I pel que fa a l’educació, en
l’etapa final de l’Edat Mitjana hem vist com anava sortint del control
gairebé absolut de l’Església de Roma, i arreu s’havien creat Universitats,
Estudis, Escoles i nous centres d’ensenyament controlats ja sigui per la
municipalitat, pel monarca o pel príncep; i molt sovint, amb un notable grau d’autonomia.
Encara era una educació selectiva, on
només hi accedirien els joves fills de les velles classes nobles o de les noves
fornades de l’alta i mitjana burgesia mercantil. Una educació que hauria d’anar
canviant d’acord amb les necessitats de l’evolució econòmica i social, del mode de produir i de viure, i de les
necessitats de la classe burgesa ascendent. Ja no n’hi hauria prou amb les 7 Arts
liberals, del “Trívium”, i del “Quatrívium”, dels grecs i dels romans; i també l’aplicació
educativa del pensament de la Patrística i de l’Escolàstica hauria anat quedant
enrere: ara caldria una educació que
s’avingués amb els nous ideals del Renaixement i de l’Humanisme; i de la nova filosofia de l‘experimentació i
la pràctica, on l’empirisme i el materialisme buscaven la utilitat, deixant
a banda la vella metafísica especulativa i la fe religiosa. No sempre fou així.
Tot un seguit de fets operaven afavorint el canvi ideològic, cultural i
pedagògic: al redescobriment d’Aristòtil, ara s’hi afegiria l’arribada d’un
seguit de savis provinents de l’Orient, degut a la caiguda de l’Imperi romà a
Constantinoble, l’any 1453. Després, la posada en marxa de l’impremta per part
de Gutenberg i la seva difusió per tot Europa a partir de l’any 1462, quan el
saqueig de Magúncia va obligar a fugir a tots els impressors que treballaven en
els tallers de Gutenberg[1].
A l’anterior, cal afegir les innovacions en la indústria del paper; els
descobriments geogràfics; els nous coneixements en astronomia, gràcies els
treballs de Copèrnic, Kepler i Galileu; els descobriments en arqueologia; els
nous textos clàssics, ... Definitivament, amb el sorgiment de l’home del Renaixement s’acabava l’Edat Mitjana i començava
el camí de la Modernitat. Era deixar a banda la Teologia i entrar en una nova
Filosofia i en el naixement de la Ciència.
S’intentava deixar al calaix l’especulació metafísica, i s’iniciava el camí de la física de la
naturalesa. Ara, l’anàlisi de la realitat de la naturalesa exigia una nova
metodologia més enllà de la primigènia substància, d’aquell “àpeiron”
d’Aneximandre: la naturalesa ja no seria aquell “quelcom orgànica” dels grecs;
ni el reflex de la “voluntat de Déu” del Cristianisme; la naturalesa era
quelcom sorgit a partir d’una successió de fets, alguns potser fortuïts, però amb
una dinàmica pròpia, haurien d’estar basats en unes lleis físiques de
l’Univers. I calia descobrir-les a través de l’experimentació. I de fet, el temps
que va des de l’any 1500 al 1750, el primer període del Capitalisme, es
considera com el de la gran “Revolució
Científica”[2].
En aquest ambient renaixentista, a partir del segle XVI, l’”Humanisme” s’establia com a ideal de formació.
Les “Humanitats” serien el conjunt
d’estudis que tenien interès en l’home, en les seves qualitats i treballs: en
la bellesa clàssica, l’educació física, el grec, el llatí, la poètica, ...
S’abandona un món centrat en Déu i la mirada es posa sobre la vida de l’home:
la formació es torna antropocèntrica. Es donà un primer pas cap a l’individualisme modern i el liberalisme: d’aquí a
la llibertat de pensament i a la intel·ligència, cap el judici crític i a
l’abandó del prejudici, cap a la secularització del pensament i de l’educació,
... només hi havia un pas.
Malgrat tot, aquest procés de
secularització del pensament, i la seva translació cap el món educatiu, tindria
alts i baixos. Com diuen Hardt i Negri, “el Renaixement va ser el lloc de
la guerra civil per a la modernitat”[3]. Era
la vella lluita entre el “realisme” i
l’”idealisme”. El descobriment d’Amèrica, la Reforma i la Contrareforma, la
Guerra dels Trenta Anys, l’expansió de l’absolutisme, ... farien entrar en
crisi la secularització del pensament. Al llarg del segle XVII, malgrat aquell
progrés científic, en front del humanisme renaixentista, d’arrels democràtiques
i comunitàries, hi hauria una
contrarevolució en marxa, on la transcendència i l’especulació feien
perdre, sovint, el sentit de la necessària realitat. D’aquesta manera, a
l’anàlisi de la realitat empírica de lo físic, de l’Univers; a l’empirisme i la
inducció experimental del materialisme de Francis Bacon, subreptíciament, la
vella metafísica encara hi voldria posar entrebancs: s’havien fet passes
endavant amb Nicolau de Cusa, amb Pico Della Mirandola, Galileu, Bruno o
Spinoza; però, també, hi haurien encara passes enrere: el racionalista Descartes,
el geni teòric que argumentà l’esquema de l’analítica del desenvolupament del
pensament, de la “raó”, era també l’autor d’una mena de dualisme antropològic,
on encara Déu és la substància primera, la primera causa de l’existència de
l’Univers, de la naturalesa i de l’home. Diria Descartes: “Déu és la perfecció,
... de la qual jo depengués i del qual hagués adquirit tot quant tenia”[4],
en cos i ànima. O de Isaac Newton, autor d’una obra cabdal de la física
clàssica i de l’experimentació en el camp de l’estudi de la naturalesa, que en
la seva obra “Els principis matemàtics de la filosofia natural”, es negava a
acceptar la inducció i les hipòtesis, en el seu afany per la deducció, encara
pensava de manera transcendent i especulativa, atribuint la “substància” a la
intervenció divina com a “voluntat” de govern sobre totes les coses del món.
El nou ideal de l’Humanisme es
tindria de concretar en uns intents de reforma de l’ensenyament, l’anomenat “Humanisme pedagògic”. On primer s’intentà,
naturalment, seria en el món de l’Església catòlica. Els primers
centres escolars renovats serien les escoles dels “jeronimians” (de l’Orde de Sant Jerònim), als Països
Baixos i a Alemanya, serien les iniciadores de la reforma. En aquestes escoles
gratuïtes ja es donava una ensenyament primari, elemental; i un altre de
secundari, adreçat també als estudiants més pobres. Al costat de l’aprenentatge
de les “Sagrades Escriptures”, s’ensenyaven temes d’humanitats (grec, llatí,
gramàtica, història) i uns primers rudiments científics. Aquestes escoles de
l’Orde de Sant Jerònim serien el model per a les escoles protestants i les
escoles dels jesuïtes. Rodolfo Agrícola
fou el principal pedagog d’aquest nou corrent educatiu que impulsava
l’ensenyament en la llengua materna, procurant també per iniciar l’ensenyament
dels sords-muts. D’aquest ideal humanista sortirien notables figures en l’àmbit
de la filosofia i de la pedagogia, com ara: Erasme, als Països Baixos; Rabelais
i Montaigne, a França; Thomas More i Bacon, a Anglaterra; Joan Lluis Vives, a
Espanya; el propi Luter, a Alemanya, ...
L’Humanisme era una mirada al passat idealitzat del món clàssic, i volia
ser també, un punt de partida cap a un esdevenidor nou, més enllà de la
transcendència divina. Un món nou, on l’home fos el centre d’una comunitat
humana, més plural i oberta. Tot un seguit de forces econòmiques operaven a
favor d’aquest canvi. Forces econòmiques i socials, interessos de la nova
classe burgesa ascendent. I així, esdevingué un temps, uns segles XVI i XVII,
de lluita i passió. A partir d’aquelles primeres “guerres dels hussites” de la
primera part del segle XV, la Reforma
protestant i la Contrareforma catòlica, foren el tret de sortida de dos segles
de “Guerres de Religió” que trastocaren tot aquell inicial moviment educatiu
humanista a nivell continental: el nivell general dels estudis va
disminuir, baixaren el número dels estudiants a les Universitats, alhora que
també es tancaren algunes d’elles. Les escoles jeronimianes desaparegueren,
així com la majoria de centres on es donava una educació primària i secundaria.
D’aquesta manera, on modernament
en diem Alemanya deixarien d’existir la major part de les escoles catòliques. A
partir d’aquell moment, caldria restaurar l’educació sobre una nova base
doctrinal: la de la religió reformada, el protestantisme. Seria la nova pedagogia de l’Església protestant, on l’ensenyament es faria a les
noves escoles protestants. Aquesta pedagogia impulsaria l’ampliació de
l’educació en un àmbit més ampli i popular; amb la lectura directa i personal
del text de la Bíblia al moment de la predicació. A les noves escoles
“dominicals” i a les noves escoles “bíbliques” es voldria
impulsar una educació elemental obligatòria per a tothom (Luter deia que
l’autoritat civil té el deure d’obligar als súbdits a portar els seus fills a
l’escola). El calvinista Johannes Sturm,
des de la seva escola d’Estrasburg, seria el principal impulsor d’aquest
ensenyament protestant. Una educació donada en la llengua materna dels alumnes
(Sturm havia estat alumne dels jeronimians), i amb un pla d’estudis, des dels 7
fins els 17 anys, on s’estudiava humanitats i temes científics, sense oblidar
el joc i la gimnàstica. Es considera a Sturm
com un dels creadors de l’ensenyament mitjà.
I ja a finals del segle XVII, destacaria en l’àmbit de la pedagogia
luterana el moviment “pietista”, amb en August H. Francke com a impulsor d’una important reforma, feta des
d’unes institucions anomenades “Fundacions”. L’objectiu seria fer
una formació basada en la pietat (religiosa), la intuïció, la teoria i la
pràctica, el joc i l’exercici, i sempre en la llengua materna. Aquestes “Fundacions” serien una xarxa de centres: les escoles alemanyes (elementals, per
aprendre un ofici), les llatines
(secundaries), els “pedagogium”
(d’ensenyament superior, per a les classes altes), seminaris (per mestres) i
orfenats.
D’altra banda, a partir de l’heretgia jansenista sorgiria, en aquest cas
a la França del segle XVII, un altre corrent pedagògic; molt important, tot i
que tingué una durada efímera, del 1643 al 1660. La congregació anomenada “els
solitaris” de Port-Royal-des-Champs, fundarien en aquests anys les
escoles dels “jansenistes”, un seguit de “petites escoles”, on es
prioritzava la pietat, la rectitud moral i l’estudi. Els jansenistes educaven,
també, en la llengua materna procurant desenvolupar la intuïció dels alumnes.
Foren molt crítics amb l’ensenyament dels jesuïtes; i realitzaren una reforma
metodològica que prioritzava el desenvolupament de la intel·ligència per davant
de la simple memorització. L’ensenyament dels jansenistes tingué molta
influència social, com per exemple en escriptors com Racine i Fénelon. Tant és
així que, anys després, el propi Rousseau seria coneixedor dels famosos manuals
dels jansenistes i foren una font “per a la seva inspiració en alguns punts
particulars”[5]
de la seva obra.
Dins de l’Església catòlica, seria la Companyia de Jesús l’organització
religiosa que més va treballar per estendre una educació secundària arreu on va
establir les seves missions. Fins l’any 1773, el de seva dissolució temporal
(seria restaurada 40 anys després, el 1814), les escoles “jesuítiques”
foren els principals centres educatius per als intel·lectuals i dirigents
polítics europeus: de les aules jesuítiques sorgirien figures com Descartes,
Molière, Rousseau, Bossuet, Cervantes o Calderó, etc.
La pedagogia dels jesuïtes es donava en Col·legis, on es donava
l’ensenyament mitjà al llarg de 5 anys d’estudi, i a les Universitats, on els
estudiants, al llarg de 3 anys, completaven la seva formació teològica i filosòfica.
La formació era en llatí i una mica de grec; però, a diferència de les escoles
protestants, estava mancada de coneixements científics. D’altra banda però, el
programa d’estudi, l’anomenat “Ratio
Studiorum”, no era innovador, ni en el contingut ni el mètode; però creava
tot un sistema centralitzat d’educació:
divisió dels alumnes en classes; programes obligatoris; reglamentació de
deures, preguntes, exàmens, correccions, notes; calendari escolar, ... Un
programa educatiu molt disciplinat, individualista i competitiu; el primer de
la història europea, amb unes característiques que en part es mantindrien
inalterades fins als nostres dies.
Cal esmentar, també, les escoles dels “oratorians” que, a l’inici
del segle XVII, a França, es plantejaven un ensenyament en la pròpia llengua
materna i presidit per l’afecte i el respecte mutu entre mestres i alumnes. Les
matèries principals eren història, geografia, llatí, filosofia (en particular
la de la “raó”, de Descartes), música, dansa, equitació, ... donant-se també
una gran importància a l’ensenyament de les ciències exactes, físiques i
naturals. Tot això fa que, en aquell context històric, la pedagogia de “l’Oratori
suposà una gran modernització dels estudis”[6].
A partir del segle XVII, sorgiria un nou corrent educatiu, una pedagogia de la recerca de la raó i de la
realitat de la naturalesa, que desembocaria en la creació d’un ensenyament
públic, fora de l’àmbit religiós. Seria l’anomenat “Realisme pedagògic”. El Realisme anava més enllà de l’Idealisme
filosòfic i de l’humanisme pedagògic; es postulava com una pedagogia oposada
tant l’especulació teològica i
metafísica, com a la simple reflexió i a la formació humanística. El Realisme
cercaria un coneixement sorgit de la percepció sensible, de l’experiència externa, de la manipulació
de les coses. D’aquesta manera, el Realisme pedagògic esdevindria pragmàtic i utilitarista; i en bona mesura, s’oposaria
tant als vells postulats de l’especulació escolàstica, com a la metodologia
racionalista de Descartes, del dubte i la deducció.
Però, com no pot ser de cap altra manera, no hi hauria un tall amb el
passat: els precursors d’aquest nou corrent vindrien del camp de l’humanisme.
Vives, Montaigne i Bacon, serien els principals iniciadors d’aquesta recerca
d’un ensenyament més pràctic i científic. Un corrent que trobaria en Ratke i,
sobre tot, en Comenius, els principals pedagogs. W. Ratke defensava un
ensenyament apropiat al caràcter de
l’alumne, inductiu, en la llengua materna, i adreçada tant als fills de la
burgesia com dels camperols de tot el Sacre Imperi. Però, seria el moravià J.A. Comenius el que en ple segle XVII, després d’un periple per mitja
Europa (Anglaterra, Prússia, Suècia, Hongria, Països Baixos) intentant sempre crear un sistema d’escola
pública, desenvoluparia a través d’una profusa obra escrita les idees
pedagògics del Realisme. Comenius dividia el procés educatiu en 4 fases: l’escola “materna”, fins als 6 anys, per
desenvolupar els sentits i el llenguatge a través del joc; l’escola elemental, del 6 als 12 anys, per educar la imaginació i
la memòria; l’escola mitjana o llatina,
dels 12 als 18 anys, per desenvolupar la intel·ligència i el judici crític;
l’escola superior, acadèmica o
universitària, dels 18 als 24 anys, per completar la formació i
desenvolupar el caràcter i la voluntat. I tot plegat en un model d’ensenyament
intuïtiu, inductiu, moral i religiós, però donant una gran importància a la
formació professional, a les ciències naturals i a la història; i al teatre. Un
ensenyament obert a tothom, també a les
dones, com a mitjà per al progrés de la societat, i com eina de resolució
del seus problemes quotidians. En la seva obra “Via Lucis”, descriu les quatre
condicions de progrés de la Humanitat: llibres per a tothom; escoles per a
tothom; idioma universal; i un Consell de savis per a la recerca de la pau, el
“Collegium lucis”.
A partir de Comenius l’ensenyament hauria de canviar: d’una banda,
modificant els continguts educatius i el mètode; i, d’altra banda, canviant la
percepció de la seva funció social, tant en l’aspecte d’arribar a les classes
socials més populars com en el paper de l’educació com a procés de formació per
a la vida i el treball de les persones. Les idees de Comenius influïren en les
escoles municipals de moltes ciutats, com ara Prerau, Fulneck, Lissa,
Magdeburg, Gotha, ... i en les escoles dels jesuïtes, dels benedictins, dels
jeronimians, dels oratorians i dels escolapis.
S’estaven posant les bases de
l’escola popular (que s’implantaria amb la Revolució francesa) que sorgiria
de la mà de Josep de Calassanç, sacerdot i teòleg, gran amic i defensor de Galileu, i de
Tomasso Campanella, que defensà una educació religiosa per a tothom centrada en
l’oració, però també amb continguts científics i matemàtics, amb la fundació a
Roma de la primera escola gratuïta, que seria l’origen de les “Escoles Pies”, l’any 1617; i del
canonge Joan B. de La Salle, amb la
creació de la “Congregació de Germans de
les Escoles Cristianes”, altrament dita Escoles dels “Germans de la Salle”,
a finals del segle XVII. La Salle fou un innovador pel desenvolupament que
aconseguí en el canvi del model educatiu, en un intent de fer-lo universal: escoles cristianes obertes a tothom,
també per als joves obrers i per a nens
i nenes pobres (amb gratuïtat si calia); amb internats per a immigrants i
alumnes difícils; amb continguts
pràctics, tècnics i realistes (eren una mena d’escoles de formació
professional); però també, amb la formació
del caràcter dels alumnes (urbanitat, exemple, pietat, ordre i silenci); i,
a més, amb una formació del professorat
(precedent del que seria l’Escola Normal) a través de seminaris, urbans i
rurals. Els fonaments de l’ensenyament
públic, ara sí, estaven posats.
La pedagogia havia deixat enrere els temes més transcendents de la
teologia i de la filosofia; havia fet un pas més cap a la seva aplicació
pràctica, cap a la realitat de la vida de la societat, i cap a les necessitats
del món econòmic. La cultura i la pedagogia havien baixat del seu vell
pedestal, monàstic i religiós. Tenia, encara, un vell segell del món clàssic,
però ara el món era divers i ple de colors. Hi havia una realitat a la que
tenia de donar respostes; ara només faltava que, a més d’atendre a la realitat, la pedagogia es tornés útil. Aquesta
havia de ser la funció del “Liberalisme pedagògic”, la nova
pedagogia anglesa que a partir de l’obra
de Locke, es desenvoluparia des de la segona meitat del segle XVII en
endavant.
Reflexió interna?, sí; però, sobre tot, experimentació externa. Occam i Bacon havien preparat el camí:
Escepticisme, subjectivitat, empirisme, ... utilitat! John Locke, amb la seva
pedagogia del mestre guia i del desenvolupament de la personalitat de l’alumne
per tal d’assolir els seus fins socials (a la seva utilitat, per tant), seria l’enllaç entre el Realisme pedagògic
del segle XVII i el Naturalisme pedagògic que, amb en Rousseau de
precursor, es desenvoluparia del tot al llarg del segle XIX.
Però clar, no tot és fluid ni simple, ni ha de portar necessàriament cap
un progrés general del gènere humà. Locke era un home del seu temps, un
defensor a ultrança d’una “llibertat” abstracte, d’una llibertat individual,
dels drets dels individus considerats aïlladament; més que com a membres de
quelcom superior, d’una comunitat política. Locke defensà la llibertat de
comerç i el benefici legítim (de la burgesia anglesa). Locke propugnaria una educació liberal; i
diríem avui que, esdevindria classista.
Així, atacaria a l’escola pública, preferint sempre el preceptor privat, i
impulsaria una educació que fomentés l’enduriment físic i moral; amb una
religió natural i la formació d’un caràcter de l’alumne, on l’orgull i l’honor
fossin les notes distintives. Era el model del seu ideal individual, el del
“gentleman” anglès. Ensenyament per a les classes altes angleses; i els fills
del poble?: ja s’educarien en cases de
treball, “workhouse”, per tal
d’aprendre un ofici.
I ara sí, quan s’acabava el segle
XVIII semblava que s’inaugurava de manera definitiva la Modernitat: en el
món de la política continental, de manera especial a França, el vell
absolutisme monàrquic s’havia impregnat de nous ideals, culturals i socials,
evolucionant cap el que es coneix com a “Despotisme
Il·lustrat”; i per reafirmar els seu poder, en el món educatiu, les
monarquies del despotisme il·lustrat posarien traves a l’ensenyament de
l’Església (com hem dit abans, l’any 1773 es suprimiria la Companyia de Jesús)
i al funcionament de les seves escoles i universitats. Es pretenia una educació laica i universal. En Frederic Guillem I
de Prússia, al darrer terç del segle XVIII, faria la primera llei decretant
l’obligatorietat escolar; una llei que serviria de model per a d’altres Estats
de l’Imperi. En el món econòmic, més enllà del comerç i de les polítiques dels
fisiòcrates, el “Mercantilisme” de la
manufactura evolucionava cap a un sistema fabril industrial i mecanitzat, en
detriment de les corporacions gremials. S’iniciava la Revolució Industrial.
I el món cultural, amb l’adveniment del que es coneix com a “Il·lustració”, era un bullidor
intel·lectual: a França, Diderot i d’Alembert recopilaven tot el coneixement
conegut a la seva Enciclopèdia; mentre que Voltaire, amb la seva peculiar ironia
i àcida crítica de la religió, argumentava en favor de la tolerància; i que, a
nivell polític, Montesquieu, en una mena de “determinisme naturalista”[7],
defensava el liberalisme anglès i la separació de poders; mentre que Saint-Simon,
propugnava un “Sistema Industrial” (basant-se en un “projecte d’instrucció
pública”[8],
com a primera i imprescindible mesura); i Turgot i Condorcet apuntaven, de
manera optimista, cap a una filosofia de la història amb un “progrés” continuat
de la civilització. A la Gran Bretanya (nom amb que es conegué oficialment la
unió d’Anglaterra i Escòcia des de 1707) el liberalisme era el suport
intel·lectual de la burgesia triomfant; i a Alemanya, Kant que, en un
gran projecte intel·lectual que connecta la moral amb la política i la
justícia, i on l’educació és el camí per corregir la voluntat natural (sovint
dolenta) i fer de la racionalitat un “deure moral”[9], volia
superar la contradicció entre l’empirisme utilitarista anglès i el racionalisme
continental, facilitant el desenvolupament de l’Idealisme i del Romanticisme
germànics. Paradoxalment, el món de l’Art tornava a fer una mirada cap enrere,
cap el classicisme.
I pel que fa a l’ensenyament, es volia una educació que fos una autèntica Pedagogia, en el sentit modern de la
paraula: pla d’estudis concret
(calendari, edats, nivells, classes, centres, deures, avaluacions, ...); matèries diversificades (humanitats i
ciències experimentals i de la natura); mètode
d’ensenyament (memòria, intuïció, inducció, judici crític, ...) i que, com en
les antics romans, formés el caràcter
individual en base a la disciplina, l’esforç, la voluntat, el treball i la
competència; una atenció a les necessitats
del món laboral ...; i l’inici de l’ampliació de l’ensenyament cap a tota
la societat, de fer-lo universal. Caldria concretar els aspectes econòmics de
l’escolarització, i l’àmbit on s’impartiria; uns aspectes que, en contra de
Locke i seguint a Comenius i a La Salle, uns destacats il·lustrats com Diderot
i Helvetius estimaven que havia de ser universal, obligatòria i
gratuïta; mentre que Condorcet era partidari de la coeducació, de l’home
i la dona, i de la intervenció de l’Estat en l’ensenyament.
Les idees pedagògiques de la Il·lustració trobaria en Rousseau una cruïlla cap a un nou model
educatiu. Serien l’inici d’una pedagogia
“naturalista” que al llarg del segle XIX aniria més enllà del Realisme
pedagògic i, més enllà, també de les filosofies de la Raó i de l’Utilitarisme.
Unes idees que, en Rousseau, tindrien alguns aspectes revolucionaris, però que,
en d’altres, eren passes enrere, passes tradicionalistes i reaccionaries.
Seria una filosofia de la natura i
del sentiment: una filosofia de
l’estimació per la natura, de
l’inicial “estat de naturalesa”, i
dels seus derivats. L’home mateix n’és un d’ells, dels derivats. L’home ha
d’aprendre a viure en l’amor i en el respecte a la natura. I la naturalesa és
sobirana. La natura, el material, va primer; l’esperit és només una
conseqüència. I és també una filosofia dels sentiments i dels instints naturals
de l’home, de “l’home natural”. L’home viu en societat, en una comunitat, d’una
manera natural. I per aquesta raó, es troba i viu subjecte a una “voluntat general”, la de la comunitat.
És part d’aquesta voluntat, d’una manera indestriable. D’aquesta manera, es
supera la simple individualitat del liberalisme i el sentit pràctic i egoista
de l’utilitarisme. És un pas cap a la
igualtat i la llibertat social; i cap a la fraternitat i l’ajuda mútua.
Una filosofia pedagògica - la de Rousseau - del sentiment i que aprecia
l’espontaneïtat; fonamentada en l’amor i l’afecte; i de manera especial, cap
els nens. Rousseau diria: “Estimeu a la infància, afavoriu els seus jocs, els
seus plaers i el seu instint amable”[10]. En
front dels fills de l’aristocràcia francesa, Rousseau defensa una educació que
faciliti el desenvolupament dels (bons) instints dels infants (de la burgesia).
Una educació que procuri per la salut i l’harmonia física i moral i, alhora,
per una ment desperta, oberta i socialment útil. “Tot ciutadà ociós és un
bergant”, diria a l’Emili. Però, com dèiem abans, en alguns aspectes el naturalisme de Rousseau esdevé reaccionari:
al desconfiar de la raó, de la intel·ligència i de la ciència, Rousseau
enalteix el costum, la tradició, ... i la veneració i la fe. Com tants d’altres
teòlegs, argumentaria la necessitat de l’existència de Déu; i, a l’àmbit
estrictament pedagògic, consideraria que la dona és inferior intel·lectualment
a l’home.
[1] M. Vázquez Montalban, ibídem., pl. 53
[2]
per a una informació més detallada,
veure A. Rupert Hall, “La Revolució Científica,
1500-1750”, Ed. Crítica
[3] M. Hardt i A. Negri, ibídem. pl. 81
[5]
H. Wallon, introducció a “Emili, o de l’educació”, de J.J. Rousseau, pl. 70,
Ed. Fontanella, 1973
[6] J. Llopis, ibídem. pl. 102
[7]
diu Montesquieu a l’inici de la seva obra màxima: “Les lleis en la seva més amplia
significació són les relacions
necessàries que es deriven de la naturalesa de les coses”; “De l’Esperit
de les Lleis”, Llibre I, part I, pl. 8, Ed. Tecnos, 1986
[8] H. de Sant-Simon, “El Sistema
Industrial”, pl. 119, Ed. de la Revista del Trabajo, 1975
[9]
I. Kant, “Pedagogia”, citat a “El
llibre dels filòsofs”, pl. 509, Ed. Ariel, 2004
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada