I amb la modificació en la infraestructura del sistema econòmic hauria de
canviar, també, les pròpies superestructures polítiques i ideològiques que li
donen suport. Pel que fa als continguts ideològics d’aquell nou món, d’aquella entrada
en el món modern, cal esmentar, des del punt de vista espiritual, religiós però
on predominava ja l’idea de l’individu i el seu nou rol en la societat, el
paper fonamental de l’ètica protestant, i en especial del calvinisme (com molt
bé va assenyalà en Max Weber), en la formació de l’esperit més propici per al desenvolupament
del mercantilisme, primer, i del capitalisme, després. Era la seva primera ideologia: un esperit d’esforç i de treball per a la major glòria de Déu i al
servei terrenal de la comunitat.
L’accés del que se’n diu la Modernitat
seria el llarg camí de la secularització
del pensament. La teologia cristiana i la filosofia política es trobaven en
un temps de canvis sense retorn. Com hem vist, en el fraccionat món medieval, el Cristianisme i la teologia cristiana eren
els únics elements ideològics amb aspiració d’universalitat. Fora d’això,
només hi havia una tranyina ideològica espessa però un xic esfilagarsada:
l’esperit de cavalleria de les classes poderoses i la concepció jeràrquica de
la societat; el simbolisme i el formalisme; l’esperit de supeditació i
d’obediència, de discriminació; la espiritualitat, la moralitat i el
tradicionalisme, quan no la superstició i la irracionalitat; ... tot un món de
fals sentimentalisme estava en procés de crisi i de canvi. El poder i el seu origen durant segles encara
es reivindicaria com a diví, però, el procés de secularització ja era
imparable. El procés de canvi
econòmic actuava de dissolvent del vell món medieval. Huizinga, que com ningú
ha estudiat el món medieval i el seu esperit mistificat, diria que: l”’interès
econòmic és el que posà termini a aquest formalisme ...”[1]
I amb el canvi econòmic un canvi en la correlació de forces a nivell
polític: mica en mica, amb l’ajut de les noves burgesies urbanes, el poder terrenal dels monarques seria més
important, i la consolidació d’aquest poder creixent hauria de menester un
suport ideològic. Ja hem vist abans la idea de l’origen diví del poder
reial, un poder d’acord amb els interessos de la cort feudal i del seus cap;
però ara, d’acord amb els nous interessos econòmics i socials, calia una
justificació ideològica que els donés cobertura i confirmés els del monarca: el poder hauria d’estar implícit amb el concepte de comunitat, d’Estat. L’Església,
per un cantó; i l’Estat feudal en transició cap l’Estat Absolut, per un altre.
Què volem dir amb això, religió, per una
banda, i ideologia, per un altra? No, en realitat, es complementaven. L’objectiu continuava essent el mateix: la
recerca del consens i el control social.
En diferents entorns però amb similars objectius, Maquiavel, Bodin,
Hobbes, Locke, ... justificarien un poder (absolut o no, fruit d’un pacte tàcit
o explícit, originari) sorgit de la pròpia evolució de la societat. El món de les idees estava abandonant la fe
transcendent a la recerca d’una raó pràctica: després de “l’humanisme” del Renaixement, que havia sorgit amb en Thomas More, Erasme de
Rotterdam o Pico della Mirandola, entre d’altres, les idees científiques de
Copèrnic i Kepler i el “materialisme metafísic” de Francis Bacon, serien la
porta d’entrada cap l’humanisme revolucionari de Spinoza i el “racionalisme” de Descartes i Leibniz;
i el que es coneix com a Revolució
Científica del segle XVII. Amb
Descartes, estem ja al començament de la ideologia burgesa. I com sempre,
la ideologia estarà al servei dels interessos econòmics, “jugant un paper
subordinat com a servidor dels interessos materials”[2]
Tanmateix, però, la religió
seguiria jugant un paper de primer orde: Bacon encara deia que “tot el
coneixement i de manera especial el de la filosofia natural tendeix en gran
mesura a magnificar la glòria de Déu ...” o, Descartes, quan deia que la raó
era la mediació entre el món i Déu, donat que havia “observat certes lleis que Déu
ha establert a la naturalesa”. Caldrien
encara moltes passes en el procés de secularització del pensament i en
l’evolució d’una ideologia que s’estava construint a la mida de la nova classe
social ascendent, la burgesia mercantil. El formalisme i el simbolisme
tradicional de les classes aristocràtiques es mantindrien en primera línia pels
segles dels segles, gairebé fins a la nostra època. Arreu, les noves fornades
de la burgesia mercantil s’emmirallarien en
les velles classes aristocràtiques: la seva “classe” era un model a
seguir per als nous rics.
Aquests canvis econòmics tindrien, però, importants conseqüències socials
i polítiques, religioses i ideològiques. Es crearia
un nou sistema de valors producte d’un canvi cultural transcendent; conegut
com el del Renaixement. Un
Renaixement cultural, artístic i ideològic que, de la mà del “Humanisme”, enllaçaria amb la
Patrística i l’Escolàstica, i amb el renaixement filosòfic i teològic que
abundava amb l’idea dels dos poders, el temporal i l’espiritual; en la seva
integració, supremacia o superació, i que, ara, es presentava com a caritat i
amor a la humanitat, com a “Humanisme cristià”. Era una versió actualitzada per
l’esperit cristià de la “Humanitas” de Cicerò, com a suma del sentiment envers el proïsme i la formació
humanística. En uns temps convulsos, un seguit d’erasmistes cercarien una
realitat pràctica humana en un sentit moral, que lligués amb el paradigma moral
de l’Església cristiana, amb la “philosophia Christi”. Era posar la raó moral per davant la raó d’Estat, de Maquiavel o, més
endavant, de Hobbes; la raó de la
comunitat per davant de la simple raó d’Estat.
Thomas More, amb la seva “Utopia”, imaginava una República regida per una
Religió universal natural, on s’eliminés la propietat privada; i Tomasso
Campanella, a la “Ciutat del Sol”, feia el mateix en una nova versió de la
ciutat agustiniana, on el Papa-Sol regiria una societat teocràtica on tots els bens serien
comunitaris. Aquest mateix esperit humanista donaria pas, però, a una mena de
contra-utopia, una altra forma de societat (en aquest cas, no de comunitat)
imaginada i perfecta: a “La Nova Atlántida”, on Francis Bacon descriuria una
societat de súbdits, tecnocràtica, autoritària i tancada, un “regne tudorià
embellit en la sumptuositat aristocràtica renaixentista i assistit per la
tecnocràcia més singular i poderosa”[3], on
hi ha de tot per a tothom, però mancada de llibertat.
Un pensament moral que a l’Anglaterra de mitjans el segle XVII aviat
donaria els seus fruits en el marc de la revolució anglesa del 1640, en el
pensament republicà conservador de James Harrington, en la seva obra “la
República de Oceana”, i el moviment polític dels anivelladors, els “levellers”;
i un altra de més radical, el dels cavadors, els “diggers”, una mena de
moviment comunista d’origen cristià integrat per seguidors de les idees
comunitàries de Gerrard Winstanley, exposades en les seves obres “La nova Llei
de Justicia” i especialment en “El Dret de la Llibertat”, The Law of Freedom.
El mateix Bacon, hereu de la passió per l’estudi de la naturalesa dels
humanistes i renaixentistes italians (Telesio, Bruno i Copèrnic), li donaria
una forma més acabada al incipient “Materialisme
metafísic”, que desenvoluparia la
ideologia de la nova societat capitalista, ideologia que, diferentment,
ampliarien Hobbes i Locke: el primer, veu la societat originaria en un estat de
conflicte i de lluita permanent, i l’home cerca en la creació d’un Estat laic i
totpoderós la seva defensa i protecció; mentre que Locke, donant un pas cap a
la llibertat individual, veu en l’establiment d’un contracte social lliure
l’origen de l’Estat, és la “Civitas” com a sinònim d’Estat, de Societat Civil. Tot
i diferí, pel que fa a la necessitat de llibertat, un i altre, defensen la
necessitat de la pau, l’ordre i la propietat privada; i la primacia del govern
civil respecte al poder religiós.
I d’aquesta arrel materialista haurien de sortir, també branques ben
diferents i oposades: d’una banda, l’estudi de les ciències de la naturalesa i
el desenvolupament posterior del mètode científic, basat en la inducció,
l’anàlisi, la comparació, l’observació i l’experimentació, fonaments de la
ciència moderna; i, d’altra banda, el de l’estudi de les ciències socials i del
Materialisme mecanicista dels segles XVII i XVIII, i del Materialisme dialèctic
i el Materialisme històric del segle XIX, creador del Socialisme científic que
pregonaria la societat comunista.
Pensament utòpic i pensament
científic: dues conseqüències ben
diferents d’una mateix arrel humanista. Dues maneres d’entendre la comunitat i
el poder; que comporten, dues versions potser irreconciliables de la llibertat
(i, naturalment, de la igualtat i la fraternitat).
I aquest canvi en el sistema de
valors, uns valors que anaven deixant al calaix la vella filosofia
especulativa i metafísica, donarien pas a uns altres més pràctics basats en el treball i l’esforç, un nou
escenari social on la iniciativa comercial i industrial, el comerç, la
indústria i el treball, al camp o a la ciutat, eren objectius comuns i
desitjables: comerciar i explotar econòmicament els mitjans materials i la
capacitat de treball, ara teòricament lliure, dels menestrals, obrers i
camperols. La capacitat de fer-se ric, de generar una riquesa privada en el
tràfic econòmic, més enllà de la terra, i de la vella i simple rapinya de
l’espoli i de la guerra. Encara es reivindicaria l’esperit de la noblesa i de
la terra com a font primera de la riquesa; però s’estava operant tot un canvi
en el sistema de producció material i, conseqüentment, en el d’explotació: on
abans hi havien serfs, homes i dones subjectes a la legalitat del poder feudal,
ara hi havien persones lliures, pobres i indefenses però lliures. Homes i dones
que es sotmetien al domini d’un nou senyor, el burgés, per un temps determinat
a canvi d’un sou, d’una paga que rebrien al final del treball, de la jornada, o
d’un temps determinat, també. Eren homes i dones lliures que es venien per un
temps, que posaven en venda la seva força
de treball, i que, al fer-ho, ells mateixos es convertien en mercaderies.
Ja no es produiria per tal de comprar els articles de consum necessaris per a
la vida; a partir d’ara es produiria per vendre. Comprar per vendre, comprar a
un preu, produir i tornar a vendre; en un procés continu on a cada pas
s’obtindria un benefici. On abans hi havia simples mercaderies estàtiques,
finalistes, ara hi haurien mercaderies en un moviment continu, la mercaderia s’estava transformant en
capital.
I havia, també, una classe social que se’n beneficiava, la burgesia; una
classe social que havia fet la seva primera riquesa al llarg dels segles
precedents amb el tràfic internacional de mercaderies. De mercaderies sovint
sumptuoses i llunyanes, i exòtiques
també. I direu: només amb això, amb coses banals? No, també es traficava amb
productes primers, amb gra, amb vi, sal, espècies, ... i esclaus. L’esclavitud
al llarg del segles fou una de les principals fonts de riquesa.
I amb aquest canvis econòmics i socials, es produiria un procés de conversió dels estaments en
classes socials. Una estratificació social basada en l’origen, el
naixement, la noblesa de la sang, es veuria mica en mica substituïda per la
d’un altre de diferent, basada en l’esforç, el treball, la indústria, l’èxit en
el comerç, ... Una burgesia creixent i estratificada entre una petita i mitjana
burgesia comercial i una nova classe social de gent rica, una alta burgesia
urbana (i rural) que s’aniria fusionant amb una part de la vella noblesa, una
aristocràcia que també s’aniria reconvertint perseguint la seva supervivència
econòmica, ara, com a classe social, en el marc de un mode de producció en
formació, en una etapa de transició, que canviaria el paradigma social de la
societat. Un nou mode de produir i unes noves relacions socials de producció
s’estava desenvolupant creant una nova
estructura social, on la burgesia al llarg del segles aniria cercant la seva
preeminència. Una burgesia que voldria aconseguir el control de la societat
a través d’una veritable revolució social, amb conseqüències econòmiques i
polítiques. De manera lenta, però imparable, es produiria un terrabastall amb
la eliminació progressiva dels dominis, dels privilegis feudals, del vassallatge,
de les servituds, dels encomanaments feudals;
de les terres mortes en mans privades o de l’Església; l’expropiació i
usurpació de les terres comunals, i inclús d’estatals; lleis i normes per
regular el treball i limitar el preu dels salaris, ... Els nous valors, la nova llibertat conquerida, eren un somni o una
maledicció? Tenien un propietari explotant una mà d’obra lliure però
barata, usurpant, expropiant, robant i violentant a tort i a dret, a les
comunes, a l’Estat, a l’Església, ... La burgesia estava fent la seva
acumulació originaria. Marx diria que: “Aquesta acumulació originària té en
l’economia política aproximadament el mateix paper que el pecat original en la
teologia ... i d’aquest pecat original neix la pobresa de la gran massa que,
malgrat tot el seu treball, segueix sense poder vendre res més que a ella
mateixa, i la riquesa dels pocs, que augmenta constantment, encara que varen
deixar de treballar feia molt de temps ... En realitat els mètodes de
l’acumulació originària són qualsevol cosa menys idíl·lics”[4]. Tot
un seguit de canvis estructurals i de simple violència que provocaria moltes
lluites i revoltes socials, al camp i a la ciutat; de reformes polítiques i, si calia també, de
revolucions (i de guerres) per tal que es fes efectiu el canvi en la classe
social hegemònica, ara era l’hora de la burgesia. La burgesia, així, de manera
imparable aniria fent la seva pròpia revolució, el que es coneix com a la Revolució Burgesa.
D’aquesta manera, a partir de les Províncies Unides dels Països Baixos,
bressol de la primera Revolució burgesa, l’evolució ideològica seguiria a
l’Anglaterra dels segles XVII i XVIII: Locke, Berkeley, David Hume, ...
iniciarien el camí de “l’empirisme”
britànic, de la pràctica, de l’experiència, del sentit comú, més enllà de la
metafísica especulativa de la tradició i
de la raó abstracte dels racionalistes, i com a tret de sortida d’una nova
ètica, la de “l’utilitarisme”.
Racionalisme, empirisme i utilitarisme aterrarien, també, en detriment de les
velles doctrines del Dret natural, a la França anterior a la gran revolució, a
través de l’activitat dels il·lustrats, en especial amb l’utilitarisme
d’Helvétius; o amb el liberalisme, molt crític amb la pràctica de la religió
catòlica, de Voltaire; o amb la filosofia de la història i la “idea de progrés”
de Condorcet i Turgot; i, sobretot, amb
el racionalisme sociològic de Montesquieu, precedent de la sociologia moderna.
I així, fins arribar a la revolta antiracionalista i naturalista de la
“comunitat” idealitzada pel sentimentalisme de Rousseau.
L’empirisme i l’ètica de l’utilitarisme serien el tret de sortida del “liberalisme” anglès com a filosofia política de la propietat
privada, de la llibertat individual i formal, del mercat lliure i de l’Estat
mínim; en definitiva, seria l’inici de l’economia política, d’unes teories
adreçades a complimentar les necessitats de la nova burgesia industrial
ascendent: Bentham, John Stuart Mill, James Mill, ... serien les pregoners
d’una nova teoria econòmica que, amb pretensions científiques, s’oposaria al simple utilitarisme dels
“fisiòcrates” francesos, de Quesnay i del propi Turgot, que tanmateix
havien defensat l’agricultura i el lliure canvi com a generadors de la riquesa
de la nació davant del proteccionisme dels “mercantilistes”, en especial del
ministre Colbert. També a França, la
burgesia trobaria en Benjamin Constant i en Alexis de Tocqueville els
principals difusors de les idees del liberalisme.
De la confluència i contradicció d’uns i altres haurien de sorgir els
pares de la ciència econòmica clàssica: Adam Smith, David Ricardo, Thomas
Malthus, Jean-Baptiste Say, ... I amb el
“liberalisme” i la seva ideologia del “lliurecanvisme” la burgesia havia trobat
el seu definitiu referent ideològic (en realitat, però, no era del tot
així: lliure-canvi cap a fora i proteccionisme cap a dins). I l’Estat burgés havia de ser el garant de tot
plegat. Un Estat que havia de ser “liberal” i també “mínim” (econòmic),
però que havia de garantir els interessos de la burgesia mercantil, en un
primer temps, i de la industrial, després. I és que, la ideologia del capitalisme és la ideologia del Capital, de la
seva producció i del seu moviment. Això és el que ha de garantir. És la ideologia
de la llibertat (d’empresa i de mercat) mistificada en la seva forma econòmica:
“La teoria del valor d’Smith fou l’ànima i la substància del concepte d’Estat
sobirà modern”[5];
perquè, com diu Acosta, l’obra d’Smith “vol ser la racionalització de les
necessitats objectives de la burgesia industrial anglesa”[6]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada