La Revolució Industrial del
segle XIX determinà un abans i un després: noves fonts energètiques, nous
minerals i matèries primeres, una mecanització creixent en totes les branques
de la producció, ... més fraccionament i separació del treballador de l’objecte
del seu treball. Una divisió tècnica i social del treball d’uns obrers
assalariats sotmesos des de ben joves a l’imperi de la llei del capital,
sotmetiment que comportava una vida sovint breu i en unes condicions de
salubritat deplorables. Tot era en benefici del Capital i de la seva
reproducció. Una nova manera de produir i viure (o sobreviure) que s’estengué i
evolucionà ràpidament: la revolució en el transport que suposava el
ferrocarril, el descobriment de noves i importants mines de carbó al país de
Gal·les, el desenvolupament de la metal·lúrgia i la construcció d’alts forns a
una escala impensable abans; juntament amb l’expansió de la mecanització i de
la gran indústria per tot el continent europeu i per les antigues colònies
angleses i franceses a l’Amèrica del Nord, i el descobriment de noves fonts
energètiques, com el gas i el petroli, donaren peu a la segona meitat del segle
XIX a una mena de segona Revolució industrial o, millor dit, una Revolució
Tecnològica[1]; la primera, que provocà una nova
escala en la producció industrial, una creixent concentració industrial i la
creació de grans conglomerats empresarials, en forma de trusts i càrtels. S’estava
acabant l’etapa del capitalisme colonial i es posaven els fonaments de l’etapa
imperialista del capitalisme, com analitzaria
en V.I. Lenin el 1916, al bell mig de la primera gran guerra
capitalista.
Tots aquests canvis (econòmics,
culturals, religiosos, personals, ...) provocats per la Revolució Industrial amb
el pas del temps propiciarien, definitivament, en el marc del conflicte social
i de la lluita de classes, un canvi en el
paradigma de la societat europea, on, de la mà de l’ascens de la burgesia,
també la classe treballadora hauria de reivindicar el seu lloc, el seu
paper, la seva participació i el seu compromís en el teatre del nou món del
Capital. I és
que, després de la Revolució francesa i la Revolució Industrial de finals del
segle XVIII, el món de les idees seguiria la seva constant evolució. De manera
inevitable en el mode de producció capitalista, amb el creixement de la
burgesia com a classe dominant, sorgiria
una nova classe que, històricament, estaria destinada a disputar-li la seva
hegemonia, social i ideològicament: seria la classe obrera, el proletariat.
A mitjans del segle XIX, i com a evolució del “socialisme utòpic” d’Owen, a
Anglaterra (ara ja el Regne Unit), i el francès de Saint-Simon o Fourier, de Cabet,
Blanc, o Blanqui, etc.; Carles Marx i Frederic Engels construirien la teoria
marxista del “socialisme”, de
l’anomenat “materialisme històric”, a partir de la crítica científica de
l’economia política anglesa i de la filosofia de la història i de la religió
del romanticisme alemany de Hegel i de Feuerbach, de manera especial. Naixia el
“socialisme científic” (per oposició al pensament utòpic dels temps preterits)
i revolucionari, que es convertí en la ideologia de la classe obrera, i la
filosofia política de la “lluita de classes”. Serien les eines teòriques i
pràctiques del proletariat per lluitar pel canvi social, de la mateixa manera
com el liberalisme ho era per a l’expansió del capital de la classe burgesa. I
al seu costat, i amb bona part en oposició al socialisme, una altra ideologia, “l’anarquisme” de Proudhon i de
Bakunin, que també pregonava una revolució total de la societat (amb arrels
violentes en el cas de Bakunin, hereu de les idees romàntiques i radicals del
“socialisme agrari” rus, en especial, les d’Herzen) i la destrucció de l’Estat,
el rebuig de qualsevol autoritat i organització política, sempre vistes com a
coercitives; i la idealització de la llibertat i del poder de les “masses”. Amb
tàctiques, mètodes i un tempo prou diferents, tant el socialisme marxista com
l’anarquisme col·lectivista, teoritzarien i s’organitzarien per a la lluita contra la burgesia i per
aconseguir la fi o la destrucció de l’Estat, en una cosmovisió alternativa a
la de la ideologia liberal burgesa.
Aquí però, no s’acabaven els problemes de la burgesia
continental. L’exemple de la Revolució francesa, que tant d’impacte
emocional havia fet en tot el continent europeu, hauria de generar un moviment polític i ideològic invers.
Després de l’aventura imperial, prenyada d’un suposat romanticisme ideològic,
de Napoleó, els sectors aristocràtics i més conservadors de la societat europea
reaccionarien ràpidament a la contra. El canceller austríac Metternich, a
nivell polític i institucional, seria el capdavanter de la reacció conservadora, que es concretà el 1815 en el Congrés de
Viena i en el Tractat de Paris, en la forma de la “Quàdruple Aliança” i en
l’intent de l’anomenat “Concert europeu”. Tot un moviment polític que trobava en el ”conservadorisme” britànic de
Burke, de finals del segle XVIII, el seu precedent ideològic més immediat: la
defensa de la tradició, de la moralitat cristiana, dels costums, del respecte a
la societat política constituïda, a la història idealitzada, ... al sentiment
comunitari (ves per on, amb això recordaria a Rousseau) són uns elements
ideològics poc estructurats, però que, en definitiva, apel·len a la convenció
social del que està establert; anat una mica més lluny, a l’utilitarisme
liberal de Hume, oposats als ideals de llibertat i igualtat dels jacobins
francesos. Era una restauració ideològica conservadora a través del “tradicionalisme”
que, a partir d’una mena de providencialisme místic de l’experiència i de
l’orde, de Bonald i Maistre, evolucionaria al llarg del segle XIX cap el “catolicisme social”, de Lamennais, i el
“catolicisme liberal”, de Dupanloup,
entre d’altres; i també cap el “Positivisme”
sociològic, liberal-conservador, de Comte; l”’evolucionisme”,
de Malthus i Darwin, (o, en una versió més excloent i racista, el de Spencer),
com a pas cap l’antisemitisme de
Maurras, ja a finals de segle. I també des de finals d’aquest segle XIX s’havia
de produir una reacció en contra de la raó científica, en forma d’un retorn cap
al pessimisme individualista, seria el pensament del “irracionalisme” - el món com a representació i la voluntat com a
acció objectiva -, Schopenhauer i Nietzsche serien els principals representants
d’aquest corrent que tindria punts de contacte amb l’anarquisme però que
donaria peu a l’esclat d’unes filosofies nihilistes on, fora de qualsevol poder
diví, l’acció cap el poder esdevé terrenal i objectiu de l’home com a via per
dominar la naturalesa i sortir del principi del dolor consubstancial a la vida
(d’aquí al feixisme només hi havia un pas).
Més i més ideologies: conservadores o revolucionàries. Ideologies, però, que, ara sí, com a
novetat, algunes naixien amb voluntat i objectiu de ser alternatives a les del
poder econòmic, polític i social: en front del lliurecanvisme i del
liberalisme, el socialisme i l’anarquisme, i les seves organitzacions de base,
ja sigui en forma de sindicats obrers o de moviments “Internacionals”, suposaven
un escull important a l’ascens victoriós de la nova burgesia industrial.
Ideologies revolucionaries algunes que, com les conservadores del poder, voldrien
ser un referent i tenir un impacte en el món educatiu. Com diu Duroselle,
parlant del desenvolupament polític del segle XIX, “els progressos a la instrucció, que es feu
obligatòria a molts països, va fer que la gent més humil se’n adonés que els
seus interessos no coincidien necessàriament amb els dels notables locals”[2].
Ho veurem més endavant.
I en paral·lel a tota aquesta profusió ideològica, i també a nivell
polític i institucional, on s’havia
consolidat l’Estat burgés, de manera especial a França i a Anglaterra, i en
motiu de la seva lluita per la independència, als Estats Units, la
burgesia havia trobat en el forma de l’Estat liberal i nacional la forma
estatal d’unificar (en forma federal als EE.UU.) socialment el territori i de
crear la nació: “l’Estat-Nació”, una organització política i burocràtica que
defensés els seus interessos econòmiques i la seva expansió a ultramar, en una
primera etapa colonial d’expansió imperialista. Però, la nació no s’havia format com a unitat nacional arreu, ni al mateix
temps ni amb la mateixa força. Per tant, les diferents burgesies nacionals
a la resta del continent europeu (Bèlgica, península italiana, als territoris
centreeuropeus del vell imperi romanogermànic, ...,i a una altre nivell a
Espanya) lluitarien per imposar la seva hegemonia territorial i política. Així,
al costat del liberalisme, del socialisme i de l’anarquisme, de la reacció
conservadora del tradicionalisme, al llarg del segle XIX, sorgiria el “nacionalisme” com una nova ideologia burgesa que reivindicaria la
realització d’una comunitat idealitzada; i el seu Estat propi. Al costat de
l’”Estat mínim” del liberalisme anglès, i de l’”Estat nacional” producte d’un
pacte original o de la voluntat popular, de les colònies americanes o dels
revolucionaris francesos, el Romanticisme nacionalista alemany, de Herder i
Fichte, trobaria en l’idealisme de Kant i la filosofia de la historia de Hegel
(i el romanticisme literari, de Goethe per exemple) els puntals intel·lectuals
de la seva reivindicació nacional. A Itàlia, de manera semblant, ho faria el religiós
nacionalisme de Mazzini. En forma liberal
o romàntica, arreu la burgesia lluitaria per unificar el territori on operava
per tal d’aconseguir un mercat interior i una mà d’obra suficients. La
ideologia es tindria d’adaptar a la realitat.
Externament les Estats durien a terme encara unes polítiques colonials
com a etapa prèvia al Imperialisme. Però, internament, el tema de la nació i la
seva justificació impregnava l’ambient polític. Tant és així que, el
Nacionalisme també serviria per justificar les polítiques exteriors del Colonialisme de finals del segle XIX i del nou
Imperialisme naixent. Ideòlegs com Carlton J. Hayes, afirmaria que
“bàsicament el nou Imperialisme era un fenomen nacionalista. Fou generat per
les guerres nacionals d’on sorgiria una Alemanya totpoderosa i una Itàlia unida
...”[3];
i fent un pas més enllà en la manipulació ideològica, justificadora del nou
poder imperial del Capital, Schumpeter arribaria a negar el component econòmic
del nou Imperialisme: “ ... el Capitalisme és, per naturalesa,
antiimperialista”[4],
diria.
Altrament, d’origen burgés, el nacionalisme no trobaria mai un encaix
còmode en el pensament alternatiu del socialisme marxista (ni de l’anarquisme),
per molt que diversos teòrics marxistes defensessin (i defensin, encara)
aquesta visió comunitària com a via popular i alternativa cap a un nou orde
polític general.
Quan el segle XIX escrivia les darreres línies en el full de la història,
s’iniciava un nou canvi en el model de domini territorial i d’explotació
econòmica mundial del Capital per tal d’inaugurar un altre model de domini
polític global, que afectaria totes les branques de la vida econòmica i social
dels pobles i les comunitats del planeta. El model d’explotació colonial tenia
els seus límits: el control polític directe, per part dels Estats
colonialistes, resultava car i poc pràctic. A través de les grans empreses
multinacionals i amb la col·laboració d’unes elits dels països tercers abduïdes
i supeditades als interessos metropolitans, les colònies podrien accedir al seu
autogovern, i el Capitalisme podria mantenir i incrementar l’explotació dels
recursos de tota mena de les colònies de manera més eficient: la “llei del
valor” i l’”intercanvi desigual” eren les eines econòmiques que complementaven
l’especialització de les colònies, pregonada per Ricardo en la seva teoria dels
“avantatges comparatius”.
El vell Colonialisme capitalista li començava a donar el testimoni al nou
Imperialisme capitalista. Però, per
què això succeís, naturalment, havien de passar un canvi en l’hegemonia
capitalista que comportaria l’esclat dolorós en la competència entre els països
capitalistes, en forma de profunda crisis social i econòmica, i violència (dues
grans guerres mundials). El Capitalisme havia esclatat de la mà del Regne Unit,
amb tota la seva força al llarg del segle XIX amb un abast universal. Al
continent europeu, França completaria la seva revolució industrial a finals del
segle XIX, i Itàlia i Alemanya completarien la seva unificació el 1871, i
entrarien tard i malament en el repartiment colonial a la Conferencia de Berlin
del 1884; però el relleu havia de venir de l’altra costat del Atlàntic: als
EE.UU., que sense rèmores de classe i amb una altra cultura política i social, més
individualista i competitiva, i amb una classe obrera més “conformista i amb un
entorn que dificultava la protesta organitzada”[5], un
gran mercat interior, hauria de completar el canvi del paradigma d’explotació
del Capital.
En paral·lel, amb l’inici de l’Imperialisme uns nous corrents ideològics
assenyalaven el camí i l’evolució del Capitalisme. Noves ideologies sorgides
des del mateix si del vell liberalisme; noves justificacions teòriques d’acord
amb les necessitats econòmiques del Capital: economistes anglesos, com ara H.
Brougham, R. Torrens i E.G. Wakefiled, seguint l’inicial argumentació
colonialista d’Adam Smith, David Ricardo i T.R. Malthus, justificarien la necessitat del Colonialisme i de l’Imperialisme.
Així Wakefield, a “La colonització sistemàtica”, observava el perill
revolucionari de la classe treballadora anglesa i la necessitat de recuperar la
taxa de benefici a través de l’expansió colonial[6]; i
un polític anglès i empresari colonitzador com Cecil Rhodes arribaria a dir, en
una assemblea de treballadors en una barri de Londres, que: “... si voleu
evitar la guerra civil heu de convertir-vos en imperialistes”[7].
I també sorgiria dins del liberalisme una
concepció idealista, la de Thomas Hill Green, amb l’acceptació del caràcter
social de la persona humana i posant èmfasi en la importància del paper de
l’Estat, com a garant de l’educació i la salut pública. Era una revisió
adequada als nous temps, on el liberalisme “deixa de ser la doctrina d’un
partit per tal de convertir-se en la filosofia d’una nació ... el liberalisme
condueix a “l’Imperialisme”[8].
I a l’altre banda del oceà, als Estats Units, una altra ideologia del Capital justificaria el
seu domini continental, complementant l’interès del nou Imperialisme: la
avançada per la “doctrina Monroe”,
i la del “Manifest Destí” de la nació americana, un conjunt
ideològic per portar la pau i el progrés a tot el continent, avalant el domini
i l’expansió territorial de la gran nació nord-americana.
Una altra evolució, diferent però complementària, del pensament liberal
al llarg del segle XIX la trobem en l’obra de Herbert Spencer. Seguidor de
l’evolucionisme biològic de Darwin, Spencer defensaria el que s’ha anomenat “darwinisme social”; un sistema
ideològic que tindria, al llarg del segle XX, un seguit de derivats ideològics
d’efectes demolidors: racisme i supremacisme de l’home blanc, nazisme,
antisemitisme, ...; unes discriminacions que, com a producte de la “selecció
natural”, quedaven justificades. Des de finals del segle XIX, el liberalisme i el darwinisme polític i
social i el Manifest Destí serien la filosofia de la ideologia de
“l’Imperialisme”.
I pel que fa a l’altre gran protagonista ideològic de les societats
occidentals, l’Església Catòlica amb el Cristianisme, es veia sotmesa al
llarg procés de secularització de la
societat europea, després de la dispersió teològica, de la Reforma i la
Contrareforma, de la Revolució Científica i les Revolucions burgeses, dels nous
corrents filosòfics, científics i polítics, ... Tot plegat significaria la pèrdua de gran part del seu poder temporal,
malgrat que seguiria tenint un important
paper com a poder ideològic i espiritual, en un retorn, probablement no
desitjat, a un paper més íntim i personal; un paper que, d’alguna manera, podia
fer retornar la religió cristiana als seus orígens.
La pèrdua i l’expropiació per la via de les desamortitzacions dels
enormes bens eclesiàstics foren la clau de volta de tot el procés. Tan sols el
papat, amb el Vaticà com a bandera política i espiritual, seguiria mantenint
encesa la flama d’una Església que cercaria un espai propi i, ara sí, la
universalitat entre la pluralitat religiosa d’un món cada cop més petit i a
l’abast. Així, l’Església romana aniria canviant a la segona part del segle XIX:
passaria d’aquell llistat d’errors teològics, publicat pel papa Pius IX l’any
1864, anomenat el “Syllabus”, on es condemnava la llibertat de culte, de
consciència, de pensament, d’impremta, .., i on es considerava la religió
catòlica incompatible amb el progrés, les idees liberals i la cultura moderna,
a l’aprovació, l’any 1891 durant el papat de Lleó XIII, de la primera encíclica
social de l’Església, el “Rerum Novarum”. L’Església reconeixia el dret a la
propietat privada i defensava la justícia social, però alhora, per primera
vegada, reconeixia la legitimitat social dels sindicats de treballadors. Aquest
encíclica representava una important
evolució teològica, iniciant-se el que s’anomena la “doctrina social de
l’Església”, i donant satisfacció al
corrent ideològic que abans havíem comentat, l’anomenat “catolicisme liberal”, un corrent que fins aquell moment havia vist
frustrat tots el seus propòsits de reforma teològica. Seria el tret de sortida
dels partits polítics de la “democràcia
cristiana”.
En resum, consens, comunió i
control social, vet aquí els objectius principals de les ideologies
liberal-conservadores; i canvi social i econòmic, els de les ideologies
revolucionàries; i la idea de conservació o de progrés atenent els seus
objectius primers; i també, perquè no dir-ho, el d’un món religiós en canvi, i
cada cop més polièdric. La ideologia
del Capital, en aquells segles primers del capitalisme mercantil i industrial,
vivia encara en un estat de gràcia que fomentaria l’èxit, l’acumulació i la riquesa
de la burgesia. Havia crescut de la mà de la consolidació de la
maquinària dels Estats i de la Revolució
científica del segle XVII; s’havia enfortit intel·lectualment amb la
Il·lustració al llarg del segle XVIII, el “segle de les llums”; i s’havia
imposat en el decurs del segle XIX, el “segle de les ideologies revolucionàries”.
Hauria de transcórrer, encara, un llarg i cruel segle XX, el segle de les crisis i de les “guerres totals i de les
revolucions obreres i populars”, de la mort i de la por, i un indecís i crític
començament del segle XXI, el de la transició cap a un món incert i desconegut, per entendre que bona part
de la fruita intel·lectual de la panera estava mig podrida.
[1] seguim aquí el concepte de O. Lange i E. Mandel. Veure “Els cicles econòmics llargs” de Mandel i
altres, pl. 159 Ed. Akal, 1979
[3] C.J.H. Hayes, “A Generation of
Materialism, 1871-1900”, pl. 216-229, Ed. Harper & Roberts, 1941 (cita de
J. Acosta Sánchez, a “Imperialisme i pensament burgés”, pl. 90, Ed. Fontanella
[5]
S.
Thernstrom, “Urbanització, emigració i mobilitat social als EE.UU. a finals del
segle XIX”; a Assajos inconformistes sobre els EE.UU, pl. 185, Ed. Peninsula,
1976
[6] J. Acosta Sánchez, “Imperialisme i
pensament burgés”, pl. 70, Ed. Fontanella
[7] cita de V.I.
Lenin, a L’Imperialisme, fase superior del capitalisme”, Obres Escollides, tom
III, pl. 757, Ed. Progreso, 1961
[8]
J. Touchard, “Historia de les idees polítiques », pl. 520-1, Ed. Tecnos,
1988
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada