Com hem vist, amb
el declivi del món romà a l’occident de l’Imperi, i la instauració d’una
societat política feudal, fragmentada, en el marc d’una economia eminentment
rural, és evident que la formació i la cultura es veieren afectades. No es pot,
però, generalitzar d’una manera absoluta, ja que la decadència de les ciutats
fou desigual: fou molt important a la Gàl·lia, però molt menys important a
Itàlia o a Hispània, on la vida a les ciutats seguiria, tot i que, amb un to
més baix. De tota manera, arreu, la vida de les ciutats es veié alterada: als
voltants de les velles ciutats sortien nuclis fortificats, origen de nous
assentaments, on residiria la nova aristocràcia romana ara germanitzada:
Recópolis, a Guadalajara; Pampilica, prop de Burgos, o Gérticos, prop de
Valladolid, podrien ser uns exemples a la península ibèrica. I amb el declivi
de la cultura romana sortiren noves formes culturals més vinculades al
ressorgiment dels vells substrats culturals indígenes i celtes que no pas a
aportacions culturals noves, d’origen germànic.[1] Ni l’escriptura rúnica ni
l’escriptura gòtica, d’origen nòrdic i germànic, tingueren mai cap incidència.
Amb notables excepcions, com veurem més endavant, la cultura llatina seguiria
predominant, tot i que a un nivell molt més baix,
Mancarien, doncs,
les estructures adequades i la necessitat d’uns objectius que anessin més enllà
del propi territori. I és que la cultura i la formació, com a objectius i
fonaments de la vida pública, com a impulsores de la consciència i la
necessitat d’aconseguir el bé de la comunitat, poden brollar amb força en el
marc de la vida comuna que dona la comunitat ampliada, en el marc de la ciutat,
i amb el suport d’un Estat fort que requereixi d’unes institucions
administrades per personal especialitzat. Aquest no era el cas, en aquells
moments. En una vida rural, on la comunicació interpersonals es veu limitada i
mediatitzada amb molta facilitat per obra dels poderosos, el gruix de la
població, orfe de cap de les sinergies que podrien facilitar la intervenció en
la vida pública, i sense unes institucions que permetessin el poder de
participar i defensar les particularitats, els interessos econòmics i els drets
propis de cadascun dels estaments i de les classes socials, i com a
conseqüència, adquirir un compromís social participatiu, es tingué de veure per
força arraconada de la vida política. Només aquells col·lectius, estaments i
classes que aconseguiren, en un o altre moment, un pes econòmic i/o ideològic
important, i de manera especial, a partir del segle XI amb el retorn de la vida
urbana, tingueren quelcom a dir, i a fer.
Mentrestant, al
llarg de tot el mil·lenni que ocupà l’Edat Mitjana, només l’Església cristiana creà una institució prou forta i articulada
com per conformar un sistema religiós i cultural a nivell general.
Parròquies, catedrals, abadies i monestirs foren, al llarg de tots aquests
segles, els únics espais culturals on alguns d’aquests privilegiats pogueren
accedir a un horitzó cultural de més abast que el del propi territori. Només al
final, amb l’adveniment de l’Escolàstica i la consolidació de les Universitats
medievals, s’amplia una mica el ventall de candidats a l’accés a l’educació i
el coneixement.
Noves formes
d’actuació i de pensament producte d’un moment excepcionalment baix en
l’esperit de la comunitat cívica. Ara es crearia una altre mena de comunitat on
la religiositat ja no seria una justificació del laïcisme existent.
Desapareixeria el laïcisme i tot el món s’impregnaria d’un sentiment religiós
com a refugi d’una vida pública que havia fet fallida.
Com hem vist
abans, seria l’hora de la religió del Crist redemptor que havia de salvar la
humanitat del seu desori. I aquesta salvació requeriria la creació d’un “nou”
ésser humà, igual i lliure en el si de la comunitat cristiana. Creació que
requeriria una nova manera d’educar i
formar la consciència, l’esperit i la ment de les persones, dels cristians.
I al costat
d’aquest vector ideològic religiós, en sorgiria un altre de secundari com a
conseqüència de tot plegat. Una
ideologia, producte de l‘esperit religiós i del tipus de vida feudal, que
certament afectaria només a una minoria de la població, però la de més
poder econòmic, a la noblesa feudal. Seria l’ideal
cavalleresc, la vida com a realitat i com a somni. De la vida dels senyors
feudals, reclosa en el castell, dedicats a la cacera i a la competició en els
tornejos, a escoltar els cants i poemes dels trobadors i joglars; i a tenir
cura, també, de la protecció dels seus serfs, sortiria ara aquell ideal de la
vida noble, un ideal, però, buit de contingut que, “per la seva essència és un
ideal estètic, fet de fantasia multicolor i una sentimentalitat elevada; però
que vol ser un ideal moral, i el pensament medieval només podia concedir-li un
lloc noble posant-lo com a ideal de vida en relació amb la pietat i la virtut. En
aquesta funció ètica fracassa sempre la cavalleria, que es veié arrossegada cap
avall pel seu origen pecaminós: el nucli de l’ideal segueix essent el de la
supèrbia embellida” [2]
És a dir, hi ha un origen classista, o
estamentari si es vol, de segregació social i d’explotació econòmica, que
desvirtua del tot qualsevol legitimitat.
L’educació medieval: de la “Patrística”
a “l’Escolàstica”
Amb el domini
ideològic del Cristianisme els fonaments de la vida pública dels éssers humans
havia de canviar. Al parlar de l’educació en el món romà,
esmentàvem el creixement progressiu de l’ensenyament per part del clergat
cristià, en paral·lel al declivi progressiu de l’ensenyament públic de
l’Imperi. El Cristianisme suposava un
canvi radical en l’enfocament de l’ensenyament, atès que la finalitat educativa
ja no seria la formació del caràcter d’uns ciutadans útils a les necessitats
pràctiques de l’Imperi, sinó que ara es tractaria de donar suport al
recolliment espiritual individual, d’impregnar a la població de un nou i autèntic esperit religiós, en el
marc de la nova comunitat cristiana; aprofundint en el coneixement de la
doctrina de les Sagrades Escriptures recollides a l’Antic i al Nou Testament.
Ja no es tractaria fonamentalment d’adquirir el coneixement, el ”logos”, o d’aprendre
unes tècniques instrumentals o unes arts manuals, “vulgars”, com ara
l’arquitectura, l’escultura, la música o les diverses formes artesanes; ni d’unes
arts intel·lectuals, “liberals”, literàries, matemàtiques o científiques, sinó
de formar persones que cerquessin els
mitjans espirituals per a la salvació, era la creació de l”homo religiosus”.
Tot no era, però,
negatiu: ara, espiritualment, tots els
éssers humans eren iguals, tots eren fills de Deu; i tanmateix, la dona
també obtindria una nova dignitat com a persona humana, igual a la del home,
tot i que amb un paper social diferent, secundari, derivat de la seva
dependència envers el marit; veient-se així relegada a la voluntat d’aquell, i
a la realització dels afers domèstics i a la criança (i educació) de la
descendència comuna. I és que de fet, segons la Bíblia, havia sorgit d’una
costella d’Adam. I els infants també tindrien una altra consideració, producte
de diversos factors: d’una banda, els costums de les tribus germàniques eren
diferents de les dels romans, ja que no practicàvem l’infanticidi (habitual en
moltes famílies romanes) i eren més igualitàries que les dels romans,
propiciant una menor segregació en funció de la condició social. També les
institucions religioses, seguint l’esperit cristià, facilitarien (en teoria) una
major igualtat en l’accés a l’educació, atenent les capacitats dels infants. I
d’altra banda, la consolidació del matrimoni cristià a partir del segle IX,
propiciada pels bisbes carolingis[3],
també va permetre un millor desenvolupament familiar, que afectaria
positivament, tot i la gran mortalitat infantil, el creixement de la població i
el desenvolupament dels infants.
A nivell educatiu,
Jesucrist era el primer “mestre”, el
pastor de les ànimes cristianes. I a partir d’aquí, els primers Pares de
l’Església varen seguir en els seus escrits i en el seu apostolat aquell
esperit primigeni. Era oblidar l’antiga “Paideia” grega per entrar en la “Patrística” cristiana. En els darrers temps de
l’Imperi d’Occident, teòlegs com Jeroni d’Estridó, Ambròs de Milà, Agustí
d’Hipona, Basili de Cesarea, Boeci, Gregori el Gran, ... i els filòsofs
neoplatònics de l’Escola cristiana d’Alexandria, fundada el segle II per Pantè,
... fins arribar a Isidor de Sevilla, ja en ple segle VII, escriurien els texts fonamentals de la nova doctrina
cristiana. Eren escrits teològics i filosòfics, però que contenien una clara
intenció educativa i didàctica. Els
Pares de l’Església, amb els seus escrits, el conjunt anomenat “la Patrística”, varen emplenar el buit
cultural que succeí a l’Occident amb la caiguda de l’Imperi i l’arribada dels
nous pobladors de les tribus germàniques i centreeuropees. Varen ser el nexe
d’unió entre el món cultural antic i el nou món medieval, fent d’enllaç amb la
posterior filosofia cristiana i humanista de l’Escolàstica. Mirem-ho una mica
més de prop.
En l’àmbit de les
noves formes de vida comunitàries es crearien, inicialment, tres tipus d’escoles per tal d’impartir
l’educació cristiana. Eren la continuació dels tres tipus d’escola
cristiana que s’havien desenvolupat a l’etapa final del Baix Imperi. Eren les escoles
parroquials a l’àmbit de les comunitats rurals, per a la formació dels
nous cristians, els catecúmens, on s’impartia un ensenyament elemental de lectura, escriptura, càlcul i catecisme.
També al segle VI, a partir de l’Orde Benedictina, es consolidarien les escoles
monàstiques i abacials per atendre la formació dels nous diaques,
pervers, monjos i sacerdots, que haurien d’administrar els bens de l’Església.
En aquestes mateixes institucions religioses hi havia també una mena d’escoles
externes per formar juristes, secretaris
i retòrics que ajudessin a les tasques de govern de la noblesa feudal.
Finalment, hi hauria una altre formació que es donaria a l’àmbit de les escoles
episcopals o catedralícies on rebrien una instrucció teològica i doctrinal per formar els sacerdots que
haurien d’administrat i regir les diòcesis.
Cal dir que, a
nivell general, l’educació s’havia de veure reclosa a l’àmbit estrictament
familiar, recordant el que passava en els primers temps de l’antiga Roma. Els joves de les classes populars rurals,
doncs, no rebrien cap mena d’ensenyament. Només el jovent provinent de la noblesa o el que es va veure en la
possibilitat d’entrar en l’estament religiós rebria una educació d’acord amb les seves possibilitats i capacitats.
Els fills dels senyors feudals estaven sota la tutela familiar de la mare fins els 7 anys, moment en que uns
podrien entrar a estudiar a algun
monestir - o abadia, en el cas de les filles que volien entrar al servei de
Deu - o, els que havien de fer servei
d’armes, accedir a la condició de patge d’algun cavaller, príncep o prelat fins a l’edat de 14 anys; i dels 14 fins als 20 anys, en que podrien
accedir a ser nomenats cavallers, exercirien d’escuder d’algun noble cavaller.
En un món reclòs i
petit, costaria molt que l’educació evolucionés. L’educació era, sobretot, oral
i en llatí, en un règim d’estricte
disciplina, i de treball manual complementari que cobria la totalitat de les
necessitats dels deixebles i dels ensenyants. Com abans hem comentat, Marcià Capel·la, gramàtic romà de
l’època final de l’Imperi d’Occident, i Boeci,
a les primeries del segle VI, ja havien esquematitzat els coneixements
enciclopèdics grecs i romans en la forma que es coneix com la de les “Set
Arts Liberals”, estructurades en el: “trívium”, estudis
literaris (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el “quadrívium”, estudis científics
(aritmètica, geometria, astronomia, música)”[4].
Els canvis en el món educatiu haurien de venir de les
antigues províncies: a
l’antiga Hispània romana, Isidor de
Sevilla, a les primeries del segle VII, va fundar l’Escola de Sevilla, on
començà a ensenyar les Arts Liberals i les obres dels Sants Pares, la
“Patrística”, alhora que intentà recollir tot el coneixement enciclopèdic
conegut, en forma de llibres de moral de natura, d’etimologia, ...; i inspirant
un moviment cultural que permeté obrir escoles, seguin el model del de Sevilla,
a Toledo, a Saragossa, Barcelona, Palència, Braga, ... I a Anglaterra, el monjo
Agustí de Canterbury, enviat pel
papa Gregori I l’any 597 en missió d’apostolat, fou, segons la tradició, el
fundador del King’s Col·lege de Canterbury. L’any 627 es crearia l’Escola de
Sant Pere a York, amb una clara vocació universitària.
Un pas decisiu en
la divulgació d’aquest ensenyament reglat el donà Benet de Núrsia al crear l’Orde
benedictina, amb la seva “regla” monàstica de treball, oració i estudi. Fou
llavors quan es varen multiplicar les grans empreses dutes a terme pels monjos
i bisbes missioners; i així, l’Orde va fundar monestirs i escoles monacals a
Anglaterra, a York; a Itàlia, a Montecassino; a Espanya, a Vic; a Alemanya, a
Fulda; i a Saint-Gall, a Suissa.
Un altre pas
endavant vindria donat per la fundació de les primeres escoles reals, dites escoles “Palatines”.
Fou Carlemany, en el seu intent de fer rebrollar la cultura a l’occident
europeu, el que va crear l’Acadèmia
Palatina a Aquisgrà, dirigida pel monjo Alcuí de York, cridat pel propi
emperador.
A partir d’aquí, es fundaren escoles palatines a la Baixa
Saxònia, a Osnabrück; a la mateixa França, a Soissons; a Anglaterra, impulsada
pel rei anglosaxó de Wessex, Alfred el Gran; i ja més tard, en ple segle XIII,
el rei de Castella, Alfons X, va crear l’escola de traductors de Toledo,
seguint el mateix model palatí.
També, el propi
Carlemany adreçà una carta als bisbes i als prelats de les diòcesi de l’Imperi
per tal que impulsessin la creació d’escoles seguint el model de la seva escola
d’Aquisgrà. Així, mica en mica, s’anaren fundant escoles episcopals per
tot el seu efímer imperi: a Itàlia, a Pavia i a Bobbio; a Flandes, a Utrecht,
Lieja i Saint Laurent; a Alemanya, a Magúncia, Celle, Hirschau, ...; a França,
a Paris, Reims, Auxerre, Tours, ...
Amb el temps,
doncs, el sistema educatiu s’havia
sistematitzat. En les escoles dels monestirs i les abadies, i en les
escoles palatines i episcopals, l’ensenyament consistia en l’ensenyament de les
“Set Arts Liberals” i la lectura de les obres dels Sants Pares, la
“Patrística”, així com les enciclopèdies de Capel·la, Boeci, Cassiodor, Isidor
de Sevilla, Alcuí de York, ... Només faltava un darrer pas per al sorgiment de
les Universitats.
Abans però, a
partir del segle XI, amb el despertar de la vida econòmica a les ciutats,
es crearien les condicions per a la implantació d’un nou tipus d’escola: les escoles
municipals, sorgides de la iniciativa dels regidors municipals, dels
ajuntaments. “Des de mitjans del segle XII, els consells municipals es
preocupen per fundar per als fills de la burgesia escoles que són les primeres
escoles laiques d’Europa des de la fi de l’Antiguitat. Gràcies a elles
l’ensenyament deixa d’ésser exclusivament un benefici al servei dels novicis
dels monestirs i dels futurs sacerdots de les parròquies”[5]. El creixement econòmic
propicià l’associacionisme dels comerciants, amb la creació de les guildes i les
hanses; i dels artesans i menestrals, amb els gremis. I així, de la mà dels
gremis sorgirien una altra modalitat d’escola, les escoles gremials, amb
unes finalitats formatives tècniques i artesanes. A les ciutats, cada gremi
crearia la seva pròpia escola, on els joves es formarien en el seu ofici,
passant successivament d’aprenents a oficials, i d’oficials a mestres, després
“d’uns quant anys de formació, mitjançant un examen teòric i pràctic realitzat
davant d’un tribunal nomenat pel gremi; on tenia de respondre a diverses
preguntes i realitzar una peça difícil, l’anomenada “obra mestre”. També en aquestes escoles gremials
s’introduiria una formació teòrica elemental, intel·lectual, a càrrec
generalment de clergues pagats pels propis gremis. Així, les ciutats s’havien
convertit en un espai propi, un territori de pau social controlat per la
burgesia, amb unes Cartes de constitució que els atorgava tot un seguit de
privilegis envers el món feudal, i amb un sistema impositiu que els permetia un
desenvolupament autònom. I aquest espai seria, també, el marc ideal per a la
creació d’unes escoles d’un rang superior, les Universitats.
Sí perquè, de les
escoles catedralícies i palatines, sorgiren els Col·legis Menors, on durant
sis anys, des de l’edat de 14 anys fins els 20 (més o menys), els estudiants
aprenien les “Arts Liberals” per tal d’assolir el títol de “Batxiller”. En
acabar, els millors (pocs de fet) podien accedir als Col·legis Majors, on
completarien els seus estudis de Medecina, de Dret, o de Teologia, títols que
podrien obtenir després d’uns llargs estudis (de 10 a 15 anys). Aquests
conjunts escolars es digueren, primer, els Estudis Generals, “Studium Generale”;
i, més endavant, Universitats, “Universitas”. D’aquesta manera, sorgides a les
ciutats en forma de corporacions, les Universitats eren una mena d’associacions
d’ensenyants i d’estudiants, amb un cert caràcter gremial, tancat. El govern de
les Universitats estava, atenent el seu origen fundacional, a càrrec d’un
claustre de professors, i d’un Rector - elegit pels regidors municipals o per
procuradors representants de les “nacions” -, o d’un Canceller, amb autoritat
regia designat pel Papa, o inclús pel propi claustre. Cada escola, cada
facultat, tenia també el seu cap, el Degà. D’altra banda, en aquests centres l’ensenyament
era molt costós i, per tant, només hi podien anar els fills de la noblesa o de
la burgesia, o alguns estudiants becats per alguna institució o per algun personatge
poderós. Els estudiantes estaven agrupats pel seu origen, per “nacions”; i les
comunitats universitàries tenien una Carta de privilegis, com ara l’autonomia
judicial, i sovint una policia de control pròpia. Hi havia, fins i tot, una
presó, donat que eren habituals els conflictes entre els estudiants. Per
exemple, l’any 1229 es produí la primera vaga estudiantil a la Universitat de
Paris, com a protesta per la mort d’alguns estudiants en una de les protestes;
vaga que durà prop de dos anys.
Ja a finals del segle XI, el 1088 es creà la Universitat de
Bolonya, a la vella Romania; i sembla que la d’Oxford, a Anglaterra, a l’any
1096. La de Paris es creà l’any 1150. La fundació d’universitats es produí
ràpidament. El 1220 s’havia creat la Facultat de Medecina de
Montpeller, que donava continuïtat als estudis de medecina dels temps de Galè i
Hipòcrates, que havia reprès, en ple segle IX, la Escola Mèdica Salernitana. Al
llarg de 200 anys, des del 1200 fins el 1400, es crearien 52 universitats per
tot el continent europeu, 29 de les quals tingueren un origen papal. A la Península
Ibèrica es fundaren les de Palència, Salamanca, Valladolid, Alcalà d’Henares,
Lleida, Coïmbra, ...
D’aquesta manera,
el món mica en mica tornava a canviar. Cal dir, a més que, hem deixat a banda altres formes de religiositat que també tingueren un
sistema educatiu propi i un pes cultural específic i molt important en
alguns sectors de la població i en alguns territoris, en especial a la Península
Ibèrica, com foren el de la religió jueva,
amb l’estudi de la Torà i el Talmud, i la “càbala” com a filosofia esotèrica i expressió
mística del judaisme, amb una educació privada i obligatòria, donada per
mestres i rabins, amb un sou a càrrec de la congregació, i seguint sempre les
prescripcions del Talmud: una primera educació familiar fins als 5 anys, i
després tres nivells (elemental, mitjà i superior) de 5 anys de durada
cadascun; amb un pla d’estudis on l’aprenentatge de la tradició i dels textos
religiosos era el principal objectiu, tot i què hi havia matemàtiques,
història, geografia, ...; número d’alumnes limitat a 25 com a màxim per mestre
i classe; i amb un mètode memorístic i repetitiu, i sota una disciplina
estricta. Un pla d’estudis enfocat bàsicament a la formació religiosa dels
homes; ja que, “en general, no es recomanava que les dones s’iniciessin en
l’estudi més abstrús del Talmud”; i el del món religiós i cultural de l’Islam hispà,
amb una educació elemental i no reglada a les “aljames”, i una altra, que podia
arribar a un nivell molt superior, a les “madrasses”, on es donava Retòrica,
Dret, Teologia, Dialèctica, Gramàtica, Matemàtiques, Medecina, ... i l’estudi
de l’Alcorà. Una cultura i una educació, la de l’Islam, que tindria una
importància cabdal per a l’evolució filosòfica i pedagògica des de la
Patrística cap a l’Escolàstica.
Però, en principi,
el canvi fonamental hauria de venir pel
renaixement de les ciutats, que provocà canvis definitius en l’estructura
social i política del món medieval. El mètode d’ensenyament continuava essent
oral i memorístic, però ara hi havia un retorn a la lectura dels textos dels
clàssics de l’Antiguitat, grecs i romans. Com hem apuntat a dalt, amb el
redescobriment d’Aristòtil gràcies a la influència del món cultural àrab, a
través d’Avicenna i de l’Escola de Bagdad (hereva intel·lectual de l’Escola
d’Alexandria), i d’Averrois, a la Península Ibèrica, com a principals vehicles
de transmissió, així com dels compiladors de la “Patrística”, un nou pensament cristià
i humanista estava sorgint a les noves comunitats educatives: seria el corrent
doctrinal anomenat “l’Escolàstica”,
la doctrina de les escoles. “L’educació se faria més extensiva i ja no seria
només un privilegi d’un pocs ni només dels clergues, i els estudiants es
traurien de sobre la dura disciplina dels claustres”. Hi havia un nou esperit de coneixement que s’anava
imposant.
Un esperit de coneixement
que donaria peu al sorgiment d’una munió de nous bibliotecaris, metges,
professors i teòlegs. El món del coneixement es veuria sotmès a un primer Renaixement de la mà de metges,
com Arnau de Vilanova; de científics, com Albert el Gran; i especialment de
teòlegs, com Sant Anselm, Joan de Salisbury, Tomàs d’Aquí, Marsili de Pàdua,
Joan de Paris, Guillem d’Occam, Nicolau de Cusa, ... Un renaixement humanístic que
volia conciliar a nivell teològic, la
recerca d’una raó fonamentada amb la justícia i amb la fe cristiana; i a nivell
polític, les noves formes de govern laic amb la tradició regia d’origen
religiós. Un nou pensament en que “els poders de la creació, abans
atribuïts de manera exclusiva al Cel, es farien baixar fins a la Terra”. Era el començament de la consciència de la raó,
del poder de l’intel·lecte humà, de la immanència més allà de la
transcendència: de ser el que es vol ser.
Sant Anselm (1033-1109), en el anomenat “argument ontològic” seria
el primer que intentaria demostrar l’existència de Deu, en una mena de teologia
racional a partir de la lògica; Joan de Salisbury (1120-1180)
establiria la supremacia absoluta de la Llei, inclús davant del propi monarca:
“qui usurpa l’espassa mereix morir per l’espasa”[10]. Era retornar, sobre unes
noves bases econòmiques i socials, a la vella disjuntiva entre les dues ciutats
agustinianes, la de la justícia divina i la de la justícia terrenal, com a
reflex de l’anterior, amb la necessitat de superar el fraccionament feudal i,
alhora, el de les noves comunes medievals, les noves ciutats-repúbliques
autònomes (i sovint enfrontades) que s’anaven estenen arreu. Després, Tomàs d’Aquí (1227-1274) defensaria la
Monarquia i altre cop, com ja havien fet
Polibi i Ciceró, les formes de govern mixt com els millors i més justos; i Marsili de Pàdua (1275-1342) defensaria
la independència del poder civil
respecte al poder religiós, criticant les pretensions de poder polític
del Papa, contrari a l’esperit i a la lletra de l’Evangeli.
I fent un pas més, Guillem
d’Occam (1299-1350), de manera similar a com havia fet Averrois amb la seva
doctrina de “la doble veritat, afirmaria que la fe i la raó són formes
independents: cap qüestió teològica pot ser provada per la raó. Amb això, obria
un camí cap l’escepticisme i la subjectivitat; cap a l’observació i
l’experimentació, cap a la ciència moderna i el mètode científic; i no només
això, per a Occam, l’Església era ja la “comunitat de fidels”, ni més ni menys;
la qual cosa volia dir que no era superior ni diferent a la comunitat
cristiana. Una mica més tard, Nicolau de
Cusa (1401-1464) faria un altre pas cap a l’escepticisme i la necessitat de
la recerca, al moment d’afirmar la consciència de la “docta ignorància” i de la
recerca de la veritat més enllà de l’aparença, de la recerca inabastable de la
inabastable veritat.
A nivell polític teològic, la “raó” i la “fe” es
separaven i agafaven camins diferents. El coneixement estava sortint de les
abadies, dels monestirs i de les seus episcopals. Un esperit de dubte i de recerca,
d’observació i d’anàlisi, de deducció i de inducció, de metòdica experimentació
científica estava en marxa. Era deixar enrere l’idealisme abstracte de Plató i
tornar a la racionalitat d’Aristòtil. I a
nivell polític, la comunitat de cristians seguiria existint però amb un
altre embolcall: el del govern civil, principalment, de la mà del príncep o del
monarca absolut.
S’estaven posant
els fonaments teòrics per a un nous tipus
de govern civil; seria el de la defensa d’una nova comunitat, ja fos en la
forma d’una monarquia parlamentària, com va ser el cas d’Anglaterra; o com a
una monarquia absoluta, com en el cas de França; o, inclús, en la forma
republicana, com succeí a les 7 Províncies Unides dels Països Baixos. Maquiavel,
Locke i Hobbes esperaven a l’altra banda de la tramoia.
Participació - o representació
estamentària- a l’Edat Mitjana
Què havia de quedar d’aquelles primeres formes de
participació ciutadana electiva, periòdica i per sorteig del món grec; o d’aquell
ordenat sistema de canalitzar les inquietuds populars dels romans, a través de
les “comitia” i dels “tribuns de la plebs”, en aquells temps mitjans, entre la
glorificada Antiguitat i l’esperat Renaixement, uns temps esmorteïts
cívicament? Poca cosa, per no dir res.
En els primers temps de les monarquies hereditàries
merovíngies, a la
Hispània i a la Gàl·lia, les antigues famílies patrícies romanes es fusionaren
amb els caps tribals germànics; però, el control polític i territorial el
tingueren els nouvinguts guerrers germànics, que gaudien d’una major confiança
del rei[11]. No
hi hauria cap òrgan de participació o de representació política més enllà del simple consell de la cort, de les Cúries règies; uns consells on la
presència dels bisbes cristians era cada cop més important. Sembla que a les
ciutats encara quedaren restes de les antigues cúries romanes. Després, amb la decadència de les monarquies i la
consolidació de l’estructura feudal, una
noblesa integrada pels cavallers i les altes magistratures eclesiàstiques
passarien a controlar sense límits el seus propis feus, en un règim de
vassallatge i, sovint, d’esclavitud.
Amb els reialmes carolingis fraccionats en feus,
l’estat de por i de violència, de lluites de conquesta i de sotmetiment entre
els propis senyors feudals, de diferents condicions i origen, eren constants.
Tot i la defensa que teòricament havia de proporcionar a la població el sistema
de vassallatge, la necessitat de la pau
s’imposà. Una pau desitjada no només pels camperols, sinó també per la
pròpia institució eclesiàstica. I és que l’Església, com a propietària d’immensos
dominis, necessitava defensar-se dels intents dels senyors feudals
d’apoderar-se, també, de les seves propietats. Així, els bisbes que tenien, a
més, l’obligació moral que els donava la doctrina catòlica, convocaren els
primers Concilis de Pau. És “el desenvolupament de la ideologia de la Pau de Deu, que
acompanya les darreres fases de la feudalització. Es manifesta per primera
vegada poc abans de l’any mil al sud de la Gàl·lia, ... en cada província es
reuneixen concilis convocats pels bisbes, i en ells participen els grans i els
seus guerrers”[12].
Però, aquests concilis prengueren
ràpidament volada entre la gent del camp, serfs i pagesos lliures. Al
Principat, quan l’abat Oliba, el bisbe
de Vic, convocà l’any 1027 a Toluges, al
Roselló, una “Assemblea de Pau i Treva”, hi participà una “amplia representació
popular, no solament d’homes, sinó també de dones”[13], en un intent de protegir
no només els bens de l’Església i el seu entorn, sinó inclús les propietats
dels laics. Aquest nova consciència de la necessitat
de la pau provocaria un canvi en el paper social i en els objectius de
conquesta dels senyors de la guerra.
Caldria trobar uns
nous camins on canalitzar l’esperit de lluita dels senyors feudals. Sorgiria,
de la mà dels teòlegs i dels intel·lectuals cristians, una nova ideologia on
tothom tindria el seu rol: s’estava articulant doctrinalment el que, de fet, ja
estava funcionant a la pràctica en aquest món feudal, una societat orgànica: la
societat estamental. A partir d’ara, els cavallers haurien de tenir una altra missió més noble que atacar a
l’Església o als pobres; fer-ho era la seva
condemna. La salvació de l’ànima volia dir viure en la pau de Deu i defensar la fe catòlica: ara se’ls
convidaria a participar en la lluita contra els heretges i per la grandesa de
la Cristiandat. Fou el pas cap a l’organització de les “Croades”.
En aquesta
societat orgànica, hi havia un “cos
polític” on el rei, o l’emperador, n’era el cap per dret natural[14]; i després hi
havien els “braços”, els estaments o
ordes, que juraven fidelitat al monarca.
Fidelitat i defensa mútua a canvi de privilegis fiscals i de domini, de
concessions i de drets territorials.
Un món tancat i estable que teòlegs com Boeci, seguint el
model neoplatònic recollit per la tradició política agustiniana, establia com
el d’un govern ordenat i equilibrat a la seva obra “De consolatione
philosophiae”: “Han d’haver-hi homes d’oració, homes de guerra i homes de
treball, sense els quals cap rei pot mostrar els seus poders”. Una mística
política que també recolliria a la península ibèrica Isidor de Sevilla, a les
seves “Etimologies”, i Alfons X de Castella, al “Codi de les Set Partides”.
L’estructura política de la societat s’havia fragmentat;
i l’estructura social s’havia fraccionat. Les
divisions socials ja no serien tan clares des d’un punt de vist econòmic.
Més que classes socials, tornaven haver-hi castes; ara serien els estaments, o ordes. Potser no serien
d’origen diví (tot i que, més endavant, els reis absoluts defensarien el seu
poder en un suposat origen diví), però sí que es justificaven per una mena de
dret natural on les separacions socials esdevenien innates: la noblesa, el clero i el poble (en
forma de comunitats rurals), els comuns dels burgs medievals, serien
els ordes típics de la primera organització política feudal a finals de l’Alta
Edat Mitjana; més enllà de la majoria de la població camperola.
Una divisió estamentària on la separació jurídica del món romà,
entre un dret públic i un dret privat, quedava difosa en un règim social
d’obligacions mútues; al menys teòricament. Unes obligacions de servitud,
d’arrelament i d’obediència, per una part, i del deure de protecció, de
l’altra. Un orde amb l’obligació de treball i vassallatge (auxilium i consilium);
un altre amb l’obligació de defensa i de protecció dels serfs, de la gent
comuna i de l’Església; un altre,
l’estament religiós, d’oració i salvaguarda espiritual, amb els deures de
pobresa, obediència i castedat (la institució medieval del celibat dels
sacerdots estava destinada, d’una banda, a protegir la continuïtat dels bens de
tota la comunitat cristiana, de l’Església; i, d’altra banda, a impedir la
competència familiar entre germans per accedir als drets hereditaris). Els
clergues podien gaudir (més enllà de la teòric vot de pobresa) d’alguns bens
materials, però la riquesa de la comunitat cristiana havia de ser col·lectiva,
de la institució, no individual. Es pretenia, doncs, una societat perfectament
articulada, on no podia haver-hi competència entre els estaments.
La pregunta ara
és: Com podria haver-hi participació en
aquest món organitzat de manera tan orgànica?
Però, a partir de
l’any 1000 s’inicià altre cop a les ciutats del nord de la península italiana,
i del litoral atlàntic europeu, el comerç marítim. El comerç beneficià els
grans propietaris rurals que invertien a les ciutats per incrementar les seves
fortunes. Encara no hi havia una burgesia urbana potent; i el control polític,
de sempre, havia estat en mans del gran patriciat rural que controlava també
les ciutats i dels seus aliats, els bisbes cristians. Els conflictes entre
aquesta aristocràcia feudal i els artesans, burgesos, mercaders i nous
administradors generaria la necessitat,
també a la ciutat, de la pau. Sorgí així la figura del “podestà”[15],
jutge i capità d’una milícia urbana per mantenir l’orde.
I com a
conseqüència, la pau urbana contribuí al creixement de les ciutats i a la seva
organització política: així sorgiren les Comunes
urbanes. Els burgesos es comprometien al
manteniment de la pau i l’ordre, i a la seva defensa mútua. Això es
concretaria en la protecció envers l’exterior en forma de muralles, i amb la
implantació d’un sistema tributari propi per al sosteniment econòmic de la
ciutat. Unes estructures comunals que s’escamparien arreu.
Les comunes tenen els seus propis tribunals i escullen
els seus caps: “fungen”, als Països Baixos; “aldermans”, a Anglaterra; “jurats”
a França; “cònsols” a Itàlia; tot un seguit de magistrats, oïdors, batlles,
alcaldes, ...; càrrecs que “es recluten entre les diverses classes socials, ...
i representen la commune civitatis. El més característic d’aquesta magistratura
és el seu caràcter anual ... provisionalitat en els càrrecs conseqüència del
seu caràcter electiu”[16]. A
les ciutats, doncs, ja fossin d’origen eclesiàstic, senyorial o reial, les
comunes s’anaren imposant, sovint com a conseqüència dels conflictes interns, i
de la necessitat de pau.
Hem vist doncs
com, tant a les ciutats com a les zones
rurals la necessitat i l’esperit de Pau i Treva era general. I aquest fou l’origen de les primeres institucions de
participació i representació popular i estamentària a la vida púbica de l’Edat
Mitjana; una representació que a les ciutats ja era periòdica i electiva. I
les monarquies, necessitades com les comunes urbanes de recursos tributaris, i
en conflicte permanent per controlar els seus vassalls feudals i amb la
voluntat d’imposar-se per sobre d’ells, veieren en aquelles noves institucions
de representació una palanca per dividir i guanyar-se el favor de les noves
classes econòmiques ascendents. Calia incorporar el Tercer Estat, i ampliar
la representació dels altres dos Estats a les ja existents Curies regies.
Unes monarquies encara fràgils. Hereditàries en alguns
territoris, com ara a Anglaterra, a França, o a la península ibèrica; i
electives en els Estats del Sacre Imperi Germànic. Per què aquesta diferència,
si en darrer terme totes eren producte de l’evolució de les antigues tribus
d’origen germànic? No ho sabem, ben bé. Però, apuntem que, als països
germànics, subsistí l’antic dret comunitari germànic, i fraccionats en ducats,
principats, marques, comtats i senyories, seguiren la vella tradició de les
tribus d’escollir els caps tribals. En canvi, a la Gàl·lia francesa, la barreja
tribal; o a Anglaterra, després de les invasions i la conquesta pels normands; o en els reialmes hispans, uns nous
reis merovingis en minoria davant d’una aristocràcia romanitzada i d’una
població molt superior en número, probablement, els monarques consolidarien
millor el seu poder polític a partir d’una successió hereditària (i la
institució de la Llei sàlica).
En qualsevol cas, des de finals del segle XII es començaren a
establir els primers òrgans polítics de representació estamental de caràcter
general, que anaven més enllà de les antigues curies reials.
Així, per exemple, a la Castella hispànica, el 1188 el rei Alfons IX, a partir de la Cúria Reial Plena (podia ser plena o
ordinària) convocaria a les diverses Corts
a Lleó per al manteniment de la pau i envers els privilegis dels senyors, i per
recaptar fons per a la guerra amb Portugal. En aquestes convocatòries a Corts
ja hi van participar separadament els
tres ordes o estats: l’alta noblesa, el clergat de les velles curies, i,
com a novetat, el Tercer Estat, uns “procuradors” en representació de les
ciutats. El fet és que l’alta noblesa i l’alta clerecia estava exempta
d’impostos, per la qual cosa la pressió envers els procuradors hauria de ser
molt important. A més, de la mateixa manera que passaria a França, la petita
noblesa, de cavallers i gentilhomes, no es veuria representada.
També al Principat
de Catalunya, a l’any 1283, es
convocaren les primeres Corts a Barcelona, on el rei Pere el Gran es comprometé
a celebrar una Cort cada any (compromís que no es complí, modificant-se i
passant a fer Corts cada tres anys). Mentrestant, a partir de l’any 1359, es
crearia una mena de delegació permanent de diputats representatius dels tres
ordes (noble, eclesiàstic i municipal) que ressolessin els plets i qüestions
més urgents: seria la Diputació del
General o Generalitat. Aquestes Corts catalanes ja tenien un superior
contingut polític en els àmbits legislatius, tributaris i d’administració de la
justícia; i com diu Heers, aquestes assemblees serien “més semblants a les del
Parlament anglès que no pas a les dels Estats Generals francesos, ... escollien
vuit diputats per tal que durant tres anys s’ocupessin del compliment de les
lleis”[17].
Després, també periòdicament, a partir de l’any 1289, es convocarien Corts
Generals del Regnes d’Aragó i València i del Principat, a Monzó.
A França,
l’any 1302, Felipe IV va convocar, a partir de la Cour Royale, a tots els estaments a uns Estats Generals, com assemblea extraordinària en temps de crisi.
L’assemblea estava integrada per diputats elegits a cada circumscripció o Estat
del regne d’entre els tres estaments, i es reunien separadament (com a
Castella) per emetre el seu vot. Però, els “Estats” eren ben diferents de les
cambres angleses: el rei convocava fonamentalment als senyors dels grans feus,
nobles i prelats. Els delegats del Tercer Estat no representaven més que a les
ciutats i eren escollits per sufragi restringit; això explica la total falta de
membres de la petita noblesa en aquesta cambra. Per altra banda, aquests
diputats sembla que eren absolutament incompetents i irresponsables”[18].
A Anglaterra,
a l’any 1341, durant el regnat d’Eduard III, a partir de la Carta Magna de
l’any 1215 es donà la possibilitat d’aprovació dels impostos reials i de
petició - els “bills” - als membres del Consell Comú del Regne, el Magnum Concillium, integrat per l’alta
noblesa i l’alt clergat, i els tribunals reials de justícia arribarien a
desenvolupar-se i dividir-se en dues càmeres: la Court of Common pleas, que jutjava plets entre particulars, i la Court of King’s bench, que ho feia de
les causes reials. Seria l’origen del que després s’anomenaria la Cambra dels Comuns i la Cambra dels Lords,
del Parlament anglès. El Parlament es reunia d’una a tres vegades l’any, les
sessions eren breus i hi participaven de dos-cents a tres-centes persones que
representaven a tota Anglaterra i a totes les categories socials[19]. A
la cambra alta es reunien conjuntament l’alta noblesa, la noblesa i l’alta
clerecia, en tant que a la cort dels comuns es reunien els representants dels comtats i de les ciutats.
I pel que fa a l’altre gran entitat política medieval, el
Sacre Imperi Romanogermànic, tot i
que ja des del temps d’Enric III i Frederic I Barba-roja s’havia iniciat la
convocatòria de la Dieta Imperial, en especial les que es feren a Roncaglia,
des dels anys 1154 al 1158 (on hi participà l’alta noblesa i l’alt clergat dels
Estats imperials, laics i eclesiàstics, així com una representació de les
Comunes de les ciutats italianes de la Llombardia i d’Emília-Romanya, per
tractar problemes jurisdiccionals), no fou fins l’any 1489 que es tornà a reuní
la Dieta Imperial, el Reichstag, amb
les seves tres cambres: el Consell dels Electors, creat en virtut de la
Butlla d’Or de l’any 1356, per escollir els emperadors; el Consell dels Prínceps; amb representació dels dos estaments, el
laic o secular, on hi haurien els prínceps, ducs, marquesos, comtes, ...
governants dels diferents territoris imperials, i el braç eclesiàstic, amb els
arquebisbes, bisbes, cardenals, abats, ... dels diferents territoris i
monestirs eclesiàstics; i el Consell de
les 51 Ciutats Imperials. Tot un
entrenat institucional molt complexa, que no es constituiria formalment fins
dos segles més tard, l’any 1663. Mentre, funcionaria un consell regi, de poc
més d’una vintena de membres de la cort, el Consell
Àulic, que tractava de processos penals, feudals i jurisdiccionals; i,
després, el 1495, es crearia la Cambra de
la Cort Imperial, com a contrapès al poder de l’emperador, on els caps dels
territoris de l’Imperi podien portar les seves apel·lacions. El Reichstag
doncs, tot i que començà molt aviat les seves primeres reunions, no funcionaria
realment com a cambra de representació estamentària fins al final de l’Edat
Mitjana. Probablement, la gran dispersió i fraccionament territorial de
l’Imperi, i l’inacabable conflicte dels diferents emperadors amb els pontífex
de l’Església Catòlica, en especial pel tema de les “investidures”, serien
l’origen d’aquest alentiment institucional. Era la representació pràctica del problema teològic de les “dues espasses”,
del conflicte per la preeminència entre el poders temporal i el poder
espiritual, que abans hem comentat.
En resum, en els darrers segles de l’època feudal
s’aniria consolidant una representació estamental dels tres Ordes, tot i que
amb una divisió dins de la mateixa noblesa, entre l’alta noblesa (els “lords”, a Anglaterra; els “pars”, a França;
els “prínceps” electors a l’Imperi; els “maiors”, a altres països; ... ) i la noblesa mitjana i la petita noblesa,
integrada per cavallers que sovint es veien sense cap representació als Parlaments, Corts o Estats
Generals (com passà a Castella, a Bohèmia i a bona part de l’Imperi germànic,
... ); el clergat, representat per
l’alta clerecia arreu (tot i que en alguns Estats germànics tingué poca
importància); i uns delegats
representants de les ciutats, comtats i circumscripcions que, a voltes,
integraven entre els seus representants alguns elements de la petita noblesa
rural (com ara, els “gentry” anglesos). Representants
que es reunien separadament en un sistema de dues càmeres (com a
Anglaterra), de tres (a França,
Imperi Germànic, Castella, Corona Catalano-Aragonesa, ... ) o quatre càmeres (com Suècia, on també
hi participava la pagesia), en l’intent sempre interessat (impostos i
consolidació del poder) de les monarquies per recollir les inquietuds dels
diferents sectors socials.
Tot i això, només a Anglaterra es donaria al llarg dels
segles una continuïtat en la representació parlamentària. Per exemple, a
França els Estats Generals es varen 13 vegades en el curs del segle XIV, 8 en
el segle XV, 5 en el curs del XVI i una sola vegada durant el segle XVII. A
Espanya, les Corts catalanes es reuniren 73 cops des del 1289 fins l’any 1705,
tot i que en temps dels reis del Casal d’Àustria fou cada cop més difícil
convocar-les, fins que foren, finalment, dissoltes per Felipe V amb el Decret
de Nova Planta del 1716; mentre, la monarquia castellana al llarg dels segles
XV al XVII celebraria Corts 47 vegades; tot i que al segle XVIII ja només es
celebraren en tres ocasions ( el 1713, el 1760 i el 1789). I a l’Imperi
germànic, el Reichstag no començaria a funcionar fins al segle XVII, el 1663.
Així, doncs tant a França, com a Espanya, com a l’Imperi, els intents
representatius es veurien sovint avortats pel creixent poder real.
La pregunta és, perquè a Anglaterra es consolidaria el
sistema parlamentari representatiu i no va passar el mateix a la resta de
monarquies continentals?
Hauriou ens ho
resumeix molt clarament: “El feudalisme fou implantat a Anglaterra, amb molta
força, en el moment de la conquesta normanda ... per la via de la importació,
pel propi rei ... adoptant el caràcter d’una organització regular i jeràrquica
... conservant totes les seves prerrogatives ... constituint un poder reial
molt fort. A França, en canvi, el feudalisme es formà espontàniament, en mig de
l’anarquia. La monarquia dels Capets es trobà, inicialment, gairebé despullada
de les prerrogatives reials, en front d’una noblesa forta i nombrosa. Aquesta
diferència havia de resultar, paradoxalment, beneficiosa per a les llibertats
angleses. A la Gran Bretanya, la noblesa feudal i la classes mitjana, al tenir
un interès comú en la seva lluita contra el poder reial que els oprimeix,
s’ajunten per tal de limitar les prerrogatives de la Corona. A França, la
classe mitjana, més oprimida inclús pels senyors feudals que pel rei, fan causa
comuna amb la Corona contra els senyors, i treballa de comú acord amb el rei
per tal d’enfonsar el feudalisme. El resultat, després d’uns quants segles, fou
l’exagerat increment del poder reial, que constituí la llarga crisi de la
monarquia absoluta”[20].
Magistral
descripció del perquè de les diferents
evolucions territorials del sistema de representació estamentària en semblants
temps històrics, tot i que amb punts de partida diferents. Es dona, però,
una altra paradoxa: el sistema representatiu serviria en uns territoris (en
especial, al regne de França i a la monarquia castellana) per reforçar el poder real en front del
poder feudal; mentre que en uns altres (Anglaterra) serviria per reforçar
un poder alternatiu en front del real. En ambdós casos, l’aliança sempre
serà un tercer, el Tercer Estat dels comuns, de les noves fornades de la
burgesia urbana creixent.
Hem fet un repàs
de la minsa participació popular i del sorgiment de les primeres institucions
representatives de la Baixa Edat Mitjana. Ens hem deixat algunes d’inicials,
com ara la del primer parlament històric, que sembla que fou el d’Althingi, a
Islàndia, de l’any 93O; i alguna altra de prou important com el parlament
croat, el Sabor Croat, constituït a
Zagreb a l’any 1273. Però, en resum, podríem dir que, la participació a les monarquies, ducats, comtats o ciutats medievals
es va desenvolupar, per una banda, per la necessitat de pau i ordre, i per
l’altra, pel propi interès reial per tal de consolidar el seu poder i d’obtenir
més recursos d’una població en creixement en una època de prosperitat
econòmica.
No s’ha de
menystenir, tampoc, el poder inspirador
de l’Església amb tot aquest procés[21]. Certament, al costat dels
factors econòmics i socials que dèiem abans, i de recerca de la pau dels Concilis
de Pau i Treva, la mateixa competència
entre el poder temporal i el poder espiritual afavoria la recerca de
suports per part dels monarques; l’exemple
d’organització jeràrquica de l’Església, amb un sistema electiu dels
Pontífex, i la periodicitat dels Concilis de l’Església catòlica per tractar
dels assumptes de la fe, on hi assitien
representats de tota la comunitat cristiana; i la mateixa doctrina catòlica de
l’obediència, però amb la recuperada idea
del bon govern i del bé comú, amb
unes obligacions mútues, i uns deures i uns drets individuals sorgits del dret
romà i del dret natural, dels quals derivava, també en part, el dret canònic;
segur que foren factors que també varen influir en el desenvolupament a l’àmbit
secular del sistema representatiu.
Un sistema que,
com hem vist, només era una simple
representació dels estaments socials, amb la incorporació, després, de la
burgesia urbana ascendent ja com a una autèntica classe social, que cercava els
seus interessos. Tret d’algunes inicials assemblees populars, ja fos al camp,
dins dels concilis, o a les ciutats, dins de les comunes, no hi hagué mai una autèntica participació cívica i popular. El
poder patrimonial dels estaments s’imposaria ràpidament.
No hi havia un
Estat en el sentit modern de la paraula; només hi havia una associació política de domini, de tipus
aristocràtic i patrimonial, producte de l’herència o el pacte, o de l’elecció
entre “iguals”. Un poder dominador basat en el privilegi com a prerrogativa
pel damunt d’una societat depenent, “clienta” d’aquest poder; i, en bona part,
sotmesa en un règim de vassallatge. “En un cantó, es troba la cort del rei,
en una unió dels estaments amb ell, en la seva dependència del poder d’aquell.
L’altre cantó es troba en el país, a l’esfera local de domini dels mateixos
estaments, en la seva unió corporativa ...”[22]. I això, encara que de
manera diferent, hauria de durar molts i molts anys, segles; de diferent
manera, encara dura.
Certament, en els
temps de consolidació del Capitalisme, no hi hauria una associació política de
domini; es passaria d’un domini polític i social a una altra forma de domini on
el factor econòmic s’imposaria en tota la seva cruesa. Ambdues formes de
domini, però, haurien de menester una base ideològica que les justifiqués; i és
que el manteniment d’unes determinades relacions de producció que s’avinguin
amb l’evolució de les forces productives requereixen sempre un sistema
ideològic que els doni suport.
El
compromís social i la fe
La societat s’havia fracturat. Els homes i
les dones havien perdut qualsevols mena de referent cívic més enllà del que els
podia donar l’única institució perdurable que volia ser hereva de l’Imperi
romà: l’Església catòlica de Roma. Una institució, però, que no era política,
que no era temporal, sinó eterna, perdurable i consagrada per Crist i els seus
apòstols. Era l’Església dels seguidors de la religió cristiana.
Per això, com
diria Hegel, “és l’Edat Mitjana sobre tot l’època del cristianisme i de
l’Església”[23]. Homes i dones subjectes a una única voluntat
individual; no hi havia un Estat que els donés seguretat ni uns objectius
terrenals més enllà de la voluntat dels seus amos, els senyors feudals. La
llibertat d’acció i de moviment estaven, com ells mateixos, tancades en un crui
sense fons; i la de pensament era presonera de la fe en un Deu únic, etern,
salvador. Un Deu que estava en el cel i que els prometia un paradís futur.
Mentre, només hi havia la terra i el patiment, i la seva superació diària a
través de les virtuts teologals: la fe, l’esperança i la caritat; i dels seus
corol·laris terrenals: l’obediència, la pobresa i la castedat cristiana.
L’important era la resurrecció i la salvació de les ànimes en el pou d’una
eternitat incomprensible. I l’actor i guia d’aquest camí d’esperança era la
comunitat cristiana, l’Església del Crist salvador.
Una comunitat cristiana que vivia en el dogma de la fe, en un esperit que anava més enllà
dels propis individus i que, per a la seva continuïtat, demanava tota mena de renúncies terrenals: a la
propietat individual, als plaers (pocs) de la vida i del sexe pecaminós.
Renúncia i ascetisme, obediència i caritat, el bé i el mal, el pecat i la
penitència, tot un seguit d’elements doctrinaris fàcils d’entendre i de
predicar en un entorn de tancament i pobresa. Misticisme, espiritualitat i amor envers els altres. I un donar-se
sense límits.
La societat, però, era una altra cosa: era la guerra de
tots contra tots, era el producte
de la força, del domini i de la violència. Però, tothom es podia redimir donant
i donant-se als altres; sacrificant, si cal, la vida i donant el propi
patrimoni: donatius i més donatius pel perdó i per redimir-se i guanyar-se el
cel, i butlles per poder estar i fer el que no és propi, ni permès. I així, l’Església del cel baixà ràpidament a la
terra, i es convertí en la primera potència econòmica feudal. L’alta
magistratura eclesiàstica (bisbes, abats, abadesses, ...) es fusionaria
socialment amb la vella i nova aristocràcia, de fet sortiria d’ella mateixa.
Els seus interessos eren complementaris: sotmetre i dominar en el món
espiritual per guanyar en el món terrenal. Tot es podia comprar i donar:
terres, bens, alts càrrecs eclesiàstics, ... ; i l’Església viuria sempre (de
fet encara hi viu) en aquesta infinita contradicció.
Poder terrenal i poder espiritual anaven junts. En realitat, no hi havia separació de
poders; aquesta lluita interna entre l’eternitat de l’esperit interior i la
temporalitat de l’obra exterior; entre la pròpia consciència interior i la seva
manifestació exterior; entre el contingut espiritual i la seva manifestació
terrenal. A nivell teològic era la
dialèctica de la vella doctrina de les “dues ciutats” agustinianes, convertida
després per Gelasi en la de les “dues espasses”, i que el papa Gregori VII
li donaria forma definitiva. Calia una regeneració en la doctrina per tal que
cadascuna de les dues principals institucions, Església i Imperi, no entressin
en confrontació, de manera constant. I
calia, també, una regeneració espiritual, una comunió entre la pràctica
terrenal i la doctrina cristiana de l’amor i la reconciliació, en una
institució on la realitat i la pràctica de la “clerogàmia”, la “simonia” i
l’inacabable conflicte de les “investidures” posaven en qüestió la seva
doctrina. Una realitat plena de vici, d’odi i, inclús, de crims. Unes
contradiccions que, més endavant, ja al segle XVI, esclatarien amb la divisió i
el trencament institucional i el naixement, a Anglaterra, de l’Església
anglicana; i amb la Reforma de Luter i el protestantisme, a l’Imperi germànic.
En el curs dels segle X i XI sorgirien de “l’Orde de Sant
Benet”, en un intent per superar les
contradiccions internes de la fe, les congregacions de “l’Orde de Cluny” i ”l’Orde del Cister”, on ja clarament es feia
avinent el desig dels monjos benedictins de tornar a les arrels cristianes de
l’oració, l’obediència, la pobresa i la caritat. En aquest cas, el compromís social esdevé un compromís
religiós, com a conseqüència d’una consciència interior colpida per una
realitat reprovada que es vol aliena;
esmerçant tots els esforços personals per lloar a Deu en la seva missió
salvadora de la Humanitat. Un esforç que no esperaria cap recompensa terrenal
més enllà de la difusió de la fe a través de l’exemple de vida cristiana. Amb
tot, en aquestes formes místiques de
compromís, s’albira un cert compromís social que va més enllà de l’estricte
religiositat militant, ja s’observà un clar desig de millora en les
condicions de vida dels camperols que treballen en aquestes comunitats
eclesiàstiques, al lliurar-los de qualsevol règim de servitud feudal.
Més endavant, i també per les mateixes raons esmentades,
sorgirien les “Ordes mendicants dels franciscans i dels dominics” que
predicarien tornar a l’autèntic sentiment cristià i a la puresa de l’esperit.
Pobresa, pietat, penitència, oració i predicament. I, també un altre cop, la
defensa de la fe, per part ara de les Ordes religioses i militars, en una nova
manera, en aquest cas violenta, d’entendre el compromís religiós: les “Ordes de
cavalleria del Sant Sepulcre”, dels “cavallers de Sant Joan o de Malta”, dels “cavallers
del Temple”, dels “cavallers teutons”, ... Era de nou una versió eclesiàstica
de l’ideal cavalleresc de la noblesa feudal, sorgit en el curs de la lluita
contra l’Islam i contra les heretgies; i, com havíem comentat abans, dels
Concilis de Pau i Treva. Eren, també en
una forma adulterada per la religió, una forma de recerca de la conjunció de
l’esperit i de l’acció concreta, una manifestació d’un compromís social
militaritzat. Una comunió entre la religió cristiana i l’art de la guerra
que, com en el cas de les Croades, donaria sortida a un esperit de lluita, de
saqueig i de mort que tindria un fort efecte de crida entre la petita i mitjana
noblesa feudal.
Certament, la influència del Cristianisme fou
ambivalent: per una banda, va desenvolupar un humanisme cristià favorable a unes actituds de solidaritat i de
compromís envers els altres, de suport i d’ajut. Però, per altra banda, el Cristianisme
destruiria “l’ideal pagà de la
participació activa del ciutadà en la vida de l’Estat”[24], el sentiment del deure
cívic (i militar) inherent a la condició de ciutadà compromès i solidari amb la
sort de la ciutat, de l’Estat i dels seus conciutadans. Ara hi hauria una mena
de concepció transcendent de l’actuació pública de la vida cristiana, una
actuació externa que mitifica i mistifica la realitat terrenal per tal de
transformar-la, ni que sigui a cops d’espasa, com a camí per a la salvació de
l’ànima i com a darrer pas cap a la Resurrecció.
Al llarg de l’Edat
Mitjana, com hem dit abastament, l’Església cristiana seria la ideologia
predominant. Seu seria el monopoli de la
formació i de l’educació, del coneixement i de la seva difusió, i de la creació
de les voluntats externes d’actuació. Així, en un primer moment, les
úniques manifestacions de compromís social, ni que siguin producte de voluntats
alienades, serien les que sorgirien de la mateixa fe cristiana, o de les seves
formes concretes: la lluita per la
defensa de la fe, contra les heretgies i l’Islam; i, més tard a les Croades,
per recuperar el Sant Sepulcre i la Terra Santa. També, l’esperit de cavalleria, desenvolupat al llarg del temps en la
lluita contra els sarraïns, sorgiria, tanmateix en una forma mistificada per
l’orgull i el prejudici, com una altra manifestació d’aquesta mena de compromís
social militaritzat de la fe cristiana.
En una expressió romàntica, Herder diria que era un
“esperit gòtic ... inextingible amor a la llibertat i despotisme, religió i
esperit bèl·lic ..., aventura i galanteria, ...”[25] un ideal cavalleresc noble
però fals, un compromís militaritzat sorgit de la mà de la fe cristiana. Un
compromís militaritzat que es pot fer extensiu a totes les manifestacions concretes
de lluita per la fe que s’anaren desenvolupant al llarg de l’Edat Mitjana, com
formes concretes d’un esperit cristià d’arrels feudals, propi d’uns estaments
concrets de la societat. D’una manera més filosòfica, Lukàcs, referint-se a
l’evolució de l’esperit estamental en el moment de transició cap a la societat
de classes de la baixa Edat Mitjana, afirmaria que “la consciència estamental
s’orienta a una totalitat que no és la unitat econòmica real, viva, sinó la
caduca fixació de la societat que va constituir en els seu temps els privilegis
estamentals ... encobreix la naturalesa del factor històric real que té la
consciència de classe”.[26]
Era una consciència i un compromís buit de contingut, desprès i valent si es vol, però
sense cap objectiu social més enllà de la fe religiosa i l’esperança de la
pròpia salvació; i tot plegat a un preu, vàlid històricament però, des d’una
perspectiva humanista, fora de qualsevol mida i proporció. Com era possible
trobar en aquest context un autèntic compromís social?
Al costat però
d’aquests compromisos interessats, místics, més estètics que reals, s’hauria començat a desenvolupar una altra
forma de compromís cívic a l’entorn d’algunes ciutats mediterrànies, en
especial al nord d’Itàlia, i a la costa atlàntica i bàltica. Ciutats que es
poblaren de gent diversa, de diferent condició; era una població que començava
a distingir-se no ja pel seu origen sinó per la seva posició dins del món del
treball. S’iniciava, econòmicament, la societat de classes. Classes socials amb
interessos distints, com sempre (amb això no hi havia cap diferencia
aparentment), però amb una notable diferència des del punt de vista jurídic: no
hi havia sotmetiment ni servitud personals. Hi havia una abstracta llibertat formal. Una llibertat que, teòricament, hauria
de permetre el propi desenvolupament personal com a producte del treball de
cadascú; i per tant, es posaven els fonaments
per al sorgiment d’un nou esperit cívic, contradictori i lluitador pels
propis drets, ple de conflictes, però amb una nova visió d’un futur comú.
Segons Pirenne,
“faria falta remuntar-se fins a l’Antiguitat per trobar una devoció semblant
pels afers públics com de la que els burgesos feien gala ... els mercaders
destinen una part considerable dels seus beneficis en profit dels seus
conciutadans ... l’afany de lucre s’alia en ells amb el patriotisme local ...“[27]. S’estaven consolidant veritables ciutats-estat, amb unes
formes de govern autònomes, que requerien uns sistemes de representació popular més amplis i que, per tant,
demandaven una major participació de
la població; i que, malgrat les diferencies socials, tenien uns objectius comuns, i un compromís ciutadà.
En alguns llocs, la influència de la ciutat s’estenia per tot el territori; així
va començar “a consolidar-se a Itàlia, inclús a Espanya, alguns moviments
d’emancipació rural dirigit o recolzat pels burgesos de les ciutats ... A
Catalunya les reivindicacions i revoltes camperoles – remences – foren
dirigides, a partir del 1432, pels notaris de les ciutats ... “[28].
D’aquesta manera,
algunes de les ciutats del finals de l’època medieval havien plantat la llavor d‘on sorgirien les condicions per a
la creació d’una renovada forma de comunitat, la de les nacions: un marc
territorial definit, una estructura demogràfica prou homogènia, uns interessos
econòmics propis, uns òrgans de representació acceptats, una llengua i una
cultura urbana pròpia, i una psicologia en formació comuna, ... i, sobre tot,
una consciència col·lectiva de comunitat nacional, de voluntat de ser i existir
com a organització estatal autònoma. Tot un seguit de condicions que estaven
emmotllant unes formes ja modernes de nacionalitat
que havien de desembocar en l’Estat
nacional, l’Estat-nació.
L’esperit encara era universal, herència de l’Església
cristiana i de l’Imperi, però ja es començaven a concretar unes
particularitats, unes nacionalitats. El segle XV, els concilis de l’Església ja
utilitzaven la paraula “nació”, i les universitats distingien els estudiants
segons el seu origen nacional. Després
de Dante, Petrarca al segle XIV ja cantava a “Itàlia Mia” l’amor per la nació
italiana. Com diu H. Khon, “els Estats nacionals
començaren a prendre forma al termini de l’Edat Mitjana, quan es varen posar
els fonaments del futur creixement del nacionalisme”[29]. Després de les Croades, la idea de morir per l’amor a Deu va anar
essent substituït pel de morir per l’amor al proïsme, per l’amor a la pàtria,
”pro patria mori”[30]. Un
sentiment, el de la pàtria, que a França i a Anglaterra es reforçaria en el
curs de la Guerra dels Cent Anys, i que, de la mà dels nous factors econòmics i
socials que esmentàvem, quallarien mica en mica en el sorgiment d’una
consciència nacional, i com ideologia política a finals del segle XVII.
S’estaven, doncs, creant les condicions objectives per a
un retorn d’un compromís cívic basat en l’autoconsciència i la voluntat. Per posar un exemple proper, afirma
en P. Vilar, referint-se als temps del rei Jaime I, que: “durant uns quants segles va existir, al
menys dins del límits del Principat català (molt menys als de la Corona d’Aragó
en la seva totalitat) un viu sentiment de solidaritat de grup, una atenuació de
les rivalitats de classe, una adhesió al poder públic en la persona del
comte-rei ... totes les premisses d’un sentiment nacional ...”[31]
En resum, més
enllà d’aquell primer “humanisme cristià” de les ordes mendicants i de la
“supèrbia embellida” de la noblesa medieval, l’autèntic compromís social només pot sorgir, com hem dit abans, de la
llibertat. D’una llibertat fonamentada en l’adhesió personal i col·lectiva,
sovint desinteressada, a una causa, a un objectiu producte d’una consciència
externa reforçada per un coneixement, ni que sigui parcial, de la realitat i de
la creació d’una consciència interior sublimada com a reacció a aquesta
realitat. I això només succeí ja ben avançada l’Edat Mitjana, quan retornà la
vida econòmica i comercial a les ciutats i al seu entorn més immediat.
Un creixement econòmic que alterà i desenvolupà la vida
política i social de les ciutats, permetent una certa participació popular en
la vida pública i, conseqüentment, permetent el desenvolupament d’una
consciència comunitària que, convenientment manipulada pel poder polític, seria
l’origen dels principats i les repúbliques aristocràtiques, i altres formes
estatals autònomes, i dels futurs Estats nacionals en forma, inicialment, de
monarquies absolutes. I també, cal dir-ho, del naixement històric de nacions que
romandrien sense Estat, en altres casos
Epíleg
Es parla habitualment de l’Edat Mitjana
com un tot. Es parla, també, d’una Alta Edat Mitjana, que aniria des de finals
del segle V fins al segle X, i d’una Baixa Edat Mitjana, que comprèn des del
segle XI fins al final del segle XV. Ja hem dit abans que les classificacions
sempre són simplistes; i en aquest cas potser encara més. L’Edat Mitjana abraça
un període de temps molt i molt llarg
que, només en el marc continental d’Europa, inclou infinitat de comunitats amb distints models polítics, socials i
econòmics: des d’unes inicials monarquies instaurades per les tribus dels
pobles centreeuropeus al sud del continent, fins a nous intents imperials,
ciutats autònomes, ... ; estructures polítiques diferents i canviants, que quan
s’acabava el mil·lenni es fraccionarien en multitud de bocins. Aquí, de fet,
començaria la feudalització de la societat pròpia de l’Edat Mitjana.
Però, tot canvia en el temps, i ja ben
entrat el segon mil·lenni, els regnes es consolidaven mica en mica: a
Anglaterra, el regne inaugurat pels normands amb la conquesta de finals des
segle XI; al continent, el regne dels francs, amb la dinastia dels Capet, i a
la península ibèrica, el de Castella al temps que avançava la Reconquesta en
front de l’imperi almohade. A finals del segle XIII es signava el Pacte Federal
del que sorgiria la Confederació Helvètica; i a finals del segle XIV s’unirien
els regnes de Polònia i Lituània, i la ciutat danesa de Kalmar, també s’unirien
– efímerament - els regnes de Dinamarca,
Suècia i Noruega. També a l’est d’Europa, a principis del segle XII s’havien
unit els regnes d’Hongria i Croàcia. I a la resta dels territoris continentals,
el mosaic polític del Sacre l’Imperi Germànic, i la dispersió de la península
italiana, amb les repúbliques aristocràtiques de les ciutats, al costat dels
Estats Pontificis. I així, mentre al sud del continent, l’Islam reculava; també
ho feia a l’est l’Imperi bizantí, davant la creixent potència turca, que
ocuparia Sèrbia i Bulgària a finals del segle XIV. La potència dels turcs es
presentava com la única amenaça continental. I de fet, l’Imperi germànic,
políticament, no estava en masses bones condicions per aguantar les embranzides
que venien de l’est. La península balcànica i el Principat de Moscou, que des d’Ivan
III es proclamaria tsar de totes les Rússies, farien de coixí i força
opositora, respectivament, davant la potència creixent del nou imperi
turc.
Des d’un punt de vista social, ja feia anys que la estructura orgànica de la
societat medieval estava trasbalsada. L’Església continuava essent la
primera institució feudal, però cada cop més, tenia nous competidors que li
disputaven la hegemonia continental. Una Església que havia facilitat les Croades
contra l’Islam i contra les heretgies, i que havia facilitat la fundació de les
Ordes religioses i militars; però que, cada cop més, veia com es creaven noves
regles monàstiques crítiques amb la seva riquesa i amb la corrupció
eclesiàstica, i que, a més, tenia importants conflictes de doctrina i, inclús
d’organització: havia tingut de superar una veritable divisió interna en el
gran Cisma d’Occident, de finals del segle XIV. Els Reis encara demanaven la
benedicció del Papa per reclamar l’origen diví del seu poder; però es preparava
una autèntica revolta en l’Església catòlica.
D’altra banda, els vells estaments socials s’estaven transformant en veritables
classes socials, des del punt de vista econòmic. Unes classes socials
formades, per una banda, per la gent del món del treball, camperols,
menestrals, artesans, mestres, aprenents, servents; i per una burgesia
estratificada entre una petita i mitjana burgesia comercial i una nova classe
de gent rica, una alta burgesia urbana (i rural), que s’aniria fusionant amb
una part de la noblesa, que mica en mica
s’anava reconvertint. A més d’aquesta noblesa feudal hi havia els
funcionaris i el clero sorgits, tanmateix, de les mateixes classes benestants. No
és la primera vegada que passava aquesta mena de fusió entre les sectors més
rics de la societat: en el món romà, ja hem vist com part de la plebs romana,
la més industriosa i espavilada, es va fusionar en el curs dels segles amb la
vella aristocràcia patrícia de les antigues gens: esclavistes, usurers, funcionaris
i recaptadors de l’Estat romà s’havien enriquit a costa dels esclaus, el poble,
els camperols i el mateix Estat. Una
noblesa també dividida i jerarquitzada, on alguns membres havien seguit el
fil del canvi econòmic i invertien els seus cabals a les ciutats per beneficiar-se d’un comerç que creixia;
mentre que, una altra part de la noblesa, per falta d’inversió i amb masses
despeses sumptuàries, s’havia arruïnat en els seus camps o seguia
en la seva “supèrbia embellida”.
Tanmateix, a les ciutats les noves
aristocràcies urbanes invertien al camp i lluitaven per acabar amb un sistema
de domini que no els beneficiava; i els camperols que podien s’escapaven de les
reserves per anar a cercar fortuna a les ciutats o cercaven noves terres
alodials. La productivitat agrària havia crescut en paral·lel a l’expansió
dels arrabassaments i les millores en els cultius; i malgrat les crisis
urbanes, les grans revoltes agràries, els vaivens poblacionals i les crisis
demogràfiques, conseqüència de les epidèmies i de la pesta, el creixement
demogràfic i econòmic agafava volada.
A l’Església i a l’Imperi, bisbes, prínceps, ducs, comtes i reis, competien
entre sí pel prestigi i
fundaven més escoles i Estudis generals, les Universitats. També ho feien alguns consells municipals de les ciutats; tot i
que, sovint veien amb desgrat els privilegis i exempcions fiscals que tenien
aquelles associacions de mestres i alumnes (fins l’any 1450, el Consell de Cent
de Barcelona s’oposà en diverses ocasions a la possibilitats de fundar una
universitat a la ciutat). El món de les
idees havia sortit dels monestirs, dels convents i de les abadies. Els
teòlegs recuperaven la preocupació pel saber dels antics grecs i teoritzaven
sobre la legitimitat i l’origen del poder polític, sobre les formes de govern,
la monarquia i les virtuts del “govern mixt”; i sobre la necessitat de la pau i
la recerca del bé comú. A Itàlia, Maquiavel, davant la dispersió política i la
creixent força de les monarquies veïnes, enyorava l’antiguitat romana i
demanava la unió; als Països Baixos, Erasme qüestionava l’Església catòlica,
que vivia en una mar de riquesa i corrupció.
A les ciutats s’establien comunes governades per consells de ciutadans. La participació, no cal dir-ho, era selectiva, ja que només
hi participaven els més poderosos, els “maiors”, de la nova aristocràcia urbana.
El compromís social, més enllà de les
formes místiques dels temps de les Croades, es
presentava en una forma interessada a les ciutats, on la població seguia el
pas que marcaven la nova burgesia aristocràtica dirigent, en una forma particularista,
precedent de la nació moderna de la societat capitalista, que
no propiciaria la unitat estatal exemplificada per les monarquies en trànsit cap
a l’absolutisme reial i la preeminència del Papa de Roma.
Quan l’Edat Mitjana entrava en la seva recta final, havien passat mil anys
des que s’havia produït la fi de l’Imperi romà a Occident. A l’Orient continental, l’Imperi romà, dit vulgarment Bizantí,
que després de Justinià havia entrat en una primera etapa de brillant
civilització recuperant part de l’esperit grec, havia sobreviscut sota el
mantell d’un sistema polític corrupte i decadent, de monarquia gairebé
teocràtica, amb un sistema econòmic tributari propi del mode de producció
oriental o asiàtic, on l’Estat i els
grans propietaris controlaven l’excedent econòmic produït per una població
sotmesa a un règim de servitud; havia entrat en el seva darrera etapa desgastat
per segles de guerres, primer amb els àrabs, després amb els normands;
havia perdut el domini marítim de la Mediterrània, i tenia una economia sacsejada i depenen de l’exterior per
l’arribada dels mercaders italians, provençals i catalans, que establiren
colònies per tot l’Orient mediterrani. La darrera embranzida dels turcs seljúcides seria definitiva.
Era l’any 1453, un món s’acabava,
mentre en naixia un altre de nou: després dels viatges comercials de Marco Polo de començaments del segle XIV cap
a la Xina, uns altres viatgers, portuguesos i castellans, exploraven uns
territoris encara poc coneguts, a l’Àfrica i a Àsia, descobrint, sense
saber-ho, el continent americà. I mentre tota això passava, Gutenberg inventava l’impremta, un aparell
que pocs anys després Luter aprofitaria per divulgar les noranta-cinc tesis del
seu escrit, penjat a la porta d’entrada del palau de Wittenberg, en contra de
les indulgències papals, iniciant-se així el que es coneix com a Reforma protestant; precedent històric
del calvinisme, que tanta importància tindria, en el futur, en el
desenvolupament d’una nova ètica del
treball, com una de les bases filosòfiques del Capitalisme. L’impremta
també donaria un impuls definitiu a la difusió del pensament humanista italià i
el que es coneix com a “Renaixement” de les arts i de la literatura que es
produí a partir del segle XVI, continuació d’aquell primer renaixement del
segle XIII.
Ara sí podem dir que l’Edat Mitjana havia representat un pas endarrere per fer un salt
endavant. El pas d’un camí que, després de l’inicial salt a la llum de les
polis gregues, havia transitat sota el implacable sol de les pètries vies
romanes, per seguir després a peu pla per la llarga foscor de la nit medieval.
On abans hi havia una població sotmesa al treball esclau, ara hi havia una
servents adscrits a un tros aliè, empresonats. Però, ara, en un lloc
indeterminat però no massa llunyà, una nova llum assenyalava nous viaranys per
on s’albiraven destins incerts, però lliures; on homes i dones tenien encara una
nova oportunitat per reeixir de la foscor i forjar el seu propi destí. Seria
així?
I és que el camí de la llibertat sempre
és incert i llarg, molt llarg.
