Des de finals de l’Edat Mitjana, una part cada cop més important de la producció, estava destinada a l’intercanvi. Com diria Marx, ara es produïen mercaderies[1]. S’estava gestant l’inici d’un nou mode de produir i viure, un temps que obriria la porta a una primera acumulació de capital, l’”acumulació primitiva”. I així es pot entendre la història del Capitalisme des de les seves etapes inicials a la baixa Edat Mitjana, amb el treball expansiu de la producció gremial i industrial de les velles ciutats o dels nou burgs que sorgien arreu; una producció adreçada ja a un comerç que s’anava fent extensiu i ampliant el seu radi d’acció. En aquells primers moments només les viles i les ciutats medievals tenien una legislació que protegís els interessos de la burgesia. Després, amb l’ampliació dels mercats, la producció burgesa hauria de menester la protecció d’uns ens polítics prou potents com per donar-li garanties per invertir. Els monarques i els prínceps veurien clarament la necessitat “d’una economia territorial que inclogués les economies urbanes i que les sotmetés al seu domini”[2].
Seria, d’una banda, el temps de les monarquies absolutes, i en paral·lel,
el temps de creixement de les ciutats repúbliques (veritables ciutats-estat)
mediterrànies, atlàntiques o bàltiques. Eren els segles XV i XVI. Seria el
temps de la creixent potència econòmica de les Províncies Unides dels Països
Baixos, de la monarquia absoluta de França, i una mica menys absoluta, de la
monarquia de la Península Ibèrica i de l’Imperi germànic; i de la monarquia
quasi parlamentària d’Anglaterra. Seria el temps del Mercantilisme.
Així, el que es coneix com a Mercantilisme és un sistema econòmic i fiscal, impulsat des de l’Estat, de transició entre
la economia mercantil de les ciutats de finals del feudalisme i la nova
economia industrial capitalista que impulsava la burgesia de les ciutats.
Calia protegir el mercat nacional, fusionant l’economia de les regions i les
comunitats, afavorint la producció manufacturera i creant un mercat interior
potent i, alhora, desenvolupant un sistema colonial amb un comerç exterior
monopolitzat per les grans companyies d’ultramar. Un sistema proteccionista que
limités les exportacions de matèries primeres en brut; que afavorís les
exportacions de manufactures i que limités al màxim les importacions. Les
monarquies absolutes nacionals (de França i d’Anglaterra) competien amb les
noves ciutats hanseàtiques bàltiques i dels Països Baixos, així com amb les
antigues ciutats-estat mercantils italianes, per conquerir aquell món més gran
que espanyols i portuguesos acabaven de descobrir. Volien explotar-lo econòmicament
amb la creació dels grans companyies i monopolis colonials. Seria l’etapa del Colonialisme capitalista propiciat pels
nous Estats nacionals liberals. Però encara el Mercantilisme estava llastrat
per la vella manera de produir. Tot i la gran revolució científica que es
produí al llarg del segles XVI, XVII i XVIII, des del Renaixement fins a la
Il·lustració, de la mà de Galileu, Tartaglia, Kepler, Copèrnic, Newton, Leonardo
da Vinci, i tants d’altres, el sistema productiu de la manufactura no tenia
encara els mitjans tècnics ni l’energia productiva que s’alliberarien a partir
de les Revolucions burgeses. El seu dinamisme, certament, ja evocava el de la
nova societat industrial del segle XIX, però “conservava de l’Edat Mitjana una
creença, quasi religiosa, en el poder de l’or i la concepció d’un univers
estàtic en el que cada reialme només pot prosperar a expenses del seus veïns
... tot i això, renegà de l’internacionalisme cristià i anuncià les conquestes
de l’economia contemporània.”[3]
El temps del Mercantilisme, que multiplicà la divisió social del treball
amb el desenvolupament de la manufactura, fou un pas cap el complet
desenvolupament del sistema capitalista: ja hi havia concentració de
treballadors en grans centres fabrils, ja hi havia una divisió social i tècnica
del treball, ja hi havia, també, explotació econòmica d’aquest treball
cooperatiu; però encara hi havia treball artesanal, fraccionat sí però artesà. Com
diria Marx, “la manufactura no aconseguia abraçar la producció social en la
seva totalitat ni revolucionar-la en la seva profunditat. Va culminar com a
obra d’art econòmica sobre l’àmplia base de l’artesania urbana i de la
indústria domèstica rural. Aconseguit un cert grau de desenvolupament, la seva
pròpia estreta base tècnica va entrar en contradicció amb les necessitats de la
producció creades per ella mateixa. Una de les seves formacions més
aconseguides fou el taller per a la producció dels mateixos instruments de
treball, i de manera especial, també dels aparells mecànics complicats que ja
s’utilitzaven ... produiria a la seva vegada màquines ... s’elimina el fonament
tècnic de l’annexió de per vida del treballador a una funció parcial”[4].
Des del punt de vista de l’evolució tècnica, a partir de Newton sorgiria un nou
ideal científic on prevaldrien les ciències empíriques, preparant-se el camí
cap a la Revolució Industrial de finals del segle XVIII i una segona revolució
científica en el segle XIX.
[1] “La forma immediata de la circulació de mercaderies és M – D – M, conversió de
mercaderies en diner i reconversió de diner en mercaderia, vendre per comprar.
Però al costat d’aquesta forma trobem una altra específicament diferent, la
forma D – M – D, conversió de diner en mercaderia y reconversió de mercaderia
en diner, comprar per vendre. El diner que descriu en el seu moviment aquesta
darrera circulació es converteix en capital, esdevé capital, i es ja capital
per la seva determinació”. K. Marx, “El Capital”,
llibre I, tom I, pl. 162. OME-40 Ed. Grijalbo, 1976
[2] H. Pirenne, “Història econòmica i social
de l’Edat Mitjana”, pl. 158, Ed. Fondo de Cultura Econòmica, 1975
[4] C. Marx, ibídem., pl. 396
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada