Seguint el curs del nostre relat, hem vist la fi de la suposada “Fraternitat” inicial, el trencament de
l’enllaç dels éssers humans en aquella primera forma de “Comunitat” que representaven les “gens”;
trencament que es produeix com a conseqüència del canvi de paradigma que els
unia plegats: el model familiar ampliat representat per les gens i les seves
extensions naturals, la fratria i la tribu. Hem vist com, amb el desenvolupament econòmic i el pas de la
divisió tècnica del treball (la única possible dins de la gens) a la divisió
social del treball, i el pas del producte a la mercaderia, es produïa el
canvi d’una organització social de tipus personal a una altra de tipus
territorial, canvi produït a rel de l’adveniment de la propietat privada, i el
sorgiment forçós de noves necessitats socials per mantenir-la i ampliar-la, a
la necessitat de crear els instruments socials més adients per a la seva
defensa: l’Estat i les seves institucions
jurídiques, ideològiques i coercitives.
A tall d’exemple, hem analitzat dues de
les formacions socials de l’antiga Grècia - Atenes i Esparta - com a models diferenciats
d’aquesta evolució i canvi. Dos models distints, històricament, del pas d’unes institucions
socials personals a unes altres de polítiques d’unes comunitats humanes
similars en el seu origen. Dues maneres diferents d’evolucionar de la mà dels
canvis en el sistema econòmic, i de l’evolució ideològica i social de les
pròpies comunitats. Si Atenes representa
l’esperit de la propietat privada en el seu desenvolupament cap a un món obert
i canviant, en una aventura cap el desconegut de la classe social
hegemònica, l’aristocràcia, que s’hi resisteix però que accepta el repte i mira
d’adaptar-s’hi, pactant quan convé (quan ja no pot més) la transició
interclassista (malgrat que, finalment, només aconseguís la seva pròpia immolació
política, producte de l’abandonament de l’esperit objectiu de la comunitat i la
defensa del subjectivisme de la individualitat), Esparta
significarà la oposició de la classe social aristocràtica cap a cap canvi, per
la via de la imposició més violenta, i el recolliment col·lectiu en una empresa
falsament comunitària (tancament que, malgrat una major durabilitat en el
temps, estava destinada a un fracàs similar, però més profund i decadent).
D’Atenes quedaria l’esperit, les arts i la cultura; d’Esparta només queda el
record del seu esperit guerrer, i d’un model d’Estat autoritari que, malgrat
tot, avui encara és massa vigent.
Ara és l’hora d’analitzar l’evolució
d’una altra comunitat en un territori veí del grec i en una època també veïna
de la dels pobladors de l’Hèl·lade. La que es consolidaria com la de la República de Roma. Veurem que les
condicions inicials podien ser similars: gens, fratries i tribus. Tribus veïnes,
d’origen indoeuropees, amb caràcters similars. Comunitats que, de la mà – com
sempre – de la lluita pel territori i del conflicte, també havien evolucionat
per un camí semblant; però amb alguna
diferència notable quan a l’entorn, especialment si aixequem la vista cap a
l’horitzó i veiem la seva situació estratègica i geogràfica; és a dir, el territori i la seva àrea
d’influència. Si les polis de l’Hèl·lade tenien uns veïns poderosos, per més
grans i més antics, i unificats per uns règims teocràtics que, parcialment, l’envoltaven;
com eren: a l’est, l’imperi persa; al sud i a l’altre costat de la mar
Mediterrània, l’Egipte dels faraons, que ja havia entrat en decadència però que
seguia essent un referent polític i cultural molt important; i cap a l’oest, al
mateix litoral del nord d’Àfrica, l’Estat púnic de Cartago, i al mateix
continent europeu, la República de Roma.
Un territori peninsular italià que les
tribus fundadores de la ciutat de Roma (romans i sabins) lluitarien per
conquerir i per unificar, després d’una llarga guerra amb d’altres tribus
veïnes, les del poble etrusc. Un nou Estat que tenia al nord i a l’est tot un
seguit de tribus indoeuropees sense cap estructura política unificada, que no podrien
fer prou ombra al potencial militar del naixent Estat romà; i al sud, al final
de la bota italiana, tot un seguit de colònies d‘origen grec i, més enllà, la
potència militar de Cartago, com a principals contrincants d’aquella primera
ciutat-estat amb vocació de conquesta. Les possibilitats d’expansió de Roma
eren, doncs, prou importants davant d’unes comunitats amb un potencial
demogràfic i militar inferior. I és que, a més, molt més cap a l’est, a l’altra
banda del mar Adriàtic i al nord de la península grega, el regne de Macedònia
dels descendents d’Alexandre el Gran, que va aconseguir unificar tota la
península grega i que hagués pogut ser un adversari de Roma, tot i el seu
potencial, mai va tenir l’esperit expansionista i la visió imperial que si que
va tenir la República romana.
Així doncs, si les polis disperses i
autònomes de l’Hèl·lade varen ser capaces, de manera especial a través de la
implicació dels ciutadans (mitjançant l’educació, la participació i el
compromís social), de ser hegemòniques, des d’un punt de vista polític (tot i
els seus continus conflictes militars) durant més de 4 segles (del VII al III
a.n.e.), al sector més desenvolupat del continent europeu, en el territori que s’aboca
cap l’Àsia i l’Orient Mitjà, en un projecte més cultural i comercial que
militar; es pot entendre que, en aquelles condicions inicials més favorables, Roma, amb una clara voluntat militarista i imperial,
pogués resistir, com a potència política i cultural hegemònica a la major part
del món conegut, el pas del temps durant més de 1000 anys. Un esforç
militar, polític i econòmic titànic. Una capacitat d’orde i de control, i una
organització política i territorial, incommensurables; una mà i una voluntat de
ferro, i un sotmetiment del ciutadà a la llei de Roma. Com ho va aconseguir?, n’hi
havia prou amb això?, quina organització social i quines institucions
polítiques ho van facilitar?, quin fou el seu sistema econòmic, com era el mode
de produir (també esclavista, com el grec)?, i quina va ésser la seva evolució
i crisi? i, finalment, quina forma va adoptar el sistema educatiu i quina era la
participació ciutadana en la vida pública; i, en conseqüència, quin fou el
compromís social de la ciutadania a l’època de la República i en els temps de
l’Imperi?
Mirarem de buscar-hi respostes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada