Al llarg de la història, ideologia i educació han anat sempre de la mà.
L’una, la primera, guiant, assenyalant el camí; l’altra, seguint, servint, acompanyant les directius d’aquella. En els
temps dels antics Imperis i Estats teocràtics, ciutats-estat, colonialistes o
imperialistes, la ideologia i l’educació estaven supeditats als interessos
administratius i polítics de l’Estat; eren els seus instruments de control i
supervivència, procurant crear una comunitat
estable. Després, a l’Occident europeu, quan els fulls de la història
descriuen el seu desmembrament, la
política estatal passà a un segon pla, desplegant-se un esperit religiós que abraçaria
tots els àmbits de la vida comunitària: ideologia, religió i educació es
fondrien en un tronc comú per acontentar les necessitats espirituals i
materials dels éssers humans.
Només modernament, amb l’esclat del comerç i la manufactura, amb
l’aparició de l’economia mercantil, primer, i del capital, després, es posarien
en primer pla els interessos econòmics i la necessitat del “desenvolupament”:
la ideologia i l’educació haurien d’afrontar nous reptes. La ideologia tornaria
a ser la llum guia per tal d’aglutinar i conformar a uns pobles que despertaven
cap a un model de comunitat ampliada, la de la nació; però, ara l’educació
hauria de servir, en primer lloc, als interessos econòmics de les noves classes
ascendents, de la burgesia mercantil, primer, i industrial, després, que, mica
en mica, agafaven el comandament d’uns Estats nacionals encara en construcció. Els
integrats dels vells sectors de la societat, dels antics estaments (la noblesa,
l’aristocràcia, el clero, ...) continuarien existint, però, s’haurien d’adaptar
als nous temps; i la seva supervivència quedaria lligada a uns nous interessos
econòmics, que ara també haurien d’ésser els seus. Així, l’educació ja no
hauria de servir, tan sols, a la ideologia de l’Estat modern, sinó que,
sobretot, hauria d’estar al servei de les noves classes socials que
s’esmerçaven per controlar-lo. L’economia, més que la política de l’Estat,
seria la protagonista principal dels nous corrents ideològics que, com bolets a
la tardor, sortien arreu. D’aquesta manera, la aristocràcia i les noves burgesies,
mercantil i industrial, i un moviment obrer que creixia famèlic i explotat
arreu, construirien els seus propis i antagònics discursos polítics, unes ideologies
d’on naixerien diferents visions de l’educació, diferents interpretacions del progrés
social, i de la llibertat i de la igualtat.
A un segle XIX que no hem dubtat a anomenar el segle de les Ideologies,
el va seguir un segle XX que ha estat el de les Guerres Totals i el de les Revolucions
(a Rússia, a la Xina, a molts dels països de l’Amèrica llatina, del continent
africà, etc.). Amb tot, les ideologies han agafat un nou paper: des de la
Revolució Francesa, han deixat d’ésser patrimoni gairebé exclusiu del poder
dels Estats, per esdevenir conceptes i visions d’un mon que es vol diferent.
Aquelles velles utopies que s’imaginaven els utòpics de finals de l’Edat
Mitjana, ara, especialment des de la construcció de les teories del socialisme
científic, s’havien transformat en veritables eines de lluita i de canvi
social. La Ideologia de l’Estat i dels seus interessos continuaria existent, ja
sigui en la forma constructiva del neoliberalisme individualista o, en la forma
negativa d’un comunitarisme excloent, el del pensament feixista; però la
majoria treballadora del món tindria uns nous referents ideològics alternatius
on cercar la vella utopia de la llibertat i la igualtat social i econòmica, uns
nous camins plens d’esculls i passes endavant i enrere, però inevitables per cercar
un esdevenidor necessari i plural.
Quan el full de la història enfilava el tram final del segle XX, per
donar pas a un incert segle XXI, nous interrogants s’afegirien als anteriors:
el món encara seria més i més petit, i els conflictes d’integració social i
comunitària més evidents que mai. I el repte per tal d’aconseguir una Política
i una Educació compromeses amb la Comunitat quedaria encara pendent. I des
d’aquesta realitat, l’educació, ara més que mai, hauria de convertir-se en una
eina eficient per promoure el canvi social, a través del coneixement i de l’escola
inclusiva; mitjançant estratègies per impulsar un ensenyament personalitzat
però plural; comunitari però inclusiu; científic però basat en valors;
tecnològic i humanístic; adreçat als infants i als adults, al llarg de tota la
vida; ... Totes aquestes són qüestions indiscutibles que ha d’abordar un
sistema pedagògic públic i gratuït.
Com un vehicle desbocat i sense conductor, el món es
mou de manera accelerada, tant des d’un punt de vista tecnològic com social.
Fenòmens de tota mena, com ara: crisis ambientals (clima, escalfament global, sostenibilitat
del cicle de l’aigua, sequeres, inundacions, desglaç dels gels polars, ...) i energètiques
(carbó, petroli, gas, energia nuclear, ...); apropiació i sobreexplotació de
recursos i matèries primeres; inacabables conflictes polítics (guerres, ocupacions
i colonitzacions, tensions interestatals i intertribals, ...); crisis i conflictes
socials i culturals permanents (gènere, exclusió, pobresa, migracions,
conflictes religiosos, civilitzacions, ...); alienació creixent i
sobreexplotació del treball i pèrdua de valors d’una joventut sense referents
ideològics de progrés social; , etc. trasbalsen contínuament els vells Estats
nacionals i altres de nous, fallits o en construcció, al nord i al sud, a l’est
i a l’oest. I tot això, passa en un món més ben comunicat que mai, en unes
comunitats i pobles interrelacionats per les noves tecnologies de la informació
i de la comunicació, però on els essers
humans sovint es senten més sols i aïllats que mai. Pensem que, certament, no
hi ha (encara) un Gran Germà maliciós, fred i calculador que guiï als humans
cap a una oblidada caverna; però, és clar que el paradigma de l’aïllament i la
desconnexió humana en un món híperconnectat ha estat un èxit per a la supervivència
del Capital. La necessitat del control social, objectiu de les elits
ideològiques mundials en les seves trobades, dels quals les del Grup Bilderberg
en són un exemple: aquest control s’ha aconseguit al preu de individualitzar
l’esperit social i d’anorrear l’esperit comunitari, i de menystenir la pròpia
capacitat humana de canvi i millora social. I tot això passa al bell mig de la crisi
econòmica permanent del sistema social del capitalisme decadent; d’un sistema
que escampa i amplia la resta de tots els conflictes i contradiccions, en un
marc de transformació (cap a on?) d’una manera de produir que sembla trobar els
seus propis límits en la contradicció econòmica entre la generació (i
apropiació classista) d’un excedent imprescindible i les necessitats d’expansió
continuada, i la contradicció interna pel que fa a la realització d’uns
objectius que són propis de qualsevol civilització: aconseguir la pau i el
benestar, i la felicitat, dels seus integrants.
Tot això fa que, cada dia més, es faci més difícil
la integració social i la formació de comunitats estables i autosuficients.
La consecució d’una cultura comuna, acceptada, oberta, integradora i estable,
és un desideràtum per a gran part dels vells Estats nacionals, i per a moltes
comunitats i formacions nacionals en formació i creixement. I és aquí on rau la
necessitat ineludible de construir un sistema educatiu obert i inclusiu,
cap a fora i cap a dintre. Un sistema educatiu nacional i internacional, alhora,
que posi en valor les cultures i la idiosincràsia de cada comunitat, que posi
en valor les diferències de tota mena (lingüístiques, culturals, religioses,
...) i que sigui capaç d’integrar-ho tot en un tronc comú, sobre la base de la
igualtat entre les persones (ja sigui per raó d’edat, gènere o origen). Un
sistema educatiu plural basat en el coneixement, a la recerca d’un raó
sustentada per valors. Sí, en valors, perquè no hi ha una raó absoluta:
l’observació i anàlisi de la realitat depèn del punt de vista de l’observador.
Popper deia que, “el conflicte entre el racionalisme i l’irracionalisme s’ha
convertit en el problema intel·lectual, i potser moral, més important del
nostre temps”[1];
potser sí, la recerca de la raó i el coneixement són un repte constant per als
éssers humans, és part de la mateixa condició humana. Però, tal i com dèiem
abans, a la introducció, no hi ha una neutralitat científica, ni un coneixement
o una raó absoluta. Més enllà del món de les “Idees”, de Plató, o del món dels “conceptes”,
d’Aristòtil, el coneixement és acumulatiu i sotmès a la crítica i verificació
continuada. La raó absoluta, “pura”, com deia en Kant, no pot quedar-se en el
camp de la teoria, ha d’estar sotmesa a la pràctica, ha de respondre, com deia
el mateix Kant, a tres preguntes bàsiques: què puc saber?, què he de fer?, què
puc esperar?; de tot plegat. La raó és una qüestió pràctica, i com a tal
“llavors no és transcendental, sinó moral”[2]. El
mateix Popper, un dels grans pensadors liberal-conservadors del segle XX,
diria, seguint a Hegel, que la raó és un “producte social”, doncs l’home és,
tanmateix, “quelcom més que un animal racional, donat que tot el que importa
realment a la vida va més enllà dels límits de la raó ...”, hi ha la
“configuració emocional, els sentiments, ... la capacitat creadora ... el poder
creador és una facultat enterament irracional i mística”[3]. Ves per
on! malgrat tot, el racionalisme i l’irracionalisme es donen la mà: com en el vell Rousseau, ment i
esperit; o com en, el més vell encara, Plató, la ment com a raó, el caràcter
(valor, coratge) com a esperit, i l’amor, la fam i el desig com a necessitat
física, s’integren en uns humans que no podem deixar de ser-ho. I l’escola ha
de fomentar una educació inclusiva basada en valors (èticament acceptats), en la
igualtat i en un coneixement científic amb una base ètica i ecològica; perquè
la ciència i la tècnica - tornem a
dir-ho - no són neutrals: qui controla els mitjans de producció controla també
els mitjans de reproducció, i la ciència i la tècnica són eines al seu servei
(fins a un cert punt, con la mateixa cultura o la pròpia educació). Per tant, l’apropiació
(classista) de la ciència i la tècnica, del coneixement i la seva difusió, la “manipulació
tècnica i científica tendeix avui a assumir totes les funcions negatives de la
religió, sense agafar-ne les positives .... substitueix els vells mites per
altres de nous ... vigila la vida privada dels particulars, liquida l’esfera
privada o la sotmet al control social ...”[4]
Malgrat tot, d’altra banda, davant la complexitat de
la realitat contemporània, la utilització de les eines tecnològiques és del tot
insubstituïble. Certament, la tecnologia, com la Lluna, té dues cares oposades:
una, a voltes, clara i lluminosa, i l’altra, fosca i amagada. És clar que els
moderns mitjans de comunicació, amb l’imparable creixement de les xarxes
socials, són un factor de socialització accelerada, però, també ho són de risc.
Com s’ha dit, la possibilitat de la comunicació esdevé sovint la realitat de la
incomunicació humana. L’allau comunicativa fomenta la fugacitat intel·lectual i
social, sobre tot en el període de la infantessa i l’adolescència, en uns temps
de creixement i d’equilibri personal encara precari. No té una solució senzilla
i duradora; els canvis reguladors són i seran sempre constants davant un
eclosió tecnològica imparable i sense fronteres. Tot i això, aquesta és la
realitat, i també és evident que el coneixement científic i la tecnologia
se’ns presenten com a factors que han de fer possibles la millora social i
humana de la societat contemporània: és impossible albirà un sistema de
participació popular eficient en la vida pública sense emprar la tecnologia; és
del tot impensable imaginar una arquitectura institucional democràtica a nivell
global, orfes de les eines de comunicació instantànies necessàries; no és
possible articular un sistema de cooperació i solidaritat pel desenvolupament
humà, a nivell internacional, auditat i just, sense la utilització de les
actuals tecnologies de la informació i la comunicació, ... i podríem seguir.
Cal una educació
transversal i transgressora, crítica i oberta a incorporar nous pensaments
i paradigmes; una educació com a impuls necessari per a la participació
política i social, en qualsevol àmbit i circumstància, perquè el que ens és
comú a tothom afecta. Inclusió, multiculturalitat i integració
mútua, osmosi social per aconseguir un nou món on la convivència i
l’harmonia no estiguin renyides amb la diferència, ni de sexe, ni del color de
la pell, ni pel origen social, ni pel nivell de riquesa. I això, només es pot
fer mitjançant la creació i implementació d’una altra escala de valors, de la
mà de l’educació i la justícia social. Un coneixement basat en valors duradors, un
coneixement científic d’arrel ètica i ecològica com a factor diferencial d’un
ensenyament públic i gratuït per a tothom, obert i transparent, encaminat a
formar persones humanes en el seu projecte de vida en una societat global.
Una “pedagogia de l‘alliberament, atenta a construir una paraula-acció que
penetri a les masses com un raig de reflexió crítica, convertint-se en una
força material capaç de moure-les cap a la seva total emancipació”[5]. Un ensenyament que fomenti l’esperit
crític i el debat. Que albiri, com a primer objectiu, un desenvolupament de la
societat basat no ja un creixement econòmic irracional i sense fi, sinó en el
desenvolupament humà, en tota la seva amplitud i matisos. Una educació i un
coneixement amplis i sense fronteres, integrador i multicultural, que atengui
les necessitats materials i espirituals dels éssers humans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada