Primer silenci (el món antic)
Quan sortirem del temps de les pors del nostres
silencis?
del temps que hem fet amb les nostres mans, tal com
som, mans
aspres, trencades, solcades per mil llamps que hem
trobat al mig de la nostra nit
i que ens han fet i refet de cap a peus, en un
vaivé, en una sínia inacabable
i que ens han deixat espaordits, expectants i que
sovint ens han impulsat endavant,
o amunt i avall, per trencar aquell silenci maleit
que ens arrossega i encomana, encara!
Un silenci ensordidor com el dels nostres primers
avantpassats, ... ai las!
que palpant es varen trobar per primera vegada al
bell mig d’una natura incompresa
i que, mica en mica, es varen formar i conformar
en aquella primera confraternitat
potser infundada i tremolosa, potser desitjada i
incompleta per massa tendra
potser sí, però neta com el cel i l’aigua que els
envoltava, en un món inabastable
com l’alè del temps que va i que ve, i que surt i
s’amaga, i que es fon
sense saber-ho, però que viu i que ens acompanya,
encara!
“En
els albors de la seva història, els homes no coneixien la desigualtat, la
divisió entre rics i pobres, entre lliures i esclaus, entre treballadors, per
una part i, per l’altra, amos que visquessin del treball aliè. Tampoc es
coneixia la propietat privada ni el poder de l’Estat.
Els
seus instruments de treball eren rudimentaris. Els seus coneixements, molt
escassos. Un home, per si sol, i fins i tot un petit grup, era incapaç
d’assegurar-se ni tan sols una existència miserable. Per tal de caçar un animal
gran o per atrapar un ramat, construir una embarcació de pesca o un habitatge,
o desmuntar un terreny i sembrar-lo, feia falta l’esforç d’un grup nombrós.
Aquest
tipus de col·lectivitat constituïa la gens: conjunt d’individus lligats per una
comunitat d’origen o de parentiu ... La
gens era propietària del sòl on vivia, així com de tot el que obtenia per mitjà
de l’esforç comú ... Varies gens s’unien en tribus. Durant les guerres, cada
tribu escollia un cap. En temps de pau, un consell d’ancians regia els
assumptes de la tribu i les qüestions de més importància es decidien en
assemblea de tots els adults (homes i dones).
Aquest
règim s’anomena de la gens o règim comunal primitiu... El temps transcorria
... creixia el número d’animals ... paulatinament s’incorporaven nous cultius
... els instruments de treball adquirien
major varietat i millor qualitat... L’economia començà a desenvolupar-se
ràpidament, sobre tot quan es va descobrir la manera d’elaborar els metalls
... es desenvolupaven els oficis artesans ... artesans
especialitzats. Aquests gairebé no s’ocupaven de l’agricultura ... D’aquesta manera sorgir la divisió del
treball i l’intercanvi de productes ... la permuta de productes excedents per
altres que feien falta ... Els ramats nombrosos començaven a ser, en la major
part dels pobles, senyal de riquesa, un botí cobejat ...
Un
cap escollit estava al davant de la comuna ... el poder dels caps de les gens
s’anà ampliant paulatinament ... eren
ells els que feien les permutes entre les comunes, quedant-se així amb una part
dels productes ... també de la major
part i millor del botí de guerra. La riquesa acumulada passava als seus fills
... D’aquesta manera s’anaren destacant famílies riques d’entre els membres
iguals d’una gens o una tribu. Es valien de la seva riquesa per consolidar la
seva situació i poder. Mitjançant els seus recursos armaven i mantenien a joves
desitjosos de botí, glòria i aventura.
Amb ells, cada cap formava l’anomenat destacament del cap ... amb
aquests destacaments, els caps envaïen les terres d’altres tribus i
s’apoderaven dels ramats, les armes, ... no contents amb la seva riquesa,
començaren a apoderar-se d’altres terrenys .... de terrenys erms de la
comunitat, els preparaven i sembraven, i després els declaraven de la seva
propietat ...
Així, a mesura que les riqueses acumulades es concentraven en mans d’uns
pocs, desapareixia la primitiva igualtat dels homes d’una mateixa tribu i d’una
mateixa gens.
E.
M. Schtajerman – B. Sharevskaia, “El règim esclavista”
Abans esmentava que el món ha estat
sempre així; i hem de dir que, des que tenim memòria, és cert, sempre les
classes socials més poderoses s’han quedat amb la part més grossa del pastís.
Però, també és cert que els antropòlegs i els historiadors, els sociòlegs, els estudiosos
de la política, de l’economia, inclús els filòsofs, ens parlen d’uns temps
immemorials on les relacions humanes estaven sota el paraigües de la igualtat i la fraternitat, era una Societat Natural; inclús n’hi ha que parlen del paper central que tenia la dona, com ara en J. J. Bachofen[1]
(autor controvertit, però mai refutat del tot). Sí, és molt possible que en el
marc inicial dels grups familiars consanguinis, superada una etapa anterior de
creuaments i de promiscuïtat (i dels problemes
fisiològics que comportava tot plegat), la dona tingués un paper central com a
garantia de la reproducció i de la continuïtat del grup.
Així, ja en temps històrics, a l’antiga
Grècia, Hesíode i Plató ens parlaven de l’Edat d’Or; i també ho va fer el poeta
llatí Ovidi, i Virgili, més endavant; fins i tot, Sant Tomàs d’Aquino en
parlava. Molt més endavant, en ple segle XVIII, també en Rousseau parlava del
“salvatge bo” referint-se a aquella primera “comunitat”[2]
idealitzada; i encara avui els marxistes
parlen del vell ideal platònic del “comunisme primitiu”, quan fan referència a
la vida dels primers grups familiars, grups en que l’individu es presenta com a
“individu productor, com a depenent, com pertanyent a quelcom major”[3]; i
que L. H. Morgan[4]
batejaria com a “gens” (en una escala
ascendent, ho classificaria com a gens, fratria, tribu i nació) i que avui
l’antropologia contemporània els anomena “bandes” i “grups de filiació”[5] (i
en la mateixa escala ascendent, com a banda i clan o llinatge, tribu i
prefectura). En tots els casos, és una filosofia política de renovació que
sorgeix sempre en les moments de transició i de canvi, o de decadència. Per
què?, després mirarem de donar-hi respostes. De moment, només ho apuntem.
Sigui com sigui, és clar que, si més no
a nivell de possibilisme teòric, hom pot imaginar una vida comuna on la fraternitat i l’ajuda mútua fossin normes socialment acceptades i respectades. La
pregunta és: seria possible, avui, tornar a aquest imaginari social? Malgrat el
desig d’en Rousseau, molt ens pensem que no. Al menys tal i com es suposa que
era en aquells temps perduts en la vella nit de la prehistòria.
Si això va ser així; volem dir, si
certament va existir un tipus de societat igualitària dins de la seva
precarietat econòmica, podem arribar a preguntar-nos: que va passar, que va
succeir per què desapareixes totalment i s’imposés, potser de manera
definitiva, un sistema social no igualitari; i amb unes estructures socials
estratificades, on el rol i l’estatus social anés vinculat al naixement o a la
riquesa? És evident que fou, en el sentit de progrés humà, un pas enrere.
Les
primeres passes: de la Societat Natural a la Societat Política
Podem arribar a imaginar-nos un moment
de l’evolució de la “Societat Natural” -
i la història en aquest sentit ens ho confirma - en que els humans es van
instal·lar de manera permanent en un territori. Per què?, no tenien prou
recursos per alimentar la seva comunitat?, fou la competència grupal per a
caçar i recol·lectar en el territori que controlaven?, o fou el canvi del
clima?, o altres expectatives que no sabem? Si, com afirma en Y. N. Harari[6],
els humans en feien prou treballant (caçant, recol·lectant i cercant
provisions) de 3 a 6 hores diàries, que va fer que es tornessin sedentaris i s’iniciessin
en el cultiu de la terra, en l’agricultura i una ramaderia incipient; en un
modus de vida que els havia de comportar –segur – més feina? El creixement de
la població respecte al territori ocupat, la competència grupal, la necessitat
de tenir un rebost per fer front als canvis climàtics? Probablement. Però, l’agricultura
també havia de generar competència per la terra, per la seva explotació
mitjançant el treball. I d’aquí a la seva delimitació i apropiació només hi
havia un pas.
L.H. Morgan ja ens deia que, a partir
dels assentaments estables, la divisió del territori i la propietat privada, la
gens[7] va
deixar d’existir. I –afegia - amb la “divisió del treball” es va dividir la “societat
natural”. La comunitat primitiva, la gens, es va dividir en “classes socials”; i aquella societat es
va convertir en Societat Política, és
a dir, va néixer el que més endavant hem anomenat l’Estat.
Friederich Engels ens va descriure de
manera magistral i concisa aquest procés: A partir d’un moment determinat, “no
faltava més que una cosa; una institució que, no només assegurés les noves
riqueses dels individus contra les tradicions comunistes de l’organització de
les gens, que no només consagrés la propietat individual tan poc valorada
primitivament i fes d’aquesta santificació el fi més elevat de la societat
humana, sinó que, a més, legitimés en nom de la societat en general les noves
formes d’adquirir la propietat ... el
creixement cada cop més accelerat de les riqueses; en una paraula, una
institució que no només perpetués la naixent divisió de la societat en classes,
sinó també el dret de la classe posseïdora d’explotar a la que no tingués res,
i el predomini de la primera sobre la segona. I va venir aquesta institució. I
s’inventà l’Estat”.[8]
Aquí tenim, doncs, una idea evolutiva: la comunitat primitiva, la societat natural ha
evolucionat i ha esdevingut Estat. La societat ja no és quelcom natural,
suma de voluntats comunes (lliures o no) i de la necessitat (de protecció i
defensa), un producte de la natura social de l’home, que deia Aristòtil; la
societat s’ha convertit en societat política, com una nova organització social
assentada sobre el territori i caracteritzada per la propietat privada; s’ha
convertit en Estat, en tant que organització creadora de normes i de poder de
domini d’uns individus sobre altres, normes i poder encaminats a protegir la
nova institució jurídica: la “propietat privada” i el seu corol·lari, la
riquesa. I amb l’adveniment de l’Estat,
l’espècie humana (sí, no som res mes que una de tantes espècies animals, i
potser no de les millors) agafava una nova
dimensió social, la política. Dones i homes ens vèiem en l’obligació de
reivindicar el que ja es començava a veure com s’anava allunyant: els seus
drets socials originaris. Fora de les relacions familiars o de grup, l’àmbit de
la privacitat havia d’agafar empenta en front - i en detriment - del comú.
L’origen del poder, però, ha estat un tema molt discutit entre els
antropòlegs, els etnòlegs i els historiadors. Al costat d’aquest idea econòmica
i evolucionista, d’arrel marxista, hi han d’altres autors que, amb un ideari
més polític que econòmic, valoren altres aspectes en l’origen del poder del cap
de la gens, de la tribu, i, en conseqüència, en l’origen del naixement de l’Estat:
seria el poder sorgit per les necessitats de direcció de la guerra?, del simple
esperit de lluita i del desig de conquesta dels guerrers (era ja una primera
divisió social) de la tribu?, o de la lluita per la hegemonia territorial o per
la pressió demogràfica en un determinat territori? Per posar només un exemple:
Pierre Clastres, antropòleg d’arrels anarquista, va criticar la visió
etnocèntrica i economicista d’aquest origen al moment d’estudiar la pervivència
de diverses tribus ameríndies, sud-africanes, ... o esquimals; i l’absència de
cap poder polític per damunt d’aquestes comunitats tribals. Així, Clastres nega
la primacia econòmica del poder i de les classes socials en el seu origen, prioritzant
els aspectes polítics i el seu naixement en base, possiblement, el creixement
demogràfica i/o a la pròpia capacitat de lideratge i d’abducció profètica del
cap, com factors determinants i previs a la divisió econòmica de la comunitat
en classes socials; afegint, fins i tot,
que “les societats primitives són precisament societats que obstaculitzen la
diferenciació jeràrquica” , ... i que “la història dels pobles que no tenen
història ... és la història de la seva
lluita contra l’Estat”[9]
Amb tot però, i més enllà de les raons que impulsaren el seu naixement, en
un moment donat, allà per l’any 10000 a.n.e i al llarg de 7000 anys, fins el
3000, es produí el que es coneix com la Revolució Neolítica, un canvi fonamental
en la manera de viure dels humans; i en paral·lel sorgiria un poder polític per
sobre de la comunitat. És el que Childe anomena el sorgiment de “l’economia
productora d’aliments”[10],
amb la domesticació dels animals, l’agricultura, el transport fluvial, la
ramaderia, la ceràmica, ... i la creació de les primeres ciutats-estat, com
ampliació d’uns primers assentaments territorials de les tribus basats, fins
aquell moment, en petites aldees i poblets. Unes noves comunitats ampliades que
havien, segons Childe, de donar resposta de manera principal a dos dels seus grans
problemes: el creixement i la barreja de la població, i les crisis alimentàries
i d’aprovisionament.
Darrera quedaven milers i milers d’anys
de vida social comunitària (es calcula que els primers humans, més o menys
similars a com som avui en dia, ja existien farà uns 300.000 anys). I amb el
nou tipus de propietat, ara privada, farien falta persones que fessin i
administressin la llei de l’Estat, com a representat d’un nou poder, com a nou referent
de la vella comunitat, com a representació simbòlica de la propietat i de la
riquesa; i de la seva nova expressió, el diner, en les seves primeres formes
d’acumulació i d’intercanvi. I el desig de poder i riquesa havien de portar,
també, el desig de conquesta i la creació dels primers especialistes en l’art
de la guerra. Les dones i els homes, que havien viscut tants i tants milers
d’anys de la natura, de la recol·lecció i la cacera, del nomadisme; amb el
sedentarisme i l’agricultura havien donat un tomb cap a l’explotació i la
transformació d’aquella natura mare; i no només això, havien donat peu cap a
l’explotació del propi ésser humà. I ja ara podem entrar de ple en un nou graó
del nostre relat.
La dimensió pública de la persona ja
anava més enllà del simbolisme dels referents de la natura i del que ensenyaven
les interpretacions religioses i mítiques, fetes per els membres més savis i
vells de la gens, de la fratria o de la tribu. La divisió social del treball en el si del sistema tribal[11]
inicià una primera etapa d’estratificació social més enllà d’aquells
primers caps religiosos, que tenien autoritat social per què eren més savis i
perquè donaven conformació a les necessitats espirituals del grup. I també, més
enllà dels primers caps triats per la gens d’entre els membres més astuts,
preparats i valents per afrontar els moments de lluita i conflicte amb d’altres
grups.
En el nou entramat polític que
s’inaugurava, no podia per menys que diferenciar-se
i desenvolupar-se la societat de classes. Per força, de la mà de la
riquesa, de la seva adquisició i conservació, havien de sorgir la figura dels
caps polítics i militars, dels especialistes que administressin la vida de la
comunitat, que imposessin la raó del necessari i que fessin de mediadors en els
conflictes socials. Els més ben situats per fer-ho, no hi ha dubte, eren els
que tenien més prestigi, els que sabien interpretar els senyals de la natura,
els que donaven una explicació dels fets de la vida sublimant els desitjos de
la comunitat. Anomenem-los sacerdots a aquests homes que feien de mitjancers
amb el esperits; uns esperits que després esdevindrien deus. I així, de la
mateixa manera, aquells sacerdots esdevindrien intèrprets del deus, i, molt
sovint, serien els propis deus vivents del nou Estat.
Unes societats ja estratificades on
possiblement en uns primers temps el factor polític, que deia en Clastres,
seria encara predominant. De fet, en
aquells primers temps de la història, més que classes socials hi hauria
veritables “castes”, en el sentit que la seva posició de domini estaria més
vinculada a la possibilitat d’accedir a una part significativa de l’excedent de
la comunitat (i a la seva continuïtat generacional) que no pas al fet que la
propietat privada o de la comunitat. En moltes de les grans civilitzacions
tributàries, la propietat estava atribuïda a l’Estat, com a representant de
tota la comunitat. Uns estats on la casta espiritual aniria de la mà dels més
rics, dels més forts i dels més poderosos de la comunitat, i que amb la creació
de les primeres formes d’escriptura (a Sumèria, allà pel III mil·lenni abans de
la nostra era) permetria el sorgiment de les primeres fornades de funcionaris i
de buròcrates del poder polític de l’Estat: Sacerdots-guies,
funcionaris-buròcrates, guerrers-militars, artesans-pagesos-obrers, ... i
serfs-esclaus, serien les castes comunes a totes les civilitzacions d’aquells
moments inicials de la història, arreu.
Ja ho veieu, de fet, el món no ha
canviat tant. L’esquema és fàcil: la natura,
amb els seus fenòmens sense control; la por i l’afany de seguretat individual i
col·lectiva; la recerca d’una explicació religiosa i mítica dels fets, i la
satisfacció de la comunitat i el reconeixement de l’intermediari religiós. I
així: sorgiment arreu de castes de sacerdots, de funcionaris, de guerrers, i de
la figura del rei, basileus, faraó, faraó, rex ... com el millor d’entre ells –
“primus inter-pares” -, ja sigui per elecció directe dels membres de la tribu o
de la confederació de tribus, al principi; o hereditari o, sovint inclús, per
designi diví com a part de la mateixa litúrgia, després.
I això, com dèiem abans, donaria lloc a diferents formes d’Estats teocràtics
d’acord amb els costums, mites, tradicions i religió de les gens i de les
tribus, del territori i, inclús, del
clima. De bon antuvi, a Egipte, a l’Orient Mitjà o a l’antiga Mesopotàmia, varen
sorgir veritables ciutats-estats que controlaven un territori prou ampli per
viure la comunitat, en una mena de propietat tribal com a primera forma estatal.
Formes tributaries que es troben en formes estatals diverses, i en temps
històrics molt diferents, a la Xina, a l’Índia o al Pakistan, a Mèxic o al Perú, ... o al cor d’Àfrica, al
gran Zimbàbue[12].
I allà on les necessitats d’expansió de la producció agrícola depenia d’uns
recursos estacionals que precisaven del treball col·lectiu de grans masses
humanes, sorgirien les grans civilitzacions mal anomenades “asiàtiques” o del “Despotisme
hidràulic”, sorgides per la necessitat d’un control centralitzat de la
producció i de crear els mitjans de producció necessaris (canals de reg,
sèquies, dics, ... ) en uns territoris prou grans i fragmentats fins aquell
moment (Babilonia, Egipte, ... ) formes tiràniques d’Estat on l’excedent
econòmic revertia en forma de tribut cap el dèspota i la burocràcia i
l’aristocràcia dominats. De fet, aquesta adscripció personal no era res de nou,
ja existia a l’antiga gens, però, ara, pujava a un graó superior: es passava
d’una comunitat personal, familiar, a una altra més abstracte i impersonal, l’Estat.
La comunitat perdrà inclús la propietat de la terra, que quedarà atribuïda al
cap de l’Estat, i tots les integrants de la comunitat sotmesos a un règim de
servitud, que no és res més que una mena d’esclavitud. Com deia en Montesquieu:
“en un govern despòtic és necessari el temor ... el patrimoni dels homes és,
com el dels animals, l’instint, l’obediència, i el càstig”[13] Aquí,
la casta de sacerdots, amb el rei-teòcrata davant, serà capaç de construir
grans imperis que havien de menester, per força, una organització i una burocràcia estatal prou desenvolupades.
La massa de la població quedà sotmesa de manera tributària i personal al poder
de l’Estat. Així, on el règim tributari centralitzat s’imposà la societat quedà
com estancada, i l’evolució de la societat fou més lenta. La divisió del
treball podria generà un sistema de castes, com a la Índia, on cada persona
tenia per naixement un paper i/o un ofici. Així, la societat quedà organitzada
d’una manera orgànica, i continuà existint en el temps com si estigués
petrificada[14].
Així, el naixement de l’Estat en aquelles primeres comunitats orientals tindria
diferents camins. Hegel parlava de “Despotisme teocràtic” (imperi xinés i
mongol); “Aristocràcia teocràtica” (la Índia); “Monarquia teocràtica” (Persia)[15];
com a variants d’aquests primers sistemes estatals tributaris. I és que el
procés de canvi social va de la mà de l’evolució de les forces productives (en
especial, de l’especialització i els canvis tecnològics), i de la lluita i
competència entre la pròpia classe dominant per l’apropiació de l’excedent,
així com de la mateixa lluita entre la classe dominant i les classes oprimides.
Però, la història seguiria el seu curs, i en un moment més tardà, en altres
territoris i en unes altres circumstàncies, l’apropiació de la terra esdevingué
lluita interclassista entre els membres de l’antiga gens, produint-se una
divisió social entre ells, provocant el naixement d’un seguit d’institucions
polítiques de control i de representació, com seria el cas de les de la Grècia
Clàssica o de l’antiga Roma: el Basileus (cap militar, judicial i religiós),
els Consells d’Ancians (representació dels més rics i poderosos, els
aristòcrates de la tribu) i les Assemblees del poble. Serien les societats
anomenades “clàssiques”, on el poder en funció de l’estructura social i
territorial estigué més fragmentat, i on el sistema tributari de l’Estat i el
repartiment de la riquesa permeté l’acumulació privada de les elits de les
primitives gens, amb un mode de producció que s’ha anomenat esclavista (en
realitat, el treball esclau era important tan sols en l’àmbit domèstic; ja que
només fou econòmicament important al final de l’Imperi romà), i que, pel seus
objectius i organització, preludiava el sistema capitalista de produir. Amb
tot, el conflicte entre els més pobres i els que anaven acumulant riquesa i
poder fou permanent; i d’aquí la inestabilitat d’aquests models d’Estat i la
variabilitat en les seves institucions, com a conseqüència i resposta a la necessitat
de donar solucions polítiques al conflicte social.
Ja per anar acabant aquest capítol,
podem recordar com Marx, els Grundrisse,
resumeix i descriu magistralment aquest procés de trencament dels
vincles comunitaris amb el sorgiment de les antigues ciutats-estat
(diferenciant-les, en el seu anàlisi del sorgiment del capitalisme, de les
ciutats-estats medievals) com a primeres formes estatals: “les tribus
gentilícies precedeixen històricament a les tribus de base territorial, ....
les tribus amb base local corresponien originàriament a una divisió del
territori en regions i poblets ... és precisament mitjançant aquesta simple
concentració - a la ciutat com a centre
de la vida del camp, com a lloc de
residència del treballador del camp, com
a centre també per a la conducció de la guerra – com la comunitat
posseeix una existència externa, diferent de la de l’individu. La història
clàssica antiga és història de la ciutat, però història de les ciutats basada en
la propietat de la terra i sobre l’agricultura; la història asiàtica és una
espècie d’unitat indiferenciada de ciutat i camp (les autèntiques grans ciutats
han d’ésser considerades simplement com a campaments del príncep, com a
excrescència sobre l’autèntica estructura econòmica); l’edat mitjana (època
germànica) pren el camp com a punt de partida de la història; el seu
desenvolupament posterior té lloc en l’oposició ciutat-camp; la història
moderna és urbanització del camp; no com entre els antics la conversió en rural
de la ciutat”[16]
Diferents models i diferents evolucions;
però sempre pèrdua del sentiment
originari de la gens i de la dependència orgànica; i també, de l’esperit de suport
i d’ajuda mútua. I sorgiment de noves formes de dependència externes,
alienades, jerarquitzades i vinculades al poder religiós, econòmic i militar; que
portarien, per mor de la guerra, la conquesta i el sotmetiment, al sorgiment,
en uns casos, de societats tributàries prou estables, amb una població depenen
i sotmesa; i, en d’altres, a societats, a voltes més obertes però igualment
jerarquitzades, amb una població dividida – quan no esclavitzada - en
veritables classes socials, on la lluita entre elles seria el motor de la seva
inestabilitat permanent.
[1] J. J. Bachofen, “El Matriarcat”, pl. 48 i
següents, Ed. Akal, 1987
[2] l’expressió “comunitat” sortirà moltes
vegades en aquest text. Cal aclarir-la : Per nosaltres, ampliant la simple
definició dels que “viuen en comú”, una Comunitat seria un grup social
cohesionat per un vincle territorial i de convivència, o bé, per una afinitat
d’interessos i/o de conviccions ideològiques. És una definició prou àmplia
atesa la amplitud del concepte que ens serveix per entendre la Comunitat com un
antecedent de la Societat civil (entesa com a suma de diverses comunitats, que
deia en Locke) i de l’Estat, que l’ordena i l’organitza; i, inclús, la llavor
de la Nació (moderna), que és reivindica com a tal.
[3] K. Marx, “Grundrisse”, pl. 6, OME-21, Ed.
Grijalbo, 1978
[4] L. H. Morgan, « La societat primitiva”,
pl. 74 i següents, Ed. Lautari, 1946
[5] C . P. Kottak, Veure, “Antropologia
cultural”, de C. P. Kottak, pl. 100 i
següents Ed. McGraw-Hill, 1999
[6] Y. N. Harari, “Sapiens”, pl. 66, Ed.
Debate, 2015
[7] Com hem dit abans amb l’expressió “Comunitat”,
també la paraula “gens” sortirà nombroses vegades en aquest escrit, i voldríem
reivindicar la seva validesa com a expressió etimològica que forma part de la
nostra cultura (del llatí, gens-gentis: fills d’un tronc comú): gent, gentil,
gentilment, societat gentilícia, ...
Perquè, més enllà de que s’utilitzi una expressió o un altre, com és el cas del
llenguatge que – com dèiem abans - utilitza l’antropologia actual per anomenar
els nostres primers ancestres, sí que volem posar en qüestió el fet que alguns
historiadors posen en dubte l’existència real de les gens, tot dient que les
gens foren una institució social posterior o inventada per les aristocràcies
tribals pe tal de justificar la seva preeminència en base a un suposat
ascendent comú o llinatge. Així, ho fa, per exemple, Paul Petit, quan parlant
dels orígens de Roma, diu: “Quant a les gens, lluny de ser una divisió
primitiva, com es creia abans, probablement fou una creació més tardana i, que,
de manera igual a les gens hel·lenes, fou la formació artificial i conscient de les famílies importants, en el
seu afany de perpetuar el domini dels seus caps (pater-famílies) en l’aspecte
polític (patres senatus), social i religiós .... El sistema gentilici “patrici”
justificaria a posteriori la supremacia dels rics al inserir-se en les
institucions i en els costum”, Història de l’Antiguitat”, pl. 239, Ed. Labor,
1982. Perquè, si fos així, com es justificaria l’existència d’un seguit de
normes i costums que es varen transmetre al llarg de generacions dins del
mateix grup originari, com ara: litúrgies religioses comunes, sepultures
comunes, obligació d’ajuda mútua, propietat comunitària, descendència segons el
dret patern, exogàmia (tret del cas de drets hereditaris) obligatòria, dret
d’adopció grupal i dret comunitari d’elecció del cap. Normes i costums que, de manera obvia, sí que varen existir al llarg de molts i
molts segles i que, en unes formes lògicament alterades, encara es donen en
algunes comunitats actuals poc evolucionades, com admeten els propis
antropòlegs quan parlen dels grups de filiació o de l’organització tribal en
llinatges segmentaris (veure C. P. Kottak, ibídem. pl. 126-131) En tot cas, com diu Marshall D. Shalins, a
”Les societats tribals”, pl. 25, Ed. Labor, 1972: “el parentiu és una base
comuna de reclutament .. i que el
modisme de solidaritat de grup és freqüentment el parentiu: les associacions
són fratries”. I, malgrat que l’aristocràcia atenesa o romana pogués apel·lar a uns orígens gairebé
mítics, en el record d’una gens llunyana
en el temps, per fer valer els seus drets
nobiliaris, el nostre entendre, és clar que tant les gens, com les fratries i
les tribus foren les primeres bases de
solidaritat (consanguínia) dels grups humans.
[8] F. Engels, “L’origen de la família,
la propietat privada i l’Estat”, pl. 135, Ed. Fundamentos, 1982
[9] P. Clastres, “La societat contra
l’Estat”, pl. 230 i següents, Virus Editorial
[10] V. Gordon Childe, “Què succeí a la història”,
pl. 35. Ed. Leviatan
[11] “El
sistema tribal en si condueix a la diferenciació d’estirps superiors i
inferiors, diferència que es desenvolupa encara més quan es produeix una
barreja amb tribus sotmeses, etc.” K. Marx, ibídem. pl. 430-1
[12] N. Faulkner, “Una historia radical del món”,
pl. 45-47, Ed. Pasado & Presente
[13] Montesquieu, “De l’Esperit de les Lleis”,
Llibre III, pl. 23-24, Ed. Tecnos, 1984
[14] “Per tal que la comunitat continuï
existint en la seva forma antiga, com a tal, és necessari la reproducció dels
seus membres en les condicions objectives pressupostades …. la més tenaç i la
que es conserva per més temps és necessàriament la forma asiàtica” (Marx es
refereix com a forma asiàtica a les societats del Despotisme hidràulic). K. Marx, ibídem, pl.
439-440
[15] G. W. Hegel, “Lliçons sobre la filosofia
de la Història Universal”, pl. 215 i següents, Ed. Alianza
[16] K. Marx, ibídem. pl. 435
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada