La I Guerra Mundial,
la primera “Guerra Total” i la darrera de les guerres balcàniques que durant
els primers anys del segle XX havien trasbalsat aquells territoris del vell
imperi turc, seria el punt de sortida d’un segle que tenia uns pronòstic
esfereïdor. Quatre imperis desaparegueren per sempre més, l’otomà, l’alemany,
el rus i l’austro-hongarès. Un model estatal s’acabava a Europa, afectant també
el domini colonial (petit) d’Alemanya. El segle XX s’encetava amb una guerra
que ocasionaria uns 10 milions de morts i que afectaria, per primera vegada a
la història, a la població civil. I en aquesta etapa de transició i crisi, a
partir de la conclusió de la I Guerra Mundial, s’evidencià que la vella
potència econòmica, el Regne Unit, no podia seguir amb el seu domini colonial,
tal i com ho havia fet fins aquell moment: entre el 1919 i el 1923, a Irlanda
es produiria la Guerra d’Independència i la Guerra Civil, aconseguint-la en ple
conflicte, l’any 1922; Egipte es feia independent el 1925; l’Índia estava en plena
lluita per a la seva independència; el 1928 el domini de Síria passaria a mans
franceses; el 1932, tot i que amb control britànic, l’Iraq es faria
independent; ... l’Orient Mitjà era un
desori, un embat constant amb França i la URSS, i amb el creixent moviment
àrab. Als Estatuts de Westminster, l’any 1931, es crearia la Mancomunitat de
Nacions, la “Commonwealht”, que volia establir un nou marc de relacions en els
dominis britànics, des del Canadà fins a Austràlia i Nova Zelanda, passant per
Sud-Àfrica. El Colonialisme anglès, al igual que li passava al francès,
l’italià o al del vell Portugal, estava entrant a la seva etapa final.
En aquest marc confús
i conflictiu, el sistema social creat pel Capital es veuria, a més, confrontat
a uns nous moviments proletaris i populars que, on aconseguien el poder,
creaven un nou models d’Estat d’inspiració socialista: l’anomenat “Socialisme
d’Estat” (per a molts autors, Capitalisme d’Estat). La revolució dels “soviets”
a Rússia, l’any 1917, marcaria un abans i un després en l’evolució del Capital.
Aquest fet, per reacció en un temps de crisi, provocaria el naixement (per mor
de la por i de les necessitats econòmiques) d’uns nous models d’Estat
capitalistes: els Estats feixistes, a Alemanya i Itàlia, en el temps de la
crisi d’entreguerres; una profunda crisi social i econòmica en els anys 30 (amb
el Crack del 29); una inoperant i fallida Societat de Nacions, en un intent de
crear una taula de diàleg internacional; i, finalment, pocs anys després, una
altra guerra d’abast mundial, conseqüència de la competència entre els Estats
capitalistes i del tancament en fals de la I Guerra Mundial (amb un Tractat de
Versalles humiliant econòmicament per un dels països perdedors, Alemanya). Una
altra guerra Mundial i Total que, aquest cop, destruí les infraestructures de
mitja Europa i que ocasionà la mort de més de 70 milions de persones. Les
conseqüències del desenvolupament mundial del Capitalisme eren nefastes i
imprevisibles.
Així, en arribar a la
meitat del segle XX, el món capitalista i liberal havia sortit com a vencedor.
Els Estats Units havien tingut un paper cabdal en la victòria militar; però,
també el paper de la URSS, dels comunistes soviètics, havia estat decisiu en la
victòria sobre l’Alemanya nazi. La segona meitat del segle s’inaugurava amb
moltes incògnites i uns reptes descomunals: reconstruir Europa; donar el
testimoni i la hegemonia a la nova potència capitalista que havia permès
guanyar la guerra; acontentar un moviment obrer internacional mig destruït però
que mirava cap a l’est i es preveia perillós a curt termini; cap un nou Estat
d’inspiració obrera i socialista que acabava la guerra del bàndol dels
vencedors, però que escampava les seves urpes per mitja Europa, mentre que a
l’altra del món naixia un altra Estat revolucionari d’inspiració socialista, la
Xina de Mao.
El nou equilibri
polític i militar no podia ser més precari. L’any 1950, esclatava una nova
guerra a l’est asiàtic, la Guerra de
Corea, quan, després de la divisió, per motius geopolítics, de la península
pel paral·lel 38 nord, les desavinences entre el sector sud, que tenia el
recolzament dels EEUU, i el nord, amb el de la URSS i la Xina (que l’any 1949
havia culminat, després de més de 30 anys de lluita, la seva revolució popular)
esdevingueren insuportables. Era un
primer enfrontament entre els dos blocs geopolítics. Fou un conflicte que es
desencadenà en el marc d’un equilibri de poder precari i alterat a nivell
mundial; havia canviat del tot: Alemanya, Itàlia i el Japó, havien perdut la
guerra; però França i el Regne Unit, tot i haver sortit guanyadors, tenien bona
part de les poblacions i les infraestructures esmicolades, i l’economia
ensorrada. No podrien seguir assumint el cost de mantenir els vells imperis
colonials. Aviat això es feu evident: de bon grat o per la força, es veieren
obligats a la descolonització. A la segona meitat del segle XX estava clar que
hi haurien dos blocs polítics i econòmics alternatius, un de nou, amb la URSS
de Stalin i la Xina de Mao; i l’altre, amb la nova potencia que havia agafat el
relleu econòmic del Capital internacional, els Estats Units.
En aquest marc
d’equilibri inestable, de reptes pendents i de conflictes imprevisibles, en
acabar la guerra es crearen tot un seguit d’institucions que pretenien posar
ordre al sistema capitalista: a la Conferència
de Bretton Woods, del 1944, es crearia una nova arquitectura econòmica i
monetària a nivell del món del capital, amb la creació del Fons Monetari
Internacional, el FMI; del Banc Internacional de Reconstrucció i Foment, el
BIRF (que després seria el Banc Mundial); i amb els Acords Generals d’Aranzels
i Comerç, el GATT; i amb el dolar com a
principal moneda internacional de canvi i de referència respecte a l’or, a
través de l’extraordinària injecció de liquiditat del Pla Marshall, que de la
mà de la nova Organització Europea de Cooperació Econòmica, la OECE, permetria
iniciar la reconstrucció de les infraestructures dels Estats capitalistes
europeu contendents. I a la Conferència
de Sant Francisco, de l’any 1945, es concretaria una altra arquitectura
institucional i política a nivell mundial, una nova organització dels
Estats nacionals que substituïa a la inoperant Societat de Nacions: el sistema
institucional de la Organització de
les Nacions Unides, la ONU. I d’altra bada, políticament, en un temps on les
necessitats de reconstrucció econòmica europea, tot i que el moviment obrer
s’havia esmicolat per la guerra, la por al nou model econòmic i social
alternatiu, i al ràpid creixement del moviment comunista internacional, encapçalat
per la URSS, els principals Estats capitalistes veieren la necessitat d’aplicar
unes noves polítiques socials i econòmiques, on l’Estat, seguint les teories de
Keynes, tingués un paper fonamental: es configurarien en la forma de l’Estat
Social Democràtic i de Dret, conegut com el l’Estat del “Benestar”, un model
d’Estat que cerqués la complicitat i el control dels obrers dels països
capitalistes i alhora prioritzés el seu consum econòmic.
A més, altres factors
també operaven a favor d’aconseguir una altre arquitectura política a nivell
mundial. El clima polític a nivell mundial, afavoriria un procés de pacificació
social davant del repte de fer front a més i més revolucions populars, antiimperialistes
o socialistes. Però és que, amb
l’hegemonia dels Estats Units, la vella
doctrina liberal entrava en una nova contradicció: no havia dit el pare de
la pàtria nord-americana, en Thomas Jefferson, a la Declaració d’Independència
dels Estats Units, que tots “els homes són iguals”, que tenen dret a la
llibertat i que quan es veuen sotmesos a un poder injust, a una “forma de
govern destructora .... és un dret del Poble reformar-la o abolir-la ...”; i no
havia dit, al començar el segle XX, el president que havia obert la política
dels EEUU al món, el conservador Theodore Roosevelt, que “ un home ha d’ésser
un bon patriota, abans que pugui ser, i com a única manera de ser-ho, un bon
ciutadà del món ...”[1]; i, en
ple segle XX, el president Woodrow Wilson, no havia proclamat en els seus
discursos el “dret de lliure disposició dels pobles”, per bé que, a l’hora de
veritat, la seva política exterior anés per altres viaranys. Llibertat sí,
naturalment, però no només llibertat individual, llibertat també pels pobles. I
no s’acabaven aquí les contradiccions morals del liberalisme: que havia quedat
d’aquella presumpció de superioritat de l’home blanc?, no són iguals tots els
homes?, o és que encara caldria seguir amb un discurs racista, de superioritat
d’una raça envers l’altre?; no era aquesta una de les raons per la qual el món
occidental s’havia enfrontat al perill del nazisme? I encara una altre variant més
sobre el mateix tema: des què el Japó havia vençut a l’armada russa a Manxúria,
i moltes vegades als nord-americans al Pacífic, ningú mai més podria apel·lar a
la superioritat occidental.
Per tant, doctrinalment, la ideologia es tenia de
modificar: la Carta de les Nacions Unides, de juny del 1945, proclamava en
el punt 2 de l’article 1r. “el respecte al principi de la igualtat de drets i
al de la lliure determinació dels pobles ...”; i més endavant, l’any 1960, la
mateixa Assemblea General de l’ONU, aprovaria la Resolució 1514, on s’incloïa
el “Principi d’Igualtat de Drets i de la Lliure disposició dels Pobles”.[2]
Tot això pel que fa els aspectes morals i psicològics; però és què, per damunt
de tot, hi havia l’aspecte pràctic: la nova potencia hegemònica a nivell
mundial, els Estats Units, no volia
controlar a través de colònies uns territoris on les grans empreses
multinacionals de l’Imperialisme ja havien penetrat, i on controlaven - de fet - els poders fàctics
dels Estats i a les seves classes dirigents, a unes burgesies abduïdes i dependents
del capital multinacional exterior. El control directe sortiria car i perillós.
Era millor que les antigues colònies s’independitzessin i que la població no
veies en els colons uns enemics del poble: en tot cas, el conflicte hauria de
ser intern del propi Estat. La
descolonització es va produir mica en mica, sovint per la força dels fets
i, gairebé sempre, amb l’oposició dels colons de les metròpolis que veien
perillar la seva hegemonia local.
Calia, però, establir un sistema de seguretat col·lectiva
que garantís els interessos del capital nord-americà (el de les multinacionals)
de manera permanent: seria el sistema de bases militars nord-americanes a tot
el món. Es calcula que són prop de 800 bases i més de 170.000 militars
desplaçats[3].
I, complementàriament, calien els instruments de persuasió adients per
aconseguir el manteniment en el temps d’aquests interessos, en una forma
encoberta però efectiva: el 1947 es creava l’Agència Central d’Intel·ligència
nord-americana, la tristament famosa CIA, que tantes i tantes actuacions
desafortunades ha realitzat arreu del món: des de l’assassinat de Patrice
Lumumba al de Salvador Allende, o el del mateix Che Guevara, ... ; per no
parlar del fracassat intent d’invasió a Badia de Cochinos, a la Cuba castrista,
l’any 1961, o del cop d’Estat de Guatemala de 1954, realitzat pel tinent
coronel Carlos Castillo Armas, que acabà
amb el govern de Jacobo Arbenz i amb l’experiència democràtica inaugurada l’any
1944, els anomenats “10 anys de primavera”, ... La CIA, des de la seva creació
en el marc de la Guerra Freda, ha tingut un paper cabdal en la propaganda
anticomunista i en la desarticulació dels moviments revolucionaris a nivell
mundial, finançant la major part dels cops d’Estat contrarevolucionaris que
s’han produït a Amèrica i als moviments anticomunistes d’arreu del món, des de
la “contra” de Nicaragua als “esquadrons de la mort” del Salvador, o a les operacions militars de la UNITA o del
FNLA africans; inclús els mateixos “mujahidins”, fonamentalistes islamistes, de
l’Afganistan, ...
Així, en el quart de
segle que va des de l’any 1945 al 1973, es produiria la Descolonització: A l’Àfrica els territoris colonials s’anirien
esfumant mica en mica: Etiòpia, Líbia, el Marroc, Algèria, el Congo, Sudàfrica,
Angola, Moçambic, ... i podríem anar
seguint: Nigèria, Sudan, Camerun, Eritrea, ... Però, cal dir que, a l’Àfrica,
els nous Estats nascuts de la descolonització varen sorgir amb unes fronteres
producte del repartiment colonial fet a la Conferència de Berlin del 1884; un
repartiment totalment artificial, fet des d’un despatx, obviant la realitat
tribal de les diferents comunitats. Això, provocaria la creació d’uns Estats
inviables socialment i econòmicament; i on el poder esdevindria sempre del més
fort, de la tribu o comunitat més gran i poblada. En aquest context,
l’Imperialisme capitalista, al continent africà, esdevindria autènticament un “neocolonialisme”, al crear-se tot un
seguit de “petits Estats no viables per si mateixos, incapaços d’un
desenvolupament independent, que han de confiar en l’antic poder colonial per a
la seva defensa i per a la seva seguretat interna”[4]. A la
dependència econòmica ara calia afegir-hi una nova dependència política
indirecta. Uns Estats neocolonials sotmesos al control i tutela de
l’Imperialisme ianqui. I al Sud-est asiàtic, a l’Índia, el 1947, el moviment
nacionalista de la mà del Congrés Nacional Indi, amb en Mahatma Gandhi com a
cap, aconseguiria després de més de 20 anys de reivindicacions nacionalistes i
de desobediència civil, la independència del Regne Unit. I també Malàisia,
Indonèsia, Myanmar, Cambodja, Laos, Vietnam (partit en dos, deixant la porta oberta
per a un conflicte pendent) esdevindrien independents després de cruels guerres
i revolucions.
A l’Orient Mitjà la
situació era un xic diferent: la II Guerra Mundial havia afectat molt poc als
països de la zona; la situació, en principi, quedava com abans, ja que des de
finals de la I Guerra Mundial amb l’ensorrament de l’Imperi Otomà, França i el
Regne Unit havien procurat repartir-se les àrees d’influència en uns territoris
dividits pels orígens ètnics i per la diversitat religiosa, i on els conflictes
tribals facilitaven la manca d’un sentit d’unitat nacional i d’una oposició
ferma als colonialistes. Només, una mica més cap a l’est, la dinastia iraniana
havia aconseguit mantenir la independència del país, tot i la influència del
Regne Unit i de la URSS, que reivindicaven el dret de pas per a les seves
exportacions. L’Orient Mitjà era, a més, una terra de promissió pel col·lectiu
religiós dels jueus, per un poble jueu que després de segles de diàspora
maldava per assentar-se en un territori mitificat: Palestina. I és que, a l’any
1917, amb la Declaració de Balfour, que
fou secretari d’Estat britànic, ja es mostrava un parer favorable a les
aspiracions del sionisme mundial per tal de crear una pàtria jueva a Palestina.
I quan el 1947, passada la II Guerra Mundial, l’ONU va aprovar la creació de
l’Estat d’Israel, dividint el territori ocupat pels palestins des de feia
segles, les tensions esdevindrien insuportables; els conflictes acumulats en
els darrers 30 anys esclataren: al “sionisme” dels jueus s’enfrontà el
“panarabisme” dels àrabs, que l’any 1945
ja havien creat la “Lliga Àrab”. Per què s’havia creat un Estat hebreu de nova
planta, fent fora a la població palestina que habitava el territori? Interessos geopolítics de control, sens dubte.
Als primers interessos del Regne Unit que volia seguir controlant el Canal de
Suez, com a pas cap a l’oceà Índic i l’Índia, ara s’hi afegia l’interès del món
capitalista (i dels Estats Units, naturalment) de tenir el control geopolític i
la necessitat de tenir un aliat permanent en una zona d’una importància
econòmica cabdal; amb les explotacions energètiques previstes i en curs (nous
jaciments de petroli, de gas, ...). La lluita armada es desfermà per tota la
regió. En endavant, l’Orient Mitjà esdevindria un autèntic polvorí.
I tot això es
produiria en un marc internacional convuls i revolucionari, en un temps que
s’ha convingut a anomenar el de la “Guerra
Freda”, segons l’expressió utilitzada per un tal Swope, periodista
nord-americà, que preparà un discurs per al senador Baruch[5]. A la Conferència de Ialta s’hauria de
repartir el poder polític i els territoris alliberats entre el bloc
capitalista, amb els Estats Units i l’OTAN, i el bloc socialista, amb la URSS i
els països del Pacte de Varsòvia. Començava un llarg període d’equilibri sota l’amenaça de la
nova arma nuclear, que havia decidit la derrota final de l’imperi japonès.
Tant un bloc com
l’altra es miraven amb desconfiança i preparaven les seves estratègies pel cas
que l’equilibri es tornés més inestable. George Kennan seria el creador de la
doctrina de la “contenció”, davant del perill que representava la URSS pels
interessos nord-americans; seria l’origen de la “Doctrina Truman” per frenar
l’avanç del comunisme. Tot i això, poc temps després (1950), el propi Kennan
se’n desmarcà pel perill que suposava la cursa armamentista, al considerar que
la URSS representava més una amenaça ideològica que no pas militar. Per la seva
banda, Stalin, a la URSS, desencadenà una política interna repressiva. a través
de purgues i de la persecució de la dissidència política. Econòmicament, davant
del Pla Marshall nord-americà, del 1947, de prop de 13000 milions de dòlars per
reconstruir Europa, respongué el bloc soviètic amb el COMECON, el 1949, per a
la mateixa finalitat al bloc de l’Est; i militarment, davant la creació de
l’aliança militar occidental, l’OTAN, a l’any 1949, el bloc soviètic crearia el
1955, el Pacte de Varsòvia, ... Dues ideologies enfrontades i dos blocs estatals
en tensió permanent: l’any 1948 (després de la victòria electoral dels
comunistes txecs de l’any 1946) la URSS estaria al darrera del “cop de Praga”,
que portaria al poder als comunistes txecs; l’any 1949, Alemanya es veuria
dividida en dos sectors i dos Estats, la RFA i la RDA; i l’any 1950 esclatava (com
hem comentat abans) la Guerra de Corea, que també consolidaria la divisió del
país. I per si tot això no era suficient, l’any anterior, el 1949, la Xina
culminava la seva revolució, creant-se la República Popular de la Xina.
I a l’espai vital dels
Estats Units, a Amèrica, també passaven conflictes. El gruix de la
descolonització, a Amèrica, ja feia molts anys que s’havia produït; però, uns
nous desequilibris regionals, de caràcter neocolonial, afectarien l’estabilitat
del nou Imperialisme nord-americà; era com tirar un grapat de pólvora pel
damunt dels nous perills bèl·lics oberts en el període que ara començava. Ja a l’any 1948 es crearia
l’Organització d’Estats Americans, l’OEA, per mirar de neutralitzar-los; i és
que, després de la Revolució mexicana (1910-1920), a l’Argentina, després del
cop d’Estat militar del 1943, també s’havia produït una mena de revolució
política populista de la mà del moviment peronista, tot predicant una major
justícia social i els drets del món del treball ; i el 1952, a Bolívia
esclatava una autèntica revolució social. I el 1953, a pocs quilòmetres de la
costa de Florida, esclataria la Revolució Cubana. Els Estats Units veurien com l’any
1959, a pocs quilometres de la seva costa, sorgia un nou Estat que no es
proclamava comunista, però sí nacionalista i popular, i revolucionari; i que de
fet, degut al seu propi paper i gràcies al suport de la URSS, aplicaria unes
polítiques socials similars a les de qualsevol Estat del bloc socialista. La “doctrina Monroe” s’havia
esmicolat, i l’equilibri geopolític entre els dos blocs
es veia amenaçat. Quedava, però, el corol·lari d’aquella política mística, la “doctrina Roosevelt”, que presumia
el dret dels Estats Units a intervenir directament, militarment, en la defensa
del seus interessos en qualsevol territori del continent americà, uns drets
neocolonials; i l’esmentada “doctrina
Truman”, com a dret de la potència nord-americana a posar aturador a
l‘expansió revolucionària del comunisme arreu del món, i a “donar suport als
pobles lliures que estan resistint els intents d’agressió de minories armades o
pressió exterior”, com diria Truman en el seu discurs davant del Congrés dels
Estats Units el març del 1947.
A partir dels anys 50,
als Estats Units l’anticomunisme es desfermà amb tota la seva virulència; de
manera especial, en el temps del Maccarthisme, amb la persecució
d’intel·lectuals, artistes, ... A un altra nivell, seria la versió
nord-americana de l’estalinisme. Així, amb el conflicte ideològic pel mig, el
temps de la Guerra Freda estaria presidit per dues carreres imparables: la “cursa nuclear”, per tal d’aconseguir
la màxima potència destructiva; i la
“cursa espacial”, per tal de desenvolupar tot el potencial tecnològic (i
potser, també, explorant nous nínxols econòmics per explotar en un futur) i
militar i, alhora, el màxim prestigi internacional. La por a una guerra nuclear
va estar present sempre, tant en un bloc com en l’altre. A efectes pràctics,
tot i les crítiques rebudes, el “dret de veto” dins del Consell de Seguretat de
l’ONU esdevindria un factor d’estabilitat, sovint poc apreciat. Tanmateix,
ambdues curses, juntament amb la carrera
armamentista que anava en paral·lel, impulsarien l’economia de les dues
potencies[6];
tot i que, a la llarga l’economia de la URSS, embarcada en un procés de
desenvolupament dels recursos primers i dels mitjans de producció, no podria
suportar la sangonera econòmica que representava la competència amb el gegant
americà, i no podria arribar mai a desenvolupar una economia productiva
encarada cap el consum de la ciutadania.
Certament, els anys de
reconstrucció econòmica i política a nivell mundial serien uns anys perillosos
i revolucionaris: el principal ideòleg de la política exterior dels EEUU
d’aquells anys, en Hans Morgenthau[7],
afirmaria l’any 1951 que s’havien produït tres grans revolucions en la nova era
de la postguerra que començava: la revolució
política, amb la fi d’un sistema d’Estats europeus i el sorgiment d’un nou
equilibri geopolític a nivell mundial entre els dos blocs, el capitalista i el
comunista (l’equilibri de la Guerra
Freda); la revolució tecnològica, a
partir dels grans avanços tecnològics i energètics conseqüència del
desenvolupament industrial degut a la guerra, al transport i a les
comunicacions i l’energia nuclear; i la revolució
moral per part dels dos blocs: el de la societat occidental, que volia
superar la lluita de classes a través de la democràcia parlamentària, i el del
bloc socialista, que es considerava com el de la “salvació mundial universal”,
a través de la democràcia popular. Començava, en la ment de Morgenthau, una
nova època en la història. Només 40 anys més tard, el 1992, un altre ideòleg de
la política nord-americana, en Francis Fukuyama, afirmaria que, amb
l’ensorrament de la URSS i del bloc soviètic de l’est d’Europa, la història
arribava al seu fi. És evident que ni un
ni l’altre l’encertarien gaire.
I dins d’aquest
ambient d’hostilitat a nivell mundial, altres actors feien acte de presència a
nivell internacional: el 1960, a Bagdad, els principals països productors de
petroli (Aràbia Saudita, Iran, Iraq, Kuwait, Veneçuela, ...) creaven l’OPEP,
per tal de protegir i afavorir els seus interessos. I per tal de desmarcar-se
dels dos blocs enfrontats, hi havia tot un seguit de països que volien destacar la seva neutralitat i la seva oposició a la
política de blocs; uns Estats que,
l’any 1961 a Bandung, crearien el “Moviment
dels països no alineats”, reivindicant el “dret a l’autodeterminació dels
pobles” (de manera especial, dels que sortien del colonialisme), reconegut per
les resolucions 1514 i 1541 de l’Assemblea de l’ONU, i un nou “Ordre econòmic
internacional”; la seva oposició al militarisme i a la Guerra Freda, i a
l’Imperialisme nord-americà; i donant suport a la fi de la política de
l’apartheid a Sud-Àfrica. I si això passava en el món del Capital, en el món
del “Socialisme real” passava tres quarts del mateix: tant en un bloc com en l’altre els desequilibris, els conflictes i les
contradiccions eren el pa de cada dia.
Al bloc soviètic, quan
a primers de març de l’any 1953 moria Stalin, moria un cruel autòcrata, un
dictador que era, però, tot un símbol del món soviètic, i també de la victòria
de la URSS a la II Guerra Mundial. Hi hauria, aquí, un abans i un després.
Encara el llit de Stalin no s’havia refredat del tot quan a la República
Democràtica Alemanya començaren les primeres protestes en contra de les quotes
de producció, necessàries per augmentar la productivitat del treball. Les
protestes, mica en mica, s’estengueren fins que el dia 12 de juny, a rel d’una
retallada salarial, es formaren les primeres assembles de treballadors. El
moviment de vaga i les protestes s’estengué des de Berlin cap a altres ciutats
industrials.; un moviment que fou aturat per la força des les armes. l 3 anys després, el
juliol del 1956, a Polònia els obrers de Poznan feien el tret de sortida d’un
seguit de protestes i revoltes reclamant millores laborals i econòmiques; i
l’octubre del mateix any, a Hongria els estudiants es revoltaven exigint una
democratització del règim comunista. En molt poc temps, als països socialistes
europeus s’havien produït tres revoltes en contra del mite socialista. I els
primers mesos del 1968, un altre fet afegiria més tensió interna al bloc de
l’Est i pertorbaria la solidesa del moviment comunista internacional: a Txecoslovàquia,
l’intent reformista i de liberalització política del nou cap del govern,
Alexander Dubcek, que tenia darrera un important suport popular, acabaria amb
la invasió del país per part de les tropes del Pacte de Varsòvia. Així, la
trencadissa esclatà en els partits comunistes occidentals més importants: el
francès i l’italià; menys, de moment, en l’espanyol, capficat encara en
l’oposició al franquisme. A partir dels anys 70 sorgiria un nou corrent ideològic i polític (reformista) anomenat “eurocomunisme”,
reivindicant una via pròpia i pacífica per a la conquesta de l’Estat als països
capitalistes occidentals. Una via que passava, de bon antuvi, per la renúncia
al partit únic, a l’hegemonia dels bolxevics i a la “dictadura del proletariat”,
com a temps de transició cap el socialisme. El
sistema del “Socialisme real” de l’est d’Europa començava a esquerdar-se
greument; però, a l’altre bloc, el del Capitalisme occidental, la realitat social
també posava en entredit la suposada superioritat moral de la democràcia.
L’any 1968 fou un any
revolucionari a tot el món occidental:
esclatarien tot un seguit de moviments alternatius en contra de la
filosofia política i de l’estil de vida que justifica el mode de producció
capitalista; la gran moguda estudiantil i popular, amb un gran contingut
social, del “maig del 68” a Paris; els moviments de defensa dels drets civils
als Estats Units; les protestes per la guerra del Vietnam; les protestes estudiantils de Tiatelolco, a
Mèxic; ... Començava un nou temps on seguirien havent-hi més revolucions
(Nicaragua, Mèxic, Veneçuela, Bolívia, ...) Potser no serien estrictament
obreres, certament; però, la seva profunditat i suport popular les convertien
en igual de perilloses per a l’estabilitat del món capitalista occidental.
Un nou temps on a les
crisis periòdiques, decennals, de sobreproducció del capitalisme, s’hi
afegirien d’altres que albiraven canvis estructurals i tecnològics més importants, en un horitzó
emmarcat pels propis límits econòmics,
socials i ambientals del sistema de producció. Els anys 60, el sistema econòmic
començava a donar símptomes de cansament: l’economia nord-americana mostrava senyals
de feblesa i la fàbrica de dòlars dels EEUU, que havia inundat el món, hauria
de parar; el sistema de convertibilitat del dolar en or s’acabaria l’any 1960,
generant-se una pèrdua de confiança en el dolar com a moneda internacional de
canvi; l’endeutament aniria creixent i s’iniciaria una crisi monetària i
financera, amb la competència econòmica dels països perdedors de la guerra,
Alemanya i Japó, però als quals, amb restriccions polítiques i militars, els
EEUU, havien recolzat el seu rellançament econòmic per fer front al “perill
comunista”, a Europa i a Àsia. I, sobre tot, havia la necessitat de transferir
el capital excedent cap el exterior, per tal de recuperar la taxa de benefici
del Capital. El resultat fou una imparable “reorganització i reubicació de la
producció a tot el món”[8]. Quedava
clar que “el ritme de consum a que estaven essent sotmesos els recursos, en
especial el petroli, difícilment es podria continuar mantenint al ritme adoptat
des de 1950”[9].
La crisi energètica del anys 70 i 80 representà un fort increment en el preu del
petroli, d’una energia barata en que la
que, des de finals del segle XIX, es basava el desenvolupament del Capital. Les
conseqüències no es feren esperar: més inflació, més atur, disminució de la
massa salarial dels treballadors i, en conseqüència, menys creixement i menys
demanda. La inflació havia deixat pas a l’estagflació. Després de la recessió
de principis dels 90, el Capital trobaria una solució: calia fer una aposta decidida
per la recuperació econòmica a través de l’endeutament i del crèdit, de la
deute privada, i per l’abaratiment dels costos de producció per tal d’augmentar
la productivitat.
El Capital encarava el
final de segle amb canvis profunds. En un món econòmic on les inversions es
deslocalitzaven cap a països tercers, i en uns països capitalistes on, en
detriment del sectors productius, primari i secundari, el sector serveis (en
especial el financer, bancari) seria cada
dia més potent: el “palanquejament financer” i l’eclosió de les noves
tecnologies de la comunicació (internet) hauria de permetre noves oportunitats
de guany per al Capital, per tal de recuperar la baixada de la taxa d’explotació
i de benefici. En aquests països centrals, l’economia es començaria a tornar
més financera que productiva, i el capital circulant deixaria, per sempre més,
de representar el valor de la producció real. Enormes quantitats de capital
circulant a tota velocitat d’un país a un altre, sense fronteres ni controls,
eren l’exemple més evident que el món del Capital havia canviat de paradigma. S’iniciava
el fenomen conegut con la “financiarització”, on qualsevol bé econòmic,
material o no, podria ser objecte de transacció i venda en un mercat mundial en
temps real, instantani. Un fenomen en el qual el món del Capital segueix
immers. El Capital ha deixat de ser factor de progrés, i ha esdevingut una mena
d’economia de Casino i d’especulació, i d’explotació. Tot si val: l’energia,
les matèries primeres, els immobles, els
serveis de tota mena (educació, salut, assistència social, ...), els pobles i
les comunitats, ...
Em aquest context de
canvi, a nivell polític, a principis dels anys 90, amb la caiguda d’un bloc
soviètic extenuat per uns canvis socials imparables i per una competència
econòmica impossible, per la cursa d’armaments i espacial, i per
l’impossibilitat d’augmentar de manera significativa el consum, semblava que el
Capitalisme hauria guanyat la batalla definitiva. Com hem dit abans, el 1992,
l’ideòleg nord-americà, en Francis Fukuyama, proclamava “la fi de la història”.
S’equivocava del tot. Acabava un segle de sang i de foc, i de somnis esmicolats;
però, s’acabava com havia començat: a Europa, a la vella i democràtica
(semblava) Europa, una nova guerra esclatava als Balcans. La caiguda del món
soviètic tindria greus conseqüències: hereva del mosaic cultural i religiós de
l’imperi otomà, la Iugoslàvia de Tito s’esquarterava en una guerra fratricida i
genocida. Velles nacions, nous Estats, que iniciaven un camí propi ple
d’entrebancs i de indecisions; i d’odi i de rancúnies de mal oblidar. El futur,
com sempre, dirà la seva.
[2] veure, J.A. Carrillo Salcedo,
“El dret internacional en perspectiva històrica”, pl. 188 i següents, Ed.
Tecnos, 1991
[6] S’ha arribat a calcular que la despesa
armamentista dels Estats Units, representà més del 25% de la seva capacitat
industrial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada