transformant en capital.

I havia, també, com hem dit, una classe social que se’n beneficiava, la burgesia; una classe social que havia fet la seva primera riquesa al llarg dels segles precedents amb el tràfic internacional de mercaderies. De mercaderies sovint sumptuoses i  llunyanes, i exòtiques també. I direu: només amb això, amb coses banals? No, també es traficava amb productes primers, amb gra, amb vi, sal, espècies, ... i esclaus. Ja ho hem dit abans, l’esclavitud al llarg del segles fou una de les principals fonts de riquesa. Seria l’equivalent a l’actual tràfic sexual de persones, d’armament i de drogues. Per què serà que, sempre, en el tràfic immoral o il·lícit està el guany principal?

 

Ja hem parlat abans de la conversió dels estaments en classes socials. Una estratificació social basada en l’origen, el naixement, la noblesa de la sang, es veuria mica en mica substituïda per la d’un altre de diferent, basada en l’esforç, el treball, la indústria, l’èxit en el comerç, ..., duta per un mode de producció en formació, en una etapa de transició, que canviaria el paradigma social de la societat. Un nou mode de produir i unes noves relacions socials de producció s’estava desenvolupant creant una nova estructura social, on la burgesia al llarg del segles aniria cercant la seva preeminència. Una burgesia que voldria aconseguir el control de la societat a través d’una veritable revolució social, amb conseqüències econòmiques i polítiques. De manera lenta, però imparable, es produiria un terrabastall amb la eliminació progressiva dels dominis, dels privilegis feudals, del vassallatge, de les servituds, dels encomanaments feudals;  de les terres mortes en mans privades o de l’Església; l’expropiació i usurpació de les terres comunals, i inclús d’estatals; lleis i normes per regular el treball i limitar el preu dels salaris, ... Els nous valors, la nova llibertat conquerida, eren un somni o una maledicció? Tenien un propietari explotant una mà d’obra lliure però barata, usurpant, expropiant, robant i violentant a tort i a dret, a les comunes, a l’Estat, a l’Església, ... La burgesia estava fent la seva acumulació originaria.

Marx diria que: “Aquesta acumulació originària té en l’economia política aproximadament el mateix paper que el pecat original en la teologia ... i d’aquest pecat original neix la pobresa de la gran massa que, malgrat tot el seu treball, segueix sense tenir poder vendre res més que a ella mateixa, i la riquesa dels pocs, que augmenta constantment, encara que varen deixar de treballar feia molt de temps ... En realitat els mètodes de l’acumulació originària són qualsevol cosa menys idíl·lics”[3] Tot un seguit de canvis estructurals i de simple violència que provocaria moltes lluites i revoltes socials, al camp i a la ciutat;  de reformes polítiques i, si calia també, de revolucions (i de guerres) per tal que es fes efectiu el canvi en la classe social hegemònica, ara era l’hora de la burgesia. La burgesia, així, de manera imparable aniria fent la seva pròpia revolució, el que es coneix com a la Revolució Burgesa.

 

Materialisme metafísic, que desenvoluparia la ideologia de la nova societat capitalista, o materialisme dialèctic i històric, creador del Socialisme científic que pregonaria la societat comunista. El Realisme materialista, com a idea d’un impossible material, o l’Idealisme materialista, com a idea d’una realitat material possible (i necessària). Dues maneres d’entendre la comunitat i el poder; que comporten, també, dues versions potser irreconciliables de la llibertat i, naturalment, de la igualtat i la fraternitat. 

 



[1] “La forma immediata de la circulació  de mercaderies és M – D – M, conversió de mercaderies en diner i reconversió de diner en mercaderia, vendre per comprar. Però al costat d’aquesta forma trobem una altra específicament diferent, la forma D – M – D, conversió de diner en mercaderia y reconversió de mercaderia en diner, comprar per vendre. El diner que descriu en el seu moviment aquesta darrera circulació es converteix en capital, esdevé capital, i es ja capital per la seva determinació”. K. Marx, “El Capital”, llibre I, tom I, pl. 162. OME-40 Ed. Grijalbo, 1976

[2] E. Imaz, “Topia i utopia”, estudi preliminar a “Utopies del Renaixement”, pl. 28, Ed. Fondo de Cultura Económica, 1980

[3] K. Marx, “El Capital” llibre I, tom II, pl. 359-360, OME-41 Ed. Grijalbo, 1976

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

P4 – Els paradigmes de la llibertat: somni i realitat

  En el que portem en aquest escrit, hem vist el pas de les comunitats primitives de les gens i de les fratries a les primeres formes de l...