En el que portem en aquest escrit, hem vist el pas de les comunitats
primitives de les gens i de les fratries a les primeres formes de la societat
política, el naixement de l’Estat; hem vist la relació indestriable entre
política i economia; i entre la ideologia (del poder) i la comunicació com a
eina per a la seva difusió i per al control de la societat. Tanmateix, hem
procurat explicar la necessitat de la religió, tant en l’aspecte individual com
per relligar la pròpia societat i facilitar la seva governabilitat. El nostre
objectiu és esbrinar la importància i l’efecte de l’educació i de la
possibilitat de participar, o no, en la vida política per tal d’adquirir un
veritable compromís social, com a pressupost de qualsevol canvi social que
representi una millora en els drets i les condicions de vida de la comunitat, i
recuperar-ne el seu esperit original. (si és que mai existí, més enllà del
nostre imaginari)
En el punt en que estem del nostre esbós, la societat política creada ja té
tots els ingredients necessaris per a la seva continuïtat; desprenent-se de
qualsevol embolcall místic o religiós. Hegel diria que l’Estat és ja un Esperit
en marxa cap a la seva perfecció. Un Estat que, des del pensament grec, hauria
de cercar la Justícia coma virtut; i que el pensament de l’escolàstica
medieval, seguint la filosofia neoplatònica, cercava també com a virtut per
aconseguir el bé comú. Però, com hem vist, la societat política representada
per l’Estat és una societat política “temporal”,
i per tant, subjecte al canvi, al moviment. És un Estat en formació i
canvi; i, seguint el fil conductor que havíem avançat, el canvi polític hauria
de venir per mor del canvi econòmic.
A partir del segle XI, l’economia havia anat canviant, on abans hi havia
una producció limitada, bàsicament, al consum propi, immediat, ara s’estaven
creant les condicions per un creixement que anava més enllà. El comerç creixia
arreu, a l’interior i a l’exterior; tornava a fer-se internacional: a la
Mediterrània, a l’Atlàntic i a la mar Bàltica, es reprenien rutes comercials
abandonades de feia molts anys; comerciants provençals, catalans i de les
ciutats italianes establien bases i factories per l’Orient i tot el nord
d’Àfrica. A les ciutats es desenvolupava i creixia la producció artesanal i la
manufactura, sorgien els gremis d’artesans i menestrals i les guildes dels
mercaders i dels comerciants; els pagesos fugien de les reserves i cercaven
noves terres verges o anaven a provar sort a les ciutats, la població creixia.
Ara, a finals de l’Edat Mitjana, una part cada cop més important de la
producció, estava destinada a l’intercanvi. Com diria Marx, ara es produïen
mercaderies[1]. I al
operar-se una modificació en la concepció
del sistema econòmic - en la infraestructura - haurien de canviar, també, les
pròpies superestructures polítiques i ideològiques. Estava en marxa tot un
procés de canvi en el sistema social, i en el seu marc territorial de
referència. El poder i el seu origen,
durant segles encara, sovint es reivindicaria com a diví, però el procés de
secularització ja era imparable. Un llarg procés de canvi que encara dura
hores d’ara.
Així, aquests canvis econòmics tindrien conseqüències socials i polítiques,
religioses i ideològiques. Es crearia un
nou sistema de valors producte d’un canvi cultural transcendent; seria el
que dèiem abans, el Renaixement. Un Renaixement
cultural, artístic i ideològic que, de la mà del Humanisme, enllaçaria amb la
Patrística i l’Escolàstica, i amb el renaixement filosòfic i teològic que
abundava amb l’idea dels dos poders, el temporal i l’espiritual; en la seva
integració, supremacia o superació, i que, ara, es presentava com a caritat i amor a la humanitat, com a Humanisme cristià. Era una versió
actualitzada per l’esperit cristià de la “Humanitas” de Cicerò, com a suma del sentiment envers el proïsme i la formació humanística. En uns temps
convulsos, un seguit d’erasmistes cercarien una realitat pràctica humana en un
sentit moral, que lligués amb el paradigma moral de l’Església cristiana, amb la
“philosophia Christi”. Era posar la raó moral per davant la raó d’Estat, de
Maquiavel o, més endavant, de Hobbes; la raó de la comunitat per davant de la
simple raó d’Estat. Tomàs Moro, amb la seva “Utopia”, imaginava una República
regida per una Religió universal natural, on s’eliminés la propietat privada; i
Tomasso Campanella, a la “Ciutat del Sol”, feia el mateix en una nova versió de
la ciutat agustiniana, on el Papa-Sol regiria una societat teocràtica on tots els bens serien
comunitaris. I aquest mateix esperit humanista donaria pas, però, a una mena de
contra-utopia, una altra forma de societat (en aquest cas, no de comunitat)
imaginada i perfecta: a “La Nova Atlántida”, Francis Bacon descriuria una societat
de súbdits, tecnocràtica, autoritària i tancada, un “regne tudorià embellit en
la sumptuositat aristocràtica renaixentista i assistit per la tecnocràcia més
singular i poderosa”[2],
on hi ha de tot per a tothom, però mancada de llibertat. Bacon, hereu de la
passió per l’estudi de la naturalesa dels humanistes i renaixentistes italians
(Telesio, Bruno i Copèrnic) li donaria una forma més acabada al nou Materialisme metafísic, d’on sorgirien,
d’una banda, l’estudi de les ciències de la naturalesa i el desenvolupament
posterior del mètode científic, basat en la inducció, l’anàlisi, la comparació,
l’observació i l’experimentació, fonaments
de la ciència moderna; i, d’altra banda, el de l’estudi de les ciències
socials i del Materialisme mecanicista
dels segles XVII i XVIII, i del Materialisme
dialèctic i el Materialisme històric del segle XIX. Pensament utòpic, pensament científic: dues conseqüències ben diferents
d’una mateix arrel humanista.
Un pensament moral que a l’Anglaterra
de mitjans el segle XVII aviat donaria els seus fruits en el marc de la
revolució anglesa del 1640, en el pensament republicà conservador de James
Harrington, en la seva obra “la República de Oceana”, i el moviment polític
dels anivelladors, els “levellers”; i un altra de més radical, el dels
cavadors, els “diggers”, una mena de moviment comunista d’origen cristià
integrat per seguidors de les idees comunitàries de Gerrard Winstanley, exposades
en les seves obres “La nova Llei de Justicia” i especialment en “El Dret de la
Llibertat”, The Law of Freedom.
I aquest canvi en el sistema de
valors, uns valors que anaven deixant al calaix la vella filosofia
especulativa i metafísica, donarien pas a uns altres més pràctics basats en el treball i l’esforç, un nou
escenari social on la iniciativa comercial i industrial, el comerç, la
indústria i el treball, al camp o a la ciutat, eren objectius comuns i
desitjables: comerciar i explotar econòmicament els mitjans materials i la
capacitat de treball, ara teòricament lliure, dels menestrals, obrers i
camperols. La capacitat de fer-se ric, de generar una riquesa privada en el
tràfic econòmic, més enllà de la terra, i de la vella i simple rapinya de l’espoli
i de la guerra. Encara es reivindicaria l’esperit de la noblesa i de la terra
com a font primera de la riquesa; però s’estava
operant tot un canvi en el sistema de producció material i, conseqüentment, en
el d’explotació: on abans hi havien serfs, homes i dones subjectes a la
legalitat del poder feudal, ara hi havien persones lliures, pobres i indefenses
però lliures. Homes i dones que es sotmetien al domini d’un nou senyor, el
burgés, per un temps determinat a canvi d’un sou, d’una paga que rebrien al
final del treball, de la jornada, o d’un temps determinat, també. Eren homes i
dones lliures que es venien per un temps, que
posaven en venda la seva força de treball, i que, al fer-ho, ells mateixos es
convertien en mercaderies. Ja no es produiria per tal de comprar els
articles de consum necessaris per a la vida; a partir d’ara es produiria per
vendre. Comprar per vendre, comprar a un preu, produir i tornar a vendre; en un
procés continu on a cada pas s’obtindria un benefici. On abans hi havia simples
mercaderies estàtiques, finalistes, ara hi haurien mercaderies en un moviment
continu, la mercaderia s’estava
transformant en capital.
I havia, també, com hem dit, una classe social que se’n beneficiava, la
burgesia; una classe social que havia fet la seva primera riquesa al llarg dels
segles precedents amb el tràfic internacional de mercaderies. De mercaderies
sovint sumptuoses i llunyanes, i
exòtiques també. I direu: només amb això, amb coses banals? No, també es
traficava amb productes primers, amb gra, amb vi, sal, espècies, ... i esclaus.
Ja ho hem dit abans, l’esclavitud al llarg del segles fou una de les principals
fonts de riquesa. Seria l’equivalent a l’actual tràfic sexual de persones,
d’armament i de drogues. Per què serà que, sempre, en el tràfic immoral o
il·lícit està el guany principal?
Ja hem parlat abans de la conversió dels estaments en classes socials. Una estratificació social basada en
l’origen, el naixement, la noblesa de la sang, es veuria mica en mica
substituïda per la d’un altre de diferent, basada en l’esforç, el treball, la
indústria, l’èxit en el comerç, ..., duta per un mode de producció en formació,
en una etapa de transició, que canviaria el paradigma social de la societat.
Un nou mode de produir i unes noves relacions socials de producció s’estava
desenvolupant creant una nova estructura
social, on la burgesia al llarg del segles aniria cercant la seva preeminència.
Una burgesia que voldria aconseguir el control de la societat a través d’una
veritable revolució social, amb conseqüències econòmiques i polítiques. De
manera lenta, però imparable, es produiria un terrabastall amb la eliminació
progressiva dels dominis, dels privilegis feudals, del vassallatge, de les
servituds, dels encomanaments feudals;
de les terres mortes en mans privades o de l’Església; l’expropiació i
usurpació de les terres comunals, i inclús d’estatals; lleis i normes per
regular el treball i limitar el preu dels salaris, ... Els nous valors, la nova llibertat conquerida, eren un somni o una
maledicció? Tenien un propietari explotant una mà d’obra lliure però barata,
usurpant, expropiant, robant i violentant a tort i a dret, a les comunes, a
l’Estat, a l’Església, ... La burgesia estava fent la seva acumulació
originaria.
Marx diria que: “Aquesta acumulació originària té en l’economia política
aproximadament el mateix paper que el pecat original en la teologia ... i
d’aquest pecat original neix la pobresa de la gran massa que, malgrat tot el
seu treball, segueix sense tenir poder vendre res més que a ella mateixa, i la
riquesa dels pocs, que augmenta constantment, encara que varen deixar de
treballar feia molt de temps ... En realitat els mètodes de l’acumulació
originària són qualsevol cosa menys idíl·lics”[3]
Tot un seguit de canvis estructurals i de simple violència que provocaria
moltes lluites i revoltes socials, al camp i a la ciutat; de reformes polítiques i, si calia també, de
revolucions (i de guerres) per tal que es fes efectiu el canvi en la classe
social hegemònica, ara era l’hora de la burgesia. La burgesia, així, de manera
imparable aniria fent la seva pròpia revolució, el que es coneix com a la
Revolució Burgesa.
Materialisme metafísic, que
desenvoluparia la ideologia de la nova societat capitalista, o materialisme dialèctic i històric, creador del Socialisme científic que pregonaria la
societat comunista. El Realisme
materialista, com a idea d’un impossible material, o l’Idealisme materialista,
com a idea d’una realitat material possible (i necessària). Dues maneres d’entendre la comunitat i el
poder; que comporten, també, dues versions potser irreconciliables de la
llibertat i, naturalment, de la igualtat i la fraternitat.
[1] “La forma immediata de la circulació de mercaderies és M – D – M, conversió de
mercaderies en diner i reconversió de diner en mercaderia, vendre per comprar.
Però al costat d’aquesta forma trobem una altra específicament diferent, la
forma D – M – D, conversió de diner en mercaderia y reconversió de mercaderia
en diner, comprar per vendre. El diner que descriu en el seu moviment aquesta
darrera circulació es converteix en capital, esdevé capital, i es ja capital
per la seva determinació”. K. Marx, “El Capital”, llibre I, tom I, pl. 162. OME-40
Ed. Grijalbo, 1976
[2] E. Imaz, “Topia i utopia”, estudi
preliminar a “Utopies del Renaixement”, pl. 28, Ed. Fondo de Cultura Económica,
1980
[3] K. Marx, “El Capital” llibre I, tom II,
pl. 359-360, OME-41 Ed. Grijalbo, 1976
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada